Foto: Brais Lorenzo / EFE
Sóc la Laia Forner, tinc 35 anys i sóc auxiliar de geriatria en una residència de gent gran petitona de Barcelona. I si, sóc part d’aquesta gran massa de població que s’ha quedat treballant en temps d’Estat d’alarma.
Fa unes setmanes en el programa de Risto Mejide un metge denunciava la sobre-càrrega de treball del personal sanitari. Amb les milers de baixes per contagi de la Covid-19 als hospitals de la sanitat pública, la plantilla que continua aguantant dempeus es veu obligada a doblar torns, treballant més de 24 hores seguides, carregant hores i hores amb l’aclaparament dels EPIs reciclats i sense tot just moments de descans. Tot això per no parlar que en les primeres setmanes a moltes se’ls escurçava la baixa per a tornar a treballar durant la segona setmana de quarantena.
En veure això, la nostra directora de la residència va prendre la decisió de canviar de seguida de canal. No em queda molt clar si ho va fer per a no ficar més por als avis i àvies o perquè nosaltres no agaféssim consciència del sobre-esforç al que estem sotmeses, humm!. Tard, molt tard.
I és que als pocs dies, i a causa de les baixes per quarantena d’algunes de les nostres companyes de la resi, la direcció ens va reunir a totes i ens va informar/obligar a que tota la plantilla hauria d’acudir als seus llocs de treball cada dia. En els nostres dies de descans hauríem de substituir a les nostres companyes. Una mesura que ens exposava encara més a infectar-nos, però sobretot a contagiar als que se suposa que hem de cuidar, les nostres àvies i avis.
Ens vam plantar davant una mesura que no feia més que perjudicar el nostre equip i a tots els residents. Vam dir que no, que de cap manera ens exposariem més del que ens toca per estar en primera línia.
La direcció ens va etzibar amb un discurs amb el qual ja sabíem que ens atacaria, que es tracta d’una situació excepcional i que els avis i àvies han de continuar sent atesos. Xantatge emocional en vena. Però no, precisament, per la situació excepcional que implica la Covid-19 ens sembla quelcom irresponsable haver de jugar-nos la salut cada jornada, més de dotze hores al dia per a, en lloc de protegir, arriscar la vida dels residents.
Ens vam mantenir, i continuem fent-ho cada dia, en què no hi hauria cobertures de torns. La direcció no va poder imposar el seu afany de mantenir els seus beneficis per sobre de la nostra salut i la dels residents. Si les direccions i els gerents de les residències privades volen mantenir els seus calerons intactes, hauran d’arromangar-se ells.
Però és que a més, des de les direccions de les residències privades tampoc sembla que s’estiguin posant les piles, com no podia ser d’una altra forma. Són els nostres avis i àvies, si, però nosaltres no som heroïnes. És més, ara ja som la principal amenaça de contagi per a ells. I més, tenint en compte la poca o nul·la seguretat en equipament amb la que treballem en moltes de les residències. Passem un fum per conservar el guants, protem dues setmanes amb la mateixa mascareta i les bates verdes tenen forats a escala 1:1.
Hi haurà qui aplaudeixi que algunes companyes es quedin en quarantena de manera "voluntària" a les residències. Però nosaltres també som mares, algunes ens acostem a una edat que ja s’aproxima als sectors de major risc, i d’altres hem patit perdudes molt importants com per a posar en joc les nostres vides diàriament.
Com ja he dit en altres ocasions, l’emergència del coronavirus està multiplicant per mil la situació de precarietat que pateix el sector de les residències geriàtriques:
Molt abans de la pandèmia les jornades eren interminables amb horaris de més de dotze hores, plantilles reduïdes al mínim en els moments de major càrrega de treball com són les higienes i amb tasques que no pertoquen als auxiliars com l’atenció més cognitiva cap als residents o el servei de bugaderia. Mentre, els empresaris s’emporten els seus bons calerons que paguen les families per necessitats tant bàsqiues com el dret a l’atenció dels més grans.
No arriscarem la nostra salut sense un pla d’emergència en el que s’ampliï les nostres plantilles amb personal auxiliar de reforç, ni sense un increment del material sanitari per a la nostra seguretat i la dels nostres avis.
També és necessari que els tests massius arribin a totes les residències urgentment. Molts gerents temen que la facilitació d’aquests acabin minvant encara més les plantilles i allarguen el moment de fer-los.
Però és que a més, en una situació de crisi com l’actual, acaba sent vital també que s’imposi la gratuitat per a totes les famílies que han perdut els seus ingressos i que totes les residències privades, moltes en mans de grans empreses punteres, passin a ser públiques per a garantitzar la salut dels sectors més vulnerables i amb major exposició al contagi. Perquè les nostres vides i les dels nostres avis i àvies valen més que els seus beneficis.
Diari d’una auxiliar de residència en temps d’Estat d’alarma
Diari d’una auxiliar de residència en temps d’Estat d’alarma
