Després de vuit anys de procés judicial, aquest matí el jutjat de Sabadell ha cridat per ordre de la fiscalía al col·lectiu ’Som 27 i més’ per fer una vista de conciliació.

Un col·lectiu que està encausat pel simple fet de ocupar el rectorat de la Universtat Auntònoma de Barcelona l’any 2013 durant els anys de més fortes retallades a la universitat pública. Entre ells hi ha 25 estudiants, un profesor, Ermengol Gassiot, actual secretari general a Catalunya del sindicat CGT, i Koki Gassiot, treballador de Personal d’Administració i Serveis i en aquell moment membre del Comité d’Empresa del PAS de la UAB en representació del CAU-IAC.

Aprofitem que la vista ha conclòs sense cap previsió de resoldre’s per cap de les dues parts, per parlar amb l’Ermengol Gassiot i que ens expliqui la realitat del que va ocorrer i la visió clara del que ells tenen del que pot passar, així com també entrem a valorar les protestes de la joventut de les últimes setmanes.

Que hi feieu avui els ’27 de la UAB’ al jutjat de Sabadell tant temps després?

Avui s’ha realitzat la vista per una hipotètica conciliació a proposta del jutge del penal nombre 2 de Sabadell, en relació al cas ’Som 27 i més’.

Que suposa aquest cas per tants de joves i estudiants? I per a les llibertats democràtiques?

Aquest és un cas pel qual ens demanen a 27 persones unes penen de entre 11 anys i mig i 3 anys i nou mesos de presó per lluitat en defensa de la universitat pública durant el curs 2012-2013. Una lluita que va comportar vagues, assemblees, reunions conjuntes de sindicats d’estudiants, d’assembleees de facultats i sindicats de treballadors i que tot plegat va comportat una tancada al rectorat de la Universitat Autònoma de Barcelona.

Amb quin plantejament us heu presentat a la vista?

Avui el col·lectiu d’encausades ens hem personat a la conciliació amb un missatge molt clar de que no entravem a negociar cap pacte amb fiscalía, que no fos la retirada de tots els càrrecs per tohom.

Fiscalía havia propossat a les nostres defenses retirar algunes penes inferiors als dos anys de presó per la resta a condició de que acceptessim aquest pacte que comporta l’assumpció de culpabilitat.

Perque començar aquesta lliuita en 2013? En quin moment social i educatiu ens trobavem?

Primer de tot, dir que nosaltres no hem volgut saber ni tant sols a quines persones se’ls oferia retirar la condició penal i hem rebutjat unanimament el pactel.

L’hem rebutjat perque considerem que aquest judici es un xantatge i és una repressió cap a la lluita de la universitat pública, una lluita per garantir que els fills de la classe treballadora puguin accedir a la universitat, una lluita en contra de les privatitzacions i una lluita per garantir les condicions de treball a les universitats. Perque us feu una idea a les plantilles universitaries de profesorat més del 50% son contractes temporals i precaris.

El no al pacte també s’ha fet perque no es volia condicionar en el fet d’assumir com a delicte la lluita que s’ha fet sempre a nivell sindical i estudiantil a la universtiat, i per tant no es volia condicionar a les lluites futures. Amb el cap ben alt volem dir des del col·lectiu d’encausades que estem aquí per lliuitar, que ho estem fent en els nostres àmbits vuit anys després i així seguirem. I per tant, si cal anar a judici a defensar els motius polítics que van justificar la nostra actuació i a dir novament que aquest és un judici polítiic amb la finalitat de repressaliar una lluita per la universitat pública.

Quin és ara el pròxim pas per als 27 de la UAB?

Hem quedat a l’espera de judici, el proper pas serà la vista judicial en que la fiscalía haurà de veure que fan a nivell de peticions penals i entrarem a judici les 27 persones. A partir d’aqui ja es veurà. Nosaltres anirem a judici defensant el que hem defensat sempre. El que vem fer era una acció necessaria, era una acció justa i és una acció que tornariem a fer si ens tornem a trobar en les mateixes circumstàncies. No hi ha d’haver cap condemna i nosaltres anem a batallar si el judici realitza l’absolució.

Canviem una mica de registre, però no pas de formes institucionals represives. Que expresen per a tu les mobilitzacions dels joves d’aquestes setmanes?

Aquí et responc a titol individual el que vull dir es que les protestes que hi ha hagut les últimes setmanes reflecteixen que la gent jove està patint situacions de màxima precarietat que ha anat creixent, per exemple durant el 15M podiren tenir 10 anys, i des que tenen consciència del que passa al seu voltant el que han estat veien és de manera setmanal desnonaments, càrregues policials, retallades de drets a tots nivells, major precarietat, caigudes de salaris, destrucció de les condicions laborals a les empreses, i que per tant el futur que els espera és un futur negre, és un futur de conflicte, és un futur en que el capitalisme cada vegada se sent més forti imposa les seves condicions.

Però també estem veient el descredit de l’ambit institucional, de la política institucional. Enfront això la joventut portant aquest conflicte de la forma en que poden, des del carrer, des de l’acció directa. Des d’aquest punt de vista em sembla que és una mica la mateixa lluita que estem portant la gent dels 27 i més.

Deies que la joventut te un futur negre. Quines opcions creus que tenim per revertir aquesta situació i reventar el capitalisme?

El que tinc clar es que els espais organitzats i sobretot les organitzacions de classse com podem ser el sindicats, però també els moviments socials que confronten les consequències del capitalisme d’una manera radical hem d’activar-nos. Hem d’intentar ser eines per d’alguna forma canalitzar aquest descontentament. I per tant hem de buscar les formes en que les confrontacions violentes que veiem als carrers, i jo soc dels que reclamo la violència, no tant pel fet de que es cremin contenidors, sino perque desenmascaren el capitalisme i mostren l’Estat en el seu modus estructural.

Aquestes protestes han de tenir cabuda en els espais organitzats. El que penso que a nivell sindical hem de ser conscients que la gent que protesta és una gent més jove que la gent que està militant en els sindicats i que és la gent que està patint de forma més crua la precarietat més extrema en els contractes de treball, i per tant hem de fer una tasca d’acompanyament i en aquest acompanyament hem de ser útils des de l’organització per lluitar contra el capitalisme.