La Llei era aprovava ahir amb el vot a favor del PSOE, amb l’excepció de Carmen Calvo, UP, Más País, ERC, PNB, EH Bildu, Compromís, Junts, PDeCAT, Coalició Canària i BNG; i el vot en contra de les dretes i partits minoritaris com Navarra Suma. Malgrat aquesta suposada unió, aquesta llei ha estat un focus de discussió en el govern, un dels únics que ha tingut el govern de coalició, ni tan sols va haver-hi dubte amb l’enviament de tanquetes a Cadis o tensió amb la matança a Melilla. Ara queda veure què s’ha aconseguit i que ens queda per aconseguir a les persones LGTB.

La llei contemplarà l’autodeterminació del gènere sense la necessitat de registres mèdics o psicològics per a qualsevol major d’edat, la qual cosa suposa un pas endavant contra la patologització de les persones trans. Això s’amplia als majors de 16 anys però en el cas de menors d’aquesta edat és diferent. En el cas de trobar-se entre els 14 i els 16 anys es podrà canviar el sexe registral amb permís dels pares o judicial, mentre que els majors de 12 anys necessitaran l’aval judicial en qualsevol cas.

Així mateix la llei reconeix altres tipus de famílies biparentales no heterosexuals, és a dir, que les parelles homosexuals tinguin un reconeixement davant la llei com el que ja eren, famílies. El canvi real ve en què no hi ha requeriment d’unes noces entre dones per poder reconèixer l’existència d’una família.

L’educació sexual serà ampliada per donar pas a un contingut que reflecteixi la diversitat sexual i els problemes de les persones LGTB. Així i tot no entra a debat la separació entre Església i Estat, Església amb la qual el govern manté bona relació i que continuen funcionant com a principal focus de repressió i conservadorisme enfront de matèria de diversitat sexual, feminisme, qüestions de racisme, etc. Exemple d’això són les teràpies de conversió que en la seva majoria són realitzades per l’Església i de les quals la llei prefereix guardar silenci ja que el govern sap que seria trastocar els interessos de l’Església.

Si bé la llei té un enfocament cap a la no patologització, no manté cap posició davant el finançament de les reassignacions de gènere. Actualment les persones trans afronten temps de més d’un any d’espera per a una primera cita amb l’endocrí, temps extensos i costosos tant psicològica com econòmicament i la Llei Trans no contempla en cap moment un pla de finançament per a agilitzar aquests processos, encara que és difícil treure pressupost per a la cura de les persones trans quan destines un 26% més respecte a l’any passat als pressupostos militars.

El que si reflecteix la llei és un augment en les multes en l’incompliment de la llei, que reflecteix més aviat el caràcter classista dels membres del govern i la victimització que provoca cap a les persones trans. En lloc d’oferir una àmplia oferta d’educació sexual obligatòria en escoles, universitats i centres de treball, el govern prefereix treure un benefici econòmic per a l’Estat de la llei. A més això converteix a les pròpies persones trans en víctimes que han de ser protegides per l’Estat, quan la història del moviment LGTB demostra, més aviat, tot el contrari.

Això quant a quins avanços mínims ha aconseguit la Llei Trans, però què hi ha del que no ha pogut aconseguir?

Primer, no s’inclouran a les persones no binàries en cap article ni esmena de la llei. Per a aquesta llei les persones no binàries no existeixen. Això mateix es reflecteix en què la llei no permetrà l’omissió del sexe o l’existència d’una tercera casella registral en el DNI. Això significa que una gran part de les persones trans no podran veure reconeguda la seva identitat a pesar que aquesta llei suposadament venia a fer precisament això.

Igual que les persones no binàries no existeixen, les persones intersexuals tampoc. La llei no reflectirà la seva existència i, si bé prohibeix les operacions de genitals a menors de 12 anys en contra de la seva voluntat, no s’elimina l’obligació d’establir al menor amb un dels dos sexes del DNI.

Per descomptat les persones migrants segueixen sense ser reflectides en la llei. Si bé es permetrà el canvi registral als migrants legals que demostrin que al seu país d’origen no se’ls permetria canviar de sexe registral, no diu res sobre el seu accés a hormonación i operacions de reassignació, tampoc es digna a fer cap esment dels migrants no legals que no tindran dret algun atorgat per la llei. Aquesta qüestió ni tan sols va ser un problema per a UP (qui va proposar el primer projecte de llei que de més de vint pàgines ha acabat acceptant una llei de tres) qui no feia cap esment d’aquest problema. Encara que que esperar d’un govern que per a donar espai a l’OTAN a Madrid desplaça l’orgull crític, que és responsable directe de les morts a la frontera de Melilla i que no sols no deroga la llei d’estrangeria sinó que a més continua obrint Cíes.

Tampoc recull un dels punts més importants i és que hi hagi un contingent laboral trans en totes les empreses. Això ve a dir-nos que mantindrà una situació de precarietat per a les persones trans, que s’enfronten a un 80% d’atur a Espanya i que no sembla una dada preocupant per a aquest govern tan “progressista” i amb polítiques com Yolanda Díaz que s’abandera de la lluita dels treballadors però els embeni a la patronal amb la reforma laboral i, ara, torna a vendre’ls, aquesta vegada a les persones trans en concret.

Tots aquests “petits passos” acompanyats d’aquests “grans peròs” són l’exemple de dues coses. Primer com a partits reformistes s’ensenyoreixen d’una lluita que es dona des de baix per a, simplement, continuar reprimint, explotant i excloent als sectors oprimits. D’altra banda, sense intentar superar el sistema capitalista només podrem arrencar petites engrunes de tot el que ens proposem no sols les persones LGTB sinó la resta de la classe treballadora i els sectors oprimits com els migrants, persones racializadas, dones, pobles oprimits etc. Conquestes que no estan a resguard de l’extrema dreta a la qual obre camí un govern que es diu progressista i aplica polítiques contra la classe treballadora.

Si bé aquests petits avanços en els drets LGTB són motiu de celebració, això no significa que ens hàgim de conformar només amb ells. Hem d’atrevir-nos a barallar per això i més, perquè es deixi d’excloure a les persones no binàries, perquè els migrants puguin tenir accés a la hormonación i reassignació així com a la resta de la seguretat social, perquè als niñes no se’ls imposi cap gènere,… però tampoc hem de pensar en què aconseguir en els marcs del capitalisme perquè d’ell només arrencarem engrunes que en qualsevol moment ens seran arrabassades.

Continuem lluitant contra un sistema que ens explota i oprimeix i contra un Estat al servei de la burgesia que ens reprimeix en cada manifestació i vaga. Barallem per una societat socialista sense explotació ni opressió, en la qual no hi hagi normes de gènere que transgredir, cap capitalista que es beneficiï de com ens relacionem per a reproduir a la següent generació que explotar, ni estat que reconèixer les nostres vivències de genero i identitat.