L’any 2007, quan es complien 90 anys de la Revolució Russa, el nostre camarada Emilio Albamonte, dirigent del PTS a Argentina, va donar una conferència per a tota la militància a Buenos Aires l’objecte de la qual va ser discutir sobre les diferents estratègies alternatives per a acabar amb el capitalisme. Albamonte començava dient que, per a discutir la vigència de la revolució, a més de les discussions històriques -que són molt importants perquè cal demostrar que la burocratització de la Unió Soviètica no va ser un procés inevitable i que l’estalinisme no va ser el resultat automàtic del bolxevisme-, nosaltres havíem de discutir quines estratègies són útils avui per a la classe treballadora i les masses explotades per a acabar amb l’explotació i l’opressió en el món.

Des de llavors el nostre corrent internacional, la FT-CI, ha aprofundit molt en les seves reflexions sobre qüestions d’estratègia, especialment amb la publicació del llibre Estratègia socialista i art militar, d’Emilio Albamonte i Matías Maiello [1]. Prenent aquests desenvolupaments teòrics com a base i fent un contrapunt amb les idees de Erik Olin Wright en el seu últim llibre Com ser anticapitalista en el segle XXI? [2] ens proposem justament debatre quina estratègia és vàlida per a acabar amb el capitalisme.

Per què estudiar i debatre sobre estratègia?

El concepte “estratègia” ve del pensament militar, de la mateixa manera que el de tàctica. Segons el pensament militar convencional l’estratègia és el pla per a dirigir una campanya militar, i la tàctica, és el pla per a dirigir una batalla. Una campanya està composta de diverses batalles, les batalles són tàctiques respecte a la campanya militar.

León Trotsky explica que la tàctica és “l’art de dirigir les operacions aïllades”, mentre que l’estratègia és el que lliga a aquests amb l’objectiu polític. Clausewitz és el primer que utilitza el concepte d’estratègia en aquest sentit. Abans l’estratègia era el que es feia fora de la vista de l’enemic i el concepte no s’utilitzava. Trotsky juntament amb Lenin i la Tercera Internacional són per la seva part els primers que l’utilitzen per a pensar les conclusions de la Revolució Russa i les tasques dels comunistes en el segle XX.

Per a Trotsky l’estratègia és “l’art de fer-se amb el comandament”, combinar tots els elements per a apoderar-se del comandament, per a vèncer. Les i els revolucionaris no participem dels sindicats, de la lluita estudiantil, de l’organització de la joventut precària, de les eleccions, només per participar, ni només per a formar ales revolucionàries en els sindicats o els moviments, etc. Ho fem per a acumular volums de forces que ens permetin unir-los tots en el moment precís per a bolcar-los contra la classe dominant, torçar la seva voluntat i imposar la voluntat de les i els explotats. Això és estratègia, tota la resta, en funció d’això, és tàctica.

Per això, quan Trotsky alerta contra el perill de “perdre’s en la tàctica” es refereix a perdre’s en aquesta mena de batalles aïllades, sense establir la relació que hi ha entre elles i l’estratègia per al nostre programa, és a dir, que la classe treballadora conquisti el poder. Quan ens preguntem per l’estratègia, ens preguntem llavors sobre com lligar els resultats de cadascun d’aquests combats amb la lluita per la conquesta del poder, perquè no siguin fins en si mateixos que ens facin perdre el nostre objectiu.

Dit això, per què debatre avui sobre estratègia? El sentit comú del nostre temps és que l’estratègia revolucionària, és a dir, l’estratègia sorgida de la Revolució russa, és una cosa anacrònica, passada de moda.

Això és així, en primer lloc, perquè venim d’un llarg període, posterior a la caiguda del mur de Berlín, en el qual no hem vist revolucions proletàries clàssiques i molt menys triomfants. Encara que en l’últim període estem veient importants revoltes i aixecaments en diferents parts del món (després tornarem sobre això), les últimes grans revolucions “clàssiques” derrotades van ser les que van culminar amb els Cordons Industrials a Xile; la Revolució Boliviana del 71; la gran revolució portuguesa de 1974, i altres que no van ser “clàssiques”, com la nicaragüenca, o la salvadorenca, o la revolució iraniana que van sorgir a fins de la dècada del setanta, a part de l’intent desviat de revolució política contra la burocràcia estalinista que va ser Polònia en 1981.

En segon lloc, perquè juntament amb l’ofensiva antiobrera del que hem anomenat la “etapa neoliberal”, es va perdre el llegat estratègic del marxisme revolucionari. Daniel Bensaïd, dirigent històric del corrent trotskista fundat per Ernest Mandel mort fa uns anys, assenyalava que el llegat de Trotsky, era una “herència sense manera d’ús”. Amb això Bensaïd no es referia a la revitalització necessària d’un llegat per part dels qui ens l’apropiem en noves condicions, sinó al fet que la pròpia utilitat del llegat de Trotsky en el nostre temps era qüestionable i en molts sentits obsoleta.

És justament sobre la base d’aquesta conclusió que Bensaïd va acompanyar l’abandonament de la lluita per la dictadura del proletariat per part del seu corrent, la Lliga Comunista de França i el Secretariat Unificat, al mateix temps que utilitzava la reflexió sobre la tàctica de govern obrer de la III Internacional, per a justificar l’entrada de Miguel Rosetto de Democràcia Socialista com a ministre de desenvolupament agrari del govern burgès de Lula des de 2003. I més a prop dels nostres dies, amb els mateixos fonaments Anticapitalistes va fundar Podemos, que va acabar governant amb el PSOE i la direcció del NPA justifica avui la seva aliança amb Mélenchon en les regionals de França i l’expulsió dels nostres companys de la CCR. Nosaltres, al contrari, creiem que el pensament de Trotsky sí que té una “manera d’ús” i que aquesta es troba continguda en l’estratègia. Del que es tracta és de revitalitzar el marxisme revolucionari a partir d’aquest pensament estratègic.

