En un hemicicle gairebé buit, el president del govern ha defensat sense cap indici d’autocrítica la seva gestió de la crisi sanitària. En una posició que contrasta amb les denúncies que sorgeixen diàriament dels i les treballadores sanitaries, Sánchez i la portaveu del PSOE, Adriana Lastra, no s’han fet càrrec de l’evident falta d’EPIs i tests. Molt menys del col·lapse sanitari que ha deixat, si ens creiem les xifres oficials, més de 15.000 morts per coronavirus.

Res han dit de que el 80% de la sanitat privada -inclosos 2.200 llits d’UCI- hagin quedat sense intervenir-se, entre altres escàndols que demostren com el govern “progressista” s’ha detingut en tot moment en el respecte a la propietat privada per sobre de la nostra salut i les nostres vides. Sánchez ha tingut el desvergonyiment, fins i tot, de treure pit i citar informes que defineixen la seva intervenció com a exemplar.

Sobre el pla de desconfinament només ha avançat el que li vénen demanant des de la CEOE, el dilluns es reprendran les activitats no essencials. No importa que les condicions de seguretat i higiene més bàsiques -com que hi hagi màscares- segueixen sense garantir-se com han criticat des de diversos grups com la CUP, EH-Bildu, BNG o ERC.

Quant a les mesures econòmiques, a més dels decrets defensats a la tarda per la ministra de Treball Yolanda Díaz d’Unidas Podemos, Sánchez ha anunciat també que s’obrirà una nova línia d’avals per a les empreses de 20.000 milions, que la patronal podrà recuperar les hores del “permís retribuït recuperable” al seu gust i més enllà de 2020 i ignorant, una vegada més, la renda garantida.

Més mesures de rescat als capitalistes, mentre als sectors obrers i populars arruïnats els ofereixen engrunes.

Unidas Podemos, per mitjà del seu portaveu Pablo Echenique, ha donat suport a “el seu” govern. Ni la més mínima diferenciació de la auto-complacència del govern. Els qui van emergir denunciant els ajustaments d’ençà el 2010 i qüestionant una democràcia “al servei dels banquers”, són avui “Règim del 78 en estat pur” i part d’un govern que gestiona la crisi com qualsevol altre executiu al servei dels capitalistes, tal com els va etzibar la diputada de la CUP Mireia Vehí.

Et pot interessar: La desescalada del Govern és per a mantenir els guanys capitalistes, per davant de les nostres vides i drets

La dreta no se suma per ara als Pactes de la Moncloa

Tot i que la pròrroga de l’Estat d’Alarma pugui tirar endavant, ho farà amb la “unitat nacional” que Sánchez i Iglesias han tractat de constituir des de l’inici d’aquesta crisi seriosament afeblida.

El PSOE ha aconseguit els sís anunciats del PP, Cs, el PNB i la resta de forces de la dreta regionalista. Són el bloc més sensible a les exigències de la patronal. Han secundat sense fissures el retorn al treball de milions a partir del dilluns. Que les condicions sanitàries bàsiques no estiguin garantides no els importen gens ni mica.

El PNB se’l veia satisfet, va ser la formació que més fermament es va oposar a la paralització d’activitats no essencials. El partit històric de la ConfeBask va deixar clar que importen més els beneficis que les desastroses xifres de contagis i morts a l’Estat espanyol i Euskadi.

Vox ha confirmat que votarà en contra de la pròrroga, i al costat del PP, han desplegat una forta crítica contra la gestió i “improvisació” del govern. Exigeixen un pla que beneficiï encara més a les grans empreses per mitjà d’exempcions fiscals i, sobretot, que no es prengui la més mínima mesura d’intervenció sobre l’economia, tot i que justament això és el que no està fent el govern “progressista”.

Aquesta defensa tancada i literal del “règim actual” i la “propietat privada”, l’han combinat amb diverses denúncies que en la seva boca només poden sonar a la més aberrant demagògia. Com quan Casado ha acusat a Sánchez d’exigir a les Comunitats Autònomes retallades en sanitat al juliol de 2010. Un fet tan cert com que tant el PP com el PSOE, com JxCat a Catalunya, han estat els campions de les retallades en l’última dècada.

Que tant el PP com Vox, i en menor mesura Cs, estiguin en aquesta posició posa en serioses dubtes el pla del govern d’impulsar uns nous Pactes de la Moncloa. Sánchez ha anunciat que vol començar a negociar-los la setmana que ve amb els partits, agents socials i governs autonòmics. El vot en contra als decrets econòmics de part del PP i Vox és una mostra d’això.

