Israel fa mesos que porta una ofensiva amb el seu exèrcit, sobretot en el nord de Cisjordània, en ciutats com Jenín i Nablus. Aquest últim dimecres, fins i tot, la repressió de l’Estat d’Israel ha aconseguit un dels seus majors pics en assassinar 4 persones i ferir-ne més de 40.
Què està passant realment en aquestes ciutats? Tenint en compte que diàriament hi ha focus de conflicte, amb l’exèrcit fent incursions fins i tot a les cases per arrestar palestins.
Ciutats com Jenín i Nablus, però sobretot els camps de refugiats que es troben units a aquestes poblacions, són llocs on l’Autoritat Nacional Palestina tot just hi té control. Fa temps que les forces de seguretat palestines no entren en aquests territoris. Les condicions de vida són dolentes i el clima general és de tensió. Aquesta situació ve agreujada pel fet que Israel fa incursions gairebé diàries per detenir a presumptes terroristes, i que en aquestes incursions han mort tant civils com presumptes militants. També, en les últimes setmanes, un soldat israelià. Arran d’això i en previsió que la situació a Palestina s’agreugi (la tensió entre Hamàs i Fatah està en auge i el poder del president Mahmoud Abbas està molt qüestionat) ha fet que molts civils s’estiguin armant i formant grups no afiliats amb cap organització. Són ells els que estan liderant la resposta a les operacions israelianes a Jenín i Nablus.
Aquesta situació té el marc de les pròximes eleccions a Israel, on Netanyahu pot tornar a ser primer ministre, i en aquesta campanya el règim polític es desplaça encara més. Però hi ha una discussió més de fons que està fent l’Estat major d’Israel, les seves forces armades i d’intel·ligència, amb el govern, que té a veure amb la pèrdua d’influència política de l’Autoritat Palestina, d’Abbas com el seu cap, per controlar sobretot el nord cisjordà.
Fins a on arriba aquesta pèrdua d’autoritat realment? com s’expressa?
El president Abbas està major i es rumoreja que malalt. A més, la seva figura està molt qüestionada per la corrupció del sistema polític palestí, les poques millores que veuen els ciutadans en el seu dia a dia, l’aparent subjugació d’Abbas a Israel i la falta d’eleccions. Les últimes presidencials van ser en 2005, poc després de la mort de Yasser Arafat, i les va guanyar Abbas per ser el seu hereu natural. Però ja en les parlamentàries de 2006 Hamàs va aconseguir més vots que Fatah, el partit d’Abbas. Des de llavors no hi ha hagut més comicis, i la decisió de posposar els que estaven prevists per a 2021 pel COVID-19 no va caure bé a la població. Paral·lelament, Hamàs ha anat guanyant força política, gràcies en bona part a ser el grup més bel·ligerant amb Israel en els territoris palestins.
La joventut palestina va ser un factor gairebé determinant per portar endavant la vaga del 2021 com a resposta al feroç atac d’Israel (amb els 11 dies de bombardejos a Gaza i els pogrom contra els palestins israelians que feien els ultranacionalistes israelians amb la policia i l’exèrcit deixant córrer o sent part). Ja en aquest moment es parlava del rebuig que tenia aquesta joventut cap a l’Autoritat Palestina per ser còmplice.
Està sorgint una cosa nova políticament, sobretot entre la joventut. Sorgeixen grups nous? Si és així, saps quina ideologia tenen?
La població palestina jove està desencantada i desesperançada. I no és per a menys. L’ocupació fa impossible qualsevol progrés econòmic i limita molt la vida de nens, joves i majors. La situació política a l’interior de Gaza i Cisjordània no ajuda, i són molts els joves que opten per afiliar-se a moviments armats com Hamàs o la Jihad Islàmica Palestina, però també (i això és un fenomen relativament nou) decideixen crear els seus propis grups armats, destinats a la resistència contra l’exèrcit israelià dins de Cisjordània. Els joves consideren que l’Autoritat Nacional Palestina (i per tant Abbas i Fatah) no els protegeix d’Israel, no els ofereix una alternativa a l’ocupació i és pusil·lànime en els seus posicionaments polítics contra Israel.
Hi ha divisions a Al Fatah, el partit que dirigeix l’AP?
Tradicionalment s’ha associat a les Brigades dels Màrtirs de al-Aqsa amb Fatah però, encara que sempre han estat autònomes, fa temps que actuen lliurement o fins i tot en oberta dissonància amb el partit i amb l’Autoritat Nacional Palestina, amb posició oficial sempre de condemnar els atemptats.