La condició fonamental perquè es pugui donar una revolució “clàssica”, com van ser per exemple la Revolució russa o la Revolució espanyola, és l’època imperialista, és a dir, l’època de crisi, guerres i revolucions, com la van denominar els marxistes de la Tercera Internacional. Hi ha marxistes que són escèptics respecte a que continuem vivint en una època imperialista. Per dir-ho sintèticament, la categoria d’imperialisme sosté que el món es continua dividint entre països opressors i entre una majoria de països oprimits, i que la competència dels països capitalistes més poderosos del món i els seus capitals financers per l’espoliació de la resta món està en la base de la rivalitat entre els estats. Per a nosaltres aquesta època té plena vigència.

Si això és així, la perspectiva que sorgeixin nous processos revolucionaris està inscrita en la dinàmica de la lluita de classes del Segle XXI. Per això volem tornar sobre l’estudi de l’estratègia a partir de les grans experiències revolucionàries del segle XX per a pensar el segle XXI.

Estratègies de lluita contra el capitalisme

Erik Olin Wright, un marxista analític brillant, va escriure al 2019 un llibre titulat Com ser anticapitalista en el segle XXI. Aquest va ser el seu últim treball, ja que va morir poc després. És un llibre interessant, no tant per la perspectiva que defensava l’autor -que no era revolucionària, sinó reformista-, sinó perquè fa una taxonomia molt pedagògica de les “lògiques estratègiques” de lluita contra el capitalisme.

En el seu llibre, Olin Wright identifica cinc estratègies: aixafar el capitalisme, desmantellar el capitalisme, domesticar el capitalisme, resistir-se al capitalisme i fugir del capitalisme.

L’estratègia d’aixafar el capitalisme es correspon amb l’estratègia clàssica del marxisme revolucionari. Sosté que el capitalisme és irreformable i cal acabar amb ell mitjançant la revolució social violenta que conquisti el poder polític, destrueixi l’estat burgès i construeixi un altre tipus d’estat transicional cap al comunisme.

L’estratègia de desmantellar el capitalisme és el que podríem identificar amb l’estratègia de la socialdemocràcia clàssica, és a dir, una transició pacífica cap al socialisme mitjançant reformes dirigides per l’Estat (amb mitjans parlamentaris) que gradualment introdueixi elements d’una alternativa socialista al capitalisme.

El cas de l’estratègia de domesticar al capitalisme, no es proposa superar al capitalisme, sinó crear institucions dins de l’Estat capitalista per a controlar els seus excessos. Alguna cosa així com una “medicina per a tractar els símptomes, no les causes de la malaltia”. Ho identifica amb el social liberalisme de la segona meitat del segle XX, o des de la nostra òptica, podríem aparellar aquesta lògica amb l’estratègia del neorreformisme.

Resistir-se al capitalisme és per a Olin Wright una altra lògica estratègica que aglutina la lluita anticapitalista des de fora de l’Estat. Si la domesticació del capitalisme espera neutralitzar els danys del sistema i el desmantellament busca dirigir el poder estatal contra el capitalisme, la resistència al capitalisme busca influir en l’Estat o bloquejar les accions estatals, però no exercir el poder estatal. És l’estratègia que Holloway tipifica amb la frase “fer la revolució sense prendre el poder”, pròpia de l’activisme dels moviments socials (ecologistes, identitats, habitatge, consumidors, etc.) o el que nosaltres hem anomenat, citant a Bensaïd, com la “il·lusió social”.

Finalment, l’estratègia de fugir del capitalisme és la que considera una de les més antigues contra les depredacions del sistema. És una estratègia que va des de les comunitats utòpiques del segle XIX, fins als moviments cooperativistes i els espais autogestionats. Considera que la millor alternativa és aïllar-se dels efectes perjudicials del capitalisme. Avui, diu Olin Wright, aquesta estratègia és eminentment individualista i antipolítica.

Valgui aclarir que per a l’autor l’estratègia revolucionària ja no és adequada per al segle XXI, perquè en la seva opinió tota ruptura unilateral amb el sistema capitalista engendra violència i repressió. De fet, acaba reivindicant les experiències de Podemos, Syriza, Bernie Sanders i Jeremy Corbyn, adjudicant-los una perspectiva anticapitalista que evidentment no tenen, per a defensar el que anomena una estratègia d’erosionar al capitalisme. Però independentment d’això resulta interessant abordar aquest debat a partir de la seva classificació.

Aquestes cinc lògiques estratègiques es diferencien essencialment pel seu objectiu. Algunes es proposen superar el capitalisme, unes altres només neutralitzar els seus danys o minimitzar-los. Per a Olin Wright, tant domesticar com resistir-se al capitalisme no són estratègies anticapitalistes pròpiament dites. Mentre que aixafar, desmantellar o fugir del capitalisme si que serien plantejaments estratègics que es proposen superar les estructures del capitalisme.

És clar que l’estratègia de domesticar el capitalisme no té res d’anticapitalista. Per a exemplificar-ho voldria posar un exemple que em sembla molt il·lustratiu i que ja hem citat en altres articles. Quan Syriza va arribar al govern a Grècia al 2015, es presentava a si mateixa com un partit de reformes del capitalisme que s’oposava als plans d’ajust del FMI, la Comissió Europea i el Banc Central Europeu, l’anomenada Troica. No obstant això, quan va arribar al poder es va transformar en aplicador d’aquests mateixos ajustos que deia rebutjar. Llavors li van preguntar a Pablo Iglesias si Syriza hauria d’haver pres mesures “dures” contra la Troica, en comptes d’acabar aplicant l’ajust que en teoria venia a combatre. A això Iglesias va respondre: “El problema és que encara s’ha de verificar que algú des d’un Estat ugui plantejar un desafiament semblant [...] si nosaltres governem farem una cosa dura, de sobte tens a bona part de l’exèrcit, de l’aparell de la policia, a tots els mitjans de comunicació i a tot contra tu, absolutament tot.”

