Probablement passin alguns dies fins que es conegui la composició del Congrés nord-americà després de les eleccions de mig terme. Fins ara, les projeccions indiquen que els demòcrates conservarien l’estretíssima majoria al Senat, i que els republicans reprendrien el control de la Cambra de Representants però per un marge molt menor a l’esperat.

Si això confirmés, el resultat deixarà dos anys d’un “govern dividit”, és a dir, una sort de punt mort institucional pel qual ja van transitar diversos presidents, entre ells Obama.

Encara que els republicans avancin en posicions de poder, per exemple, controlar la cambra baixa, s’han quedat sense la seva “marea vermella” en un any que es presentava molt favorable per un triomf opositor, amb una inflació del 8% anual. Mentre que els demòcrates, malgrat la baixa popularitat del president Joe Biden, han tingut un resultat millor de l’esperat, encara que no els ha sobrat res.

Les eleccions de mig terme funcionen com una sort de plebiscit sobre el govern de torn, en particular, la marxa de l’economia. No obstant, enguany han entrat altres elements en la balança, com el dret a l’avortament (i altres drets democràtics) i sobretot el pes de l’extrema dreta republicana de l’expresident Donald Trump, que almenys fins ahir liderava gairebé sense qüestionaments el Grand Old Party.

El resultat dels “midterms” mostra que en termes generals no va haver-hi un gir a la dreta. I que pot haver començat el declivi del lideratge de Trump de la mà de la derrota dels candidats ultres apadrinats per l’expresident, en particular, a Pennsilvània i Arizona. Però aquesta definició és massa general per explicar les tendències polítiques més profundes que es venen desenvolupant des de la crisi capitalista de 2008 i es van aprofundir amb l’elecció de Donald Trump en 2016.

El trumpisme com a expressió d’un “populisme” de dreta va venir per quedar-se, encara que no va ser expansiu més enllà del seu nucli dur. Però aquest nucli dur d’extrema dreta és una força polític-social intensa, no un fenomen d’ocasió, sorgida de la profunda polarització política i social que s’ha instal·lat com a signe d’època, i que s’expressa de manera distorsionada en les anomenades “guerres culturals”. Entre els votants republicans, una porció pròxima al 70% considera que Trump va ser el guanyador de les eleccions presidencials de 2020, i per tant, que el govern de Biden és il·legítim. El sector més ultra d’aquesta base electoral va ser el que va protagonitzar l’intent de presa del Capitoli el 6 de gener de 2021 sota la direcció política del mateix president, que intentava que el Congrés no validés el resultat electoral.

La victòria arrasadora de Ron DeSantis i Marco Rubio a Florida, dos referents clars de la dreta republicana, és una de les excepcions de la jornada. DeSantis és una sort de trumpista de bons modals. Va guanyar amb un discurs dur de “llei i ordre”. Promet derrotar als “woke”, és a dir, els “progres”. Es defineix “pro vida” però a diferència d’altres estats republicans, Florida no ha liquidat completament el dret a l’avortament, sinó que l’ha limitat a la setmana 15. Diversos analistes destaquen l’alt percentatge del vot llatí per a DeSantis com un símptoma. No obstant això, no sembla en principi un fenomen generalitzat. A Florida es concentra en gran manera l’electorat llatí més de dreta, compost sobretot per l’exili cubà i veneçolà. Encara que és un signe d’alerta.

El resultat deixa a DeSantis ben situat com una alternativa a Trump en les primàries presidencials del partit republicà. Això ha estat rebut amb un cert alleujament a l’establishment imperialista nord-americà, que ja veia amb preocupació el possible retorn de Trump a la Casa Blanca en 2024. Sobretot en un moment en què la Casa Blanca, amb el seu rol en la guerra d’Ucraïna, havia recuperat el lideratge sobre els aliats europeus per a la seva disputa amb la Xina.

Joe Biden, un representant clàssic del “centre” demòcrata, va arribar a la Casa Blanca impulsat per l’onada “anti trumpista” i ajudat per l’estratègia “malmenorista” de sectors polítics més radicalitzats que, tant dins com fora del partit demòcrata, eren la base del “fenomen Sanders”.

Biden i els demòcrates van aconseguir contenir i canalitzar cap a les eleccions el procés que s’havia obert després de l’assassinat de George Floyd a mans de la policia. No obstant, el seu govern, que s’ha tornat molt impopular, ha deixat un flanc esquerre en el qual s’expressen fenòmens molt interessants, entre ells la tendència a la sindicalització de sectors d’avantguarda àmplia en el moviment obrer, l’anomenada “generació U” que va aconseguir ni més ni menys que sindicalitzar plantes i magatzems d’Amazon. Li queden per davant dos anys en què, segons la majoria dels analistes econòmics, és probable una recessió i potser també lluites de classe si s’aprofundeixen les tendències que ara com ara només s’han esbossat.