Situat a la defensiva per la determinació ferroviària i una deterioració del clima social que no va veure venir, el president francès Enmanuel Macron, ha decidit passar a la contraofensiva aquesta setmana. La sortida a la palestra del primer ministre i diversos ministres aquest diumenge dient que no cedirien -inclòs el silenciós Nicolás Hulot que va actuar com el "policia bò"- va ser el senyal d’inici.

El segon pas es va donar aquest dilluns, amb el desplegament de centenars de gendarmes en uns terrenys agrícoles prop de la ciutat Nantes per expulsar a unes desenes d’activistes que els ocupen des de fa anys i desmantellar els campaments on viuen. El “gran objectiu”: prendre el control de la D-281, també coneguda com la carretera de les curves, que creua els camps i boscos de Notre-Dóna’m-donis-Landes (on s’anava a construir un aeroport fins a la reculada del govern al gener d’aquest any després d’una lluita històrica).

La carretera, obstaculitzada per cotxes abandonats, cabanyes de fusta i blocs de pedra, es va convertir en un símbol dels zadistes, neologisme derivat de la ZAD acrònim de zona a defensar. Amb una força enormement desproporcionada i de forma ultra mediàtica (amb imatges a la manera de les FFAA americanes disposades pels propis cossos repressius i sense la presència de periodistes) amb l’objectiu d’afirmar (o almenys donar la imatge de) la seva autoritat.

Punt culminant, la fi del retir jupiterià de Macron i la seva presentació en el telenotícies de les 13 hores de TF1, vist per cinc milions de teleespectadors especialment empleats i obrers, jubilats i la població que viu als territoris rurals, tots sectors on el neoliberalisme senil del macronisme no aconsegueix entrar. Acompanyat d’una emissió especial el diumenge 15 d’abril retransmesa a les 20:35 tant en la principal cadena de cable BFM-TV, la ràdio més escoltada RMC i el lloc Mediapart, una estranya opció aquesta última per a un cap d’estat però que utilitza aquest mitjà alternatiu a fi segurament de dirigir-se als intel·lectuals i els diferents estaments universitaris on la seva selecció encoberta comença a ser rebutjada de forma cada vegada més oberta.

Això mentre continua la mobilització estudiantil i noves universitats no habituades a les protestes, com La Sorbona/Paris 3, entren en la dansa amb una assemblea històrica de 2000 estudiants. Docents en alguns casos, estudiants en uns altres, impedeixen els exàmens alhora que a les Universitats de Nanterre com en Lille 2 els CRS (cossos especials de la policia francesa) eren cridats per reprimir la creixent lluita estudiantil, fins i tot en la primera entrant escandalosament als àmbits de la facultat i evacuant una assemblea que es realitzava pacíficament en un amfiteatre.

I el més significatiu i important: la vaga ferroviària va passar amb èxit la seva segona tanda d’aturs, amb un percentatge de vaguistes dels conductors de trens altíssim i els sectors més avançats com l’assemblea de més de 200 ferroviaris de Paris Nord (l’estació de tren més gran d’Europa) cridant a una vaga il·limitada reconduible des del divendres que ve.

Una aposta arriscada

Aconseguirà Macron el seu objectiu? La realitat és que la seva exposició és una aposta molt arriscada. És que pujat al cavall per la victòria sense combat de les seves primeres reformes i ple d’arrogància, pensava que les tenia totes amb si. Però el clima polític social comparat amb el semestre anterior ha canviat radicalment i, com explica Françoise Fressoz, editorialista de Le Monde, Macron “…es troba a la defensiva, incapaç d’explicar com l’obertura a la competència millorarà la qualitat del servei públic, o com la fi de l’estatut ferroviari per als nous entrants alleujaria el deute de l’empresa nacional de ferrocarril”.

En aquest marc, l’aposta televisa macroniana pot ser un tir que li surti per la culata: i és que més enllà de tota dificultat d’explicació Macron, que s’havia presentat com ni de dreta ni d’esquerra, és avui dia considerat per la majoria de la població com clarament de dreta. Un context en el qual la intervenció del president podria tirar més llenya al foc.

I és que, com diuen les últimes enquestes, comença a percebre’s un desafiament més general a la política del govern. Així l’enquestador Bernard Sananès analitza en base els nous resultats: “A més de la reforma de SNCF, existeix un desafiament més ampli a la política de l’executiu, particularment a la política social. Sí, el president reforma, diuen aquests francesos, però, afegeixen, les reformes del president beneficien als més afavorits”. El mateix analista sosté que “També veu en aquells que recolzen el moviment en la SNCF, una forma de dir ’els ferroviaris envien en el nostre lloc un senyal a Emmanuel Macron’”.

Els macronians comencen a dividir-se

I per si fos poc, la força presidencial, La Republica en marxa, comença a dividir-se… a dreta i a esquerra. Com diu Cecile Cornudet, en el diari de clar perfil patronal Les Echos, “Un any després, hi ha alarma en les seves tropes de tenir una menor ambició sobre les reformes o, per contra, de tenir una política massa dirigida a la dreta. Com si la crisi de la SNCF transformés el ‘al mateix temps’ (la frase central de Macron i el macronisme, nota del traductor) en mandats contradictoris”. I agrega “Amb el seu agut sentit del moment quan dol, François Bayrou (polític de centre que es va unir a Macron en un moment clau de la seva campanya electoral) també tria aquest. En BFM el diumenge, va criticar la reforma de les institucions, però també aquest ‘projecte social’ que Macron ‘encara no ha enunciat’. ‘El govern hauria de tenir l’obsessió sobre la justícia’. En els platós i encara més entre bastidors, les llengües s’alliberen”.

Prossegueix Cecile Cornudet dient “Macron dirà finalment el que farà pels perdedors del sistema?" es pregunta un altre actor de la campanya electoral. Però fins ara, és un altre to el que escoltàvem. El d’un executiu que ‘anirà fins al final’ i no dubta a organitzar el seu desallotjament de Notre-Dóna’m-donis-Landes. Com si calgués tranquil·litzar als qui temen, molts, que els propers mesos seran més prudents”.

És fonamental que els treballadors, estudiants i sectors populars prenguin nota de la situació del macronisme per enfortir la confiança en les seves forces: el govern que va pensar que tenia l’avantatge ideològic contra els ferroviaris, es troba a la defensiva i les seves forces comencen a dividir-se. Com van dir els ferroviaris de París Nord en la seva assemblea d’aquest dilluns: és ara o mai. Sí és possible derrotar a Macron.