Aquesta reflexió és interessant perquè, com diu Matías Maiello [3], marca clarament dos camins que ha de triar l’estratègia: combatre o no combatre? Es pot triar un primer camí que consisteix a atenir-se als marcs d’allò instituït i actuar dins dels límits imposats pel capitalisme, encara que sigui combinant-lo amb un discurs “d’esquerra” com van fer Syriza i Podemos. O un segon camí: anar més enllà dels límits d’allò instituït, atacar els interessos capitalistes i enfrontar-se a l’Estat burgès, per a això, efectivament, cal preparar-se per a enfrontar a tota una sèrie de forces materials que reaccionaran en contra. L’alternativa llavors és, o bé enfrontar o bé sotmetre’s als dictats del capital, no hi ha espai per a sortides intermèdies. I si el que decidim és combatre, llavors aquí comencen els problemes de l’estratègia.

Per això el volem discutir aquí, seguint l’esquema de Olin Wright és, en primer lloc, l’estratègia que es proposa aixafar el capitalisme. En el segle XX va haver-hi grans revolucions que van donar lloc a dues grans estratègies alternatives: d’una banda, la Revolució Russa va donar lloc a l’estratègia de la Vaga General Insurreccional, que és l’estratègia clàssica del marxisme revolucionari, de la presa del poder per la classe obrera i la dictadura del proletariat; d’altra banda, la Revolució Xinesa va donar lloc a una altra estratègia, la de la guerra popular prolongada, que al seu torn va tenir la seva expressió a partir de l’anàlisi de la Revolució Cubana donant lloc a la sub-estratègia del foquisme.

També discutirem amb el que Olin Wright anomena l’estratègia de desmantellar el capitalisme, que estrictament parlant és una tàctica transformada en estratègia, que és fer de la participació en les lluites sindicals i en l’activitat parlamentària el centre de gravetat de l’acció política per a conquistar posicions en l’estat capitalista que permetin avançar cap al socialisme d’una manera pacífica; a aquesta suma de tàctiques Karl Kautsky, en discussió amb Rosa Luxemburg, la va denominar “estratègia de desgast”.

I finalment hi ha altres dues estratègies amb les quals polemitzarem, o una que podem dividir en dues, que es correspon en part amb el que Olin Wright anomena l’estratègia de fugir del capitalisme. D’una banda, l’estratègia autonomista, que considera que la clau és l’actuació del moviment social separat de tota discussió pel poder perquè el poder crea una divisió entre dirigents i dirigits que inevitablement porta a la burocràcia. L’altra estratègia, que està emparentada amb aquesta però no és la mateixa, és l’anarquisme, que sosté que no cal participar en els parlaments i que la clau no és construir un Estat obrer transicional quan es pren el poder, sinó que cal abolir l’Estat immediatament.

La vigència de l’estratègia bolxevic

Com hem dir abans, a partir de les grans experiències revolucionàries del segle XX, sorgeixen dues grans estratègies: la de la vaga general insurreccional i la de la guerra popular prolongada. La perspectiva estratègica que defensem a la CRT i la FT és la primera, que podem sintetitzar com l’estratègia bolxevic.

Quines són les claus de l’estratègia bolxevic. En primer lloc, el rol de la classe obrera. Per als bolxevics el subjecte social cridat a dirigir la revolució era el proletariat. I què és el proletariat? Són totes les persones que reben un salari suficient per a viure, però insuficient per a acumular capital. Per a nosaltres, com per als bolxevics, les i els assalariats són el subjecte social de la revolució, perquè no estan lligats a cap propietat ni a cap aspiració més que a “alliberar-se de les seves cadenes”, com diria Marx. Però amb la seva lluita, poden representar una sortida, acabdillar dirà Trotsky -encara que l’acabo Cabdill (Caudillo) aquí soni una mica malament- al conjunt dels sectors explotats i oprimits de les classes mitjanes arruïnades i els sectors populars.

Ara bé, des del punt de vista estratègic, de l’art per a vèncer, feia falta un instrument vital, i aquesta és la segona clau de l’estratègia bolxevic: el partit revolucionari. Per a enderrocar l’estat autocràtic i triomfar en la lluita pel poder polític, feia falta un partit revolucionari democràticament centralitzat. Aquest partit no és només per a lluitar contra la burgesia, sinó també contra les direccions traïdores del moviment de masses i contra les organitzacions que oscil·len entre la reforma i la revolució, a les quals els marxistes denominem “centristes”.

Aquest és un partit que no es forja en un dia, sinó en un procés llarg de formació teòric-polític i d’experiència de lluita de classes. Encara que en el cas rus, aquesta experiència va ser rapidíssima. Lenin diu que el bolxevisme va passar per 15 anys d’història pràctica, entre 1903 i 1917, sense parangó en el món per la seva riquesa en experiència en la lluita de classes. És a dir que un partit marxista es construeix no només en l’estudi sinó en una immensa varietat de formes de lluita. I és justament com a part d’aquesta lluita que la classe treballadora o, més ben dit, els seus sectors més conscients, es transformen en subjecte polític.

La CRT és encara un petit grup de propaganda, però construir aquest partit és l’apassionant desafiament que tenim per davant com a revolucionaris. I encara que fins ara la situació no ha ajudat pel pes del neorreformisme i la capacitat del règim polític de sostenir-se, fins i tot el FMI diu que s’esperen rebel·lions obreres i populars en els pròxims anys producte dels patiments soferts per les majories socials en el marc de la pandèmia i l’ofensiva capitalista. Aquest serà el caldo de cultiu per a nous processos revolucionaris com van ser la Revolució russa o la Revolució espanyola, als quals volem arribar amb partits revolucionaris formats.

I per què en situacions així és vital tenir un partit forjat en la lluita de classes? Aquesta és la tercera qüestió clau de l’estratègia bolxevic: per a crear organismes de front únic on unifiquin les masses revolucionàries per a lluitar pel poder. És a dir, soviets o consells obrers, o coordinadores, o fins i tot comitès de fàbrica. L’organisme que permeti unificar a les masses revolucionàries de diferents tendències en un gran front únic per a concentrar-se en el punt feble de l’enemic i arrabassar-li el poder. Això és un element central de la nostra estratègia.

