[Des de París] Després de l’intens Primer de Maig del 2023, les direccions sindicals que volguessin, però no poden, passar a una altra cosa de la lluita de les jubilacions, van cridar a una nova jornada de vagues i mobilització en més d’un mes. Com escrivim el passat 2 de maig en Révolution Permanent:

" A l’espera de la decisió sobre el Referèndum d’Iniciativa Compartida, la intersindical saluda el projecte de llei de derogació de la reforma de les pensions que figurarà en l’ordre del dia del 8 de juny a l’Assemblea Nacional”, afirmen, abans de cridar a “anar a la trobada dels diputats de tot arreu per a demanar-los que votin a favor d’aquest projecte de llei” i a “multiplicar les iniciatives en aquest context, en particular amb una nova jornada d’acció conjunta, vagues i manifestacions el 6 de juny”. Després de mesos i mesos de fracàs rere fracàs a l’Assemblea, el Senat o el Consell Constitucional, la intersindical no treu conclusions i crida a jornades de mobilització aïllades, amb un calendari cada vegada més espaiat i destinades a enviar missatges als parlamentaris, més que a construir una correlació de forces dura mitjançant una vaga renovable."

Pitjor encara, en els pròxims dies, els dirigents sindicals s’apresten a tornar a Matignon a invitació de la primera ministra.

Llums i ombres de la Intersindical

D’aquesta manera, mantenint-se fins i tot en el moviment, però no donant-li –i de forma cada vegada més eloqüent i patètica– la menor perspectiva, la Intersindical intenta desmantellar el procés profund de lluita de classes obert des del 19/1 sense pagar un fort cost. Les raons de la continuïtat de la inèdita unitat sindical no deuen només buscar-se en els motius polític estructurals que han portat a Berger de la CFDT al carrer després d’anys de concertació i compromisos en els ministeris: la crisi del diàleg social amb el macronisme. Si aquest element nou existeix, lligat al caràcter fortament bonapartista del poder actual portant fins al límit els trets i disposicions més antidemocràtiques de la V República, no explica tot. La clau de la durable unitat de la Intersindical es troba a intentar evitar que l’acceleració del procés que va haver-hi després de la votació del 49.3, la qual cosa hem denominat un “moment prerevolucionari” pegués un salt canviant la relació de forces i el caràcter obertament polític i contra Macron de la lluita. D’aquesta manera la unitat sindical que al començament del moviment va poder jugar un rol progressiu, encoratjat als treballadors cansats de les divisions dels sindicats a entrar en la lluita, es va transformar de més en més en un obstacle, una barrera a la radicalització. Les declaracions i decisions de Berger enfront de la possible bifurcació de la “força tranquil·la” dels sindicats després del 16/3, on l’eix de la seva política igual que Macron i Borne va ser l’apaivagament, són aquí per a demostrar-ho. Això és el que explica que el moment Berger hagi durat més del compte acompanyat pel seguidisme obert dels sindicats anomenats combatius, que en cap moment li van fer ombra al rol dirigent del patró de la CFDT. L’esquerra de la CGT que abans del Congrés Confederal mostrava més els músculs i sobretot la llengua, no va ser la menor alternativa especialment després de l’elecció de Sophie Binet com a secretària general i una direcció més col·legiada que els inclou. Per la seva part Solidaires, encara que cridava de paraula a una vaga reconduible, en els fets va ser un dels més fidels seguidors de la direcció Berger a la Intersindical, retransmetent quotidianament els comunicats de la intersindical de forma totalment acrítica, inclòs el més recent.

