Fa uns anys, qui fora president de la CEOE, Joan Rosell, va afirmar que les «les vagues eren una antigalla del segle XIX» (en paràfrasi). Mai va deixar de resultar irònic aquest atac, ja que la CEOE i els successius Governs s’han obstinat a portar a l’Estat Espanyol les condicions laborals del segle XIX.
El Govern progressista no és una excepció. En una entrevista al diari Ara, José Luis Escrivá, ministre d’Inclusió, Seguretat Social i Migracions, ha explicat quin és el seu pla per a salvar les pensions: aproximar l’edat de jubilació a l’edat legal (seixanta-cinc anys amb més de trenta-set anys i tres mesos cotitzats, i 66 si són menys). Ha arremès contra la gent que decideix, tenint suficient cotització, jubilar-se abans d’hora.
Tanmateix, això no és tot. El retard de l’edat de jubilació és gairebé un fet consumat (fins a 67 per a 2027). La "guardiola de les pensions" ha caigut en deu anys de més de 66 milions a 2,1. Això es fa en un context de crisi, de majors retallades, contractes porqueria, rescats als bancs (70.000 milions no han estat retornats), cobertura als empresaris per a fer contractes «flexibles» i evadir impostos.
Doncs bé, Escrivá no ha dit una paraula d’aquesta xacra de precarietat i atracament a les pensions. Cap ministre de Govern progressista ha parlat si més no d’una mesura per a fer que les grans fortunes contribueixin més a la sustentació de les pensions, no diguem ja tombar la reforma laboral. Per a ell, el problema del sistema de pensions és que la gent vol deixar de treballar massa aviat. I ha rematat que fa falta un «canvi cultural» per a comprendre que l’edat òptima per a jubilar-nos bé podrien ser els setanta-cinc anys.
Que te dice un señor con un patrimonio de 1.870.972€ del cual 1.137.694€ son en acciones y participaciones y 255.522€ son seguros de vida y planes de pensiones que TÚ te jubiles con 75 años. pic.twitter.com/KUJ5PePznn
— Dra. Elena Casado Pineda (@Medicilio) September 27, 2021
La mentalitat del Govern PSOE-UP és que, si les pensions cauen, no es deu a les amnisties fiscals, als rescats milionaris, a les evasions dels més rics i a la precarietat laboral dels més pobres. La solució és que la classe treballadora es vegi obligada a cotitzar més, a jubilar-se a la vora la mort. Els números surten: com més trigui menys es gastaran en les pensions i més diners entrarà.
Quan se li ha preguntat la manera en què això es faria efectiu, el ministre d’Inclusió, Seguretat Social i Migració ha respost que mitjançant incentius. Ha recordat que no es pot substituir el treball juvenil pel sènior (recordem que la taxa d’atur juvenil és de 36%, la major d’Europa). Davant aquesta contradicció, Escrivá ha parlat de reciclar als més majors perquè no es quedin obsolets, reciclant la seva labor dins de l’empresa.
Arribats a aquest punt de l’entrevista caben dues opcions: la primera, poc plausible, que Escrivá manqui de contacte amb la realitat. La segona, més coherent, que l’anomenat Govern progressista aplicarà les mesures neoliberals pertinents per a tractar de posar al servei de les empreses un exèrcit de treballadors d’un sol ús disposats a treballar fins a l’últim alè.
🔴Con un enorme paro juvenil, con precariedad laboral y largas jornadas que superan ampliamente las 40 horas... El ministro #Escrivá del "Gobierno más progresista de la historia" habla de que "hay que hacer un cambio cultural para trabajar hasta los 75 años"...
💢‼️ ¡¿CÓMOOO?!— Contracorriente #OrganizarLaRabia (@contr4corrient) September 27, 2021
Si quedava algun dubte de les intencions del Govern, Escrivá ha anat més lluny en el seu plantejament. Ha assenyalat tres aspectes que ajuden a reforçar les pensions, en la seva opinió. D’una banda, una variable és la immigració, molt marcada en els últims mesos per la disputa amb el Marroc i l’arribada dels talibans a l’Afganistan. Per a ell, aquesta ha de donar-se de forma ordenada i concorde a les necessitats del mercat laboral.
Suposem que es refereix al fet que, si existeix possibilitat de negoci, explotant a immigrants en les pitjors condicions laborals que pugui existir (per exemple els temporers), són més que volguts. Això sí, que cotitzin i no exigeixin sanitat pública universal, drets laborals i que visquin en barris xabolistes en condicions perilloses i precàries.
Respecte als ERTO, mesura estrella del Govern i que han deixat a molts treballadors fora del mercat laboral conseqüència de les reconversions empresàries, com era d’esperar, no ha fet tan sols un balanç crític que pretén solucionar les negligències. Per a ell tot implica reincorporar a aquests treballadors al mercat laboral a través de plans de formació dins de les empreses.
Finalment, respecte als autònoms, pretén incentivar que prossegueixin amb els seus negocis a base d’exoneracions. Això, que podria semblar un bon incentiu, no farà més que reforçar als grans empresaris, els quals continuen tenint guanys milionaris i exploten a quant treballador cau a les seves mans; i als petits empresaris, que tinguin un negoci humil, els forçarà a mantenir-se oberts fins a l’edat màxima de jubilació.
Les perspectives que té al cap Escrivá per a la classe treballadora són, senzillament, de misèria: grans empreses protegides pel Govern mentre els treballadors han d’esgargamellar-se per a arribar a fi de mes i la seva jubilació només arriba quan el cos no s’aguanta. Enfront d’aquesta situació caldria preguntar-se per l’altra «mesura progre» del Govern: l’Ingrés Mínim Vital.
Enfront d’això Escrivá no podia haver estat més classista, fent unes declaracions tan neoliberals que farien enrojolar al mateix Milton Friedman. Hi ha un 9.5% de la població que viu sota el llindar de pobresa, una taxa d’atur del 14.5%, un 36% de joves que no pot aconseguir ocupació ni pagar-se estudis a conseqüència d’això. Parlem de més de 3,5 milions de persones sense ocupació. Doncs bé, l’IMV només ha estat concedit a 350.000 persones (una desena part). Contra això, 7 de cada 10 sol·licituds per a obtenir l’IMV han estat denegades.
Com pot ser que davant la palesa misèria el Govern no accepti les ajudes que tant han promulgat com un èxit? Per a Escrivá, aquests rebutjos es deuen al fet que molta gent no entén realment que «hi ha una gran distància entre la percepció que un té sobre com és de pobra i sobre la seva situació de vulnerabilitat i la realitat». La veritat és que resulta comprensible la preocupació d’Escrivá, després de tot durant la pandèmia es van salvar empreses que es deien en fallida malgrat haver guanyat milions durant aquesta.
Ironia a part, el temible de l’entrevista és que la visió d’Escrivá representa l’autèntic imaginari del Govern progressista. La seva agenda neoliberal de precarització laboral i retallades és conseqüent amb les polítiques d’austeritat de Governs anteriors. Els falsos gestos progres no aconsegueixen maquillar les reals polítiques econòmiques que enfonsen més en el fang a la classe treballadora, que té enfront de si l’organització i lluita contra les empreses que el Govern protegeix sota la seva ala.