Quan sorgeixen soviets el que sorgeix és un doble poder. I això que significa? Com explica Emmanuel Barot: “el ‘doble poder’ designa un tipus de procés i d’instruments polítics particulars pels quals les masses en lluita creen els seus òrgans de decisió independents, alternatius i antagònics a les institucions existents en la perspectiva de la vaga general i de la insurrecció.” [4]. És a dir, és un poder alternatiu al poder real dels capitalistes.

Ara bé, perquè els soviets siguin un veritable poder, aquests han d’armar-se, sinó són un *semi poder. Per això, en situacions revolucionàries, els soviets no sols s’organitzen, també s’armen, s’enfronten a les bandes feixistes, sorgeixen milícies revolucionàries. Aquesta és la base sobre la qual es pot formar un “exèrcit revolucionari”.

El que pensem és que, si la nostra època continua sent la de crisi, guerra i revolució, si la classe treballadora es rebel·la i venen noves crisis i catàstrofes, es crearan les possibilitats, la “conjuntura estratègica”, perquè la perspectiva bolxevic es desplegui. Però per a aprofitar-la el partit ha d’existir prèviament, ha d’haver-se forjat en les lluites de la classe obrera. Si no hi ha una avantguarda foguejada d’alguns milers que pugui construir un partit de desenes de milers que dirigeixin milions, pot haver-hi revolució, però no hi haurà triomf de la revolució.

Llavors arribem a un quart aspecte central de l’estratègia bolxevic: la presa del poder mitjançant la vaga general insurreccional. Però què significa prendre el poder? Perquè el poder no és una substància, sinó una relació social. Llavors, la presa del poder significa destruir el poder burgès i el seu Estat, és a dir, la seva força repressiva, per a construir un poder alternatiu de la classe treballadora, un nou tipus d’estat: un estat obrer transicional. I per què transicional? Perquè la conquesta del poder polític en un estat aïllat no implica la desaparició immediata de les classes socials. És necessari augmentar el desenvolupament econòmic, social i cultural del país, liquidant al mateix temps la resistència de la burgesia. Aquest procés és el que anomenem la “dictadura del proletariat”.

És a dir, l’organització de la societat en funció dels interessos de la majoria per sobre els de la petita minoria de paràsits que són els grans capitalistes i banquers, empresaris, monarques, etc. No només a la classe obrera, sinó a totes les grans masses explotades, com els pagesos i els pobres urbans, en una aliança obrera i popular amb l’objectiu de desenvolupar la mobilització permanent de les masses abans i després de la presa del poder. Si és un país endarrerit, això és per a alliberar-lo de la influència de l’imperialisme, resoldre la qüestió agrària, expropiar-li les fàbriques a l’imperialisme i a la gran burgesia nacional. I en tots els països, expropiar al capital posant tota l’economia al servei d’un pla racional sota control de la classe obrera que acabi amb la misèria, impedeixi que avanci la catàstrofe ambiental. Per a fer avançar la revolució en tots els terrenys: l’economia, la cultura, les desigualtats, la fi de les opressions per gènere, raça o condicions sexual. Dit d’una altra manera, revolucionar el conjunt de les relacions socials.

Però la construcció del socialisme és impossible a nivell d’un sol país, només pot ser-ho a nivell internacional. Llavors la revolució ha de passar del pla nacional al pla internacional. Aquest és el cinquè i últim aspecte clau, l’internacionalisme: per a la nostra estratègia, és a dir, l’estratègia bolxevic, la revolució comença en el terreny nacional, s’estén en l’internacional i culmina en el mundial. És a dir, la lògica oposada a la qual va representar l’estalinisme i la seva teoria del socialisme en un sol país. Aquesta perspectiva és la que Trotsky desenvolupa en la seva teoria de la revolució permanent.

Aquests punts són esquemàticament els nusos centrals de l’estratègia bolxevic, que és l’estratègia que defensem en la CRT i la FT. Vegem ara les altres estratègies alternatives.

La guerra popular prolongada i el foquisme

L’altra revolució que dóna lloc a la segona gran estratègia és la Revolució xinesa de 1949. Aquesta és un subproducte de que la segona revolució xinesa dels anys 25-27 (la primera va ser al 1911) va ser derrotada pels errors de la direcció estalinista que porta endavant una política de col·laboració de classes entre el Partit Comunista Xinès i el partit del nacionalisme burgès, el Kuomintang (KMT).

Al 1934 s’inicia l’epopeia militar coneguda com “La llarga marxa”, que va ser la forma que va adoptar la retirada del PCCH de les bases vermelles de Hunan iKiangsi. Aquí *Mao desplega la que es coneix com l’estratègia de la guerra popular prolongada. La base d’aquesta política no és només la misèria creixent i la guerra en general, sinó la invasió del país per una potència estrangera. Concretament la invasió japonesa a la Xina, iniciada en 1931 amb l’ocupació de Manxúria, la qual crea una certa unitat de totes les classes del país contra l’invasor estranger.

Per a enfrontar-se als japonesos Mao impulsa una orientació d’unitat política amb la burgesia nacionalista, proposant la conformació d’un Front Únic antijaponès i abandonant l’agitació per la reforma agrària, ja que aquesta atacava les bases del poder dels generals del Kuomintang entre els quals es trobaven grans terratinents xinesos. La “contradicció principal”, deia Mao, era amb l’imperialisme japonès; la “contradicció” amb la burgesia nacional i fins i tot amb les antigues classes feudals, passaven a un pla secundari.

De l’experiència de la Revolució Xinesa, Mao extreu llavors les conseqüències d’una nova estratègia, la guerra popular prolongada. Mao va sostenir que eren quatre classes les que havien de lluitar contra els japonesos: la burgesia nacional, el proletariat, la pagesia i la petita burgesia urbana. L’anomenat “bloc de les quatre classes”, que instauraria el que Mao anomena la “nova democràcia”, era el que duria a terme les tasques fonamentals de la Revolució xinesa (la revolució agrària i la unitat nacional). El proletariat participa en aquesta lluita, però ho fa com un integrant més, ja que el subjecte fonamental per al maoisme és la pagesia.

