Felipe VI ha tornar a beneir aquesta Nit de Nadal el gruix de la tasca dels diferents governs davant la persistent crisi soci-sanitària, la inamovible Constitució i el que comença a configurar-se com el nou consens que inclou des del progressisme en el poder a l’extrema dreta, passant pels partits independentistes catalans i el nacionalisme basc, els Fons Next Generation.

Pel seu lloc, i com era previsible, ni una paraula de la situació del seu pare, l’emèrit escapolit a Abu Dhabi, ni de res relacionat amb la Casa Reial. Unidas Podemos i l’esquerra institucional han sortit a queixar-se. Però, què esperaven? A vegades el seu republicanisme sui generis s’acosta més a un ensomni impossible amb una futura monarquia més “transparent” i “democràtica”. Però Felip VI va anar a la seva, com no podia ser d’una altra manera.

Va arrencar amb una salutació protocol·lària als afectats de La Palma per a recordar-los que no s’oblidaven d’ells, encara que a tres mesos d’haver perdut el seu habitatge centenars continuen malvivint en caravanes o cases de familiars.

També formal va ser el seu esment a la crisi sanitària i la sisena onada. Primer es va autofelicitar per l’èxit del la campanya de vacunació de la qual “podem sentir-nos satisfets”, i després, seguint l’argumentari del govern central i els autonòmics, es va lamentar del ràpid que es transmet la nova variant. Com si aquest nou pic de contagis fos un altre mal sobrevingut contra el qual res es pogués haver fet, no va fer ni un sol esment a l’estat de la sanitat pública, a la falta de recursos o la sobrecàrrega dels seus treballadors i treballadores, que l’estan portant a un nou col·lapse. Això sí, no va faltar una crida a la “responsabilitat individual i col·lectiva” per a culpar a la ciutadania de l’imminent “pas enrere” que viurem en les pròximes setmanes.

Sobre l’enorme crisi social es va felicitar també per la recuperació econòmic i el descens de l’atur aquest 2021. Va mostrar la seva preocupació per l’augment de la pobresa, la falta d’ocupació estable i l’evolució dels preus, però per a descarregar cap responsabilitat en patronal i govern en aquest terreny va tancar el bloc al·ludint a les tendències internacionals de les quals depenem i explicarien aquests “detalls".

El discurs va seguir, entrant en moment que recordava al vell programa televisiu “Un, Dos, Tres” en el que et demanaven dir el major nombre de llocs comuns en un minut. La importància de les noves tecnologies, la “ciència avança però modifica molts aspectes de les nostres vides”, “vivim temps complicats”, “en un escenari ple d’incerteses i de contrastos”...

Una marrada que semblava acabar quan es va preguntar “davant aquesta situació, què fer? Però no, la llista de generalitats no havia acabat. No podem “deixar-nos portar pel pessimisme”, ni tampoc per el “conformisme esperant que els problemes es resolguin per si sols”, hem de “entendre i assumir les noves transformacions”, hem d’“anar per davant”, “adaptar-nos als canvis”, “tots desitgem una societat avançada”, estem compromesos amb l’“equilibri mediambiental”...

Tota aquesta xerrameca per a llançar l’aspecte de contingut més rellevant de tot el que va dir “els desafiaments que tenim per davant representen per a Espanya, com per a moltes altres nacions, una autèntica cruïlla; però són sens dubte una oportunitat històrica, fins i tot una exigència per a posar-nos al dia, per a actualitzar i modernitzar el nostre país (…) En el que fem està en joc que puguem continuar avançant, al costat de les nacions més avançades, o que perdem el pas en el nostre camí”.

El rei se sumava des del seu palau al projecte del govern i el conjunt de partits del règim d’anar a una reconversió del capitalisme espanyol en els pròxims anys, en la tònica dels plans de la UE, que són la condició per a rebre ni més ni menys que 140 mil milions de fons. Un nou ajust que inclou noves retallades socials, que de moment s’han posposat al 2023, i noves contrareformes de pensions i laborals. El manteniment del gruix de la del PP que es recull en el recent acord amb patronal i burocràcia sindical, és només un primer avançament.

Com altres transformacions d’aquest calat en la història la pregunta és, qui assumirà els costos? Ahir Felip VI va avançar que serem tots, o cosa que és el mateix, els de sempre. Ens va dir que en aquesta tasca “les institucions tenim la major responsabilitat”. Va tenir fins al desvergonyiment de dir que havien de “respectar i complir les lleis”, mentre manté al seu pare en un retir daurat a costa de l’erari públic. Però a continuació va afegir que “sens dubte també la societat ha de jugar un paper essencial” i va recordar que les circumstàncies gens fàcils que ens han tocat viure sobretot al llarg dels últims 40 anys ens han forjat com una societat forta i responsable”. Una referència al mantra del gran “esforç i sacrifici” que van forjar la prosperitat de la democràcia i que ara seria moment de reeditar per a un desafiament similar.

Però si parlem de “esforç i sacrifici” ni el més monàrquic podria defensar que aquest hagi estat el cas de la família reial. Aquestes quatre dècades, a cop de comissions i negocis en comú amb els grans capitalistes, van catapultar als Borbons a la llista Forbes. Mentre milions de treballadores i treballadors van patir les reconversions industrials, dècades de desocupació massiva, una precarietat estructural d’un 30% i el gruix dels costos de les diverses crisis, incloses la de 2008 i l’actual.

No podien faltar els seus esments a la Constitució del 78 com el marc que “ens va integrar en les modernes democràcia occidentals”, i va inculcar els valors de “unitat”, “diàleg”, “respecte”, “integració”.... La va definir aquesta vegada com “la biga mestra que ha afavorit el progrés” i per tant “mereix respecte, reconeixement i lleialtat”.

Aquest seria doncs el marc inamovible per a encarar la nova etapa. Una forma elegant de dir que “qui tregui els peus del plat” es queda fora del repartiment. Un missatge que fa temps van entendre els dirigents independentistes catalans que tanquen 2021 embarcats de retorn a l’autonomia a canvi d’una participació significativa dels fons.

Aquests últims, els calerons per a la nova gran festa de la democràcia i l’IBEX35, no van sortir fins al final del discurs. Felip VI els va esmentar en el marc d’una reivindicació general de la UE, definint-los com unes fons que serviran per a “modernitzar el país i les empreses, en clau digital, verda, inclusiva...” i “una ocasió única que no podem desaprofitar”.

Va acabar el seu missatge amb alguna salutació protocol·lària a tots “els servidors públics” i una felicitació nadalenca en castellà, basc, català i galego per a demostrar que, malgrat ser el monarca del 155, té molta sensibilitat amb tots els seus súbdits.

Cap sorpresa per tant. Aquest 25 les reaccions han estat també les d’esperar. Crítiques de l’esquerra institucional i els nacionalismes perifèrics pel que no va dir – el problema és que estan d’acord amb el que sí va dir, ja que és el seu projecte des de Moncloa o des del suport parlamentari a Moncloa – i aplaudiments del PSOE i totes les dretes.

La lluita contra aquesta reaccionària institució continua sent una demanda democràtica pendent que, a més, està profundament lligada a la lluita contra una democràcia al servei de l’IBEX35 i els fulls de ruta del capitalisme espanyol per a sortir de l’actual crisi a costa d’un nou “sacrifici històric” a càrrec de les i els treballadors i sectors populars.