Llegint en Internet, com va afirmar Ugo Palheta, aquest autor es va trobar amb textos escrits pels qui, en l’extrema esquerra, tindrien la tendència, segons ell, a “tenyir de vermell la situació”. Si bé els textos citats pel codirector de la publicació Contretemps no serien més que les posicions de “organitzacions (…) molt febles”, encara així l’autor ha decidit donar-lis una llarga resposta articulada entorn d’“onze tesis”, com va fer en el passat Marx contra Feurbach (ni ni més ni menys). Com estem convençuts, com deia Daniel Bensaïd, que “la lluita entre partits (i el debat entre corrents) no és obstacle per a la democràcia política, sinó al contrari és la condició, si no suficient, almenys necessària” [1], hem tractat d’esbossar alguns elements de reflexió en resposta a aquests onces matisos de gris que suposadament busquen respondre a aquells i aquelles que, com nosaltres i alguns vaguistes al país, estarien pintant de vermell la situació.


Un moviment feble, un règim intacte però una victòria a l’abast de la mà?

Tota la lectura de Ugo Palheta té per objectiu realitzar una anàlisi de la situació actual en el que considera la seva justa mesura. Subratlla la importància del moviment en curs al mateix temps que insisteix en el seu caràcter absolutament no revolucionari. Per a això l’autor s’esforça en “matisar” tots els aspectes de la situació destacant tota una sèrie d’insuficiències que la caracteritzen i a les quals nosaltres tractaríem de restar-li importància amb “trucs retòrics”.

Segons el text, “només uns pocs sectors de l’economia estan experimentant una veritable activitat vaguística”, per tant, “només una petita fracció de la classe s’ha manifestat”. Per donar-li pes a la seva anàlisi l’autor recorre a l’argument del comparativisme: Maig del 68. “es calcula que (…) hi havia 7,5 milions de vaguistes (i 10 milions de persones mobilitzades), en un país que, no obstant això, tenia molts menys assalariats que avui (uns 15 milions enfront de més de 26 milions en l’actualitat)”. Una comparació no dona la raó i, analitzant bé la situació, el moviment actual no és anàleg a la “revolució de maig” ni a la tardor calenta italià, respectivament els moviments de vaga més intensos del moviment obrer d’Europa Occidental.

Però n’hi ha prou amb estudiar l’abast nacional, la densitat i composició de les mobilitzacions de les jornades d’acció de l’última seqüència per adonar-se de què parlar d’una “petita fracció de la classe” és quelcom allunyat de la realitat, com coincideixen la majoria dels analistes. Un sol exemple: l’oest armoricà (a Bretanya). La regió no ha estat el centre dels conflictes en els últims anys, exceptuant el moviment dels Capells Vermells (moviment que va sorgir contra un intent de taxa als vehicles de mercaderies i en contra dels acomiadaments en el sector agroalimentari) en la tardor de 2013. I, no obstant això, en 2023, hem vist manifestacions importants pels carrers de Brest, per descomptat, però també en Quimper i Morlaix, així com Carhaix, Quimperlé, Douarnenez, Châteaulin i Crozon, per Finistère, St-Brieuc i Lannion, per la Costa de Armor, però també Dinan, Guingamp, Lamballe, Paimpol, Plaintel i Bégard. Aquestes manifestacions, que van des d’una petita centena de persones a, normalment, diversos milers de persones en ciutats mitjanes i petites, no poden explicar-se únicament per la presència d’alguns equips sindicals de docents o d’empleats públics en vaga [2]. Sistemàticament, és la indústria agro-alimentària i alimentària, la construcció, pescadors, assalariats del sector terciari privat, així com batallons del sector públic i semipúblic els qui es mobilitzen, potser més massivament en proporció que en les grans ciutats tenint en compte les diferents realitats demogràfiques locals. A nivell històric, no es veia una cosa així des de 1995. O potser 1968. En qualsevol cas, la densitat d’aquestes manifestacions a l’Oest bretó al llarg de les últimes setmanes no és una excepció regional i podríem donar molts més exemples per exposar com el moviment inclou a amplis sectors de la classe treballadora.