Aquesta lluita és eminentment militar, no hi ha soviets ni organismes d’autodeterminació de les masses, sinó un exèrcit guerriller. L’Estat que sorgeix és un Estat basat en un exèrcit amb base essencialment pagesa, per la qual cosa sorgeix ja com un Estat obrer burocratitzat.

Com a estratègia és oposada a la de la Revolució russa, perquè l’estratègia bolxevic tendeix al fet que tota una classe, el proletariat, elevi el seu nivell polític i es transformi en subjecte del seu alliberament. L’estratègia que sorgeix de la revolució Xina, al contrari, és que la revolució dels pagesos, lluitant contra la burgesia imperialista i la gran burgesia nacional, sigui la que dirigeixi el bloc de les quatre classes.

Per al conjunt dels partits maoistes, aquesta estratègia va significar una variant de la “revolució per etapes” estalinista, és a dir, que la revolució té una primera fase comuna amb la burgesia “nacional” o “patriòtica”. Però com aquesta no existeix, la política acaba sempre en aberracions. A Espanya aquest tipus d’estratègia es va expressar fonamentalment com una capitulació a les direccions burgeses i petitburgeses independentistes.

Hi ha una tercera estratègia en el segle XX, o subestratègia vinculada a l’experiència xinesa, que és l’estratègia sorgida amb la Revolució Cubana i el moviment 26 de juny. És la “estratègia del foquisme o del focus guerriller”. Les lliçons que treuen els revolucionaris cubans, especialment Ernesto Guevara, són que no fa falta crisis, ni guerra, ni tan sols la invasió de l’estranger, perquè hi hagi condicions revolucionàries. Fa falta que hi hagi un govern impopular i que els pagesos estiguin famolencs. Amb aquestes dues condicions cal crear un focus, un grup de revolucionaris que s’estructura en el camp (o a la ciutat segons la variant del foquisme urbà) i mitjançant accions de propaganda armada, el focus crea per si mateix les condicions per a fer la revolució.

La raó fonamental del fracàs d’aquesta estratègia, que el “Che” Guevara va pagar amb la seva vida a Bolívia, és senzilla: el focus no crea condicions revolucionàries. O hi ha condicions objectives o no hi ha condicions per a la revolució. O hi ha crisi i guerres que puguin desencadenar la revolució o no n’hi ha. Els revolucionaris no poden inventar revolucions. Aquesta és en última instància una concepció subjectivista in extremis, que confia que els revolucionaris poden crear les condicions objectives mitjançant la propaganda armada per a fer la revolució.

Encara que aquesta estratègia està en reculada, acompanyant l’enorme procés de desruralització del planeta en les últimes dècades, hi ha organitzacions que la continuen reivindicant, especialment en alguns països d’Àsia, Àfrica i Amèrica Llatina -on la pagesia encara té un important pes relatiu-.

L’“estratègia de desgast”

Enfront d’aquestes dues (o tres) estratègies que sorgeixen de les grans revolucions del Segle XX, podem situar el que Karl Kautsky, que era un dels principals referents teòrics de la Segona Internacional, va denominar l’“estratègia de desgast”. Aquesta és una estratègia que per contra sorgeix de l’absència de revolució.

Olin Wright anomena a aquesta estratègia desmantellar el capitalisme, emfatitzant l’element que per a aquesta lògica la clau de l’acció politica és conquistar posicions a l’estat capitalista que permetin avançar cap a una perspectiva socialista des d’endins, d’una manera pacífica. Encara que aquest és, si es vol, el lloc on acaba finalment aquesta estratègia. Encara més, com ho va demostrar el mateix Kautsky i la socialdemocràcia alemanya en 1914 amb el seu suport a l’imperialisme alemany en la primera guerra mundial, aquest camí va acabar portant a la completa fallida.

El debat sobre la “estratègia de desgast” i la “estratègia d’abatiment”, termes que introdueix en el debat Karl Kautsky reprenent-los de l’historiador militar Hans Delbrück, sorgeix a les primeres dues dècades del segle vint quan Kautsky recupera aquestes categories per a discutir contra Rosa Luxemburg.

Al 1910, en una situació marcada per les lluites obreres i mobilitzacions democràtiques de masses, Luxemburg plantejava fer agitació sobre la necessitat d’una vaga general política. Kautsky s’oposa dient que no calia arriscar l’organització socialdemòcrata (que llavors tenia al voltant de 700.000 afiliats, 2 milions d’afiliats en els sindicats i 3 milions de votants) en aquestes batalles, i que la clau passava per obtenir una gran votació en les pròximes eleccions (que es farien en 1912). El que estava plantejat per a Kautsky era una “estratègia de desgast”, és a dir, evitar tot combat decisiu per a, en teoria, passar a l’ofensiva en el moment oportú.

Rosa Luxemburg li contesta que tota la seva elaboració sobre la “estratègia de desgast” era el fonament per a una orientació consistent en “res-més-que-parlamentarisme”. Encara que després es va demostrar cert això que deia Rosa, en aquell moment encara no era exactament així, perquè Kautsky continuava plantejant que en el moment indicat calia passar a una “estratègia d’abatiment”. Pel costat de Rosa Luxemburg, òbviament, ella no era antiparlamentarista. La diferència era que Rosa sostenia que la socialdemocràcia havia de complir un paper d’avantguarda en el desenvolupament de les tendències més progressives de la lluita de classes en aquell moment i no simplement esperar a les eleccions.

El que està discutint Rosa Luxemburg és un error en el qual cau fins al dia avui gran part de l’esquerra, fins i tot la que es reivindica anticapitalista i revolucionària. És a dir, entendre la “política” solament com a intervenció electoral una vegada cada dos anys i la “lluita” exclusivament com a lluita sindical. Rosa, sense negar la intervenció en les eleccions, no separa la intervenció política de la intervenció en la lluita de classes. El que per a Kautsky són dues estratègies suposadament complementàries, per a Rosa són dues estratègies alternatives que s’oposen entre si. El moment del passar a la “estratègia d’abatiment” no arriba mai.

