L’antecedent més pròxim d’un partit neorreformista al capdavant d’un Estat de la Unió Europea és el de Syriza. Recordem que el partit d’Alexis Tsipras arribava al govern al gener de 2015, després d’haver concitat el suport de gran part de l’esquerra reformista mundial. Syriza va demostrar en només sis mesos el que significava convertir-se en gestors de l’Estat capitalista, amb totes les seves conseqüències. La capitulació de Syriza davant la Troica va ser monumental, passant a ser aplicadors dels programes de privatitzacions, retallades de pensions i ajustos més grans de la història recent. Com era d’esperar-se, el “balanç” de la prova del poder de Syriza va ser un major empobriment del poble, el descrèdit de l’esquerra i, finalment, el retorn de la dreta en poder al juliol d’aquest any.

La “syrització” de Podemos, un procés iniciat tan sols haver nascut la formació, també porta implícites totes les seves conseqüències. És per tant un mirall en el qual examinar la deriva de l’esquerra neorreformista espanyola. No obstant això, existeix una gran diferència, que la fa encara més capituladora. Perquè Podemos al costat dels seus socis d’Izquierda Unida es predisposen a entrar amb ministres i un vicepresident, el mateix Pablo Iglesias, al govern amb el PSOE, un dels pilars del règim imperialista espanyol. I ho faran sota l’hegemonia dels social liberals, en un moment en què el PSOE es troba al capdavant del bloc “constitucionalista” i monàrquic contra el moviment democràtic català, enmig d’una forta repressió i amb 40 presos i preses polítiques.

Per si això fos poc, els pronòstics d’una probable recessió mundial en els pròxims mesos, que afectaran la feble recuperació de l’economia espanyola, acceleren les pressions de la UE i l’FMI per aplicar majors ajustos pressupostaris, noves contrarreformes laborals i mesures antipopulars. En aquest marc, l’única cosa esperable és un govern “progressista neoliberal”, de mans buides, sense cap marge de maniobra per atorgar si més no alguna mesura social tíbia.

Per això Pablo Iglesias ha dirigit fa pocs dies una carta als afiliats de Podemos, assegurant que ingressaran en un govern amb el PSOE “en minoria” i que es trobaran “molts límits i contradiccions” i en el qual hauran de “cedir en moltes coses”. Si ja ho està anunciant, abans de començar, imaginem fins a on estarà disposat a arribar amb les seves “concessions”.

Il·lusió i poder polític: un salt de qualitat

Des de la seva irrupció al 2014, Podemos va passar diverses etapes. Primer va ser l’expressió més pura del pas de la “il·lusió social” -la idea autonomista que es pot “canviar el món” sense intervenir en el terreny polític- a la “il·lusió d’allò polític” -la confiança en la possibilitat de regenerar el règim capitalista des de les institucions de la democràcia liberal-.

Sobre aquesta base, Podemos -al costat d’IU i diverses confluències- van ser el vehicle d’una nova “il·lusió gradualista”, el moment d’esplendor de la qual van ser les eleccions municipals del 2015 i la conquesta dels ajuntaments de les principals ciutats de l’Estat com Madrid, Barcelona, València, Cadiz, Saragossa, Santiago de Compostel·la i altres.

L’onada del 15M va aterrar així a les platges del “municipalisme”, creient trobar en aquestes una possible sortida capaç de donar expressió institucional al seu propòsit democratitzador. Però ja aquesta primera “prova del poder” del neorreformisme, va mostrar els seus límits insalvables.

Inserides en la lògica de la “gestió”, aquestes candidatures van abdicar de tota perspectiva de mobilització social i a l’hora d’implementar la seva limitada agenda social, es van topar amb el límit del seu respecte absolut per la “sagrada” propietat dels bancs i la legalitat capitalista.

Així ho vam veure a Madrid o Barcelona, on van mantenir la continuïtat en allò més fonamental amb els governs anteriors de la dreta, sense qüestionar els negocis dels grans empresaris ni la bombolla immobiliària, amb les policies municipals que persegueixen als manters i immigrants, etc. I també a l’Ajuntament de Cadiz, gestionat per l’alcalde anticapitalista “Kichi” González, que va arribar al súmmum de lliurar una medalla a la verge del Rosari o assegurar que entre “pau o pa” triava el pa, acceptant els contractes de venda d’armes de Navantia a la reaccionària monarquia Saudita.