Al·ludint a la situació “per dalt”, l’autor peca igualment d’excés de matisos al punt de minimitzar la crisi de règim. Així doncs, si la mobilització “va accentuar la crisi d’hegemonia” no ha canviat res qualitativament en haver absència de “fissures en l’aparell d’Estat i, més àmpliament, en la classe dominant”. Clar, l’aparell de l’Estat igual que la burgesia no s’han dividit aquests últims mesos. No obstant això, encara amb falta de “fissures”, hauríem d’estar d’acord que existeixen esquerdes greus, no sols en el dispositiu polític macronià, que fa aigua per tot arreu, sinó també en el marc més institucional de la V República Francesa. Els mecanismes fins ara ben lubrificats de la V República concebuts per resistir, “per dreta” i “per esquerra”, tota erupció política o social, gairebé s’han esgotat en les últimes setmanes, com es veu amb el desbocament de la seqüència parlamentària entre l’aplicació del art 49.3, la moció de censura i un govern que ha corregut el risc de caure [3]. I que, actualment, se sosté a cop de repressió necessitant reconquerir un mínim de legitimitat amb la decisió del Consell Constitucional (òrgan que decideix si les lleis aprovades respecten la constitució i regula les eleccions presidencials i parlamentàries).

Quant a la classe dominant, encara no hi ha hagut cap deserció explícita, igual que tampoc n’hi va haver al maig-juny de 1968, per cert. Però aquestes últimes setmanes els portaveus mediàtics de la burgesia no s’han privat i no es priven de deixar córrer la paraula d’aquells que li demanen a Macron que deixi la tossuderia, actitud considerada perillosa, i busqui una sortida honorable. Una altra cosa és si realment Macron té una altra opció, sobre la qual cosa tornarem més a baix, però els seus suports es cremen i la seva capacitat de governar durant quatre anys més es posa seriosament en dubte [4]. Presentar a l’enemic com més poderós del que és no és ser previngut sinó contribuir al descoratjament.

La paradoxa és, no obstant això, que malgrat les enormes febleses que es perceben en la situació, l’autor considera possible una reculada de Macron. Fins i tot considera aquesta qüestió com l’estricte “mínim”. Mentre que l’Elisi es tanca en la seva reforma, no sols per obstinació, sinó perquè una reculada de l’executiu obriria una crisi major en un context on el marge de maniobra de la burgesia es reduiria i on les concessions a les direccions sindicals, fins i tot les més reformistes, apareixen com totalment inacceptables, Ugo Palheta ofereix una visió imaginària de les dinàmiques, alimentant l’esperança d’una victòria fàcil contra Macron. Aquesta perspectiva li permet conservar la pedra angular de la seva anàlisi, la idea que no faria falta cap pla de batalla superior a l’estratègica erràtica de la Intersindical per guanyar, ja que aquesta última estaria duent a terme l’única política possible en les condicions actuals.


Del costat de la Intersindical o del costat de la victòria de la nostra classe?

Els límits de l’anàlisi de Ugo Palheta no sorgeixen per debats sobre un aspecte o un altre del moviment actual. Són el producte d’una lògica de conjunt, marcada per un objetivisme que exagera els límits de la situació sense pensar les condicions per desbordar aquests límits. El moviment obrer revolucionari sempre ha tingut la tradició de tractar d’elaborar una o diverses estratègies que permetin conquistar la direcció del moviment de masses quan entra en acció i orientar-lo cap al derrocament del capitalisme. En el sentit contrari, l’autor busca redirigir la mobilització al “realisme” de l’estreta perspectiva institucional.

Aquest gir implica descriure els límits, a vegades reals, del moviment (per exemple, la feblesa de la seva autoorganització i l’absència d’uns certs sectors de la classe obrera), pensant-los com l’expressió de febleses inscrites en la situació i donant-los un caràcter de insuperabilitat. La conseqüència central d’aquesta perspectiva és que tota crítica a la política de la Intersindical és rebutjada, s’associa a deliris de grupuscles que només buscarien la seva “autoconstrucció”. Per a l’autor, “la hipòtesi de direccions traïdores en el moviment obrer que impedeixen la transformació del moviment en un autèntic procés revolucionari” ja no té “base objectiva” a causa de l’afebliment de les organitzacions del moviment obrer.

Aquesta observació permet ignorar un conjunt de discussions que són essencials, com l’estratègia de jornades aïllades de la Intersindical. Des del 19 de gener, la Intersindical s’ha embarcat en una lògica que no busca construir la correlació de forces per a la vaga, sinó que vol fer pressió sobre les institucions: al principi l’Assemblea Nacional, amb Laurent Berger (secretari general de la CFDT, la major central sindical) tenint la mà a la dreta, després el Senat i, més recentment, el Consell Constitucional, i ja hem vist l’èxit que han tingut. En aquest marc, les jornades interprofessionals han estat concebudes com a mobilitzacions simbòliques i no com una eina per bloquejar l’economia, la consigna “detenir França”, no ha estat més que un lema molt artificial per tractar d’acontentar una base que aspirava a radicalitzar el moviment des de les primeres jornades.