Lamentablement, només des de la Xarxa per la Vaga General plantegem una crítica oberta a l’estratègia de la Intersindical, com reconeix Mediapart. Però a diferència del passat, on la CFDT traïa en rasa campanya com al 2003 o abandona el vaixell després de la promulgació de la llei com al 2010, el fet que la Intersindical s’hagi mantingut obstaculitza el mateix per a l’avantguarda el balanç de la seva política derrotista. En això juguen un rol quantitat d’intel·lectuals que absolen a la Intersindical de la seva estratègia, com ja hem criticat en la polèmica amb Ugo Palheta. Contra aquesta actitud complaent, recordem el que deia León Trotsky, que comprenia més a fons la lògica del sindicalisme francès que molts intel·lectuals d’esquerra d’ahir i ara al 1930, no sols front Jouhaux [1], dirigent de la CGT i qualificat per Trotsky com el “més corrupte i servil agent del capital”, sinó també enfront de la seva ala esquerra: “La tasca del revolucionari honest consisteix, sobretot a França on són tan freqüents les traïcions impunes, a recordar als obrers les experiències del passat, a temperar als joves en la intransigència, a relatar incansablement la història de la traïció de la Segona Internacional i del sindicalisme francès, a desemmascarar el paper vergonyós exercit no sols per Jouhaux i cia.., sinó sobretot pels sindicalistes d’ ‘esquerra’ com Merrheim i Dumoulin. Qui no dugui a terme aquesta tasca elemental cap a la nova generació es priva per sempre de la confiança dels revolucionaris” [2]. Aquesta recomanació té un enorme valor avui dia ja que, a diferència dels anteriors moviments socials, les direccions sindicals i especialment la més col·laboracionista d’elles, la de la CFDT, surten reforçades conjunturalment del moviment pel fet que la seva traïció apareix encoberta, com vam dir.

La no tornada a la normalitat

Però malgrat el punt mort i reculada de la mobilització a conseqüència de l’estratègia derrotista de la Intersindical, encara no hi ha una tornada a la normalitat. Per contra, aquesta es mostra problemàtica, donant una prova suplementària de la vitalitat del moviment. Les mostres d’aquests són múltiples i diverses. Vegem alguns exemples.

Un Primer de Maig intens. En la tretzena mobilització contra la reforma de les pensions, 782.000 persones van marxar a tot el país segons les autoritats (2,3 milions segons la CGT) en uns 300 municipis. És el segon Primer de Maig més multitudinari dels últims 30 anys, només darrere del del 2002, en l’interval entre dues voltes d’unes eleccions presidencials que van veure per primera vegada a Le Pen a la segona volta. Per contra, molt per sobre de l’últim Primer de Maig unitari del 2009, que va reunir 465.000 manifestants, just després de la crisi financera mundial. Tornant al 2023, assistim a una reactivació de la participació, després de quatre jornades en les quals el nombre de manifestants descendia inexorablement. Mes sorprenentment, té una corba diferent a la lluita contra la reforma de jubilacions del 2010. Una vegada que Nicolas Sarkozy va promulgar la llei que havia augmentat l’edat legal de jubilació de 60 a 62 anys, la mobilització va caure en unes dues setmanes a unes insignificants 52.000 persones després, com en l’actual moviment, de mesos de protestes i diverses manifestacions que van superar el milió de participants. Tot això demostra la profunditat del moviment actual i de la permanència de la seva força.

Lligat a l’anterior, des que Macron va voler fer un volt de pàgina sobre la reforma jubilatoria i anar a la trobada dels francesos, no hi ha hagut un desplaçament del cap d’Estat i dels seus ministres que no fos acompanyada de manifestacions i casserolades, generant una veritable preocupació al poder que ha estès mesures repressives surrealistes com la prohibició dels anomenats “dispositius de so portàtils” (sic). O el nerviosisme del poder enfront de la final de la Copa de França buscant per tots els mitjans que el president no pateixi una humiliació al Stade France. Tot això demostra una determinació de sectors amplis del moviment de masses a continuar la lluita, com ho mostren a les enquestes. Mes greu encara, com a nota l’editorialista dels Echos, Jean-Marc Vittori: “És agradable veure a francesos descontents colpejant les casseroles: és una suau revolta. Però darrere hi ha signes molt més preocupants”, apuntant “a la tendència general a la demolició”, a la deslegitimació general del conjunt de les institucions del règim.