A Podemos aquesta dinàmica va tenir com a correlat l’estructuració d’un partit monolític i la moderació infinita del programa, sota una estratègia reformista d’explícit encuny socialdemòcrata oposada al desenvolupament de la lluita de classes.

Però el salt qualitatiu d’aquest procés encara estava per arribar. Va tenir una primera expressió amb el pronunciat gir a la dreta després de les eleccions del 20D de 2015, amb el primer intent fallit de formar un “govern progressista” amb el PSOE. Després va ser seguit pel pacte per a governar en coalició a Castilla La-Mancha al juliol de 2017. I finalment, les negociacions fallides després del 28A, la formació de governs comuns amb els social liberals en sis Comunitats Autònomes després de les eleccions del 26M, la repetició electoral i l’acord que acaben de signar Pedro Sánchez i Pablo Iglesias per a fer un govern de coalició.

Et pot interessar:Podemos: de la il·lusió al desencantament, balanç d’un quinquenni

Enmig d’aquest procés d’adaptació al règim, va haver-hi a Podemos una marcada dretització de la seva posició davant el moviment democràtic català. D’aquella posició de falsa equidistància i la proposta impossible d’un “referèndum pactat”, es va passar a la crida a “assumir” i “acatar” la sentència del procés, i declaracions criminalitzant a la joventut catalana i a l’esquerra independentista, com les que van fer Pablo Iglesias i Alberto Garzón.

Així s’arriba al final del camí en la integració del neorreformisme a l’Estat capitalista. Un veritable salt de quantitat en qualitat, pel qual Unidas Podemos passaria a formar part del Consell de ministres de l’Estat espanyol. I no de qualsevol govern, sinó de la direcció d’un Estat imperialista, com a part de l’arquitectura de la Unió Europea del capital.

Un Govern que continuarà la seva croada contra Catalunya, qüestió davant la qual Podemos ja ha promès “lleialtat d’Estat”. Per això ha signat en el preacord de govern amb el PSOE buscar “fórmules d’enteniment i trobada, sempre dins de la Constitució”. Que dit d’una altra manera implica avalar la repressió, acceptar la infame condemna als dirigents independentistes i la negació del dret d’autodeterminació dels pobles.

Un govern que, com van escriure Karl Marx i Friedrich Engels fa 171 anys en El Manifest Comunista, actuarà com una veritable “junta que administra els negocis comuns de tota la classe burgesa”. És per això que en el “preacord” amb el PSOE també s’estableix la garantia de l’ “equilibri pressupostari” i el “control de la despesa pública” marcats per Brussel·les.

Així, Unidas Podemos serà corresponsable de totes les mesures austericides que haurà de prendre el pròxim govern. Però també ho serà de totes les polítiques imperialistes de l’Estat espanyol, com quan la Corona visita a monarquies reaccionàries com la Saudita per a garantir la venda d’armes, o com quan Pedro Sánchez brinda suport al colpista governo de Guaidó a Veneçuela, o els reis -als quals no va triar ningú- van a Cuba a donar lliçons de “democràcia”, o quan les tropes espanyoles formen part de missions imperialistes a l’exterior com a Haití o l’Afganistan.

El mateix Estat que fa lobby per defensar els interessos de les empreses multinacionals espanyoles que espolien els recursos naturals a Amèrica Llatina o països d’Àfrica; el mateix Estat que manté els acords de concordat amb la reaccionària Església Catòlica, i el mateix Estat que controla les fronteres, organitza l’expulsió d’immigrants i el manteniment dels CIEs, així com de totes les polítiques que l’Estat espanyol defensi amb els seus socis imperialistes europeus.

No es tracta, per tant, només de les “renúncies” o la moderació en el seu programa, ni que les mesures socials que puguin esperar-se del govern PSOE-Podemos són irrisòries, o que es mantindrà en peus allò més fonamental de les reformes laborals, la llei mordassa i la precarietat. Es tracta que Unidas Podemos s’integrarà amb ministres “progres” a la gestió de l’Estat imperialista espanyol. I ho faran amb els ulls ben oberts.

