Quin feminisme necessitem?

S’acosta un altre 8 de març marcat per la pandèmia. Aquesta ha deixat oberta una enorme crisi econòmica i social que colpeja a milions i especialment a les dones. Amb la Covid 19 i les polítiques del govern “progressista” la desigualtat per a les dones ha augmentat i la pobresa s’ha feminitzat encara més. Al mateix temps, avança la dreta i posicions reaccionàries a nivell mundial. Quin feminisme necessitem?

Els moments de major crisi sanitària van mostrar que és la classe treballadora, en tota la seva diversitat i més feminitzada que mai la que s’ocupa de les tasques essencials per a la producció i reproducció. La pandèmia va demostrar a més que una part important de tasques essencials com van ser les associades a les cures, la salut, l’educació, la neteja, la producció tèxtil que també produeix inputs per a hospitals, la d’aliments, la recol·lecció en el sector agrícola… són tasques que el capitalisme i el patriarcat han situat en categories infravalorant-les amb l’únic objectiu d’imposar una major explotació i tot tipus de bretxes i desigualtats.

La pandèmia també va reafirmar el fet que les dones continuem ocupant-nos d’una part important de les cures necessàries per a la reproducció social. Això és un treball que “s’estalvien de pagar els capitalistes”.

Al mateix temps que la pandèmia va mostrar el rol essencial de la majoria de dones treballadores, la crisi les va colpejar encara més. Si els nivells de pobresa han augmentat notòriament entre les classes populars, ho han fet molt més entre les dones. 6,5 milions de dones es troben en situació de pobresa o exclusió social, enfront dels 5,27 milions de 2019. Avui en l’Estat espanyol el 53,3% de les famílies monoparentals, de les quals el 83% estan encapçalats per una dona, es troba en risc d’exclusió o pobresa. Durant la pandèmia, des del quart trimestre de 2019 i fins al segon de 2021 la taxa d’atur de les dones va créixer 1,8 punts, arribant a situar-se en el 17,4%, mentre que la dels homes ho va fer 1,2 punts, fins al 13,4%, la qual cosa va fer que la bretxa augmentés de 3,3 punts a 4. Aquestes dades apunten a que amb la Covid 19 la desigualtat ha augmentat per a les dones i la pobresa s’ha feminitzat encara més. La crisi capitalista no colpeja a tots per igual.

Mentre augmenta la pobresa en termes generals així com les desigualtats, també és important recordar que les dones han estat en la primera línia de la lluita de classes en l’últim període: abans de la pandèmia, durant els moments més crítics d’aquesta i en aquesta nova etapa. Des de fa diversos anys hem vist un protagonisme indiscutible de les dones en la lluita contra la precarietat, contra els desnonaments, pels serveis públics, contra les violències masclistes i contra l’avanç de l’extrema dreta.

En aquest moment, moltes dones conscients del seu potencial com a essencials també comencen a recompondre les seves forces i comencen a organitzar-se per a lluitar contra les conseqüències d’aquesta crisi. Un exemple d’això són les treballadores sociosanitàries del SAD, les treballadores de les conserves de Bizkaia, les infermeres, les treballadores de l’educció, les treballadores de la salut o les jornaleres.

Et pot interessar: Vuit postals de vagues tenyides de violeta en 2021: un orgull per a tota la classe treballadora

El discurs buit d’“altres polítiques” o el que podem escoltar permanentment en boca d’Irene Montero és presentat de forma lligada a la idea de combatre a l’extrema dreta des dels valors que elles defineixen com a femenins. L’assossec i la comprensió. I per descomptat només des de les institucions.

Aquestes opcions polítiques tracten de presentar-se com una alternativa a l’extrema dreta en clau de “mal menor”, una idea que respon a una preocupació real de les dones, els migrants i dels diferents moviments davant el creixement de VOX. Però, com hem vist en aquests últims anys, no només no és eficaç a l’hora d’enfrontar a la dreta, sinó que amb les seves polítiques han obert el camí per a la radicalització de la dreta. No podem detenir-nos però caldria recordar la resposta davant la crisi migratòria a Ceuta, la no derogació de la llei d’estrangeria, el que no hagin tocat gairebé ni una coma de la llei mordassa, o el fet que votin a una anti-avortista, Concepción Espejel, per a la renovació del TC són només alguns exemples... O l’últim exemple i més notori: l’aprovació d’una reforma laboral que manté l’essencial de la reforma del PP, que només va poder ser aprovada amb l’“error” d’un diputat del PP, i que ha estat aplaudida per Ana Botín i la CEOE.

I no només obren la porta a la dreta, sinó que desarmen tota resistència que pugui venir des dels moviments autoorganitzats com el de dones, l’antiracista, el LGBTI… Hem vist que el Govern en aliança amb les burocràcies sindicals, amb les quals té molt bona sintonia ha operat i treballat com un fre en el de desenvolupament de qualsevol alternativa questionadora a aquest règim, i a les expressions més aberrants d’aquest.

És clar que el Front de Díaz o qualsevol altra opció de “mal menor” no frenarà a l’extrema dreta –tampoc acabar amb la crisi que ens colpeja veient la Reforma Laboral que han aprovat- però llavors quina estratègia tenir davant l’avanç ultraconservador?

L’exemple de la (no) reforma laboral aprovada fa uns dies és molt clar. D’un costat, la ministra "feminista" Yolanda Díaz, amb una reforma laboral que satisfà a les patronals i a Brussel·les. De l’altre, treballadores precàries com Las Kellys denunciant les "faules" de la ministra, perquè la seva precarietat no canviarà amb aquesta nova legislació.

Avui, quan moltes dones conscients del seu potencial com a essencials i dels perills de l’avanç de la dreta comencen a recompondre les seves forces, hem de començar a pensar que es potencien les possibilitats de construir un feminisme anticapitalista, antiracista, antimperialista i antipatriarcal oposat al feminisme neoliberal en totes les seves versions, des de la dreta fins al progressista i neorreformista.

Aquesta lluita és part també, de la lluita per una esquerra anticapitalista i de classe, que desenvolupi la mobilització i enfronti les polítiques del fals progressisme i a l’extrema dreta.