Si el discurs que va donar Macron aquest dimecres va ser un increïble exercici de negació de la realitat, la jornada d’aquest últim dijous haurà retornat (potser) a una part del Govern a la realitat. Esperava que la radicalització només afectés franges minoritàries del moviment, que buscaven assimilar a "facciosos", i que l’aprovació de la reforma pel decret 49-3 (per l’article antidemocràtic de la constitució que porta aquest número), acabés per desmoralitzar als milions de treballadors en vaga i als carrers des del 19 de gener. La imatge al final del dia va ser exactament la contrària.

Tres milions i mig de manifestants al país, segons la CGT, més que la massiva mobilització del passat 7 de març, manifestacions rècord en moltes ciutats. París (800.000), a Bordeus (110.000), passant per Toulon (10.000), Baiona (24.000) o Bourgoin-Jallieu (8.000). La mobilització continua sent massiva, i fins i tot creix en moltes ciutats. Per sobre de tot, a tot arreu les marxes van estar marcades per tendències al desbordament, amb sortides de les rutes intersindicals que van desembocar en bloquejos d’autopistes o manifestacions que escapaven a l’estrictament reglat per les centrals obreres, en ciutats tan diferents com Chambéry, Metz, Lió, Le Havre o Guéret.

Un element central d’aquesta dinàmica és el reforç qualitatiu de la presència dels joves. Mentre la vaga renovable es manté en diferents sectors estratègics -de la petroquímica a l’energia, passant pel principal operador de camins de França (SNCF) i els recol·lectors de residus- i la mobilització ha repuntat en treballadors de l’empresa pública de transports (la RATP), les assemblees universitàries es fan cada vegada més massives igual que les marxes juvenils. A Toulouse, el passat dimecres, van ser més de mil, així com a l’Assemblea de Tolbiac o a la de la universitat Paul Valéry de dijous. Per tot arreu, nous instituts i establiments es mobilitzen, a vegades de manera inèdita. Una tendència a la massificació que es va reflectir en les mobilitzacions de joves per tota França.

Es fa així realitat un escenari negre per al govern: lluny de desenvolupar-se al marge del moviment de masses, com alguns analistes volen fer creure de forma interessada, la radicalitat i l’espontaneïtat es desenvolupen en el cor de la mobilització, entre milions de treballadors i joves, a partir de la seva experiència amb la política de la intersindical i com a reacció a un poder autoritari, que el seu 49-3 semblava ser la major provocació.

La vaga salvatge de Châtillon, el tancament de la refineria de Normandia o la multiplicació de manifestacions espontànies després d’aquesta ofensiva, ja van donar testimoniatge d’aquests profunds canvis subjectius. Avui es demostra que aquestes tendències existeixen a gran escala, mentre que el 79% dels treballadors i el 62% de la població consideren que el moviment ha d’endurir-se per vèncer.

La intersindical manté una estratègia institucional totalment impotent per respondre als reptes de la situació i vèncer. La seva política, expressada en el seu últim comunicat, de "dirigir-se" al Consell Constitucional o de proposar una sortida a través d’un "referèndum d’iniciativa compartida" és un atzucac per endurir la relació de forces i sembla cada vegada més desfasada respecte a l’estat d’ànim del carrer i dels sectors en vaga. El mateix ocorre amb la crida a una simple jornada interprofessional addicional el 28 de març, sense cap esment a la generalització de la vaga, la repressió o les requisicions als vaguistes petroquímics de Fos-sur-Mer i Gonfreville-l’Orcher. (Les requisicions són una arma legal de l’estat francès per obligar treballadors a trencar una vaga sota amenaça de sis mesos de presó i 10.000 euros de multa. -N. de T.)

Més que mai és possible vèncer a un Poder Executiu afeblit, però per a això és necessària una estratègia radicalment diferent, capaç de respondre a les tasques de l’ordre del dia. No obstant, és necessari continuar exigint a la intersindical un canvi de marxa, no és possible esperar, i hem d’afrontar tots els reptes de la situació.

En primer lloc, hem de fer costat als sectors que estan en vaga i prolongar-les. Un dels punts forts del moviment és que es desenvolupa en el marc de potents vagues renovables, que ja estan provocant desproveïments en gasolineres i aeroports i pertorbant l’activitat econòmica. Cal continuar-les i amplificar-les, implicant a tots els sectors del món del treball i mobilitzant massivament als joves perquè les secundin. Això implica començar per fi a discutir un plec de reivindicacions a l’altura de les nostres necessitats.

Al mateix temps, enfront de les polítiques repressives del govern, és urgent organitzar la solidaritat. Contra les requises, hem de ser centenars de milers al costat dels refinadors, els recol·lectors de residus i els treballadors de l’energia, unint-nos, per exemple, als piquets de les refineries de Normandia o Fos-sur-Mer, o als bloquejos dels recol·lectors parisencs. Enfront de la repressió policial, hem de garantir la solidaritat en les marxes i enfront de les comissaries, perquè cap manifestant, jove o treballador, se senti intimidat per la violència estatal deslligada en els últims dies.

Et pot interessar: Els treballadors de la major refineria de França voten paralitzar totalment les instal·lacions contra el decret de Macron

Totes aquestes tasques impliquen l’organització des de la base, entre treballadors, sindicalitzats o no, de diferents sectors, i els joves. I aquesta és la principal feblesa en aquest moment: els marcs d’organització fora de les assemblees universitàries i d’empresa són encara massa limitats. Per a fer front a tots els reptes que es plantegen, serà decisiu resoldre aquesta qüestió. En això van insistir els nombrosos treballadors reunits dimarts a la Xarxa de Vaga General. En una crida publicada el dimecres, van demanar la creació de comitès d’acció de vaga general a tot arreu, per reunir a tots els que volen construir la vaga general i derrotar a Macron.

Una perspectiva central, de la qual depèn la possibilitat de construir una altra estratègia per triomfar. Aquestes tasques han de convertir-se en una prioritat del moviment.