La gestió de l’Estat capitalista i l’acceptació del “no hi ha cap alternativa”

Cap a l’any 2015, interrogat pel camí seguit per Syriza, Pablo Iglesias realitzava una defensa del Govern grec, assegurant que “no hi havia alternativa” que aplicar els ajustos de la Troica. Aquesta definició ja augurava el que vindria. [1]

“El problema -deia Iglesias- és que encara s’ha de verificar que algú des d’un estat pot plantejar tal desafiament […] si nosaltres governant fem alguna cosa dura de sobte tens a bona part de l’exèrcit, de l’aparell de la policia, a tots els mitjans de comunicació […] tens a tot contra tu, absolutament tot. I un sistema parlamentari, en el qual com assegures tu una majoria absoluta, és molt difícil […] Per a començar caldria haver arribat a un acord amb el Partit Socialista.”

En el llibre Estratègia Socialista i Art Militar, Matías Maiello i Emilio Albamonte, assenyalen sobre aquesta afirmació: “Efectivament aquí es troben esbossats senzillament els dos camins estratègics existents. El primer, el defensat per Iglesias: actuar dins dels marcs imposats per la Troica des d’un discurs i una “cultura” d’esquerra en general. Quelcom semblant podem trobar en el recent fullet Construir Poble d’Íñigo Errejón i Chantal Mouffe, o a Disputar la Democràcia del mateix Pablo Iglesias. És a dir, el recorregut de Syriza, ja sigui amb majors o menors marges de maniobra. El segon és el d’enfrontar a les institucions de la UE i atacar els interessis capitalistes, que implica preparar-se per enfrontar “a bona part de l’exèrcit, la policia, els mitjans de comunicació”, etc., així com conquistar noves formes democràtiques d’expressió de les majories, superiors al parlamentarisme, entre altres qüestions”.

El camí triat per Unidas Podemos és clar: atenir-se als marcs d’allò instituït i actuar dins dels límits imposats pel capitalisme, combinant-ho amb un discurs “d’esquerra” (i cada vegada menys) per actuar com a administradors dels interessos dels capitalistes. Una assimilació completa a l’Estat burgès com els seus gestors, tal com l’escomesa per Rifondazione Comunista a Itàlia en els anys 90, o l’experiència dels governs del PCF amb François Mitterrand als anys 80, passant a ser la “pota esquerra” del gran capital francès.

Una política que no pot acabar d’una altra manera que com va acabar Syriza: aplicant l’ajust, a pesar que havia fet un referèndum on el 60% va votar per enfrontar a la Troica. Syriza tenia un programa més d’esquerra del que finalment va fer, no obstant això, la crisi capitalista limita a l’extrem les opcions reformistes. Per això l’alternativa és de ferro: o enfrontar a l’Estat capitalista, o sotmetre’s als dictats del capital.

La disjuntiva d’Anticapitalistes

En els últims dies , referents d’Anticapitalistes han publicat articles i opinions a les xarxes socials amb posicions crítiques sobre l’entrada de Podemos en un possible govern de coalició, qüestionant les seves concessions al PSOE, com acceptar la “disciplina pressupostària” de la UE o la nefasta política de plegar-se a la política reaccionària de Pedro Sánchez i el bloc del 155 davant la qüestió catalana -qüestió que Anticapitalistes està criticant de fa temps.

Podemos es prepara al costat d’Izquierda Unida -que acaba d’aprovar-ho en la seva direcció federal-, ni més ni menys que incorporar-se amb un vicepresident i diversos ministres a l’executiu del Govern de l’Estat imperialista espanyol. Un salt de qualitat al qual no se li poden oposar critiques parcials com aquestes i que estava sent anunciat obertament per la direcció de Podemos, almenys, des del 2016. Durant aquest temps Anticapitalistes han continuat sent part de Podemos, com el seu principal (i gairebé única) corrent interna, amb un important pes relatiu en alguns territoris com Andalusia. Teresa Rodríguez, una de les principals referents d’Anticapitalistes, és actualment la secretària general de Podemos en aquesta Comunitat i va fer campanya en les últimes eleccions al costat de Pablo Iglesias dient que el líder de Podemos era “el dipositari de totes les nostres esperances el pròxim 10N”.

Davant aquest escandalós salt en la integració al règim monàrquic espanyol del partit del qual són part, l’actitud esperable d’una corrent que es revindica “anticapitalista” hauria de ser de ruptura oberta… no “ser vigilants”, jutjar al Govern “per les seves accions” i no “defensar-lo en tot", per “exigir-li” des de fora mesures polítiques i socials, com ha dit recentment el seu portaveu Raúl Camargo. Ser vigilants? Jutjar-lo per les seves accions? És que l’acció neoliberal i antiobrera del PSOE en 40 anys de bipartidisme espanyol no són suficients?