Tot en absència d’un bloqueig real de l’economia, un aspecte central de la situació, però que el text minimitza i represa la justificació llançada per les pròpies cúpules sindicals afirmant que “una política més combativa de la intersindical -rebuig de les jornades de mobilització espaiades per més d’una setmana, crida clara a una vaga reconductible i a participar en les assemblees generals, etc.- hauria permès desbloquejar unes certes coses en alguns sectors on els sindicats estan implantats”, la qual cosa entraria en contradicció amb els “límits del marc de la mobilització actual, que constitueix també un dels seus punts forts: la unitat mantinguda del front sindical, sense la qual és dubtós que el moviment hagués pres aquesta magnitud i hagués obtingut aquesta aprovació entre la població”. Per a l’autor, que cita, no obstant això, les vagues de novembre i desembre de 1995, s’oblida ràpidament que en aquell moment la direcció de la CFDT amb Nicole Notat no formava part de la Intersindical, la qual cosa no va impedir l’onada social que vam veure i la rebel·lió, des de la base, de diverses federacions que formaven part de la CFDT. Des d’aquesta perspectiva es concep el front únic des del prisma del conclave dels buròcrates i no a la llum de la pressió decidida des de la base. En efecte, Laurent Berger roman en la Intersindical no sols perquè el moviment el pressiona sinó perquè ja en el passat congrés de la CFDT al desembre es va veure en minoria entre els seus propis afiliats quan va voler abordar la hipòtesi d’un potencial suport a una reforma Born-Macron. En el cas de la CGT, l’últim congrés de Clermont i els agitats debats que es van donar parlen per si mateixos: és la primera vegada en la història del sindicat que la direcció sortint està en minoria i ha de pactar amb l’oposició per a no perdre tot. No és la Intersindical qui ha creat aquest esperit generalitzat de antimacronisme i de suport al moviment: són els treballadors per si mateixos els qui han empès a les direccions a assumir aquesta conducta i els qui els han impedit durant molt de temps canviar de postura.

Al mateix temps, si el fet que una part dels treballadors “encara es mantenen passius”, constitueix per a l’autor “problema estratègic de primer ordre per al moviment” que nosaltres tindríem tendència a ignorar o a considerar com a “resolt”, Palheta evita esbossar un intent de resposta. En realitat, tot el contrari, nosaltres hem assenyalat des de l’inici del moviment que la manera en què el rebuig a ampliar el programa de demandes del moviment afeblia la seva capacitat de diàleg amb els sectors més precaris de la classe. Aquests últims no obstant això han mostrat en els últims anys la seva capacitat de lluitar i de dur a terme vagues emblemàtiques, com la de les treballadores de la neteja de Onet o la dels hotels Ibis, per exemple. Per a elles, no obstant això, la retirada únicament de la reforma actual amb el manteniment de l’obligació dels 43 anys d’aportacions no soluciona res.

En aquest sentit, la integració, per exemple, de reivindicacions salarials, que sorgeixen en totes les manifestacions i que ha donat lloc a l’explosió de vagues al llarg del conflicte (subcontractes aeronàutiques de Sabena o subcontractes de Air France de Samsic) hauria probablement permès que nous batallons de treballadors se sumessin al moviment, evitant a més que la vaga contra la reforma de les pensions en uns certs sectors es resolgui localment amb acords sobre els salaris… però la Intersindical amb Berger al capdavant s’ha negat sistemàticament a tota ampliació del programa de reivindicacions.

Podem també plantejar que una altra política per al moviment era possible i hauria contribuït clarament a ampliar la batalla en altres coordenades. Això no es tracta d’una visió sense fonament, ja que diversos sectors han tractat de construir una alternativa. És el cas per exemple dels sindicats de la petroquímica, de ferroviaris o de l’energia, que ràpidament van coordinar la vaga en funció d’un calendari progressiu per a preparar l’inici de la vaga renovable a partir del 7 de març. Si aquesta política hagués estat la del conjunt de la Intersindical, hauria estat possible incloure a altres sectors en aquesta proposta, plantejant fins i tot un anomenat a una vaga de 24 hores, seguit d’una vaga de 48 hores i després de 72 hores, i així posteriorment, sobre un calendari estret, més que una dotzena de jornades d’acció i manifestacions escampades. Sens dubte, la patronal hauria encarat amb major preocupació la seqüència actual. No obstant això, a Ugo Palheta li sembla inconcebible un calendari de vaga d’aquest tipus, diferent d’un calendari alentit que, no obstant això, no va aconseguir doblegar la determinació dels vaguistes.

