La setmana passada es va viure a Gran Bretanya la vaga més important de les últimes dècades. Mestres, infermeres, conductors d’ambulàncies, bombers, empleats públics, professors universitaris, ferroviaris, treballadors del correu i molts altres sectors van protagonitzar una extensa jornada de vaga que va arrencar fa diversos mesos i continuarà durant febrer i març. La jornada de l’1 de febrer destaca per la seva enormitat: mig milió de treballadors van sortir a la vaga a Anglaterra, Gal·les i Escòcia. Mestres i ferroviaris es van trobar de manera unitària en manifestacions massives. El fet que confluïssin vagues simultànies d’importants sectors, va fer que l’“espectre” de la vaga general rondés els carrers. El dirigent ferroviari del sindicat RMT, Mick Lynch, assegurava en una concentració a les portes de Downing Street, enfront de milers de mestres i professors: “Som la classe obrera, i estem de retorn”.

Aquest procés profund té un motor en la descomunal alça del cost de la vida, amb la inflació més alta d’Europa en l’últim any. Les conseqüències del brexit, la pandèmia i la guerra d’Ucraïna s’han combinat per crear una important crisi social. Els mitjans de comunicació comparteixen testimoniatges de mestres que asseguren que hi ha dies en què han de triar entre prendre la calefacció o menjar. A això se suma la degradació dels serveis públics, com la sanitat i l’educació, després de 40 anys de polítiques neoliberals, aplicades per conservadors i laboristes.

Per conèixer més sobre els nous fenòmens que s’estan desenvolupant en la classe treballadora al Regne Unit, entrevistem a Satnam Virdee, investigador de la classe obrera britànica, professor de sociologia i director del Centre for Research on Racism, Ethnicity and Nationalism (CRREN) en la Universitat de Glasgow (el Regne Unit). Virdee és autor del llibre Racisme, classe i el pària racialitzat, i la seva resenya pot llegir-se aquí. (Katakrak, 2021).

Quina és la importància històrica d’aquesta nova onada de vagues?

L’actual onada de vagues que va començar a la tardor de 2022 és la major fase d’acció col·lectiva a Gran Bretanya des de 1990. Només al novembre de 2022 es van perdre més de 450.000 dies de treball per vaga. I l’1 de febrer de 2023, més de 500.000 treballadors van sortir als carrers de totes les grans ciutats de Gran Bretanya per marxar en protesta contra la pujada del cost de la vida.

Allò nou d’aquestes vagues és que en elles participen una combinació de sectors tradicionals de la classe treballadora, com les infermeres i els treballadors ferroviaris i del correu, però també sectors de professions com els professors universitaris, els mestres i els metges. Aquests últims grups no sols s’enfronten a la disminució del seu nivell de vida, sinó també a la pèrdua de l’autonomia que havien exercit sobre el seu treball. És a dir, com a resultat dels processos de desqualificació, rutinització i acceleració del ritme de treball associats al neoliberalisme, s’estan proletaritzant. Per descomptat, tal afirmació ha de matisar-se en la mesura en què aquestes últimes són ocupacions verticals, de manera que sempre hi ha una elit dins de cada ocupació que roman sòlidament entre els sectors professionals i la classe mitjana. Però la direcció de la tendència és definitivament la d’empènyer a aquests elements a convertir-se en classe obrera del sector estatal.

En els mitjans de comunicació se sol usar la referència de l’hivern del descontentament de 1978, per comparar-la amb aquesta onada de vagues. No obstant això, s’ha plantejat ja que existeixen moltes diferències. Com ho veus?

L’hivern del descontentament de finals de la dècada de 1970 no és realment comparable al moment actual. La primera es va produir al final d’una onada d’acció col·lectiva sostinguda que va començar a finals de la dècada de 1960. I reflectia en part una creixent desil·lusió amb el Partit Laborista a l’hora d’oferir un canvi social significatiu a la classe treballadora al llarg d’aquella dècada.

El moment actual és molt diferent. Em sembla que estem en l’inici d’un cicle de protesta. Després de més de 30 anys de derrotes de la classe obrera i d’absència del subjecte col·lectiu de la classe obrera en la vida pública, els fills i nets d’aquells treballadors derrotats estan farts. Aquesta és una de les característiques més cridaneres de l’acció actual: la composició dels vaguistes és més jove, homes i dones, i de totes les ètnies. Això reflecteix en part el fet que, estructuralment, són els millennials i els més joves els que han estat en el punt de mira de l’austeritat des de la crisi financera de 2007/8.

També s’ha assenyalat que aquesta onada de vagues podria definir-se com una “vaga general en els fets”. Encara que les direccions sindicals es neguen a convocar una acció d’aquest tipus. L’última gran vaga general a Gran Bretanya va ser la de 1926. Què podries dir-nos d’aquella experiència i sobre les lluites actuals?