Tampoc es pot oposar com a alternativa el que Anticapitalistes ha defensat -tant després del 28A com en la campanya del 10N- de donar suport a una “opció a la portuguesa” davant la investidura del PSOE. És a dir, donar-li suport des de fora, com fa el Bloco de Esquerda -en el qual participa el corrent germà d’Anticapitalistes al país veí- amb el govern de Santos. Una posició oportunista que hem criticat i que contrasta obertament amb la de la CUP, que malgrat totes les diferències estratègiques que puguem tenir, sosté una orientació clara d’enfrontament amb el règim i ha plantejat la seva rotunda negativa a donar suport a la investidura de Sánchez com a president del govern de coalició del PSOE amb UP. Però avui estem davant un salt en qualitat encara major.

Si decideixen mantenir-se dins de Podemos quan es predisposa a entrar a l’Executiu del PSOE estaran embellint al futur govern, que no serà ni “progressista” ni “reformista”, sinó un govern neoliberal d’un estat imperialista amb cobertura “progre” per part d’Unidas Podemos. Fins quan esperaran? Com pot preparar-se correctament l’inevitable enfrontament amb el pròxim govern sense trencar obertament amb una experiència política? I, sobretot, com es pot avançar en la construcció d’una alternativa política a la fi de cicle del neorreformisme?

En el seu comunicat posterior al 10N, en el qual van cridar a votar críticament a UP, Anticapitalistes va sostenir que “ l’anticapitalisme ha d’iniciar un profund procés de reflexió després del 10 de novembre, abordant aquests reptes de fons en un context encara incert. Abordant també de manera honesta les nostres pròpies insuficiències i errors: no n’hi ha prou amb enunciar els eixos de la política revolucionària, fa falta construir una força política i social organitzada a escala estatal capaç de fer-los efectius”.

Et pot interessar:Catalunya, el 10N i la incomoditat d’Anticapitalistas

No podem més que coincidir que tal reflexió és urgent, com ja afirmem en un altre article. Òbviament no tenim un balanç comú de Podemos. Segons la seva lectura de la situació de l’esquerra i l’extrema esquerra a l’Estat espanyol, Anticapitalistes va considerar que la manera de no caure en la irrellevància sectària era construir un partit comú amb reformistes i populistes d’esquerra i formar Podemos. En general, tenen un balanç positiu dels inicis d’aquest procés, com va sostenir Brais Fernández en un debat que va mantenir amb María Rovira de la CUP i el nostre company Santiago Lupe, que vam organitzar recentment a Madrid a quatre anys del llançament d’Esquerra Diari.

És evident que nosaltres no compartim aquesta visió. No sols hem qüestionat la hipòtesi Podemos de conjunt, sinó que també hem estat molt crítics amb la participació d’Anticapitalistes: la seva adaptació, les concessions a l’aparell a l’hora d’acordar posicions dins del partit, així com la seva actitud conciliadora davant els permanents zig zags, cada vegada més a la dreta. I especialment hem qüestionat la seva participació en la gestió de l’Ajuntament de Cadiz per la seva adaptació passiva i reformista al règim burgès, en comptes d’intentar assenyalar a cada pas a la classe treballadora -al mateix temps que es feia tot el possible en defensa dels seus interessos- que sense la conquesta del poder de l’estat, la política municipal és impotent.

Però més enllà del balanç, avui assistim a un salt qualitatiu. Ho repetim: Podemos s’integrarà al govern d’un dels principals estats imperialistes d’Europa. Seguir dins de Podemos, per més crítiques que es facin, només pot ajudar a donar-li cobertura a una traïció històrica que només portarà desmoralització.

Anticapitalistes està davant una disjuntiva insalvable: o seguir subordinats a una formació que en els fets ha forjat una nova “casta” d’esquerra, el centre de gravetat de la qual és el parlamentarisme i, ara, el “ministerialisme” [2]; o, per contra, treure lliçons i apostar decidida i urgentment per la construcció d’una alternativa anticapitalista i revolucionària independent basada en la lluita de classes.

No hi ha temps a perdre

Fa temps que la “il·lusió” amb Podemos va començar a extingir-se. Però el govern de coalició amb el PSOE, si bé pot haver generat cert “alleujament” enfront de l’avanç de la dreta, no desperta cap il·lusió.

