El reformisme no és el mateix que l’electoralisme. L’electoralisme és una forma de reformisme, però n’hi ha d’altres. De fet, pot adoptar tantes formes com lluites existeixen. Així, trobem reformisme al moviment per l’habitatge, al sindicalisme, al feminisme, etc. De la mateixa manera, es pot participar de la política institucional sense fer reformisme. Allò que el defineix el reformisme és la creença en la possibilitat d’un canvi total del sistema polític i econòmic actuant dins dels marges del sistema actual, sense la necessitat de prendre el poder a través de la insurrecció violenta, de la revolució.

A partir d’aquesta premissa, vull analitzar alguns escrits de la recent formació política Horitzó Socialista. Ho faré citant algunes parts dels seus articles en ordre cronològic. Aquest mètode es pot fer pesat, però crec que és necessari per establir un debat clar.

Començarem doncs per Bases per a una pràctica revolucionària: “El tercer dels principis se centra en la conceptualització que fem de la presa del poder polític. (...) hem de comprendre el poder polític com el domini sobre el treball social i la seva presa com la fase en què la classe treballadora prenem el control de forma conscient per superar les relacions socials capitalistes. Per aconseguir-ho, necessitem dotar-nos d’institucions independents que conformin el poder socialista i, en consegüent, hem de fer-nos nostra l’experiència acumulada que situa l’estat burgès com a una eina funcional al domini de classe que no podem controlar, sinó que cal confrontar. Prendre el poder des d’una òptica socialista, per tant, no consisteix en ocupar l’estat ni crear-ne un de nou sense modificar les relacions socials prèvies, sinó que consisteix en un procés que necessàriament ha d’anar acompanyat de la construcció econòmica del socialisme. Aquesta construcció no es donarà en oasis aïllats ni de forma desvinculada a la dinàmica de la lluita de classes, sinó que es produirà en estreta vinculació a la construcció d’un poder propi que s’imposi al poder burgès i que li extregui el control dels mitjans actuals. La presa del poder i la construcció econòmica del socialisme, per tant, no són dues esferes escindibles.”

Aquí hi podem veure el gradualisme quan es defineix la presa del poder com un procés de construcció econòmica del socialisme. Amb un poder propi que extregui els mitjans de producció a la burgesia. S’entén que això es farà de manera gradual, ja que no menciona cap moment de ruptura, insurrecció o revolució. “La construcció econòmica del socialisme” és treure-li gradualment parcel·les de l’economia al capitalisme, d’una manera lligada a la lluita de classes argumenten, per desmarcar-se d’altres propostes com el cooperativisme. És el que anomenen el “control obrer”

Ens diuen que “Prendre el poder des d’una òptica socialista, per tant, no consisteix en ocupar l’estat ni crear-ne un de nou sense modificar les relacions socials prèvies, sinó que consisteix en un procés que necessàriament ha d’anar acompanyat de la construcció econòmica del socialisme”. Prendre el poder és un “procés” on es construeix econòmicament el socialisme i es modifiquen les relacions prèvies. Però no és ocupar un Estat ni crear-ne un nou. Això últim és sorprenent. La idea del leninisme és que necessites ocupar el poder de l’Estat per poder modificar les relacions prèvies i avançar cap al comunisme. Aquesta idea que defensen s’acosta a les consellistes, autònomes i anarquistes: “Canviar el món sense prendre el poder”.

Bé és cert que diuen que aquest procés s’emmarca dins de la lluita de classes, però la idea que no cal prendre el poder ni crear un Estat socialista per modificar les relacions socials, sinó que es pot i s’ha de fer de manera prèvia, no deixar de denotar un cert idealisme. Com si es pogués desenvolupar un proto-socialisme dins de les estructures capitalistes, obviant els límits que aquestes imposen. Tant a nivell repressiu, com econòmic i de consciencia. Això no vol dir que no es pugui avançar en la creació d’un partit comunista de masses dins del capitalisme, òbviament. Sinó que aquest creixement té un límit sota el capitalisme que implica la necessitat de prendre el poder de l’Estat per poder avançar cap a la totalitat de la societat. En la proposta d’Horitzó Socialista aquest límit no sembla existir.

