La setmana passada s’aprovava la Llei de l’Habitatge, un primer marc legislatiu que regula el mercat immobiliari a l’Estat espanyol. Com comentavem en aquest mateix diari, aquesta llei va ser elaborada pels dos partits del Govern, PSOE i Unides Podem, fa més d’un any, però ha estat ara quan ha estat validada i aprovada pels seus socis en el Congrés, ERC i EH Bildu.

En la citada notícia, ja apuntàvem totes les demandes que es quedaven sense recollir en aquesta Llei, demandes que són defensades pels principals col·lectius i plataformes de llogaters i antidesnonaments.

Ni es posa topall al lloguer, ni es posa fre a l’especulació i ni molt menys es fa front al negoci dels fons voltors i els bancs. Res d’això està inclòs en aquesta "progressista" Llei d’habitatge. Tots aquests aspectes han estat denunciats tant per la PAH com per plataformes de llogaters i antidesnonaments de Madrid i Barcelona, les poblacions on l’especulació i els alts preus de l’habitatge provoquen més mal.

Però com diem, és temporada de campanya electoral, no de manera oficial però si oficiosa, i els partits polítics redoblen la seva ja habitual hipocresia. Aquest cap de setmana ha estat el torn del PSOE i d’Unides Podem. I tots dos, amb la qüestió de l’habitatge com a focus.

El president del Govern, Pedro Sánchez, en la clausura de la conferència municipal del PSOE celebrada a València, ha tret pit del text legislatiu aprovat fa tot just uns dies. Però a més va afegir un nou compromís. L’actual president de l’Executiu va assegurar que es mobilitzaran 50.000 habitatges i terrenys del SAREB (el banc dolent) per lloguer i compra d’habitatge públic. És a dir, usar aquells actius "tòxics" que el Govern de Mariano Rajoy i successius van comprar als bancs.

A més, en un moment d’inspiració de pre campanya en el qual es pot dir qualsevol cosa sense cap mena de responsabilitat de realitzar-la, va assegurar que, encara sense data, es comprometia a elevar el percentatge de parc d’habitatge públic a l’Estat espanyol a un 20% enfront del 3% actual.

Unides Podem, no va trigar a sortir al pas, per dir que aquesta qüestió era una cosa que des de la seva formació es venia reclamant feia molt de temps, i lamentava que aquesta decisió no es prengués abans. Fins i tot va apuntar que l’ús dels actius de la SAREB hauria de ser major a aquests 50.000 habitatges, ja que quedarien encara prop de 15.000 actius per usar.

Però més enllà d’aquestes paraules, hi ha dues qüestions tangibles que no entenen de falses promeses i que desmunten tot triomfalisme que es desprèn des de l’Executiu.

En primer lloc, la pròpia Llei de l’Habitatge que com ja hem comentat, és absolutament insuficient i no recull les principals demandes dels col·lectius i plataformes que porten anys organitzant-se i defensant els drets dels llogaters.

I en segon lloc està la realitat de milers i milers de famílies a l’Estat espanyol. Pedro Sánchez parla de la mobilització de 50.000 habitatges per augmentar el parc d’habitatge públic, però és que la situació és molt més dramàtica.

En 2022 es van produir 38.266 actuacions de desnonaments, segons el propi Consell General del Poder Judicial que va divulgar aquestes dades. En 2021 van ser 41.259 les actuacions que es van efectuar per fer fora a la gent de les seves cases. I només per agafar les xifres dels dos últims anys.

Llavors, si no es toca el preu del lloguer, no es posa topall a la pujada de preus, no es frena l’especulació de la banca i els fons voltors, només ens queda preguntar-nos davant tant de triomfalisme "progressista", a qui vol enganyar el govern i els partits que el conformen?

La cerca constant de pegats que no toquin els beneficis dels fons voltors i la banca i que no abordin aquest problema de manera estructural, es desfan com a terrossos de sucre quan es topen amb la realitat. Les mesures aprovades, i fins i tot les promeses, són totalment insuficients.

La problemàtica de l’habitatge està condicionada per la precarietat laboral, a la que s’hi suma la voracitat de la lògica capitalista molt especialment en mercats com el de l’habitatge. Això ens situa en un greu problema estructural.

S’aquí que el problema de l’habitatge necessiti de solucions de fons, radicals, que toquin els interessos dels grans tenidors d’habitatge com la congelació de tots els lloguers, la intervenció del mercat del lloguer sota el control dels llogaters, l’expropiació dels habitatges dels grans tenidors per crear un parc públic de lloguer social.

Així com d’altres no exclusives a l’àmbit de l’habitatge com la incorporació immediata de clàusules de revisió salarial en tots els convenis que indexin l’IPC de manera mensual i de manera automàtica o la nacionalització sense indemnització i sota control de treballadors i usuaris dels oligopolis de l’energia i el transport entre altres.