No obstant això, si aquesta opció no ha estat ni discutida, és perquè la unitat sindical, de la qual es felicita l’autor de les “onze tesis”, està dirigida per la CFDT i manté la perspectiva de bloquejar la politització de la mobilització i que es prengui el conjunt de consignes que això implicaria (salaris, inflació, treball, democràcia…) al mateix temps que la vaga en si, des del principi, era eminentment política. Des d’aquesta perspectiva, la gestió del temps de la vaga per part dels buròcrates sindicals nacionals era l’expressió de la seva integració en els mecanismes institucionals de cogestió del sistema, fins i tot quan aquest sistema tracta als dirigents sindicals nacionals com a mocadors descartables. Com recorda Daniel Bensaïd en un text que Palheta hauria de conèixer: “La unitat no té valor en si, de manera independent als seus objectius i contingut. La unitat és la unitat per a alguna cosa, per a l’acció, per a uns objectius. Així, quan la unitat es realitza en 1935 sota la forma del Front Popular i els pactes entre direccions socialistes i comunistes, o quan es reconstitueix en 1981 sota la base de l’acord de govern, es tracta d’una unitat burocràtica contra la mobilització i la democràcia del moviment de masses. La qüestió clau és per tant ‘omplir el front únic d’un contingut revolucionari’ (Trotsky)” [5]”. Al contrari d’aquesta perspectiva, el text legitima l’existent, prenent per a sí els arguments de la burocràcia, incloent la critica a petits grups esquerrans culpables d’aspirar a la vaga general per derrocar a Macron.


Sobre el moment “prerevolucionari”

El conjunt d’aquests elements explica que sigui difícil per a Ugo Palheta prendre la noció de “moment prerevolucionari” que hem utilitzat per caracteritzar el canvi de situació que s’ha produït des del 16 de març. Per a respondre’ns, l’autor convoca de manera estranyament “ortodoxa” unes pseudo lleis que suposadament permeten definir els contorns d’una situació “prerevolucionària”: “un bloqueig conseqüent de l’economia, un nivell significatiu d’autoorganització, un inici de centralització i coordinació nacional dels moviments en lluita, així com fissures en l’aparell de l’Estat i, més àmpliament, en la classe dominant” [6]. A partir d’aquest tipus ideal completament maximalista que tracta d’assemblar-se a la definició leninista de “situació revolucionària” [7]. L’autor pot desqualificar la idea d’un “moment prerevolucionari” a partir per exemple del grau, efectivament feble, de l’autoorganització actual. Una perspectiva com aquesta li condueix a la ruptura amb la tradició de la qual prové, ja que, per la mateixa raó, redueix Maig del 68 a una “situació amb elements prerevolucionaris” [8].

Desenvolupada per Trotsky, la noció de situació “prerevolucionària” no pot ser presa d’aquesta manera. En Una vegada més A on va França? al març de 1935, explica que: “la situació és revolucionària en tant que pot ser revolucionària amb la política no revolucionària dels partits obrers. El més exacte és a dir que la situació és prerevolucionària. Perquè la situació maduri, fa falta una mobilització immediata, audaç i incansable de les masses sota les consignes de conquesta del poder en nom del socialisme. Només amb aquesta condició, la situació prerevolucionària canviarà a revolucionària”. La noció és, doncs, inseparable de la idea que la revolució és possible, de l’examen de les seves condicions, especialment subjectives, i d’un treball concret per a pensar i aplicar polítiques capaces de permetre el desenvolupament de les potencialitats revolucionàries. Com assenyala Juan Dal Maso en un comentari sobre aquesta idea: “La situació prerevolucionària no precedeix necessàriament a una situació revolucionària, però constitueix l’expressió de les dificultats d’aquesta última a desenvolupar-se plenament a causa del rol de les direccions obreres sindicals i polítiques integrades en l’Estat”.