“El desenvolupament dels dos principis anteriors ha portat al moviment socialista a traçar el quart principi, la dictadura del proletariat. Durant la III Internacional, Lenin ja assenyalava que la presa del poder polític era un principi compartit amb els sectors reformistes però que era la forma en què aquesta presa s’havia de realitzar per a esdevenir real, mitjançant una dictadura de classe, el que assenyalava les contradiccions entre els diferents sectors de la socialdemocràcia. La dictadura del proletariat és l’aplicació de la independència de classe en la fase de la lluita de classes en què el subjecte socialista organitzat en partit esdevé hegemònic i, per tant, té la capacitat d’imposar a la burgesia i a tots aquells agents que treballen pel manteniment de l’ordre actual les noves formes de relació.”

Aquí, de nou, no hi específica com es produeix aquesta dictadura i dominació de la classe proletària sobre la burgesa.

Continuem amb Sobre un nou model d’acumulació de forces articulat dins l’estratègia socialista: “Entenem la disputa pel poder polític com la representació de la lluita de classes, en una confrontació constant entre el poder actualment hegemònic de la burgesia i el poder en construcció del proletariat organitzat, que té com a objectiu l’alliberament d’aquest domini i, per tant, l’abolició de les classes. Per tal de construir el poder socialista que s’ha d’imposar al burgès, la qüestió de l’acumulació de forces és fonamental. No podem contemplar una estratègia socialista sense contemplar quin model d’acumulació de forces es desenvoluparà i com això ens aproximarà a una fase ofensiva de la lluita de classes on disputem efectivament el poder”.

Aquí semblen a aproximar-se a una definició més correcta en què l’acumulació de poder no nega una “fase ofensiva” on és disputarà “efectivament” el poder. Aquesta fase ofensiva i aquest “efectivament” semblen indicar una diferenciació entre la fase d’acumulació de forces i la lluita pel poder a través de la revolució, la guerra civil.

“D’altra banda, un model erroni d’acumulació de forces és aquell que es planteja com un procés lineal que progressivament anirà avançant fins a una explosió espontània-insurreccional. Aquest model imagina el procés revolucionari com a un moment determinat de subversió de l’ordre establert al qual s’hi arriba a partir de l’esclat més o menys espontani de les masses i deslliga el resultat final del mateix procés. Davant d’aquesta concepció, nosaltres creiem fermament que el socialisme i el poder propi es construeixen des d’aquest moment, són la tasca actual dels comunistes. Aquesta convicció és la que resulta de pensar la política proletària des de l’actualitat de la revolució, sent conscients de la fase embrionària en què ens trobem però treballant en favor d’un procés ascendent des d’avui mateix”.

Aquí fan una crítica correcta a l’espontaneisme per deslligar el moment insurreccional del procés d’acumulació de forces previ. Ara bé, no expliquen si el seu procés d’acumulació de forces finalitza amb un moment insurreccional o no. També trobem un cert fetitxisme en la idea que el socialisme es construeix ara, una idea recurrent als seus textos. Si bé és un encert parlar obertament del socialisme, al quedar lluny sembla que vulguin fer un triple salt mortal i sovint parlen de “present socialista” que en teoria es contraposa amb la idea “d’horitzó socialista”. Però per ells té sentit perquè el socialisme de demà es comença a construir avui. Bé, això últim és cert. Però no implica que allò que tinguem avui sigui una espècie de socialisme més petit. Però per ells sí, perquè hi veuen una continuació, un gradualisme, en definitiva, un reformisme a la manera del socialisme democràtic. És una qüestió, per ells, d’uns salts quantitatius (la quantitat de l’economia que es troba sota “control obrer”) i no un salt qualitatiu (la presa del poder i la socialització de l’economia). El que sí que hi ha és una acumulació de forces i uns aprenentatges d’organització a través dels sindicats que en el moment de prendre del poder serveixen per implementar el socialisme. Diem sindicats com podem dir, cooperatives, ateneus, etc. Però això no vol dir que sigui un procés lineal. Hi ha necessàriament un salt gegantí en el moment de prendre el poder i les parcel·les de l’economia que passes a controlar creixent de cop moltíssim, i no pas a poc a poc.

“Si aprofundim en aquesta concepció del poder socialista, veurem com el seu desplegament pren la forma d’un control gradualment ascendent del territori i el procés productiu que trenqui amb l’ordre capitalista establert. Aquesta articulació política ha de permetre fer arribar les formes establertes de democràcia proletària arreu del territori, responent a les necessitats que té el proletariat en el seu dia a dia. S’ha de realitzar mitjançant l’establiment d’un control progressiu de l’esfera de la producció, ja que aquesta fonamenta el control de la burgesia sobre el proletariat. Aquest control del proletariat de l’estructura de la societat permet precisament la progressiva construcció econòmica del socialisme, i l’establiment d’unes noves relacions socials antagòniques a les de l’explotació i dominació del sistema capitalista, construcció que no es donarà mitjançant la creació d’illes de socialisme sinó en progressiva imposició sobre el domini del capital.”

