Mentre les manifestacions continuen, i la repressió i els xocs ja han deixat més de 20 morts, la premsa mundial comença a fer-se la pregunta: el moviment actual pot convertir-se en una "primavera iraniana"? Tot sembla indicar que no hem arribat a aquest punt, però la pròpia pregunta expressa la profunditat de la crisis.

Les mobilitzacions van començar el passat dijous a la ciutat de Machhad i al llarg del cap de setmana el moviment es va estendre per la resta del país, incloent la capital Teheran. Tot i la forta repressió i la crida a la calma del president Rouhani, el moviment va continuar, i durant la nit del dilluns al dimarts va haver 9 morts, que van fer augmentar les xifres de víctimes fatals del 21. Només a Teheran, les autoritats informen de la detenció de 450 persones.

Les manifestacions han pres per sorpresa als dirigents iranians, inquietant tant al Govern com a les figures de l’oposició conservadora. Tot i que les mobilitzacions van ser motivades per qüestions econòmiques, contra l’atur, l’inflació i la pobresa, poc a poc van anar adquirint un caràcter més polític.

De fet, les manifestacions no posen en qüestió únicament al Govern, sinó també la corrupció i al règim en si. "Mori Rouhani", "Mori Khamenei", es poden sentir en les marxes, en referència al president i al "líder suprem" respectivament. Es genera un qüestionament a un règim profundament corrupte, al servei d’una minoria privilegiada i rica, en un país ple de riqueses naturals però amb un 70% de la població sota el llindar de pobresa.

El moviment actual, a diferència del moviment de 2009 contra el frau electoral del president de llavors Mahmoud Ahmadinejad, no s’origina i es limita a Teheran. Aquest moviment no està dirigit per la classe mitja. De fet, tot i que les manifestacions hagin arribat a la capital, van començar en les ciutats de l’interior del país i en les zones on es concentren les capes més desfavorides de la població.

Com es pot llegir a la web de Alliance of Middle Eastern Socialists a propòsit de les diferencies amb les protestes de 2009: 1)les manifestacions s’oposen directament a la pobresa i a la corrupció sistèmica, 2)inclouen una àmplia participació d’homes i dones de la classe treballadora i nombrosos desocupats, 3)les reivindicacions incorporen el fi de la República Isàmica (...) i de les intervencions militars d’Iran a Síria i el Líban, 4) en alguns casos, les dones s’han tret el vel a les places públiques i han animat a altres dones a fer el mateix".

El New York Times remarcava així mateix la diferència geogràfica i, a la seva manera, el caràcter de classe del moviment actual: "La població de les províncies rurals, tradicionalment vistes com base social de les autoritats, estan en aquest moment al capdavant de la majoria de les mobilitzacions. Fins i tot, tot i que els habitants de Teheran han sortit als carrers, la capital no és el centre de la protesta, com va ser en el cas de 2009. A Teheran la classe mitjana comparteix el descontentament, però també tenen por del rumb de les protestes".

Durant les primeres hores de les manifestacions es van multiplicar les especulacions sobre qui estava al darrera d’aquestes. Algunes veus parlaven d’una maniobra de les faccions conservadores en lluita contra el president Rouhani, prestigiós "moderat" i "reformador". Sigui qui sigui, en unes hores vam poder comprovar que els manifestants es dirigien tant contra el Govern com contra l’oposició conservadora.

Conseqüències geopolítiques

El moviment actual critíca la política exterior iraniana i les seves costoses intervencions militars a Síria i a Iemen, però també el seu suport a Hezbollah.
Aquestes intervencions són fundamentalment per al capitalisme iranià, ja que intenten mantenir i ampliar la seva influència regional en la seva reaccionària pugna contra la monarquia saudí. No obstant, per als treballadors i les classes populars, els milions invertits en donar suport a règims dictatorials com el d’Assad a Síria, són entesos com una aberració davant la creixent misèria en el propi Iran.

Per als Estats Units i els seus aliats regionals, com Aràbia Saudí, el moviment actual apareix com un "regal" i una oportunitat de frenar parcialment l’avanç iranià a l’Orient Mig. Des de la victòria d’Assad a Síria, el reforç de Hezbollah al Líban i la resistència dels huzíes a Iemen, tant Estats Units com Aràbia Saudí venen perdent territori en aquesta regió. No és casualitat que Trump hagi expressat el seu suport a les protestes des de les primeres hores.

De fet, aquestes movilitzacions expressen la situació d’Iran, que dirigeix una política exterior costosa, la qual ha prologant més allà del previst en un context econòmic catastròfic per a les classes populars del país.

La qüestió és quan de temps podrà seguir pagant Teheran la seva política exterior? Aquesta pregunta és important, ja que és la mateixa que podria fer-se sobre Turquia, però també sobre els aliats d’Estats Units, com Aràbia Saudí, fins i tot per a Rússia. Dit d’una altra manera, si el moviment actual a l’Iran es profunditza, no podem descartar que esdevingui un efecte contagi a altres països de la regió. Així, fins i tot si Trump avui celebra les protestes a l’Iran, aquesta dinàmimca podria tornar-se ràpidament contra els interesos de l’imperialisme nordamericà a l’Orient Mig.

L’ombra de la “Primavera àrab”

La rapidesa amb la que el moviment s’ha estès pel conjunt del país i la composició de classe del mateix, però també de les vagues i el descontentament entre els treballadors i la joventut des de fa mesos, fan pensar amb força un començament del que anomenariem fa uns anys "la primavera àrab".

Com a l’inici de les protestes a Túnez el 2010-2011, quasi dia a dia, no s’adverteixen "líders" clarament identificables i tot i que les reivindicacions es repeteixen en les diferents manifestacions, no hi ha una plataforma clara de demandes. Com explicava un manifestant: "les protestes que estàn tenint lloc a Iran no tenen un líder, és un mosaic de petites mobilitzacions. Les crides a la vaga en tot el país són un intent de donar una direcció a aquest moviment. S’han donat sobretot en les xarxes socials el dilluns per la nit, però el govern ha tallat les comunicacions (...) molta gent no surt a manifestar-se perquè no poden conèixer els motius".

Efectivament, l’entrada en escena del moviment obrer, amb els seus mètodes de lluita (la vaga) i d’organització (comitès de vaga, comitès de fàbrica, en els barris obrers i els llocs d’estudi) podrien donar una organització, una plataforma de reivindicacions i una direcció al moviment. Això també seria una manera de permetre als treballadors, a la joventut i a les classes populars defensar les seves propies demandes i d’evitar que el moviment sigui capitalitzat per les faccions conservadores, pro imperialistes o per altres variants capitalistes.

Si bé fa anys que veiem molts conflictes a la regió en els que els treballadors i les masses no intervenien defensant els seus propis interessos, les protestes actuals a Iran són una oportunitat per als explotats i els oprimits, com demostra la participació de les dones al moviment. Pot tractar-se del principi de l’irrupció directa de les masses treballadores i populars que podrien començar a dirigir l’agenda geopolítica a la regió, mostrant el camí per a acabar amb els conflictes reaccionaris a l’Orient Mig.

Es fa necessari seguir d’aprop l’evolució de la situació i fer tot el possible per a donar suport al moviment i expressar la nostra solidaritat internacional, esperant que la protesta s’estingui per altres països de l’Orient Mig i reverteixi el moment reaccionàri que va tenir lloc després del reflux dels moviments de masses de la "Primavera àrab".

Article publicat originalment en francès al lloc web Revolution Permanente