Nascuts a Ciutadella de Menorca, els dos porten gairebé set anys prejubilats, però coneixen el sector del calçat a la perfecció, després de gairebé cincuanta anys treballant-hi.
Amb Sole Andreu i Toni Secilla parlem de l’evolució de la indústria de la sabata a l’illa durant les últimes dècades, travessades per diferents crisis, tant les pròpies del sector com les orgàniques capitalistes.
No obstant, també ens explicaran i aprofundirem en la comunió que hi va haver durants molts anys entre les treballadores, i amb els treballadors; així com també la mimetització del sector amb els pobles de l’illa, entre moltes altres qüestions com són l’entrada al món laboral de la dona com ajuntadora, la bretxa salarial que s’ha mantingut durant dècades, les càrregues de treball inacabables o la relació antagònica amb el sector turístic.
Per últim, però, coneixerem també el pòsit de les vivències que guarden després de compartir tants anys en un sector que va arribar a ser eix vertebrador i social dels pobles de Menorca.
Com van ser els vostres inicis en el sector de la sabata?
S: Jo vaig començar a treballar amb tretze anys quan els meus pares van creure que era el moment d’aprendre un ofici. Primer vaig anar a una casa que ensenyaven a ajuntar i poc després, quan vaig acabar l’escola, vaig anar a treballar a la meva primera fàbrica on buscaven una al·lota per fer d’ajuntadora. Fins que no vaig tenir setze anys no me van donar d’alta a la seguretat social, i fins aquell moment, quan venia alguna inspecció ens feien sortir perquè no ens veiessin. Sempre he treballat del calçat i he estat a quatre o cinc fàbriques.
T: Vaig començar als catorze anys perquè muare ho va decidir i un dia em va dir “t’he trobat feina”, i així vaig començar al calçat, on hi he treballat 47 anys. Vaig començar en una fàbrica de mosso. Mentre t’anaven ensenyant l’ofici molt a poc a poc, feies els enviats de l’empresa, anar a correus, enviar paquets i telegrames. El primer sou que vaig tenir va ser de dues pesetes i em va semblar que era moltíssim. Després vaig passar a una altra fàbrica i ja fins que em vaig prejubilar.
Com era abans l’aprenentatge de l’ofici del calçat?
T: Hi ha que dir que abans un començava des d’abaix de tot i t’anaven ensenyant molt curosament durant dos o tres anys. Avui no t’ensenyen com es tracta una sabata. No hi ha un lloc on t’ensenyin l’ofici i el primer dia et donen unes pautes i te les has d’apanyar.
En el sector del calçat hi ha hagut molta feina submergida?
S: Sí, com jo mateixa. Sempre hi ha hagut molta feina en negre. Actualment no tant, perque moltes fàbriques han hagut de tancar i la feina ha disminuït molt. I si treballaves a un taller per a una empresa de sabates o a casa, no estaves donada d’alta i no cotitzavem. Avui ja gairebé no hi ha tallers, però les dones que treballen a casa encara segueixen en la mateixa situació.
En els tallers estaven la majoria de les dones, algunes amb màquina, i ens portaven els parells. Tancaven la porta i ningú s’adonava. Avui en dia encara es pot trobar algún taller. I lo mateix passa amb ses ajuntadores que treballen a les seves cases. N’hi queden molt poques.
Moltes treballavem soles a casa mentre portavem la casa, però hi havia també qui ajuntava un grup de dones a casa seva. En famílies senceres que es dedicaven al calçat, les mares ensenyaven a les filles, i després aquestes s’ajuntaven a casa d’una d’elles per seguir l’ofici. Normalment altres dones que no eren de la família també treballaven en aquestes cases. Per descomptat, totes sense estar regularitzades.
T: Cada empresa de calçat tenia la seva pròpia furgoneta amb la que anava repartint la feina per les cases i els tallers, no només per a les dones. Molts taedors també treballaven a casa i rebien les pells als seus domicilis. Anys després, les inspeccions de treball van anar sovintejant i el que van fer els mestres va ser treure els noms de les furgonetes per a no poder identificar-les.
En aquell temps el calçat era un sector feminitzat?