En un article publicat a Viento Sur, Toni García sosté que l’objectiu del PSOE és “desgastar a Unidas Podemos des de dins” d’un govern que continuarà amb la repressió a Catalunya i aplicarà tot tipus de mesures antipopulars. D’aquesta manera, prossegueix la nota, “el camp a la seva esquerra quedarà buit per cooptació, de manera que en les pròximes eleccions (siguin al 2023 o, amb bastant probabilitat, abans) el PSOE torni a ser l’única opció de l’esquerra.”

Aquesta hipòtesi no pot descartar-se. Però en la nostra opinió, no és la més probable. Davant la completa integració d’Unidas Podemos en el règim i el govern capitalista del PSOE que serà el responsable de mantenir la repressió i fer passar els pròxims ajustos, el perill no és només el d’un reforçament conjuntural del PSOE i l’ “extrem centre”, sinó la possibilitat que la tendència a la polarització s’aguditzi i el que avanci sigui la dreta i l’extrema dreta.

És necessari pensar la perspectiva immediata a l’Estat espanyol a la llum de l’experiència llatinoamericana (ja sigui al Brasil, l’Argentina, l’Equador, Bolívia o Veneçuela), on els governs “postneoliberals” han estat responsables de dur a terme durs atacs al poble treballador, contribuint així a la desmoralització de la seva pròpia base social i obrint el camí a la dreta.

Per això no hi ha temps a perdre per construir una alternativa política anticapitalista, anti-règim i d’independència de classe, és a dir, revolucionària. Amb aquest sentit estratègic des de la CRT i Esquerra Diari, amb les nostres humils forces, ja des de les passades eleccions del 28A i novament el 10N, plantegem que les forces que es reivindiquen anticapitalistes, començant per la CUP i Anticapitalistes, tenim l’oportunitat (i la responsabilitat) d’avançar a posar en peus un front de l’esquerra anticapitalista i d’independència de classe a tot l’Estat, que promogui l’autoorganització i la mobilització social.

L’experiència del Frente de Izquierda y los Trabajadores – Unidad, del qual participen els nostres companys i companyes del Partit dels Treballadors Socialistes (PTS) d’Argentina, és en aquest sentit un exemple a seguir. Un front electoral d’independència de classe i socialista que ha posat cadascuna de les seves conquestes en les institucions de la democràcia capitalista per a desenvolupar l’agitació extraparlamentària i la lluita de classes, preparant-se per a escenaris com els que ja comencem a veure a Amèrica Llatina.

Però aquesta perspectiva està plantejada més enllà de l’escenari electoral. Reiterem: tenim no sols la possibilitat, sinó la responsabilitat, d’obrir aquesta reflexió audaçment, cridant a assemblees o comitès comuns de tots els sectors de l’esquerra rupturista i l’activisme obrer, juvenil i del moviment de dones, amb l’objectiu de superar les variants neorreformistes o “populistes d’esquerra” que només obriran el camí al “populisme de dreta”. Una perspectiva que, en el cas d’Anticapitalistes, pressuposa trencar obertament amb Podemos.

A les portes d’una nova recessió econòmica internacional i quan un nou cicle de lluita de classes violenta comença a desenvolupar-se a nivell internacional, com els que veiem -amb les seves característiques particulars- a França, Xile, l’Equador, Algèria, Sudan, Haití, Hong Kong, Bolívia o Catalunya, el que fa falta és la major audàcia per a desplegar una estratègia que s’enfronti amb els poders fàctics del règim capitalista, no buscar nous “compromisos històrics” per salvar-lo.

Et pot interessar:Revolta i revolució al segle XXI

Com a part d’aquesta batalla, es revitalitza la tasca estratègica de construir un fort partit revolucionari, que es proposi intervenir en tots els terrenys de la lluita de classes, ja sigui en els sindicats, el moviment de dones, el moviment pel clima, els instituts i universitats i el conjunt dels moviments socials, per a desenvolupar l’autoorganització i articular les forces materials capaces d’unificar a la majoria de la classe treballadora i lluitar per una nova hegemonia sota un programa socialista revolucionari. En aquesta tasca estem embarcats des de la CRT.

[1] Per a més desenvolupament d’aquesta qüestió sobre les dues estratègies en disputa, veure Pròleg a Estratègia Socialista i art militar, Matías Maiello i Emilio Albamonte, Ediciones IPS, 2017.

[2] En la tradició marxista revolucionària, la integració de ministres socialistes (o de les organitzacions obreres) en els governs burgesos-, per a apuntalar al Règim del 78.