Des d’aquest punt de vista, cal tenir en compte que l’aplicació de l’article 49.3 ha obert un “moment” o una “conjuntura” de característiques prerevolucionàries, que podria obrir el camí a la consolidació d’una situació d’aquest tipus. Sintèticament, aquest moment estaria marcat per:

1) La conjugació de la masivitat del moviment amb una radicalització d’amplis sectors de la classe. Això s’expressa en les manifestacions espontànies que permeten l’entrada en escena de la joventut, però que mobilitzen també a nombrosos treballadors, pels salts en unes certes vagues amb l’exemple dels treballadors de Normandia decidint detenir les instal·lacions de la refineria més gran de França o, d’altra banda, amb el desbordament de les manifestacions sindicals per part dels treballadors en nombroses ciutats de França el 23 de març.

2) L’obertura de la forta crisi per dalt, que s’ha expressat amb una moció de censura que ha fracassat per 9 vots; igual que per la por de l’Executiu a la tornada de l’espectre dels Armilles Grogues, com hem pogut llegir en premsa; o l’enorme intensificació de la repressió policial que s’ha desencadenat en resposta a les manifestacions espontànies, amb centenars de detencions preventives i de violències policials brutals, així com la requisició d’escombriaires i treballadors de refineria en vaga.

3) Una política d’apaivagament sistemàtica per part de la Intersindical, que busca contenir aquestes tendències, rebutjant a cridar a la mobilització contra el 49.3, endarrerint, per decisió dels dirigents sindicals, la data de la pròxima mobilització fins al cap de la moció de censura per evitar (aquesta vegada) que no aparegui com una pressió sobre l’Assemblea en favor de derrocar el govern, i no dient res sobre la violenta repressió.

Enfront d’aquesta política vergonyosa de les direccions sindicals, la feblesa dels elements d’autoorganització, característica sobre la qual hem insistit enormement des de l’inici del moviment, no ha permès que emergeixi una política alternativa que permeti obrir una veritable situació prerevolucionària, per exemple, aprofitant les condicions creades pel 49.3 per llançar iniciatives que vagin en el sentit d’endurir la vaga. No obstant això, aquesta possibilitat està més que plantejada a partir del 16 de març i el 23 de març, el punt àlgid de la mobilització.

En lloc de reflexionar sobre la manera en què podrien desenvolupar-se les potencialitats i debatre què s’ha fet i què es podria haver fet per anar més lluny, per resoldre aquestes contradiccions, l’anàlisi objetivista de l’autor invisibilitza aquesta seqüència i conclou, en general, que els límits impedeixen un gir del moviment degut a la no maduresa de la situació. Concep, per tant, els moviments d’un cicle de manera lineal i mecànica, sense salts ni ruptures possibles. En les seves “onze tesis”, text que es reivindica d’una certa filiació bensaïdiana, el temps és pla i els buròcrates el desenvolupen d’un extrem a un altre sense que es puguin donar girs ni oportunitats o moments de riscos o ruptures. En aquest marc, l’anàlisi “de la situació concreta”, resultat de contradiccions en la correlació de forces nascuda de la lluita de classes, es transforma en la descripció d’un clixé estàtic de la correlació de forces, que no sabria ser una altra cosa que un adjunt als mecanismes parlamentaris.

Apostant per les sortides institucionals per al moviment, el desinterès de l’autor per les iniciatives en favor de l’autoorganització és inversament proporcional al seu interès per “major força i combativitat de l’esquerra parlamentària, en particular dels 74 diputats de la La France Insoumise (LFI), que van contribuir en gran manera a polititzar i radicalitzar una mobilització (…) [9]. El debat sobre el rol de la França Insubmisa, que nosaltres considerem que, al contrari que el moviment, aquest corrent ja ha expressat els seus límits estratègics, excedeix el marc d’aquest article. Però és necessari assenyalar que és probablement l’únic element de la situació que l’autor accepta pintar de vermell… al mateix temps que es diu anticapitalista, l’única cosa que proposa com a perspectiva a l’enorme còlera dels últims mesos és la cohabitació d’un govern NUPES-Macron (primer ministre de Nupes i Macron president), acompanyat d’una anomenada a una militantismo sindical i a un “treball polític-cultural que permeti passar de l’odi a Macron a la crítica al sistema en el seu conjunt” la posada en pràctica del qual s’ajorna sine die. Tota l’onzena tesi està dedicada a la construcció d’hipòtesi presentant una victòria parlamentària com l’única sortida política per a l’enorme mobilització dels últims mesos.


