Quant a les dades de participació, encara hem de prendre’les amb cautela, ja que falten per comptabilitzar els vots de les persones emigrades, que solen tenir una participació molt menor, per la qual cosa les dades de participació respecte a totes les persones amb dret a vot, no només els que resideixen a Galícia, pot ser que ofereixin un resultat menor que el 58,88% que ara coneixem. Sense comptar amb els vots de l’estranger a les eleccions del 2016 un 63,75% de la població a Galícia va realitzar el seu dret al vot, quelcom que va acabar sent un 53,63% comptabilitzant els vots de l’emigració. Així, podem dir que, almenys, la participació ha baixat a Galícia al voltant de 5 punts.
En gran manera això és així degut a la situació de pandèmia en la que vivim, amb un rebrot que ha fet confinar A Mariña, quelcom que ha desembocat en un augment de l’abstenció major a les ciutats gallegues, on hi ha més població i risc de contagi, i també més votants d’esquerres. Així l’abstenció ha augmentat d’entre 4,26 punts a Santiago de Compostel·la fins a 7,62 punts a Orense.
El Partit Popular de Galícia ha reeditat els seus 41 escons, molt per sobre dels 38 necessaris per a la majoria absoluta, a l’espera del vot a l’exterior que pot donar-li un escó més, i ha obtingut el 47,98% dels vots. El BNG ha obtingut un 23,8% dels vots, el seu segon millor percentatge de vot en la història, i 19 escons, el millor resultat en representació electoral del BNG en la seva història. El PSdG, s’ha quedat en 19,38% i 15 escons, un resultat mediocre amb tan sols un escó més que els anteriors comicis.
La Coalició Galicia en común, amb presència de Podemos, Izquierda Unida i Anova, a més d’algunes “marees locals”, no va arribar al 5% necessari per a obtenir representació electoral, quedant-se en un 3,98%. Un enfonsament espectacular considerant que en les eleccions del 2016 havia aconseguit ser segona força en vots i igualar al PSOE amb 14 escons. Així, es tanca el cicle del metabolisme ràpid del neo-reformisme gallec, que va sorgir irresistible, va créixer ràpid, es va adaptar ràpid al Règim i va renunciar al seu limitat programa reformista a un ritme accelerat, fins a morir d’una forma igual d’espectacular, víctima del desencantament de la seva base electoral.
L’extrema dreta de Vox també es va quedar fora amb un 2% dels vots, un resultat molt similar al d’Euskadi, on si que va aconseguir un escó al no tenir la barrera del 5% del vot en el seu sistema electoral. Partits com a Marea Galeguista o Ciudadanos, que pretenien obtenir representació en aquests comicis es van quedar també fora amb un percentatge de vot molt baix, inferior a l’1%.
Després de la victòria de Feijóo, la notícia de pes en aquestes eleccions és l’enorme auge del BNG, amb la seva candidata Ana Pontón al capdavant. Des del nostre punt de vista, l’auge del BNG respon a dos elements contradictoris. D’una banda, l’electorat més d’esquerra, que primer va abandonar el PSOE i el BNG per les seves corrupteles i per ser “vella política”, il·lusionat del nou projecte neo-reformista fa 4 anys, s’ha vist decebut per la moderació i la renúncia de principis. D’aquesta manera per a aquesta part de l’electorat el BNG, amb força en el moviment obrer controlant la principal central sindical, la CIG, representa una “tornada a allò social”, amb moltes cometes, on la lluita obrera i social pot arribar a tenir més pes. El BNG és així vist com un partit programàticament més íntegre. A més, es considera que des del punt de vista nacional, ha estat capaç d’“aconseguir més per a Galícia”, mitjançant el seu suport al govern central.
Però, d’altra banda, el BNG també ha estat capaç de capturar a sectors de centre, classes mitjanes i petits propietaris, que veuen amb bons ulls la idea que el BNG pugui obtenir un finançament més favorable per a Galícia pressionant al govern central, pugui baixar els impostos a les empreses que realitzen la seva activitat a Galícia, rebaixar el preu de l’electricitat per a empreses electro-intensives, “defensant” així llocs de treball com els de Alcoa. Entre altres mesures que allunyen al BNG del seu ideari dels inicis més anticapitalista, per a portar-lo a un front-populisme nacionalista, amb posicions similars a ERC en el seu programa econòmic, però conservant elements més combatius i de lluita social, com fa Bildu a Euskal Herria en l’actualitat.
Davant el fracàs rotund del neo-reformisme espanyolista representat per Podemos, IU i Anova, i el creixement de la versió sobiranista d’un projecte igualment neo-reformista que representa el BNG, és necessari avançar en la construcció d’una alternativa política anticapitalista i revolucionària de la classe treballadora, les dones i la joventut.
