Esquerra

SUPLEMENT

Guerres imperialistes i qüestió negra als Estats Units

L'última pel·lícula de Spike Lee, "Da 5 bloods", comença amb les paraules que Muhammad Alí va pronunciar negant-se a ser reclutat per a la guerra de Vietnam: "La meva consciència no em permet anar a matar al meu germà, ni a gent més fosca, pobra o famolenca, per als Estats Units. Matar-los per què? Ells no m'han anomenat negrata ni linxat. No m'han tirat als gossos. No m'han robat la nacionalitat". Expressava un esperit d'època marcat per l'ascens del moviment anti-bèl·lic als Estats Units i la radicalització del moviment negre.

dijous 6 d’agost| edició del dia

Vietnam va ser un catalitzador d’un ampli descontentament social no sols perquè era una guerra imperialista contra un petit poble oprimit, sinó perquè els negres, objecte de tota mena de discriminacions racistes a l’interior del país, van estar sobrerepresentats en l’Exèrcit que la va lliurar. És conjecturable que aquesta actitud va condensar també la maduració d’una experiència històrica de més llarg abast, on sectors de la comunitat negra que en les diferents guerres va ser temptada amb l’accés a una ciutadania plena que mai va arribar, van anar traient conclusions polítiques i forjant ales més radicals. En un article anterior analitzàvem que la qüestió negra, present des dels orígens dels Estats Units –que va néixer com a democràcia moderna al mateix temps que com a "república esclavista"–, va tenir una important gravitació en la guerra d’independència i la guerra de secessió. A continuació, analitzarem el desenvolupament d’aquesta relació entre la Primera Guerra Mundial i la guerra de Vietnam.

La consolidació de l’americanisme racista

En l’article de l’any 1915, "Les arrels africanes de la guerra", l’intel·lectual del moviment negre William Du Bois plantejava que tant els aliats com els imperis centrals competien per l’or i els diamants de Sud-àfrica, el coco d’Angola i Nigèria, el cautxú i l’ivori del Congo i l’oli de palma de la costa oest. Denunciava així el caràcter imperialista d’una guerra que el govern de Woodrow Wilson presentava com la guerra "per a acabar amb totes les guerres" que es lliurava en "defensa de la democràcia". Sota aquest discurs, de fet, es va enfortir un patriotisme que va buscar imposar la unitat nacional interna, en un context que venia prèviament travessat per un ascens de la lluita de classes i de la militància socialista.

El nacionalisme marcadament conservador que es va imposar amb l’ingrés dels Estats Units a la Primera Guerra Mundial va operar com a legitimador d’una forta persecució interna contra immigrants (en particular germànic-parlants), activistes polítics i sindicals i la comunitat negra. En aquell moment, la Llei d’Espionatge, la Llei de Sedició i la Llei de Comerç amb l’Enemic, aprovades entre 1917 i 1918 davant l’ingrés dels Estats Units a la guerra, van ser les armes jurídiques usades per a il·legalitzar i perseguir el sindicalisme radical dels Industrial Workers of the World (IWW) i al Partit Socialista Americà, diversos dels dirigents dels quals van ser empresonats. Aquest context de forta propaganda patriòtica va pressionar sobre els cercles dirigents de les comunitats negres com els pastors i les universitats, que van col·laborar en les campanyes d’enrolament de la comunitat sota la lògica que una activa participació en l’esforç de guerra els permetria integrar-se plenament a la nació nord-americana. Mentre milers de treballadors negres van ser emprats intensivament en les indústries de guerra, uns 400.000 es van enrolar en l’exèrcit, dels quals 200.000 van ser enviats a França i 42.000 van entrar en combat. Com havia estat en totes les guerres precedents, la segregació va ser novament la norma. L’aviació i els marins no van acceptar a negres, mentre que la marina els va confinar als llocs de servei. Els qui van servir en el front ho van fer en regiments segregats (sota el comandament d’oficialitat blanca) i van rebre equipament deficient, entrant en combat com a soldats de segona [1].