S: Sí, un poc sí. Dins les fàbriques podriem ser més o menys un quantitat igual a la dels homes. Però entre la feina als tallers i els propis domicilis, la dona era més numerosa. En aquell temps, a més, a les fàbriques volien la contractació de més dones perquè els sortíem més barates. A les dones ens van especialitzar en ajuntar.
En aquell temps les noies no teniem opció de seguir estudiant, almenys a Menorca. Els nostres germans varons podien estudiar. Però les dones “estavem” per portar la casa i cuidar de la família, i sinó a treballar i al final de la setmana entregaves el sou a tumpare fins que et casaves i t’independitzaves. Llavors, quan tenies el primer fill, seguies treballant des de casa, però et rescindien el contracte i et pagaven en negre.
La bretxa salarial està molt aprofundida en aquest sector?
T: En els últims anys, per exemple, un noi que començava a treballar en una fàbrica podía cobrar 7.25€ i una dona que ja portés temps treballant per la mateixa empresa cobrava 6€ l’hora. I el mateix passava, o passa, si els dos entren a treballar al mateix temps. Després, tant homes com dones, durant anys, vam tenir una sèrie de plusos i primes per parells fets, que mantenien aquesta desigualtat en els sous.
S: És així, des de la meva primera feina fins que em vaig prejubilar, sempre hem cobrat menys. Després, en 1974 vaig ser de ses primeres que ens van posar a n’és paro quan va començar una crisi al calçat.
Què suposava per a les dones treballar totes juntes, ja sigui en una casa o taller?
S: Tot i que sempre hi havia una mestressa, allò ens creava molta unió entre totes. En els tallers feiem fins i tot berenetes, hi havia molta comunió, molta vida juntes. Hi ha que saber que, antigament, quan les dones van començar a accedir al món laboral, estaven mal vistes. I ens passavem més temps a la fàbrica que a casa nostra, aquests dos factors va fer que hi hagués un companyerisme de dalt de tot i tant ens explicavem les penes entre les més joves, com amb les més grans i experimentades. Al final, en la nostra època a les fàbriques, vam arribar a tenir una relació de molta franquesa també amb els sabaters. Hi havia molta unió.
Abans es feia més vida social en l’entorn del calçat?
T: Sí, molta més. A les fàbriques antigues sempre hi havia els sabaters amb els càntars i alguns portaven sempre els seus canaris perquè cantessin, i hi havia molta harmonia i companyerisme.
Sobre quins anys les fàbriques de Menorca van començar a passar d’estar dins el nucli urbà cap a les zones industrials i polígons?
T: A partir de mitjans dels anys vuitanta. Fins al moment, tota la indústria del calçat i de la bijuteria era de poble endins. Abans es poble respirava l’ambient de la sabata, hi havia una comunió entre el sector i la gent.
S: Tot això es va perdre perquè es va començar a incrementar la producció i es van necesitar fàbriques més grans i ens van desplaçar al polígon industrial. També es poble es va anar fent més gran.
T: L’arribada del sector del turisme també va acabar per fer perdre s’identitat del calçat de poble endins.
Per altra banda, a partir de que va començar a pujar la demanda i a incrementar-se la producció, tota aquesta vida social de la que parlavem abans, també va començar a desaparèixer. Hi ha que tenir en compte que a partir dels vuitanta entre temporada d’estiu i temporada d’hivern ens havien de posar a l’atur, però amb les reposicions gairebé no paravem mai de treballar. Amb el voler augmentar el volum de feina ens van anar privant d’aquell companyerisme que hi havia perquè tenies el temps comptat. Cada ics temps et passava un carro de sa manovia i no podies perdre temps. Per les necessitats de s’empresari es va perdre tot aquell ambient.
Quines són les primeres crisis del calçat que vau viure vosaltres?
T: A finals dels vuitanta hi va haver una crisi molt gran que va afectar a totes les fàbriques de Menorca que treballaven pel mercat d’Estats Units. Aquest mercat va fer fallida i totes aquestes fàbriques van tenir que tancar. En record moltes, Ca’n Lluiset, Novus, Leo i altres. I abans de la crisi de 2008 va començar a ocórrer lo mateix amb el mercat de Xina. La indústria de Menorca va patir una crisi de la que ja no s’ha recuperat, perquè els tallers de Xina fan la mateixa feina a meitat de preu.