La lluita política que s’expressava en el debat Kautsky-Luxemburg no era simplement una lluita politico-ideològica, sinó contra una nova força material immensa que havia sorgit: les burocràcies polítiques i sindicals en el moviment de masses. La relació és explícita: Kautsky s’oposava a Luxemburg perquè no volia enemistar-se amb la burocràcia sindical socialdemòcrata, que tenia poder de veto en el partit, mentre que el plantejament de Luxemburg d’agitar la vaga general xocava directament contra la burocràcia.

En aquest punt, qui donarà amb la clau serà Lenin, marcant una diferència molt important amb Luxemburg, plantejant que la tasca fonamental d’un partit revolucionari no passa només per desenvolupar els elements més progressius que donava la lluita de classes -en el que coincidien- sinó que per a poder fer això són necessaris corrents revolucionaris a l’interior de les organitzacions de masses que s’enfrontin a les burocràcies.

Les estratègies de desgast i de derrocament no són dues estratègies complementàries, per a intercanviar quan la situació es fa revolucionària. És a dir, no és que en situacions que no són revolucionàries puc dedicar-me exclusivament en presentar-me a eleccions i participar de les campanyes de lluita sindical pel salari una vegada per any, i després quan la situació es fa revolucionària ser el més combatiu de tots. L’“estratègia de desgast”, al cap i a la fi, l’única cosa que acaba desgastant són les forces de la classe treballadora, mentre permet que s’afermi el poder dels capitalistes.

Analitzem aquest exemple de la socialdemocràcia fa més de cent anys perquè no és un exemple aïllat: és la història de tots els partits que acaben fent-se reformistes. Aquest mateix resultat el podem veure a Espanya en els anys 30, a Xile en els 70, a Grècia fa pocs anys i a l’Estat espanyol. I encara que a molts els hi sembli que és una discussió antiquada, aquest debat ha ressorgit amb força en els últims anys també als Estats Units, a la calor del desenvolupament del Democratic Socialistsof America (DSA), que va arribar ràpidament als cinquanta mil membres.

En el període previ a les passades eleccions presidencials als EUA i el llançament de la candidatura de Bernie Sanders, sectors majoritaris de la direcció del DSA van impulsar la campanya “Bernie 2020” actuant, com deien, “endins i fora” d’un dels principals i més antics partits burgesos imperialistes del món, el Partit Demòcrata nord-americà. Per a fonamentar aquesta política, va sorgir un renovat interès per la figura de Karl Kautsky i una defensa d’una espècie de “tornada a Kautsky”, revindicant la seva figura i el seu llegat, així com la idea de reconstruir una socialdemocràcia “pre 1914”, impulsada per la revista teòric política Jacobin. [5]

Un dels màxims defensors d’aquesta línia, Eric Blanc, va defensar que la teoria de Kautsky donaria fonaments a l’estratègia de popularitzada com “inside-outside” (endins-fora) del Partit Demòcrata, és a dir el suport a Bernie Sanders, Alexandria Ocasio-Cortez i altres candidats demòcrates, per a créixer electoralment i després “promoure moviments de masses i organitzar a centenars de milers de persones en organitzacions independents de la classe treballadora”.

El problema central d’aquesta politica és que òbvia el caràcter imperialista de l’Estat -i del propi partit demòcrata- i amb això, la seva immensa capacitat de cooptació/coerció –el que Gramsci va desenvolupar sota el concepte de “Estat integral”– per a neutralitzar els moviments impugnatoris del sistema que sorgeixen des de l’esquerra. Una cosa semblant a la lògica de molts podemistes a l’Estat espanyol que van acabar en el govern imperialista del PSOE (i no només podemistes, sinó també d’alguns que gosen dir-se anticapitalistes). Com diu Matías Maiello [6] polemitzant amb Eric Blanc: “això podia ser una novetat per a Kautsky, Rosa Luxemburg o Lenin a principis del segle XX; però per als qui vivim en el segle XXI fa molt que ja no ho és.”

Si d’alguna cosa val la pena tornar sobre l’experiència de la socialdemocràcia alemanya i el “kautskisme” de principis del segle XX no és per a repetir els seus mateixos errors, sinó per a treure lliçons revolucionàries; en especial que no hi ha ni pot haver-hi una política socialista revolucionària si no és antiimperialista. Aquest és justament l’enfocament teòric i estratègic que ha guiat la intervenció dels nostres camarades de Left Voice als Estats Units.

Autonomisme i anarquisme

Per a acabar, hi ha una cinquena estratègia o estratègies, que són les que corresponen al que coneixem com l’autonomisme i l’anarquisme. Els autonomistes, que prenen el seu nom d’un moviment sorgit a Itàlia a les dècades dels 60 i 70, tenen diferents vessants i plantejaments. Per a resumir, l’autonomisme actual -que a diferència del dels 70 que tenia un fort caràcter proletari, és essencialment petitburgès- sosté que, mitjançant l’impuls de diversos moviments socials, sense cap mena de centralitat de la classe treballadora sinó amb base ciutadana, podem situar-nos “més enllà” de l’Estat capitalista i les seves institucions, construint noves relacions socials en els marges del sistema.

El problema d’aquesta perspectiva és que l’Estat capitalista actua sobre els moviments socials més enllà de les intencions dels qui els integren. I ho fa tant a través de la repressió com de la cooptació. Un exemple d’això és l’Exèrcit Zapatista d’Alliberament Nacional (EZLN) i el seu principal dirigent, el subcomandant Marcos. No sé si saben què fa pocs dies va arribar a Galícia un vaixell alemany anomenat "La Muntanya" amb el "L’Esquadró 421", integrat per set delegats del EZLN, que és part d’una gira internacional dels zapatistes per a “envair” Espanya 500 anys després de la conquesta de Mèxic.

Bé, el cas del zapatisme és molt alliçonador dels límits de l’estratègia autonomista. A l’EZLN l’estat mexicà no el va aixafar, però el van deixar aïllat a la selva Lacandona i encara que va aconseguir algunes reivindicacions, el moviment no va aconseguir treure de la fam, la misèria, la falta de cultura a la població. En aquesta situació d’aïllament, la política del zapatisme a més s’oposa a unir-se la resta dels cent milions de mexicans -dels quals més de quaranta milions són treballadores i treballadors-, que són la força social capaç d’acabar amb l’explotació capitalista i amb això de l’opressió i espoliació dels pobles indígenes. Així, l’estratègia autonomista acaba en un atzucac.

