Si bé l’extrema dreta no té encara un pes important dins de la classe treballadora, això no significa que formacions com Vox rebutgin arribar a aquests sectors. En aquest sentit, l’acte de la formació liderada per Santiago Abascal en el barri obrer de Vallecas i la contramanifestació convocada per diverses associacions socials i veïnals suposa un bon punt per debatre sobre per què creix l’extrema dreta i com combatre-la.

Lluny de determinismes que veuen els obrers com un subjecte necessàriament d’esquerres, o de paternalismes de l’esquerra “cool” que culpen a la “incultura” dels sectors populars de l’auge dels discursos reaccionaris, més interessant resulta pensar per què part de la classe treballadora deixa de confiar en els qui tradicionalment diuen defensar-la.

Des que va néixer Podemos hem vist a la formació morada criticar la casta, pregar-li governar junts i finalment fer-ho. Durant la pandèmia, el govern que va obligar els treballadors “no essencials” a tornar a la feina a risc de contagi va ser el govern del PSOE i Unidas Podemos; els responsables de sufragar ERTEs – que a vegades no es paguen – a empreses milionàries amb diners públics i augmentar el deute és l’executiu d’Iglesias i Sánchez; els qui es van negar a intervenir la sanitat privada també va ser el govern “progressista”. Unidas Podemos forma part de l’executiu que es nega a derogar la reforma laboral que precaritzà el treball i en negocia una de nova; és el govern “progre” el que destinarà els milers de milions de la UE a ajudes a la grans empreses de l’IBEX que han continuat creixent durant la pandèmia, per cert en aquest punt amb els vots a favor de Vox.

La policia que reprimeix les manifestacions està a càrrec del ministre de l’Interior del PSOE, el senyor Grande Marlaska, encobridor de tortures segons el Tribunal d’Estrasburg; és el ministre de Consum d’Alberto Garzón d’IU qui manté la barra lliure per a les cases d’apostes que arruïnen els barris obrers; és el ministre d’Universitats Manuel Castells d’Unidas Podemos qui ha deixat tirats a les i els estudiants i qui defensa un model d’universitat brutalment elitista com és el nord-americà; el govern que va prohibir el 8M i va permetre les manifestacions de l’extrema dreta és el que té un ministeri d’Igualtat; els qui estan convertint Canàries en una nova Lesbos és el govern “més progressista de la història”; el ministre que vol retardar l’edat de jubilació és el del PSOE…

Et pot interessar: Pablo Castilla de Contracorrent defensa les manifestacions de Vallecas i desmunta el discurs de Vox

En definitiva, aquells que diuen defensar els treballadors són els mateixos que acaben traint la seva confiança i cridant a la desmobilització per a finalment acabar aplicant les polítiques de la dreta.

En contextos així és quan partits com Vox aprofiten el malestar entre els més explotats i oprimits per intentar dividir-los. Per això van a barris com Vallecas a parlar de “currantes” i assenyalen al govern “progre” com el responsable dels seus mals. No obstant, a l’extrema dreta que està contra els immigrants li encanta l’imperialisme del govern PSOE-UP que garanteix els negocis de Telefónica i Repsol a Amèrica Llatina o els pesquers en els caladors del Senegal i Mauritània; Vox de la Monarquia oblida que són el PCE, Podemos i Izquierda Unida els que augmenten, juntament amb el PSOE, el pressupost de la Casa Reial i és el seu govern el que va facilitar el retir daurat de l’Emèrit; l’extrema dreta defensa a les grans fortunes, però el govern “progressista” tampoc els ha tocat un pèl durant la pandèmia…

Encara que a reformistes i partits de dreta els faci mal, tenen més en comú entre ells del que volguessin reconèixer davant els i les treballadores i, per això, entre tots es van posar d’acord per destinar les ajudes mil milionàries de la UE a la grans empreses de l’IBEX.

El problema de les formacions que es diuen d’esquerres i apliquen les polítiques de la dreta no són només les polítiques, sinó la desmobilització que generen i que impossibilita qualsevol capacitat de reacció. Així, les tres organitzacions “progressistes" (PSOE, Unidas Podemos, Más Madrid) van treure un comunicat públic cridant a no fer cap contramanifestació a l’acte de Vox a Vallecas, centrant la qüestió del fre a l’extrema dreta en anar a votar-los a ells el 4M. Però votar-los per què? Per què apliquin les mesures de la dreta?

El perill desmobilitzador no ve només de l’esquerra institucional que ho promou, sinó també de la burocràcia sindical i moltes direccions dels moviments socials que s’adapten a ella. Si volem frenar a l’extrema dreta, hem de construir una esquerra radicalment diferent que lluiti amb una estratègia i un programa radicalment diferent.

Davant les polítiques de l’esquerra reformista i la dreta per salvar els rics de la crisi, lluitem per un programa que doni solució als problemes de la classe treballadora i els sectors populars fent-li-ho pagar als capitalistes. Enfront del problema de l’habitatge, defensem l’expropiació dels pisos en mans de grans tenidors; contra l’avarícia de les elèctriques i les farmacèutiques, nacionalitzem els sectors estratègics de l’economia per garantir llum, aigua i vacunes a tota la població en perspectiva de posar els nostres recursos al servei de produir inputs sanitaris per als treballadors d’altres països i acabar amb les patents; davant el tancament d’empreses i acomiadaments, lluitem per la seva nacionalització sense indemnització sota control obrer per fabricar allò realment necessari; contra el problema de l’atur i les pensions, defensem el repartiment d’hores de treball sense reducció de salari i la jubilació als 55 anys.

Per lluitar per tot això, és el moment d’impulsar una esquerra que enfronti el rol pasivitzador de les burocràcies sindicals de CCOO i UGT que signen acomiadaments i negocien tancaments com a Nissan; una força que lluiti per impulsar un moviment estudiantil més enllà de la universitat en confluència amb els treballadors en lluita i en dura crítica contra el govern, i perquè els moviments socials despleguin tota la seva força al costat de la classe obrera per resoldre els grans problemes socials que no han fet més que agreujar-se sota el govern “més progressista de la història”.