Rui Ning és una gran fàbrica tèxtil a Myanmar, Birmània, que produeix per a marques com Inditex (Zara), Mango, Best seller (Only), Tally Weijl i Balala. Al començament de maig, l’empresa va despidir a 324 treballadors, dels quals, 298 eren afiliats al sindicat, inclòs el seu president, Kyaw Thu Zaw.
"Veig l’acomiadament com un clar atac als sindicats amb el pretext de la pandèmia. La fàbrica va acomiadar a la majoria dels membres del sindicat, incloent-me a mi", va dir Kyaw Thu Zaw en un vídeo. "Van donar l’excusa de la dificultat de transportar productes a Europa, però en realitat no va haver-hi cap dificultat ja que la fàbrica va transportar un gran volum de productes a Europa el 12 de maig". La protesta de les treballadores s’ha viralitzat aquests dies a les xarxes socials. L’organitzador sindical Andrew Tillet-*Saks va interpel·lar dierctament a Amancio Ortega, l’amo del grup Inditex: “Abusador, no campió de la crisi”.
Los trabajadores de @Zara en #Myanmar manifestando contra la marca despidiendo 300 miembros de la union en Rui-Ning factory, utilizando Covid como una excusa. Gran Don Amancio, asi se trata tus empleados que te han hecho toda tu plata?!?!?!?! Abusador, no campeon de la crisis. pic.twitter.com/OQINK5UKRM
— Andrew Tillett-Saks (@AndrewTSaks) May 27, 2020
Una situació similar es va viure a les fàbriques Huabo Times i Myan Mode, que produeixen per a Zara, Primark i Mango. En la primera, la direcció va acomiadar a més de 100 treballadors tres dies després d’informar el registre del sindicat. Entre els acomiadaments hi havia 26 afiliats, incloent als seus quatre dirigents.
Yet ANOTHER @Zara factory in #Myanmar just targeted union members using #Covid as an excuse. Workers at Hwabo Times factory filed for their union May 11. 78 union members and leaders fired May 14. #Zara seems determined to use the pandemic to grind workers as far down as possible pic.twitter.com/mZ3coNosoi
— Andrew Tillett-Saks (@AndrewTSaks) May 26, 2020
I a Myan Mode, segons informa la Campanya “Roba Neta”: “El 28 de març, la fàbrica va acomiadar a 571 persones d’un total de 1,270 treballadores al·ludint retallades a causa del coronavirus. D’aquestes, 520 eren membres del sindicat. El sindicat Myan Mode va ser un dels més forts en la indústria de la confecció del país, amb un historial de vagues per a millorar els salaris i les condicions de treball. Una setmana després, unes altres 50 persones van ser acomiadades simplement per mostrar la seva solidaritat.” Les protestes organitzades pel sindicat van aconseguir la reincorporació de 75 persones, incloent als dirigents sindicals, una cosa inèdita en els últims anys.
Les protestes de les treballadores tèxtils en fàbriques que produeixen per a marques internacionals també s’estan multiplicant a l’Índia. Amb l’excusa del Covid, al començament de juny, a Bengalore va tancar la fàbrica Euro Clothing Company -II – del grup tèxtil Gokaldas Exports, un dels més grans de l’Índia que produeix per a H&M. La fàbrica ocupava a més de 1300 treballadores, que es van quedar sense cobrar res pel treball realitzat. Des de llavors, i durant les últimes tres setmanes, han protestat a les portes de la fàbrica.
Trabajadoras textiles de las fábricas de H&M en Bangalore protestan porque no les pagan el trabajo ya hecho. @hm facturó 21.988 millones euros en 2019. Las trabajadoras cobran $2,3 la hora 🤬pic.twitter.com/IegsgoACbC
— Josefina L. Martinez (@josefinamar14) June 24, 2020
"Vivim de diners prestats", va dir una de les treballadores, anomenada Lakshmamma, en un vídeo que es va viralitzar. "No hem pogut aconseguir altres treballs a causa de la pandèmia del coronavirus. Hem de demanar diners prestats per a pagar el lloguer i alimentar als nostres fills", agrega.
Des de que el govern de l’Índia va imposar el confinament massiu, el passat 24 de març, milions de treballadors es van quedar sense ingressos, i molts van haver d’emprendre a peu el viatge cap a llogarets llunyans per a residir amb les seves famílies. Quan va començar la reobertura de les fàbriques, algunes empreses no van garantir el transport per a les treballadores, obligades a caminar llargues distàncies per a arribar a la feina.
Amancio Ortega, l’amo del grup Inditex, té una fortuna personal de 62 mil milions d’euros, considerat entre els 10 homes més rics del món. A l’Estat espanyol, en aquests mesos de Covid, Inditex va decidir no portar als seus treballadors a un ERTE (finançat per l’Estat) i ha mantingut el pagament dels seus salaris durant el període de tancament de les botigues, per la qual cosa els mitjans espanyols ho van elogiar (fins a la ministra de Treball Yolanda Díaz d’Esquerra Unida ho va posar com un gran “exemple” d’empresari). No obstant això, en aquest relat del “gran benefactor” s’oculten els mètodes de persecució antisindical, acomiadaments massius i explotació -que frega la semi esclavitud- amb la qual produeix la major part dels seus productes. D’igual manera, marques com a H&M, Mango o Primark, que se la passen fent campanyes per el “medi ambient” o “gayfriendly” quan arriba el dia de l’orgull, basen els seus guanys en l’explotació descarnada de milers de treballadores a l’Índia i el Sud-est asiàtic.
En xarxes socials, alguns “trolls” de la dreta s’animen encara a “defensar” a les marques europees, dient que la culpa és dels tallers intermediaris que treballen en aquests països, però que les marques no tenen res a veure. Cal ser molt cínic per a voler ocultar el que és un model de deslocalització i superexplotació generalitzat, que ha permès a aquestes empreses generar fabulosos guanys en les últimes dècades.
Això es ve denunciant fa molts anys. La novetat és que les treballadores han començat a rebel·lar-se contra aquesta situació, agreujada per la nova crisi global del Covid. Que es viralitzin els vídeos de les seves protestes i assemblees pot començar a establir les bases per a una nova solidaritat de classes internacional.