La definició d’Olin Wright sobre que aquesta és una estratègia de fugir del capitalisme és bastant precisa en aquest sentit. L’estratègia anarquista, encara que té elements propis d’una “fugida” -especialment les variants actuals d’anarquisme, més postmodernes i de contingut social petitburgès que el que va ser l’anarquisme de finals del segle XIX i principis del segle XX-, és diferent. Tant l’anarquisme com el bolxevisme comparteixen un objectiu comú: el comunisme. Fins i tot existeixen punts en comú amb l’estratègia bolxevic respecte al desenvolupament de la lluita de classes contra l’estat capitalista.

Però la gran diferència estratègica és que per als anarquistes una vegada conquistat el poder, aquest no ha d’exercitar-se com a part de la construcció d’un poder estatal transicional que serveixi per a derrotar la resistència dels capitalistes, construir el socialisme a nivell nacional i internacional i que, per aquesta via, l’estat s’extingeixi, com planteja el marxisme revolucionari. No, el que sostenen és que cal liquidar l’Estat i fer immediatament “una associació de productors lliures associats”, o una unió de cooperatives. Perquè fer-se càrrec del poder i planificar democràticament l’economia mitjançant un estat transicional seria donar-li el poder a una burocràcia i va en contra dels principis del comunisme llibertari.

Aquesta lògica va tenir potser la seva expressió més tràgica a la Revolució espanyola, quan la CNT i la FAI es neguen a “prendre el poder” a Barcelona al 1936 per a no aplicar la “dictadura del proletariat”, però van acabar finalment participant en el Govern del Front Popular ajudant així a recompondre la “dictadura del capital” amb rostre democràtic. La gran contradicció és que la flor i nata de la revolució i la guerra civil espanyola, el proletariat anarquista, va combatre sota els prejudicis ideològics i la direcció d’una estratègia equivocada que els va portar al desastre.

Tant les teories autonomistes, amb la seva promoció d’experiments de “fugida” del capitalisme, com l’estratègia anarquista i la seva perspectiva de construcció del comunisme anàrquic immediatament després de la destrucció del poder burgès, no tenen en compte que hi ha una economia capitalista global i una política estatal dirigida per les diferents potències imperialistes, i que això planteja el perill real de l’aïllament econòmic i d’atacs militars de l’imperialisme coaliat amb les restes de les forces burgeses derrotades.

Cap mena d’experiment, ja sigui petit o gran, ja sigui un espai ocupat, una comuna agrària cooperativa o autogestionada, pot subsistir com un oasi d’autogestió en un desert capitalista. I si ho fa, és només perquè l’estat capitalista en algun nivell ho permet. Perquè si no, és només qüestió d’enviar algunes desenes de policies i l’experiment s’acaba. Ara, si parlem de la planificació de l’economia d’un país sencer, és impossible que es mantingui un sol dia si no es crea un nou Estat basat en la democràcia soviètica i un poder propi, això és milícies en un primer moment i després un exèrcit propi, que permetin enfrontar i derrotar a l’exèrcit de la burgesia.

I, sobretot, la conquesta del poder en un país, sobretot si és endarrerit, no pot ser més que una trinxera al servei del desenvolupament de la revolució socialista internacional. Aquesta és una de les diferències fonamentals que tenim amb la perspectiva anarquista.

Revolta i revolució en el segle XXI

A l’inici dèiem que fa 30 o 40 anys que no veiem revolucions clàssiques. No obstant això, després de l’esclat de la crisi capitalista del 2008, hem vist dos grans cicles de la lluita de classes mundial. El primer va tenir com a epicentres l’esclat de l’anomenada “primavera àrab” en diversos països del nord d’Àfrica i Orient Mitjà, que van enfrontar violentament a règims dictatorials i van ser desviats o durament reprimits, que van ser seguides d’una successió de revoltes pacífiques a Europa, com la dels “indignats” del 15M en l’Estat espanyol o el moviment de la Plaça Taksim a Turquia, i fins i tot a Llatinoamèrica, com el massiu juny de 2013 al Brasil, així com la intensificació de la lluita de classe a Grècia.

El segon cicle va tenir com a principals expressions la irrupció de les Armilles Grogues a França cap a finals de 2018, un procés que va ser molt més avançat i violent que el 15M (també ho va ser la repressió estatal), el moviment independentista català, que si bé va ser pacífic la resposta de l’estat monàrquic espanyol va ser brutal, o les protestes que van tenir lloc a Hong Kong. També des de 2018-2019 es va reactivar la “Primavera Àrab” amb els aixecaments a Algèria i Sudan, es van donar protestes massives contra la misèria a l’Iraq, contra el govern a Líban, entre altres. Encara que un dels principals epicentres va estar a Amèrica Llatina, amb les jornades revolucionàries que van travessar Xile, abans amb la revolta a l’Equador en menor escala, i també les mobilitzacions a Puerto Rico, Hondures i Haití. Aquest cicle va ser parcialment interromput per la pandèmia, però malgrat això continua, com hem vist amb l’aixecament de Colòmbia, així com també en altres regions del planeta, com l’heroica resistència dels treballadors i especialment de les dones al cop militar a Myanmar, la renovada resistència de la joventut palestina contra l’opressió de l’estat sionista d’Israel i la recent rebel·lió de la joventut a Tunísia. Per contrapart, a Europa veiem que, excepte França, la situació és de molta passivitat. La pandèmia ara com ara ha apaivagat les tendències a la lluita de classes i els estats capitalistes volen que es mantingui així, per això estan posant tones de diners que van a les empreses perquè no facin fallida i continuïn fent negocis. Encara que al mateix temps preparen durs atacs, per la qual cosa això pot esclatar per l’aire en qualsevol moment.