Aquest és el fragment més aclaridor sobre l’aposta pel gradualisme.

Finalment analitzo l’article Subjecte i estratègia socialista. Una primera aproximació: “Allò que tradicionalment s’ha anomenat "la presa del poder" per part del proletariat conscient i organitzat inicia la següent fase, la fase de l’Estat Socialista. En aquesta nova etapa, l’organització del proletariat es dona com a classe dominant, en un moment en què les seues forces superen a les de la burgesia i permeten assumir el control conscient sobre els processos socials, és a dir, el control sobre els mitjans de producció. És important afegir un matís en aquest punt: les bases del poder socialista comencen a construir-se en l’actualitat, és a dir, no existeix una hipotètica situació en què el Partit conquereix el poder i després es formen les noves institucions proletàries; al contrari, aquestes es constitueixen des de ja, són el centre del procés socialista i el seu creixement i extensió al conjunt de la classe es dona al llarg de cada fase. D’igual manera que la construcció econòmica del socialisme no comença amb la instauració del poder obrer, sinó que és un llarg recorregut d’entre les fases que desborda en la lluita de classes a les estructures capitalistes. Cada fase és la culminació del treball realitzat en l’anterior. En definitiva, hem de rebutjar aquella concepció que entén el poder com quelcom donat, com un instrument neutre generalment identificat amb l’Estat i que el Partit pot prendre i emprar al seu arbitri (concepció que, d’altra banda, participa d’aquesta escissió mistificada entre economia i política)”.

Recapitulant sobre tot plegat. Hi ha una obvietat que és que tot procés revolucionari parteix de la construcció d’un partit comunista. Aquest partit conquereix les seves posicions de poder en diferents àmbits: parlament, sindicats, moviment estudiantil, moviment feminista, ateneus, clubs socials, etc. Així ho va fer el moviment anarquista a l’Estat espanyol, i el moviment socialista a Rússia i Alemanya, per exemple. Però cal tenir en compte que, si bé en una democràcia burgesa els marges per fer aquestes activitats son més amplis que en una dictadura, a la vegada també comporten més perill de cooptació i adaptació als mètodes i límits burgesos de fer política.

Ara bé, ens hem de preguntar quin és l’objectiu final de de tota aquesta acumulació de forces i de conquesta d’espais de poder. Perquè lògicament l’objectiu final afecta a la manera com fem aquesta acumulació de poder.

La diferència, que es situa entre el vell debat entre reforma o revolució, és que des d’un punt de vista revolucionari no pot haver-hi una transició pacifica i gradual a través de les reformes entre el capitalisme i el socialisme. Així doncs es fa necessari el moment d’insurrecció y de conquesta del poder de l’Estat. És a dir, una revolució, que implica necessàriament una guerra civil. Tota l’acumulació de forces d’un partit comunista es prepara per aquest moment, el posterior desenvolupament del socialisme a nivell nacional i la seva necessària extensió a nivell internacional.

Tant als articles que he mencionat com a la resta que han publicat, es passa per alt el moment insurreccional i es fa molt èmfasi en la fase prèvia com un seguit d’etapes gradual sense que s’hi expliciti cap moment de trencament.

Així doncs, aquesta concepció entra dins de la definició de reformisme. Diuen que desborden les estructures capitalistes, amb el que anomenen “control obrer”. Si per control obrer es refereixen a que la propietat de les empreses passarà a ser dels treballadors sense una compensació econòmica, no es una possibilitat viable de dur a terme abans d’una revolució. Si es refereixen que la propietat continuarà sent dels empresaris però els treballadors a través de la força dels sindicats tindran més o menys control sobre l’empresa, llavors es una visió correcte però no planteja cap novetat. Es situa dins de la idea de les demandes transicionals que pretenen ser un pont entre les demandes mínimes i les màximes.

D’altra banda també hem vist com es parla de “control obrer” per referir-se a altres pràctiques que tampoc no suposen cap novetat. Una d’elles és la creació d’ateneus, una altre és l’ocupació d’habitatges com a manera d’encarar aquesta lluita. En aquests casos em baso en la suposició de que certs espais estan dirigits per gent d’Horitzó Socialista, ja que el discurs és el mateix.