Finalment, a la calor de la inflació especialment de la canastra alimentària, es continuen multiplicant les lluites reivindicatives. Com diu la periodista de Le Monde Aline Leclerc:

"Perquè si la reforma de les pensions els ha eclipsat mediàticament des del gener, les mobilitzacions per obtenir augments de salari no han cessat, en el marc de les negociacions anuals obligatòries (NAO) que se celebren generalment a finals o principis d’any. Citem, per exemple, el moviment en curs des del 20 de març a Vertbaudet, prop de Lilla, la vaga de Tisséo, que va paralitzar la xarxa de transport públic de Tolosa, la dels empleats de la fàbrica de xocolata Cémoi a Orne, de Blédina en Brive-la-*Gaillarde (Corresa), de les bases logístiques d’Intermarché, dels centres de Michelin, Amazon i Alstom, i fins i tot la dels empleats del gegant dels videojocs Ubisoft, que va ser inèdita. També van ser inèdits les aturades a dos centres de jardineria de Truffaut, l’últim d’ells a Ivry-sud-*Seine (Val-de-*Marne) el dissabte 22 d’abril. “És la primera vegada en gairebé vint anys. Realment necessitem que ens portin al límit per arribar a aquest punt”, confia un supervisor que es manifesta a la botiga (les persones esmentades els noms de les quals no apareixen han sol·licitat l’anonimat). “Amb el salari mínim, no podem tirar endavant. Acaben de retallar-me la factura del telèfon. Als meus 33 anys, he hagut de demanar ajuda a la meva mare”, es lamenta Hélène, venedora a una guarderia. “Estic sola amb tres fills i 1.000 euros de lloguer. Amb un sou de 1.451 euros nets, com me les arreglo?”, es pregunta Emmanuelle, de 47 anys."

Una mostra de més de com la negativa de la Intersindical d’anar més enllà de la retirada de la reforma i ni tan sols plantejar la qüestió dels salaris i del cost de vida, a pesar que es tracta d’una urgència immediata per a les classes treballadores, ha estat suïcida per a la victòria en la batalla de les jubilacions.

Tot això sense mesurar fins i tot la influència que pot tenir per al futur pròxim, és a dir els nous cicles de la lluita de classes, l’augment de les afiliacions dels sindicats i sobretot la politització i la combativitat retrobada de molts de les bases sindicals, especialment en els sindicats reformistes, que poden crear noves dinàmiques i tendències a l’interior d’aquestes organitzacions alhora que un intent d’anar a buscar a les franges del proletariat excloses de la sindicalització.

Una “situació prerevolucionària latent”

Com hem dit el “moment prerevolucionari” no es va ampliar i va estendre; es va evitar l’entrada en una situació prerevolucionària oberta en gran part per la política d’apaivagament de la Intersindical. No obstant això, com venim de veure, la situació està encara lluny de retornar a la normalitat des de franges importants del moviment de masses. Més important encara per a la governabilitat, el govern surt molt afeblit d’aquesta victòria al Pirrus i, quelcom nou, estem presenciant un salt a la crisi orgànica del capitalisme francès que afecta enterament la legitimitat del règim polític. Com diu l’historiador Pierre Rosanvallon: “Travessem, des del final del conflicte algerià, la crisi democràtica més greu que ha conegut França”.

Si faltava un element de la crisi que es viu a les altures, és bastant simptomàtic que aquest cim del “moderantisme” consideri que la crisi que travessem només pot comparar-se amb el període de la guerra d’Algèria i que fins i tot al 68 la crisi democràtica estava més controlada. Tal vegada la definició de Rosanvallon és una mica exagerada, enutjat pel tracte que el macronisme (del qual va ser partidari) li dona als seus amics de la CFDT. Però és cert com ell diu que el règim V Republicà ideat per de Gaulle va utilitzar, fins i tot en moments de crisis més grans com la vaga general del 1968, primer l’arma de la dissolució de l’Assemblea, i després el mateix De Gaulle va intentar reinventar les institucions, va fracassar i va acabar renunciant; una plasticitat d’una V República encara jove, que venia de reinventar el model econòmic francès de manera puixant, tot el contrari de la crisi econòmica estructural de França i de la duresa institucional del règim en la seva decadència. Aquesta rigidesa institucional, enfront de nous salts de la crisi social, només pot augmentar la polarització política en el marc que les mediacions a esquerra i dreta del règim no es comparen amb la que existien a la dècada del 1970. Si bé és cert que per l’esquerra, el melenchonisme pot ser una eina de canalització, la seva solidesa no es compara amb la refundació del PS a Epinay per Miterrand al 1971 i l’existència mateix en la coalició d’esquerra d’un PCF fort, del qual l’actual és una pàl·lida ombra. I ni que parlar a la dreta, de la força actual de Le Pen, ja que l’extrema dreta representava una força electoral infinitament més marginal dels anys 1970 del que és ara.

