Què són les externalitzacions? Les externalitzacions de serveis o ’outsourcing’, és a dia d’avui una modalitat de contractació en la qual les empreses deleguen aspectes de les seves activitats a altres empreses. Encara que també s’implementen de forma considerable en importants serveis del sector públic.

Respecte a la contractació de sectors de treballadors amb la finalitat de cedir-los amb caràcter temporal a altres empreses, la qual cosa abans de l’any 1994 era considerat “tràfic il·legal de mà d’obra”, amb la regulació de l’entrada de les Empreses de Treball Temporal (ETT) al mercat laboral va començar a ser una realitat legalitzada. Per a això, ha estat clau el rol dels governs de torn i la col·laboració de les direccions dels sindicats majoritaris.

Des de llavors les externalitzacions s’han estès exponencialment. El que va començar amb la subcontractació d’algunes activitats ha avançat fins a fer-ho amb les activitats més estratègiques, podent cobrir fins al 90% de l’activitat d’una empresa, inclosa les seves activitats essencials, segons un extens informe d’UGT. Al seu torn això va ser esperonat per un major pes dels serveis en l’economia de l’Estat, en detriment dels sectors productius.

Sota les externalitzacions, major precarietat laboral

Els objectius (capitalistes) són sintetitzats en tres paraules: eficàcia, especialització i qualitat. Aquestes tres “qualitats” -mai complertes- pretenen vetllar en què se sosté la veritable “rendibilitat” de les empreses: condicions de treball d’alta precarietat, elevades taxes de temporalitat i rotació, treball a temps parcial, subrogacions dels contractes plens d’irregularitats, ritmes de treball altíssims, alta taxa d’accidents de treball, malalties professionals no reconegudes així com salaris per sota del salari mínim interprofessional (SMI). En poques paraules, més guanys per als patrons a costa de la sobreexplotació a la classe treballadora.

Les empreses i l’Estat aconsegueixen així la “flexibilització” dels recursos humans amb el conseqüent estalvi de “costos”, esbiaixant així la majoria de les vegades els drets que imposa la legislació laboral.

L’equació és sinistra. El discurs de l’“especialització i eficàcia” dóna com resultat l’abaratiment brutal dels costos laborals. I la “qualitat” dels serveis, si és que existeix, està garantida pels dolors de les treballadores i els treballadors, els cossos dels quals no cessen de patir malalties professionals i per descomptat mai reconegudes.

Les empreses que externalitzen aquests serveis a unes altres, poden ser o bé a empreses existents especialitzades en el servei que es pretén subcontractar, a empreses creades a l’ombra de l’empresa principal i amb evident connexió i dependència d’aquesta, o també a empreses “multiserveis” que amplien la seva oferta de serveis funcionant, en els fets, com a “agències de col·locació”.

La cessió il·legal de treballadors, és a dir, quan una empresa que no és una Empresa de Treball Temporal (ETT) posa a la disposició d’una altra empresa un treballador, limitant-se a cedir-ho, és una de les figures de frau més greus de tot l’ordenament laboral.

Si la externalització ha crescut com un virus, la resposta de sectors de treballadors i treballadores també. Nous processos de lluita i organització vénen aprofundint-se en els últims anys. La seva experiència i reivindicacions expliquen què són les externalitzacions, com actuen les empreses multiserveis i com se sofreix la precarietat.

La lluita actual de Les Kellys, les que netegen els hotels, van ser externalitzades a empreses multiserveis. En la seva majoria van passar del conveni d’hostaleria, on cobraven per sobre dels 1.000 euros, al de multiserveis o l’Estatut dels Treballadors, on reben el SMI, poc més de 600 i en condicions brutals de precarietat i explotació. Per això lluiten per la prohibició de les externalitzacions, la seva eliminació del conveni d’Hostaleria i la "Llei Kelly" per acabar amb la precarietat.

Un altre exemple, les treballadores i treballadors de Serveis Socials. Des de finals dels ’80 i ’90 la majoria dels ajuntaments, en externalitzar aquests treballs van acabar privatitzant serveis públics essencials. Les empreses externes es beneficien de contractes de concessió, que els permeten funcionar en règim d’oligopoli i facturant uns costos sobredimensionats mentre que l’Estat redueix els seus costos sobre un servei que ha de garantir. Un exemple en aquest sector a Catalunya és CLECE, l’amo del qual és Florentino Pérez, president del Grup ACS (Actividades de Construcción i Servicios, SA) i del Reial Madrid C.F.

També sectors de la joventut, com els anomenats “Riders”, els ciclorepartidors de menjar a domicili de les aplicacions mòbil, obligats a donar-se d’alta com a autònoms encara que treballen com a assalariats. El “fals autònom”, cada vegada més estès en múltiples sectors. Empreses com Deliveroo, Glovo, Just Eat o la Nevera Vermella contribueixen a pressionar a la baixa els salaris i les condicions d’un dels sectors més precaris de l’hostaleria: el menjar ràpid a domicili. La mateixa McDonalds va acordar amb Glovo externalitzar el seu servei de delivery.

ETT 2.0: noves formes de precarietat laboral

Les empreses multiserveis (EMS), pertanyen a les grans empreses constructores, entitats especialitzades en gestió de recursos humans i companyies de seguretat privada. Beneficiant-se d’un gran buit legal en relació a la seva activitat, fomenten la temporalitat i la precarietat de les condicions laborals de les treballadores i els treballadors.

Les EMS han entrat en auge amb la regulació de les ETTs i s’han expandit en la mateixa mesura en què les ETTs han perdut pes al mercat laboral, en quedar una sèrie de drets regulats com la igualtat salarial.

Fins i tot a pesar que les diferents modificacions que es van introduir a la llei 14/1994 per la qual es regeix, -especialment a partir del 2012-, que amplien les funcions i les competències de les ETTs, una modificació feta en 2014 regula que aquests contractes han de celebrar-se “sota les mateixes condicions i requisits en què l’empresa usuària podria celebrar un contracte de durada determinada”.

No obstant això, aquestes modificacions no canvien les condicions de precarietat de les empreses de treball temporal: els seus contractes ’escombraries’ i la inestabilitat laboral segueixen en curs. Així i tot, sorgeix la seva filla competidora: la subcontractació a través de les empreses multiserveis, que dóna via lliure a salaris més baixos en relació als quals es podrien percebre de l’empresa, -basat SMI-, i per fora dels convenis sectorials.

Això es deu, fonamentalment, a partir de la Reforma Laboral de 2012 del Partit Popular, que ha modificat substancialment la negociació col·lectiva, es va donar prioritat a l’aplicació dels convenis d’empresa en detriment dels convenis sectorials, donant com a resultat la proliferació de convenis d’empreses multiserveis tirant per terra anys de conquestes. Un recent informe d’UGT explica l’existència de 273 convenis de EMS, afectant a més de 60.000 treballadors.

A diferència de les empreses de treball temporal, els treballadors i les treballadores de les EMS realitzen generalment una activitat de caràcter permanent i sense les condicions econòmiques i laborals dels treballadors de l’empresa principal, segons sosté l’informe de la UGT.

Finalment però no menys important, el model de precarietat és inseparable de la gairebé nul·la sindicalització i organització entre els treballadors i treballadores en els grans sindicats, que deixen de costat als sectors més precaris. D’altra banda, les pràctiques antisindicals de les empreses són el pa de cada dia, amb l’objectiu d’ofegar tota resistència a les dures condicions imposades.