La guerra va accelerar l’emigració negra des dels estats meridionals (on regia l’arquitectura legal segregacionista coneguda com a "Jim Crow"), cap a les grans ciutats del Nord com Nova York i Chicago, a la recerca de millors salaris i condicions més igualitàries. Això va nacionalitzar la violència racial, estenent-la a les ciutats del Nord i Mitjà Oest; però també va motoritzar un nou estat d’ànim que va portar al sorgiment de fenòmens de resistència entre els negres. L’experiència de les armes, d’una banda, i la vida en les grans ciutats, per l’altre, van despertar una nova consciència que Du Bois va sintetitzar citant a un veterà negre: "jo he fet la meva part i lluitaré aquí fins que Oncle Sam faci la seva. Puc disparar tan bé com qualsevol [...] No buscaré problemes, però si algú es creua en el meu camí, no l’evitaré" [2].

Això es va donar en un context marcat per l’ascens de la lluita de classes amb el moviment vagista de 1919 –expressió nord-americana de l’impacte de la Revolució russa i l’ascens revolucionari de post guerra–, enfront del qual les patronals van enfortir el seu pla de ciutats "open shop", "tallers oberts" lliures de l’activitat sindical, empitjorant la repressió a tots els conflictes i la utilització dels treballadors negres com trencavagues [3]. Contra les il·lusions fomentades per alguns cercles dirigents de les comunitats negres, no va haver-hi integració d’aquestes després de la Primera Guerra Mundial sinó tot el contrari. Davant l’ascens del moviment obrer, la resposta estatal i de les organitzacions sindicals oficialistes com la racista AFL va ser accentuar un americanisme fortament conservador que va estimular la xenofòbia cap als immigrants i el racisme contra els negres. Sota les condicions creades d’aquest ambient va esclatar en 1919 l’anomenat Estiu Vermell (Red Summer), atacs racistes en més de 30 ciutats nord-americanes [4] que va portar al sorgiment a Chicago de patrulles d’autodefensa armades dels negres, una sort primerenques antecessores de les Panteres Negres [5]. A mitjans anys 20 el Ku Klux Klan va arribar a tenir entre tres i quatre milions de membres, estenent la seva influència política a tot el país sota una ideologia que combinava el supremacisme blanc amb un fort anti-esquerrisme. Més endavant, en el context de la crisi capitalista dels anys 30 que va encoratjar una desocupació de masses, va sorgir la CIO (Congrés d’Organitzacions Industrials) com a central alternativa a la racista AFL i des d’allí els socialistes, comunistes i trotskistes van tenir una política activa per a la unitat entre treballadors blancs i negres en una lluita comuna. Però van ser les condicions creades per la Segona Guerra Mundial les que van donar un marc per a l’avanç de la lluita i l’organització del moviment negre.

La Segona Guerra Mundial: entre el discurs antifeixista i el racisme intern

Si per a la Segona Guerra Mundial més de 15 milions d’homes i dones van servir en les forces armades, es calcula que almenys altres 15 milions de persones van protagonitzar el que es considera com la major migració interna de la història dels Estats Units. D’aquestes, unes sis milions procedien de les zones rurals i moltes eren persones negres dels estats del Sud que es van traslladar a Detroit i Chicago —centres de recepció de l’emigració negra des de la Primera Guerra Mundial—, i uns 250.000 es van dirigir per primera vegada a la costa Oest, on es van assentar les noves indústries de guerra [6].

L’existència del fenomen del feixisme li va permetre a les classes dominants nord-americanes presentar la batalla, més fins i tot que a la Primera Guerra Mundial, com una guerra per la llibertat i la democràcia. Buscant diferenciar-se del racisme explícit de l’ideari nazi, la Carta de l’Atlàntic presentava com a objectiu l’extensió dels principis de la llibertat i la democràcia i la lluita contra la tirania i el racisme. Però això contrastava no sols amb els objectius imperialistes dels Estats Units en la guerra sinó amb la realitat de la població negra al país i en l’exèrcit, on novament els afroamericans van participar en unitats segregades i van rebre un tracte molt diferent al dels blancs. L’Armada només utilitzava mariners negres per a la perillosa tasca de carregar municions en els vaixells, sense brindar-los entrenament adequat ni equips de seguretat. Només davant la important escassetat d’infanteria que l’exèrcit nord-americà va experimentar a fins de 1944, enmig de l’ofensiva alemanya de les Ardenes, Eisenhower va acceptar que per primera vegada voluntaris negres lluitessin amb soldats blancs, encara que en batallons negres de quaranta homes a l’interior de companyies blanques de dos-cents soldats.