Tot i que aquesta mesura és part d’aconseguir un consens que permeti descarregar la crisi sobre la classe treballadora, com li han recordat des de la CUP o EH-Bildu, com també passava en 1977, hi haurà sectors del règim i l’establishment que opten per una sortida més obertament escorades a la defensa irrestricta del programa de la CEOE sense la mínima concessió. Les dificultats perquè Sánchez aconsegueixi el consens entre els de dalt aconseguit per Suárez són molt majors que llavors.

Et pot interessar: Pla Marshall i Pactes de la Moncloa: un pla al rescat del capitalisme espanyol

Crítiques a la tornada de les activitats no essencials

La pròrroga de l’Estat d’Alarma ha comptat també amb el rebuig de la CUP. La diputada Mireia Vehí ha tingut la intervenció més dura, acusant al govern i en particular a Unidas Podemos, d’estar implementant polítiques que encadenen a les families més humils a endeutar-se amb la banca per a pagar el lloguer, mentre no s’imposen mesures fiscals per a recuperar els milers de milions del rescat.

Oskar Matute d’EH-Bildu ha criticat la reobertura de les activitats no essencials quan el govern sap perfectament que en la major part de centres de treball no es donen les condicions higienic-sanitàries per a prevenir nous contagis. A més ha exigit que es prenguin mesures com a impostos a les grans fortunes o la nacionalització de sectors estratègics. Malgrat això, ha mantingut una mà estesa al govern i mostra d’això ha estat que no votaran en contra sinó que es quedaran en una abstenció.

La mateixa postura de vot han anunciat els independentistes catalans, tant JxCat -que no ha pres la paraula perque la seva portaveu, Laura Borrás, roman en quarantena- com a ERC. Rufián ha tingut un discurs carregat de denúncies generals a com la nostra “societat” està gestionant aquesta crisi, però sense llançar crítiques al govern -excepte per les seves pulsions recentralitzadores- ni molt menys reconèixer que el seu partit, que porta anys governant la Generalitat amb els hereus de Convergència, ha mantingut un sistema sanitari semi-privatitzat i amb el finançament en els mateixos nivells que va quedar després de les retallades d’Artur Mas.

Altres socis del govern com Compromis, Más País o el BNG, han anunciat el seu vot a favor. Tot i així Errejón ha manifestat no compartir la tornada al treball dels sectors no essencials pels mateixos arguments que Matute, i en la mateixa línia que el BNG, i ha arribat a demanar la “reorientació de la indústria” per a la fabricació de les EPIs i equipament sanitari.

Més enllà que totes aquestes crítiques les han pronunciat formacions que continuen sent sòcies parlamentàries del govern “progressista”, excepte les de la CUP, mostra que creixen també contradiccions perquè l’executiu pugui mantenir aquests suports parlamentaris per a un pla que promet escalar en descarregar la crisi sanitària i econòmica sobre els sectors populars.

Davant una crisi de Règim que va a més, construïm una esquerra anticapitalista, de la classe treballadora i independent del govern “progressista”

El govern “progressista” es prepara per mantenir-se governant per mitjà dels dispositius excepcionals que li atorga l’Estat d’Alarma durant diverses setmanes o fins i tot mesos. La reobertura de les Corts i les sessions de control donaran més debat i titulars, però les seves competències per a dictar decrets i intervenir autonomies i ajuntaments continuen sent les més altes de tota l’etapa democràtica.

Sobre la base d’aquest curs recentralitzador tractaran de capejar allò més agut de la crisi. Però la crisi del Règim del 78 no farà més que agreujar-se, enmig de les tensions entre els seus partits i el govern central i les autonomies -per dalt- i un creixent malestar i resposta obrera i popular contra les conseqüències econòmiques i socials de la crisi -per baix-.

Posar en peu una esquerra independent d’aquest govern, que no se situï com el soci “crític” dels qui són responsables del crim social en curs -juntament amb la resta de partits que han governat les últimes dècades-, que lluiti per una sortida a aquesta crisi des de la classe treballadora i amb un programa anticapitalista, continua sent una qüestió necessària i urgent. Que les acaballes del Règim del 78 no desemboquin en una altra Transició, sinó que puguem imposar processos constituents lliures i sobirans on s’obri pas una alternativa dels treballadors i sectors populars als fulls de ruta dels diferents partits al servei de les grans empreses.