Hamàs i la Jihad Islàmica poden ocupar aquest lloc que està deixant vacant l’Autoritat Palestina? Concita adhesió entre els joves?
Tant la Jihad Islàmica com, sobretot, Hamàs, tenen un poder social major i més partidaris que Fatah i l’Autoritat Palestina. De manera que, no és que puguin ocupar el lloc que ha deixat vacant l’ANP, si no que ja ho han fet. En llocs com Gaza, on Hamàs és partit de govern, és una cosa evident. Però a Cisjordània, de facto, qui mobilitza a la població i suscita més adhesions és Hamàs.
En aquella vaga del 2021 es va expressar un sentiment d’unitat nacional dels palestins de Cisjordània, Gaza i els que tenen ciutadania israeliana. Aquest sentiment d’unitat persisteix? Quines són les diferències entre aquests tres sectors del poble palestí entorn d’aquesta unitat?
El desig d’unitat nacional entre Cisjordània, Gaza i els palestins a Israel, la idea d’una Palestina “des del Jordà fins el mar” no deixa d’estar en els cors de la majoria de la població àrab. No obstant això, és més fort i manifesta en la població de Gaza i Cisjordània que en els seus germans a Israel, que sofreixen dia a dia l’ocupació. A excepció dels àrabs de Jerusalem Est amb un sentiment palestí especialment fort, molts àrabs que viuen a Israel tenen una identitat més difusa: se senten ciutadans de segona, però poden tolerar viure a Israel. Alguns fins i tot ho prefereixen. És en moments com la vaga del 2021, o quan Israel comet crims contra la població àrab (com els enderrocaments de Sheik Jarrah o la mort de la periodista Shireen Abu Akleh) quan el sentiment palestí és més unànime. En definitiva, quan l’opressió és major i on l’ocupació és més severa, el sentiment nacional palestí és més fort.
Centrant-nos ara en l’Estat d’Israel i els territoris ocupats, com està ara el procés de presa de terres per part dels colons sionistes? El govern israelià continua avançant?
L’ocupació de terres per part dels colons israelians, considerada il·legal per la comunitat internacional, no para. I no ho farà mentre no hi hagi voluntat política a Israel. I no n’hi ha, ni sembla que n’hi tingui que haver. És possible, de fet, que segons qui guanyi les eleccions (per exemple, Netanyahu) l’ocupació de terres i cases augmenti. I mentre es continuï prenent pam a pam el territori palestí, mentre hi hagi colònies il·legals a Cisjordània, i mentre els colons visquin per sobre de la llei fent i desfent al seu antull, no hi haurà pau a Palestina. I tampoc a Israel.
L’Estat d’Israel té una crisi política que ve arrossegant fa uns anys, crisis que es plasma entre altres coses, en què ara es va dissoldre el parlament per convocar noves eleccions -cinc eleccions en menys de quatre anys-. Ara en esclatar el govern de Bennet i amb el govern de transició de Lapid. Com veus aquest procés, quines conseqüències pot portar un altre govern de Netanyahu, tant en la seva política colonial cap al poble palestí, com a la regió i en la seva relació amb els Estats Units? -que té diverses crisis obertes tant internament com en la seva política exterior –òbviament creuada per la guerra a Ucraïna- com perquè esclati un altre conflicte gràcies a la reacció del seu soci menor al mig Orient-.
Israel ha fet en els últims anys un gir a la dreta i al nacionalisme que no fa cap favor a la solució del conflicte. Polítics com Netanyahu, el favorit en les eleccions de novembre, encara que sense força per governar, porten entre les seves propostes l’annexió completa de Cisjordània: una situació que, en el passat, va donar lloc a intifades i dècades de violència. A nivell internacional, un govern de Netanyahu no canviaria molt les coses: no serà tan amic de Biden com de Trump, però mai s’enemistaran i seguirà l’acostament amb les nacions àrabs de la regió (els Acords d’Abraham) que ell mateix va iniciar de la mà de Trump. Amb tot, no se sap el que pot passar al novembre. No hi ha un clar guanyador, i Lapid podria donar la sorpresa. El que és segur, és que cap partit governarà en solitari, que el parlament israelià seguirà tan dividit com fins ara, i que el conflicte amb Palestina (i no les possibilitats de pau) seran recurrents durant la campanya electoral.