Estratègia i partit

En un gran article d’homenatge a la trajectòria de Daniel Bensaïd publicat en 2010, Stathis Kouvélakis subratllava com “el temps de la política”, el temps de l’organització per a fer política revolucionària, afegiríem nosaltres, també “és un temps complex: és el temps curt, el de la decisió, de l’instant on tot canvia.(…) però també és el temps llarg, de l’acció quotidiana, sovint ingrata, de la lenta construcció, on cal resistir i lluitar a contra corrent” [13]. No obstant això la qüestió del caràcter realment disruptiu de la lluita de classes (que no seria un simple punt de suport per a la política parlamentària o per a un hipotètic govern reformista), la centralitat de la temporalitat en la política revolucionària (no tot és igual, ni en termes de temps, durant una vaga, ni en termes de moments i consignes) i de la política revolucionària com la capacitat de transformar les coordenades de l’existent, són tres qüestions paradoxalment absents d’aquestes “onze tesis”. Més que una reflexió sobre la hipòtesi estratègica que hauria de seguir-se actualment, el que s’embeni és un hipotètic acte de lleialtat (ja que no està completament assumida en els seus marcs organitzatius) al melenchonismo.

Aquestes “onze tesis” plantegen entre línies la qüestió de l’organització: és aquesta un apèndix del reformisme del possible, que utilitza al seu favor el moviment de la nostra classe com a apèndix suplementari de les seves maniobres polítiques? O, al contrari és una força al servei de la nostra classe, la importància de la qual es mesura, com diria Gramsci, en la seva aportació a la classe en termes de capacitat d’autoorganitzar-se, autorepresentar-se i lluitar pels seus interessos amb total autonomia i amb vista a un projecte radicalment diferent, l’únic possible i necessari en aquests temps de catàstrofe capitalista i ecològica: el socialisme? Després d’haver defensat aquestes posicions, enfront del conjunt de l’extrema esquerra, en el si del NPA, continuem aquest combat en tant organització independent, no autosuficient, buscant “la nostra autoconstrucció”, sinó tractant modestament d’aportar a la nostra classe i les seves lluites i amb la perspectiva de posar les bases d’una esquerra revolucionària a l’altura de la situació que vivim.

Abans que tenir com a estendard la bandera blava, blanca i vermella amb Mélenchon o fer-nos eco de les entonacions a tot pulmó de la Marsellesa per part dels diputats de la NUPES, preferim dir com feien els manifestants que van anar a Berlín des de tota Europa en contra de la guerra de Vietnam al febrer de 1968, acusats de no ser més que un petit grup d’agitadors marginals, “wir sind eine kleine, radikale Minderheit! [14]. En paraules de Palheta un grapat de “petits grups”. “De tornada a París”, escrivia Bensaïd en Una lenta impaciència, “aquesta petita minoria radical intensificarà el seu esperit” [15]. Al llarg dels següents mesos i anys, la història li donarà la raó. Correspon a l’actual generació de treballadors i militants, que en aquesta primavera de 2023 estan duent a terme una de les seves experiències més avançades, confirmar amb l’exemple francès que hem entrat en un nou cicle internacional de confrontació amb el capital, i de portar aquest combat per la revolució amb la mateixa radicalitat i aquesta vegada dotar-se de les capacitats per a portar-lo fins al final. A això és al que, modestament, però amb determinació militant, desitgem contribuir amb aquelles i aquells que vulguin sumar-se a aquest combat.


Notes

1] Daniel Bensaïd, Eloge de la politique profane, Paris, Albin Michel, 2008, p.353.

[2] Això és cert en tant que la joventut dels liceus estava, en la primera fase del moviment, molt en segon pla en aquestes localitats que, en la seva majoria, no disposen de centres universitaris. Per tant, les mobilitzacions estaven formades majoritàriament d’adults i joves adults.

[3] Recordem, per fer memòria, que el 49.3 i la moció de censura van ser concebuts per Michel Debré com a pura actuació: per “fingir” que el Parlament, si volia jugar al parlamentarisme, podia tenir veu en els assumptes, però el condemnava, a través d’aquests mecanismes de “parlamentarisme racionalitzat”, a ser una simple escrivania. És la raó per la qual, a excepció de 1962, cap govern mai ha caigut per una moció de censura. Aquesta vegada, no obstant això, Born i Macron han sentit el risc real. Com si el ressort de l’engranatge gaullista estigués trencat, reflectint una mica la crisi hegemònica que travessa a la burgesia francesa.