Aquest últim cicle que estem transitant no ha estat el subproducte de grans catàstrofes (com a cracks econòmics o guerres), com va succeir a la primera meitat del segle XX, sinó una reacció a la crisi de l’esquema neoliberal que s’ha desenvolupat des de 2008. I la seva característica fonamental és la revolta [7]. És a dir, l’explosió d’accions espontànies que alliberen les energies de les masses i poden tenir importants nivells de violència. A diferència de les revolucions, les revoltes no tenen com a objectiu reemplaçar l’ordre existent, sinó pressionar al poder per a obtenir reivindicacions. En certa manera, seguint la taxonomia d’Erik Olin Wright, seria la forma més violenta i explosiva d’una estratègia de resistència al capitalisme.

L’estratègia de resistir al capitalisme, com vam dir abans, no porta a la revolució. En aquest nou cicle de lluita de classes hem vist tant la potencialitat de la revolta, com els seus límits. En particular, el seu caràcter “ciutadà” i l’absència d’hegemonia obrera a partir de les “posicions estratègiques” que controla la classe treballadora. No obstant això, entre, aquesta i l’estratègia d’aixafar-lo, o en termes clàssics, entre la revolta i la revolució, no hi ha tampoc un mur infranquejable. Les revoltes contenen en germen la possibilitat de superació del moment de resistència o de pressió extrema, obrint el camí a la revolució. Això depèn el seu desenvolupament i, especialment, de si la classe treballadora i el moviment de masses poden anar més enllà en la seva consciència i organització. En aquest terreny és on intervenen els factors conscients i, en particular, les direccions polítiques.

Per això, encara que no expressen la nostra estratègia, les i els revolucionaris de la FT-CI secundem i participem de les revoltes, som part d’aquests processos, però per a lluitar dins d’ells per una estratègia bolxevic: que emergeixin institucions de front únic de masses (com són les coordinadores o altres organismes d’autoorganització) que puguin plantejar la perspectiva del doble poder i la vaga general insurreccional. I en aquesta batalla ens oposem a les estratègies dels populistes, autonomistes i centristes, l’estratègia dels quals porta a aquests processos a atzucacs, per a ser en el millor dels casos desactivats amb reformes cosmètiques, o en el pitjor, derrotats en forma sagnant.

La qüestió estratègica clau és com aquestes explosions de ràbia i lluita de classes que s’expressen en les revoltes no acaben esgotant-se en si mateixes, sinó que despleguen la seva potencialitat obrint el camí a la revolució. Un passatge que no és automàtic ni molt menys, sinó que només pot aconseguir-se si la hi classe obrera intervé amb els seus mètodes de lluita i conquistant la seva hegemonia per a unir als diferents sectors en lluita i construir un poder alternatiu de les i els explotats i oprimits. Per a això, el rol del partit revolucionari és fonamental.

Un partit per a vèncer

Els moments catastròfics, de crisis, de guerres, com vam veure, són la marca distintiva del capitalisme en la seva etapa imperialista, que tard o d’hora esclaten. Avui vivim en un món cada vegada més convulsionat. El problema estratègic fonamental és si quan arribin els moments àlgids s’ha pogut articular una força capaç de donar-li una sortida revolucionària a la situació. I això es juga, en bona part, molt abans. No es tracta solament de “resistir” o d’enfrontar atacs, sinó d’articular les forces materials per a vèncer.

Però clar, per a això, com diria Pablo Iglesias, cal enfrontar a tots els factors de poder que defensen la propietat dels capitalistes. A diferència de Pablo Iglesias, nosaltres no som escèptics de les forces disponibles per a aquest combat: la classe treballadora. Avui la classe treballadora a nivell mundial s’ha estès com mai abans. Lluny del mite de la fi del treball, en les últimes dècades milions de persones a tot el món, començant per països com la Xina i l’Índia, s’han proletariztzat en els serveis, en la indústria, el transport i múltiples activitats que avui són assalariades i abans no ho eren. La nostra classe té un immens pes social per a vèncer, però no pot fer-ho automàticament pel seu pes social. Per això més que mai és essencial el treball de l’estratègia.

La importància de la discussió d’estratègia és central per a posar les lluites quotidianes en funció de construir una força revolucionària capaç d’en els moments crítics fer-se amb el poder, derrotar als capitalistes i obrir un horitzó superior per a la humanitat. Això, òbviament, implica anar més enllà de només participar en les eleccions, la rutina sindical, o les lluites parcials tal qual són.
Per això si estem discutint sobre les grans estratègies del segle XX i la vigència de l’estratègia bolxevic no és per fer un exercici acadèmic, sinó perquè les i els companys que són part de la Xarxa de precaris i comencen a organitzar-se amb nosaltres en el moviment obrer no pensin només en les seves empreses i les seves seccions sindicals; perquè les i els estudiants no pensin només en com intervenir en les universitats o en les assemblees de facultat; perquè les i els companys que intervenen en els moviments no només en les activitats del barri o les manifestacions, etc. Debatem sobre estratègia perquè pensin cadascun en els seus treballs com a instruments tàctics per als nostres objectius, per a dominar l’art de vèncer. Per a això és útil l’estratègia. No sols per a lluitar, no només per a resistir, no sols per a organitzar-se, sinó, sobretot, per a proposar-nos vèncer.

NOTAS AL PIE

[1] Emilio Albamonte y Matías Maiello, Estrategia socialista y arte militar, Ediciones IPS, 2017.

[2] Erik Olin Wright, Cómo ser anticapitalista en el siglo XXI, Akal, 2020.

[3] Matías Maiello, Desgaste o lucha, dos estrategias enfrentadas, Ideas de Izquierda, 23/04/2018.

[4] Emmanuel Barot, #1917. Repensar el doble poder para reconquistar el poder, Ideas de Izquierda, 10/11/2017.

[5] En els nostres setmanari Contrapunto publiquem oportunament un dossier amb alguns dels més recents articles entorn d’aquestes polèmiques.

[6] Matías Maiello, El retorno de Kautsky después de vivir un siglo… de imperialismo, Ideas de Izquierda, 19/05/2019.

[7] Per a una visió en profunditat de les característiques d’aquests processos i el debat revolta i revolució, veure Matías Maiello, Revolta i revolució al segle XXI i La il·lusió de la revolució a través de la revolta.