Mentrestant, els negres van donar importants lluites per a ser admesos en les indústries de defensa els salaris mitjans de la qual eren més alts, aconseguint que en 1941 es posés fi a la discriminació en les indústries de defensa i es creés el Comitè de pràctiques d’ocupació justes (Fair Employment Practices Commision). Entre 1942 i 1944, un milió més d’afroamericans, dels quals prop de 600.000 eren dones, van ingressar al mercat de treball, la qual cosa va augmentar com mai abans la sindicalització de la comunitat negra que es va enrolar en la CIO. Durant la guerra, el salt en el procés d’urbanització que va pressionar demogràficament en els els guetos negres dels suburbis va portar a l’esclat de motins antiracistes en les grans ciutats, com va succeir a Nova York, Detroit i Los Angeles. És que la Segona Guerra va ser un punt d’inflexió en la lluita pels drets de la comunitat negra, que va difondre com a consigna la "doble V de la victòria", contra el feixisme exterior que proclamava el discurs estatal i el racisme interior que en els fets fomentava. En aquest context, l’any 1948 el president Truman va declarar il·legal la segregació a l’Exèrcit, intentant posar fi a una polarització social que creixia i va ser la base per a l’extensió del moviment pels drets civils.

Vietnam: una altra guerra de rics

Encara que havia estat il·legalitzada, en els fets la segregació en l’Exèrcit es va sostenir en la Guerra de Corea, sent Vietnam la primera guerra lliurada amb un Exèrcit plenament "integrat", on soldats blancs i negres integraven les mateixes unitats de combat en forma generalitzada. Però a diferència de les guerres prèvies, en aquesta la política de l’Estat va ser la sobrerepresentació de la població negra.

Per als anys 70, uns 22 milions d’estatunidencs eren afroamericans, la qual cosa representava un 11% de la població; però el 33% de les tropes nord-americanes en el sud-est asiàtic era d’origen negre i en algunes unitats d’elit, com la infanteria aerotransportada que carregava amb el gruix del combat, la xifra pujava al 45%. Això va fer que ja en els primers anys de la guerra, els negres representessin més del 20% dels morts nord-americans, dues vegades més que la proporció de població negra del país. Això s’explica perquè va prevaler el reclutament de joves dels suburbis més pobres, amb major presència de joves de classe treballadora i negres. Així mateix, com pot veure’s en el documental de Netflix La guerra de Vietnam, això va estar acompanyat per l’atorgament de pròrrogues especials perquè professionals i estudiants universitaris poguessin evitar o ajornar el reclutament. Aquests permisos especials resultaven pràcticament impossibles per a la majoria dels joves humils, de les famílies obreres i de les comunitats negres, amb menor possibilitat d’accés a la Universitat que, als Estats Units, és paga fins a l’actualitat. D’aquesta manera, segons calcula l’historiador Christian G. Appy, dels enrolats en la guerra al voltant d’un 25% eren pobres, un 55% pertanyia a la classe obrera, i un 20% era de classe mitjana [7]. Així mateix, van ser enrolats obligatòriament de territoris estatunidencs com Puerto Rico, Guam, les Illes Verges, entre altres.

Aquesta política d’usar a la població pobra i afroamericana en particular com a carn de canó va créixer a mesura que es va fer més estès el descontentament intern contra la continuïtat de la guerra, el punt d’inflexió de la qual va ser 1968. Aquest any va estar marcat per l’Ofensiva del Tet [8], que va generar un enorme impacte a nivell internacional i a l’interior dels Estats Units, fent créixer la solidaritat amb el poble vietnamita i la lluita del moviment negre. El moviment antiguerra es va nacionalitzar, arribant a totes les universitats del país i centenars de fàbriques, expressat en sabotatges, boicots i multitudinàries mobilitzacions on centenars de milers de joves de tot el país cridaven "Vietnam per als vietnamites" i "els Estats Units fora de Vietnam". En el seu llibre Vietnam i les fantasies nord-americanes, Bruce Franklin planteja que l’ofensiva del Tet va marcar la transformació del moviment antiguerra en un moviment de caràcter anti-imperialista, encoratjant la radicalització del moviment afroamericà i la integració dels activistes amb els veterans i que es manifestaven contra la guerra i contra les pròpies Forces Armades. Es mostrava, com va dir Clever Eldridge de les Panteres Negres, que "els pobles revolucionaris de color podien derrotar a l’enemic comú" [9]. Consignes com "No barallarem una altra guerra de rics", i entre els negres, "Cap vietnamita m’ha anomenat mai ’Ni***er’", es van fer de masses. En aquest context, l’assassinat de Luther King aquest mateix any va portar a l’esclat d’un nou cicle de revoltes antiracistes en més de 125 ciutats.