[4] Macron s’ha revelat des de l’inici del seu primer quinquenat i més encara amb la reforma de les pensions, com un demòcrata procedural, buidant de substància els mecanismes tradicionals de la democràcia burgesa. Es conforma amb romandre “dins del marc constitucional”, a risc de perdre legitimitat i ser menys convincent. L’última seqüència ho demostra en presentar la reforma de les pensions com a apèndix del Projecte de llei de finançament de la Seguretat Social 2023, usant l’article 47.1 de la Constitució per limitar el temps de debat, el vot bloquejat al Senat i després l’article 49.3 en el Parlament, tot complementat per la repressió (prevista per la Constitució), quan semblava descarrilar-se la situació. A nivell legislatiu aquesta tendència podria fins i tot agreujar-se si la seqüència actual ja estigués “superada”, com desitja l’executiu, la qual cosa seria encara més difícil de concebre: no li quedaria a Macron més que la governabilitat tècnica, mancant la governabilitat real que suposa, com a mínim, un consens i un bloc social que vagi més enllà d’una base electoral reduïda, sense discurs ni contingut ni més projecte que defensar projectes de lleis fragmentats que la presidència podria fer passar per decret gràcies a majories ad hoc.

[5] Daniel Bensaïd, Stratégie et parti, Montreuil, La Brèche, 1987.

[6] L’autor podria haver recordat també el paper del partit revolucionari, molt diferent de la simple “veritable esquerra” que ell desitjaria. Un oblit que no és casual.

[7] Recordem que per a Lenin aquesta es caracteritzava per l’articulació de tres elements: 1) “1) La impossibilitat per a les classes dominants de mantenir immutable la seva dominació; tal o tal altra crisi de les “altures”, una crisi en la política de la classe dominant que obre una esquerda per la qual irrompen el descontentament i la indignació de les classes oprimides. (…) 2) Un agreujament, fora del comú, de la misèria i dels sofriments de les classes oprimides. 3) Una intensificació considerable, per aquestes causes, de l’activitat de les masses, que en temps de “pau” es deixen espoliar tranquil·lament, però que en èpoques turbulentes són empeses, tant per tota la situació de crisi, com pels mateixos “de dalt”, a una acció històrica independent.

[8] Un debat sobre la caracterització de Maig del 68 surt del marc d’aquest article. Per a nosaltres, encara que l’anàlisi està compartida històricament per tota una franja de l’esquerra revolucionària, en absència de marcs d’autoorganització i d’un partit revolucionari, Maig del 68 va representar, per la força de la vaga, els mètodes desplegats, la mobilització del conjunt de la classe obrera i la joventut, una situació revolucionària que va posar a la burgesia i al seu gran home, De Gaulle, contra les cordes. Malgrat el seu resultat immediat, que no limitarem com fa Palheta a l’elecció setmanes més tard de la majoria més dretana de la història de la V República -el procés de Maig del 68 coincideix amb l’obertura de l’últim cicle internacional de contestació de l’ordre establert, a Occident i a l’Est, així com al Sud global; un cicle de rebel·lió, impuls obrer i popular, que s’estendrà més d’una dècada i mitja, entre 1968 i 1984, i la derrota de la qual paguem encara encarnada en la “revolució neoliberal” i el que anomenem la “restauració burgesa”. El que és cert a escala internacional també ho és a escala nacional, ja que l’embranzida de maig es va expressar al llarg de tot el “68” i només va arribar a la seva fi amb l’era Mitterrand i l’austeritat. A França, va ser la socialdemocràcia, amb el suport del PCF, la que va exercir el paper de Reagan i Thatcher a principis dels anys vuitanta.

[9] En el seu rol d’intermediació entre els sectors més o menys d’extrema esquerra i l’esquerra reformista més o menys radical, en aquest cas entre LFI-*NUPES i el NPA de Besancenot-*Poutou, l’autor avança a propòsit de maig del 68 la idea que va haver-hi, en tant que extrema esquerra, militants que van donar la batalla en el si del PCF per la “necessitat de la ruptura revolucionària”. Sigui com sigui el balanç critico que puguem fer de l’extrema esquerra francesa en el 68, especialment la trotskista (PCI-*OCI, VO-L’I PCI-*JCR-*LC-LCR), és ofensiu col·locar-la al mateix nivell que aquests suposats sectors que haurien existit en el si del PCF i que haurien combatut per aquesta perspectiva. A través de la seva adreça i els seus quadres, durant i després del 68, a instàncies d’altres partits comunistes d’Europa Occidental, a Itàlia, l’Estat Espanyol o Portugal, el PC francès és un partit d’ordre. Optar per un altre discurs és disfressar la història per a, una vegada més, millor maquillar el present: pintar de vermell els corrents (i sens dubte els seus diputats i quadres) que en el si de la França Insubmisa defensarien la necessitat d’una ruptura revolucionària, a les quals la tendència del NPA secundada per aquest autor encara no s’ha decidit per complet a sumar-se.