La gravetat de la situació ja està tenint conseqüències en els camps on el govern se sentia fort: l’econòmic. Aquest “punt mort polític” és el que remarca l’agència de qualificació de deute sobirà Fitch, que, malgrat l’adopció de la reforma de les pensions, va rebaixar la nota del deute sobirà de França de AA a AA-. En el seu comunicat de premsa del 29/4 afirma que l’ “estancament polític i els moviments socials (a vegades violents)” a França durant els últims tres mesos “suposen un risc per a l’agenda reformista de Macron i podrien crear pressions per a una política fiscal més expansiva o una reversió de les reformes anteriors”. Un dur cop per a l’Executiu.

Tenint en compte que a Macron encara li resten quatre anys de mandat i que la tripolarització de la vida política i la crisi de les velles aliances d’esquerra i de dreta no sols crea inestabilitat política com es veu en el Parlament, sinó que afebleix el mecanisme de descompressió de l’alternativa electoral enfront de les crisis socials com va ser al 1995 o al 2010 per exemple, és que tendim a definir la situació com a prerevolucionària latent. O si es vol una situació transitòria, és a dir, encara no definida la seva dinàmica entre un escenari on el govern aconsegueix controlar almenys parcialment les fortes contradiccions que s’han obert, obrint una situació no revolucionària; i un altre escenari, en el marc d’alces i baixes, que té nous sobresalts que obren a una situació prerevolucionària. Dit d’una altra manera, no hauríem de confondre el terme “transitori” simplement amb l’efímer o el limitat, sinó més aviat com el preàmbul de bifurcacions en el procés històric. El seu caràcter contradictori, confús i propens als girs bruscos per definició les fa no aptes per a (intel·lectuals) desprevinguts.

“Són precisament aquests estats transitoris els que tenen una importància decisiva des del punt de vista de l’estratègia política”, diu Trotsky a propòsit del tipus de situacions que estem analitzant. Per què? Perquè en ells es defineix el sentit de la fletxa de l’escenari de la lluita de classes. Lluny de qualsevol automatisme o fatalisme, per al fundador de l’Exèrcit Roig, l’acció o inacció d’una força revolucionària realment existent és part determinant de l’evolució de la situació mateixa en la mesura de les seves forces.

En aquest marc, des del punt de vista de l’estratègia, el que s’imposa a les pròximes setmanes és fer un balanç clar de la seqüència, denunciant la tornada al diàleg social de les direccions sindicals que s’apresten a acceptar la invitació de la Primera Ministra. Al mateix temps, hem de continuar enfortint els quadres de coordinació i autoorganització de l’avantguarda i potencialment de les masses en lluita. Això és el que té per davant la Xarxa per la Vaga General en l’actual fase del conflicte. Al mateix temps que hem d’aprofundir els debats sobre la necessitat d’una organització política, un partit anticapitalista, socialista i revolucionari que sigui una eina per a donar aquestes baralles i lluitar per una alternativa enfront de la crisi en curs.

NOTES AL PEU

[1] Jouhaux, León (1870-1954): dirigent de la Confedération Générale du Travail (CGT) de la qual va ser secretari general des del 1921 fins a la Segona Guerra Mundial. Sindicalista social-patriota durant la Primera Guerra. Es va oposar a la Revolució russa. Per a Trotsky era la personificació del col·laboracionisme de classes.

[2] Trotsky, León, “Monatte ha travessat el Rubicó”, 15 de desembre de 1930, versió digitalitzada disponible al www.ceip.org.ar.