Allí es va forjar el punt més alt i combatiu del moviment antiguerra, que va preparar el camí per a la derrota de l’imperialisme nord-americà a Vietnam en el context d’un ascens internacional de la joventut i la classe obrera. L’afebliment de l’hegemonia imperialista al qual aquest moviment va contribuir va permetre als pobles oprimits a tot el món llançar-se a la lluita per la seva emancipació.

Avui veiem com els carrers dels Estats Units tornen sacsejar-se per la lluita contra la violència policial racista que es va estendre a les principals ciutats del país. Les mobilitzacions expressen no sols el cansament contra el racisme sistemàtic que enfronta la població negra, sinó l’estesa brega d’un ampli sector de la joventut multiracial que també sofreix la precarietat de l’ocupació i la vida. Una generació que sofreix l’alt nivell de desocupació, superior al 30% entre els qui tenen entre 18 i 24 anys, sumat a l’endeutament massiu i l’empitjorament sostingut de les condicions de vida. Això es va combinar amb una incipient tendència a la intervenció del moviment obrer com les històriques vagues portuàries de la costa Oest, i el suport de múltiples sindicats a les demandes que plantegen les mobilitzacions.

Aquest ampli moviment va posar en discussió el funcionament i en alguns casos fins a la pròpia existència dels departaments de policia, al punt que mai abans en la història nord-americana la idea de la seva eliminació havia gaudit de tanta popularitat. D’aquesta manera, un enorme pilar del domini burgès del principal Estat imperialista del món va ser posat en qüestió per l’acció del moviment de masses. Si el combatiu moviment antibèlic forjat en els anys 60 va afeblir l’hegemonia imperialista combinant la lluita contra l’opressió racista interna amb la lluita per l’alliberament dels pobles oprimits, el moviment actualment en curs té l’enorme potencialitat d’hostigar al què pretén continuar oficiant de gendarme d’un món cada vegada més convulsionat i en crisi, obrint noves possibilitats per a la lluita de les masses en tot l’orbe.

NOTES AL PEU

[1] Veure Bosch, Aurora, "Convertir-se en americans. Les minories ètniques i les dues guerres mundials als Estats Units", en Ahir N.° 58, 2005, p. 238.

[2] Sobre el disturbi racial modern i el desenvolupament d’una nova consciència negra, veure TUTTLE, W. M. Jr., Race Riot. Chicago in the Xarxa Summer of 1919, Nova York, Atheneum, 1977.

[3] Un tràgic exemple d’això va ser la massacre de Saint Louis en 1917, on un nombre no determinat de treballadors negres, contractats per la indústria St. Louis en reemplaçament de vaguistes blancs, van ser massacrats per aquests.

[4] Sobre aquesta qüestió veure Pozzi, Pablo, Nigra, Fabio (comps.), Petjades imperials, de la crisi de 1929 fins al primer president negre, Bs. As., Imago Mundi, 2013.

[5] Un dels organitzadors d’aquestes patrulles va ser Harry Haywood, qui més endavant es va convertir en un dels dirigents afroamericans del Partit Comunista Americà.

[6] Veure Bosch, Aurora, ob. cit., p. 246.

[7] APPY, Christian, "Vietnam: una guerra de classe", en Nigra Flavio i Pozzi, Pablo (comps.), ob. cit.

[8] Es coneix amb aquest nom a l’operació militar desplegada pel Vietcong contra les forces aliades liderades pels Estats Units en la qual van morir 4.000 soldats nord-americans.

[9] Clever, Eldridge, Pantera Negra, Mèxic, Segle Vint-i-un, 1970, p. 56. .




temes relacionats

Vietnam   /    Guerra   /    Segona Guerra Mundial   /    Contrapunto   /    Primera Guerra Mundial   /    Esquerra   /    Història   /    Estats Units   /    Racisme   /    En Català   /    Cultura

Comentaris

Comentar