S: Allà treballen les vint-i-quatre hores del dia en diferents torns, estan totalment controlats i tenen un sou petitíssim que permet tenir una sabata molt més barata. Una mateixa sabata allà la poden fer per vuit euros i aquí per setanta. Per açò aquí s’ha perdut molt de mercat.
T: I d’altra banda, la feina que es feia aquí per al mercat xinès “estava mirat amb lupa”. La sabata bona la portaven aquí, amb millor mà d’obra, i la sabata corrent la feien allà amb aquestes condicions laborals.
I com va ser la dècada dels noranta per als que treballaven en el sector del calçat?
T: Els primers anys hi va haver molta feina i això ens permetia dur feina a casa i els fosquets feiem un plus i aixi els dissabtes podies sortir a sopar. Però tot això a canvi de treballar moltes hores. A Ca’n Mayans treballavem per les tardes, però com que ja haviem sobrepassat la jornada, ens pagaven en negre també. La sabata ha sigut així sempre.
Que va suposar per a la vostra generació la crisi del 2008 dins el sector de la sabata?
T: A la fàbrica que treballava jo va arribar un moment en que no es van poder pagar els sous, primer va ser un mes, i després va ser cada mes. Feiem moltes hores i no sabiem quan les cobrariem. Vam arribar a estar tres i quatre mesos sense cobrar. Treballavem una temporada i no sabies quan la cobraries. Tenien molts deutes i ho anaven salvant amb els nostres sous. En el meu cas em vaig veure obligat a prejubilar-me, era això o ho perdiem tot.
S: En el meu cas sa fàbrica va anar perdent molta feina, va anar perdent clients, i el que posava els diners va dir "prou". Totes estavem a l’atur en aquell moment, i vam veure que no ens cridaven per començar la temporada. Feiem feina per a Muxart, Bottier, Loewe, i tots aquest van desapareixer amb la crisi. Feiem 25.000 parells només per a Muxart durant una temporada, i quan aquests desapareixen, els deutes es mantenen.
T: En el cas de sa sabata, les decisions de deu o quinze anys enrere d’introduir sa manovia i la maquinària moderna va influir en la crisi de 2008. Totes aquestes decisions van fer que haguesim de fer molts més parells, vam passar de fer-ne cinc-cents a fer-ne mil a la setmana. I després, en 2008, ningú va voler comprar tanta sabata. Això va ser la gran perdua de la indústria del calçat. I mai hi va haver cap tipus d’ajuda per part de les administracions.
Hi ha alguna relació entre la crisi de la sabata i l’augment del sector turístic a Menorca?
T: Si. Per començar, el turisme si va tenir ajudes durant la crisi de 2008, i abans i després també. Hi va haver una decisió política d’apostar pel turisme i deixar morir sa sabata. Amb la bijuteria va passar el mateix. També la van deixar morir. Molts joves van tenir que passar del sector del calçat al turisme forçosament.
La crisi de la Covid ha pogut mermar encara més el sector?
T: A aquelles poques fàbriques que hi queden, sí. Em sembla que directament no ha afectat al nivell de tenir que tancar empreses, però just abans de la pandèmia encara hi havia fàbriques que tancaven.
S: Amb el coronavirus el que hi ha hagut és una manca molt gran de mercat que ha dificultat mantenir llocs de treball, com a tots els altres sectors.
Manteniu algun tipus d’afecció sentimental amb tants d’anys i vivències?
S: Sí, molta. Encara ho enyor. Sa feina, tantes hores passades amb ses companyes.
T: Jo també, però no tant. Perquè vam passar molta pena. Però abans de que arribesin els anys més difícils, jo era molt feliç fent feina, m’agradava molt aquesta feina.
S: A mi també em va agradar molt. Estar amb les companyes, anar a berenar amb elles,…
Quin futur li veieu al calçat a Menorca?
T: Li veig un futur molt negre. Però m’agradaria que es mantingués la tradició i que es poguessin crear llocs de feina que s’han perdut.