[10] Encara que així fora, la crida de l’autor a un govern d’esquerres no canviaria un àpex de totes maneres. Apel·lant indirectament a Nicos Poulantzas i prenent de Bensaïd únicament la seva anàlisi del democratisme burgès com a horitzó gairebé insuperable, hi hauria, en cas de procés revolucionari segons l’autor, una dualitat “entre l’Estat burgès i formes de poder popular fora de l’Estat, però també en el si de l’Estat mateix”. D’altra banda, en un país “amb una tradició parlamentària de més de cent anys, on el principi del sufragi universal està sòlidament establert, (…) no es pot imaginar un procés revolucionari més que com una transferència de legitimitat donant preponderància al “socialisme des de baix”, però en interferència amb les formes representatives”, en aquest cas parlamentària, si es llegeix entre línies. Sense majoria parlamentària del NUPES, amb o sense procés revolucionari, no hi ha salvació, segons Ugo Palheta.

[11] És sorprenent que l’autor reprengui a la seva manera el que va ser la línia política de Jacques Chirac després del “hivern del descontentament”, el gran moviment de novembre-desembre de 1995: el president va suspendre el Pla Juppé, va dissoldre l’Assemblea el 21 d’abril de 1997 i l’esquerra va arribar al poder. Es va tractar de servir en safata de plata “un govern d’esquerres” (en aquest moment anomenat “esquerra plural”, que integrava al Partit Socialista, ecologistes, PCF… i a Mélenchon), que va fer el que no va poder la dreta, ser el govern més privatitzador i “reformador” de la V República. Sabem com va acabar això, a l’abril de 2002: amb l’eliminació d’aquesta mateixa esquerra en la segona volta presidencial i l’enfrontament entre Chirac-Le Pen, primera expressió de la crisi d’hegemonia que, des de llavors, continua agreujant-se per a la burgesia i els seus representants.

[12] Vease aquí un extracte llarg però esclaridor: “Ens hem reunit per a derrotar a la dreta. Aquesta victòria, la nostra victòria, és la revenja de la gran mobilització de novembre i desembre de 1995! L’esquerra, que ve d’aconseguir una gran majoria, ha de respondre a les aspiracions populars i trencar amb la política de la dreta. Els desastres del passat no han de repetir-se. No ho oblidem: el Front Nacional ha confirmat que es troba a l’aguait, tractant d’aprofitar-se de la desesperança que ha provocat el liberalisme i Maastricht en milions d’homes i dones. Noves decepcions a esquerra els obririen el camí. Esperar, ignorar les mesures d’urgència que s’imposen per a desarmar l’estat de liberalisme de Maastricht, deixaria a la patronal i als bancs el temps de recuperar-se, d’especular per a fer pressió sobre el nou govern. Correríem el risc de matar l’esperança que acaba de néixer. Ningú s’imagina que tot es pot fer de cop. Però donar un cop damunt de la taula podria ser possible en les pròximes setmanes i reflectiria la voluntat real de posar en marxa una altra política, responent a les demandes de l’electorat popular (…) Tan sols la mobilització de totes i tots vencerà demà les resistències al canvi. Un govern d’esquerra sense mobilització social està destinat a fracassar. En 1981, l’absència d’un gran moviment popular va permetre que les esperances dels obrers fossin traïdes. Avui dia, més que ahir, autèntiques mesures de lluita contra l’atur, els privilegis, les desigualtats confrontaran amb interessos poderosos. La nostra única garantia resideix per tant en un moviment encara més fort que el de novembre-desembre de 1995, unint treballadors ocupats i aturats, del sector públic i privat”. És, a grans trets, el que defensa actualment el NPA de Besancenot-*Poutou i el que s’intueix, en un altre to, de Palheta en Contretemps: un anomenat a un govern LFI-*NUPES que eventualment s’ampliï per esquerra.

[13] Stathis Kouvélakis, « La dialectique du temps et de la lutte », Ligne n°32, 2010, p.66.

[14] En alemany: Som una petita minoria radical!

[15] Daniel Bensaïd, Une lente impatience, París, Stock, 2004, p.79.