Respecte al moviment de l’habitatge tenim aquest article on trobem: “Quan parlem de poder independent, ens referim a aquell poder capaç de trencar amb el mode de producció capitalista i imposar unes noves relacions socials basades en la propietat comuna i la col·lectivitat. Aquest poder es va construint progressivament en un desenvolupament anomenat Procés Socialista.” Aquí veiem com dins encara d’un sistema capitalista, ja que es fa gracies a un poder que es construieix “progressivament”, se’ns parla de “trencar amb el mode de producció capitalista”.
En la segona part trobem la idea de lluitar per les demandes mínimes mentre acumulem forces per lluitar per un programa de màxims. La qual cosa no suposa cap novetat. En tot cas, no respon a la qüestió clau que és com fer-ho. I passa per alt la concepció del programa transicional de Trotsky que busca fer de pont entre les demandes mínimes i les màximes.

Els problemes d’aquestes idees que defensen són diversos. Per una banda sembla concebre el procés de conscienciació de les masses d’una manera lineal y progressiva. En general té una desviació voluntarista i subjectivista. De la mateixa manera que és una desviació objectivista pensar que la pròpia inèrcia de crisis sistèmiques del capitalisme ens portarà cap a la revolució sense donar gaire pes i importància en aquest procés al component conscient dels revolucionaris, és una desviació subjectivista pensar que es possible la revolució gràcies al paper dels revolucionaris gairebé independentment dels factors objectius. Tota revolució necessita sí o sí d’un moment de crisi profunda del capitalisme per tenir alguna opció de vèncer. És allò que s’ha anomenat temps de “crisis, guerres i revolucions”, i és per exactament per a aquests moments per als quals s’ha de preparar un partit revolucionari. Perquè sense la seva direcció la crisi i les revoltes no es transformaran en una revolució.

Com dèiem, no és el mateix preparar-se per un canvi gradual que per una insurrecció. Així, un partit revolucionari que es prepari per una insurrecció i la subsegüent presa del poder no només ha d’educar els seus quadres en aquesta concepció, sinó que la seva construcció com a partit ho ha de tenir en compte. Per tant, ha de pensar quines posicions de la producció són claus per tenir força per aturar l’economia i per reorganitzar-se en base a un mode socialista. En aquest sentit el partit ha de pensar a créixer en els transports, les telecomunicacions, les escombraries, etc. Punts clau de l’economia on la força dels treballadors en fer vaga és més gran que en d’altres. També ha de pensar en una situació més avançada, en el component militar de la presa del poder. Aquesta concepció estratègica difereix d’una que pensa en una simple acumulació de forces que per si sola farà caure el poder o el substituirà d’una manera més o menys pacífica i gradual. De fet, aquesta concepció de la presa del poder s’assembla molt a la concepció dels del moviment autònom o d’alguns anarquistes.

Un altre problema d’aquesta concepció gradualista es que sembla pensar que l’Estat burgés actua amb la mateixa lògica gradualista. Quan en realitat l’Estat actua amb una lògica totalitària implacable i si veu amenaçada la seva posició passarà a una ofensiva repressiva en forma de cop d’Estat. I aquest és un d’aquests moments per als quals dèiem que s’ha d’estar preparat per a la guerra. L’Estat no actuarà sempre confrontant-nos d’una manera gradual, sinó que, arribat un punt crític, passarà a l’ofensiva total per aniquilar-nos.

N’és un bon exemple el cop d’Estat del 1936. On sí que va haver-hi una resposta per part del proletariat, principalment a través de la CNT-FAI, però per errors ideològics es va renunciar a portar fins al final la presa del poder.

D’altra banda, un altre perill que s’accentua amb aquesta concepció gradualista és el de la burocratització i cooptació. Com que l’augment del poder socialista ens farà arribar per si sol al socialisme, es passa a convertir en un fi en si mateix, en comptes d’en un mitjà. Així, es protegeix i preserva aquestes conquestes per sobre d’altres coses. Un exemple clar es el del moviment socialista Alemany de principis del segle XX. Kautsky va afirmar “El moviment ho és tot, la fi res”. El partit socialista tenia molt poder, tan en l’àmbit parlamentari i sindical com en la resta de la vida social. És per això que van creure en la idea de substituir progressivament al capitalisme. Ara bé, en el moment clau, en l’inici de la primera Guerra Mundial, seguint amb la lògica de preservar les seves conquestes, es van posar del bàndol de la burgesia alemanya en comptes de posar totes les posicions conquerides a favor de convertir la guerra imperialista en una guerra civil pel socialisme a Alemanya i a la resta de països. Aquesta opció comportava el risc de perdre totes les conquestes, però a la vegada era l’única opció que pot acabar la victòria del socialisme.