No crec que l’actual onada de vagues pugui comparar-se amb la vaga general de 1926. La vaga general de 1926 es va produir enmig d’una profunda crisi del sistema capitalista mundial marcada tant per les revolucions socialistes com per l’aparició del feixisme. La vaga general, en la qual van participar al voltant d’un milió i mig de treballadors del transport i de la indústria pesant, estava molt centrada en la lluita contra l’empitjorament de les condicions de treball i la disminució dels salaris. Però el context i l’ambient en el qual es va desenvolupar van conduir a l’estigmatització dels vaguistes per part dels aparells de l’Estat. L’actual onada de vagues sorgeix d’un període de trenta anys de derrota i d’un esborrat del subjecte de la classe treballadora. Les institucions, el llenguatge i la política de classe s’han buidat durant aquest període degut als processos de descomposició tècnica i política en la classe obrera. Les vagues actuals representen un moment de despertar, s’estan llevant les teranyines i està naixent una nova classe obrera.

És una classe treballadora molt jove i diversa la que va a la vaga. Quins avantatges té això?

Tots els conflictes clau en els quals estan implicats ferroviaris, metges, professors, etc., posen de manifest la naturalesa diversa i multicultural de la classe treballadora britànica. Gran part de la societat accepta sense pensar-ho que els britànics són de molts colors. Això es deu al fet que les principals onades migratòries es van produir entre els anys 40 i 60, per la qual cosa estem parlant de britànics negres i de color de tercera i quarta generació. I, per descomptat, avui dia molts són d’ascendència mixta. En comparació amb els anys 60 i 70, el racisme no ha estat un problema que hagi dividit a aquesta onada d’acció de la classe treballadora. Per descomptat, el racisme estatal i quotidià continua sent una realitat poderosa per a molta gent, però entre els que estan en vaga no sembla ser una divisió estructurant.

En un cert sentit, la diversitat de les persones que participen en les vagues significa que també aporten demandes de justícia racial i sexual. També cal tenir en compte que aquesta onada d’acció col·lectiva afecta principalment als treballadors del sector públic. Crec que en el sector privat hi ha més segregació racial i més problemes de racisme. Però no estan en vaga.

El govern intenta enfrontar als vaguistes amb l’"opinió pública". Com si lluitessin per interessos corporatius i no els importés la població. Els vaguistes responen que lluiten per salaris, però també per millors serveis públics per a tota la població, com la sanitat o el transport. Existeix un debat sobre com guanyar el suport de la població a les vagues?

Crec que existeix aquest debat a nivell intern entre els activistes. Però en públic, els activistes que dirigeixen la vaga han ofert arguments convincents de per què estan en vaga i el públic els dona suport majoritàriament. Aquest tipus d’alineació entre les vagues i l’opinió pública ha estat poc freqüent en les últimes dècades, però tal vegada això indica fins a quin punt la majoria de la població es veu afectada per l’augment vertiginós del cost de la vida.

El Regne Unit té algunes de les lleis antisindicals més restrictives d’Europa, i ara el govern vol aprovar més lleis d’aquest tipus. Quines conseqüències tindria aquesta legislació?

Sí, el govern ha introduït noves lleis que atemptaran contra la capacitat dels treballadors d’emprendre accions de vaga per defensar els seus salaris i condicions. La Llei de Vagues permetrà als ministres redactar regulacions en qualsevol servei de sis sectors (sanitat, educació, bombers i salvament, cossos de fronteres, desballestament nuclear i transport) que obligaran els treballadors a treballar durant les vagues. Els treballadors podran ser acomiadats i els sindicats s’enfrontaran a enormes indemnitzacions si no compleixen la normativa.

Clar, està per veure’s fins a on aconsegueix avançar el Govern britànic amb aquestes mesures. Els últims governs conservadors han acabat amb molta crisi. I la classe treballadora sembla estar començant a despertar, com deies abans. És possible que la classe obrera del Regne Unit estigui recuperant algunes de les seves combatives tradicions de lluita?

Sens dubte. Al mateix temps, hem d’entendre que estem en el començament d’un cicle de protestes. Actualment, aquestes disputes són en gran manera disputes defensives controlades per líders sindicals que busquen una millora del nivell de vida de la classe treballadora. Hi ha quelcom del que jo dic una discussió utòpica sobre com cada individu pot viure una vida de felicitat i satisfacció. Així doncs, ens trobem al principi d’una onada de vagues, i és difícil saber si es calmarà una vegada triat el Partit Laborista.

Certament, la via del recanvi electoral és un recurs disponible que s’ha utilitzat altres vegades per pasivizar la lluita de classes. Caldrà veure com es desenvolupa en els pròxims mesos aquesta onada de vagues, si sorgeixen sectors més combatius i autoorganitzats. És molt interessant tot el que comptes, moltes gràcies per l’entrevista.