Entre el 16 i 19 d’abril té lloc el 8º Congrés del Partit Comunista de Cuba. Entrevistem a Frank García Hernández, historiador marxista cubà, col·laborador de la publicació digital cubana Comunistes.

En quin context econòmic es dóna aquest Congrés?

El context és d’una crisi econòmica que no es veia des de fa gairebé 30 anys. A causa de la Covid-19, en 2020 Cuba va perdre l’ingrés de 3.189.638 turistes, la qual cosa en comparació amb 2019 equival al 76,4% menys de visitants estrangers; algo gravíssim en un país on el turisme és la locomotora de l’economia. Aquesta va ser una de les causes per les quals el PBI va caure un 11%. La mateixa xifra que en 1992, el pitjor any de la crisi dels 90 anomenat per nosaltres "Període Especial"; crisi la qual record va ser provocada per la caiguda de la Unió Soviètica i l’anomenat Camp Socialista de l’Est Europeu.

Al desembre de 2019, el ministre d’economia, Alejandro Gil, havia informat davant el Parlament que, per a aconseguir en 2020 un creixement de l’1% en el PBI, feia falta que ingressessin 4,5 milions de turistes. Això no sols no es va complir, sinó que com ja vaig dir, Cuba va perdre 3.189.638 turistes. Un altre dels requisits que feien falta perquè el PBI creixés l’1% era estabilitat dels preus en el mercat internacional. Tot al contrari, hem vist la crisi econòmica a nivell internacional després del congelament de les economies arran de les mesures sanitàries. A Amèrica Llatina tots els països van registrar, i principalment les locomotores d’Amèrica Llatina, l’Argentina, el Brasil, Mèxic, Xile, una forta caiguda en el PBI. Aquesta conjunció de factors va afectar terriblement a Cuba.

Encara que hi ha diferències, no és casual la comparació amb la caiguda del l’anomenat “camp socialista” de l’Est europeu i la Unió Soviètica entre 1989 i 1991, ja que va tenir un fort impacte en l’economia cubana. Aquell bloc equivalia al 85% dels socis comercials de Cuba. Si bé en aquesta ocasió no hem perdut els socis comercials, tots ells estan en crisi econòmica, a excepció de la Xina que creix, però no empeny a l’economia cubana.

La situació es complica: en 1992 no existia la burguesia a Cuba. En l’actualitat sí i l’economia privada cubana se centra en el sector dels serveis, alguna cosa que impacta directament en les necessitats de la classe treballadora. Per a mantenir els seus negocis en el sector de la gastronomia, la burguesia consumeix una alta quantitat d’aliments i productes d’higiene. Contrasta llavors que els restaurants privats sempre tenen carn, però la classe treballadora ha de fer hores en una fila per a comprar uns pocs quilos de carn, racionats. Cal tenir en compte una cosa fonamental: la quantitat de divises que ingressaven els 3.189.638 de turistes perduts equival a la mateixa quantitat de diners destinada pel Govern per a comprar aliments a l’estranger. Això és gravíssim en un país on més del 80% dels aliments que es consumeixen són comprats a l’estranger. A tot això has d’incorporar-li el bloqueig. Les mesures imposades per Trump van ser dràstiques i Biden no ha aixecat cap d’elles.

I en aquest 2021, encara que es té pronosticat un creixement del 7% del PBI, la veritat és que la població, la classe treballadora específicament, sentirà el cop econòmic molt més fort que en el 2020 pel fet que aquest any teníem les reserves econòmiques del 2019. En 2021 tenim les “reserves” de 2020: quan l’economia va caure al -11%. A més, en 2020 no s’havia implementat la Tasca d’Ordenament que va ser la reunificació el principi de gener de 2021 de la taxa canviària (24 pesos cubà = 1 dòlar), la qual cosa va provocar una alça en la inflació. El dòlar en la bossa negra costa 50 pesos cubans i el canvi oficial és de 24 pesos per dòlar. Si bé és cert que el Govern ha rectificat i disminuït en bona part l’alça de preus en el sector públic aplicats amb la Tasca Ordenament, aquesta alça de preus continua impactant greument en la classe treballadora. Un exemple és que en el transport públic de l’Havana l’alça del passatge va ser del 500%. La Tasca Ordenament va incloure a més retallades de polítiques socials, o com diu la direcció del país, l’eliminació de suposades “gratuïtats indegudes”. Però ara cal tenir en compte una cosa fonamental i és l’Informe al VIII Congrés del PCC llegit per Raúl Castro en la seva inauguració. En aquest es diu que en les mesures econòmiques aplicades el passat primer de gener va haver-hi “falta de (…) sensibilitat política (…) per part dels quadres i funcionaris encarregats de la seva execució pràctica”, provocant així el “establiment de preus excessius i disconformitat amb les tarifes de serveis públics, és a dir, electricitat, aigua, gas, menjadors obrers”. I és cert, molts d’aquests preus aclaparadors imposats pel Govern l’1 de gener han disminuït considerablement, encara que, repeteixo, continuen existint uns altres.

I el context polític?

Bé. La mateixa crisi econòmica, l’augment de l’escassetat, els errors abans esmentats, i altres, han provocat en el terreny polític un procés de tensió acumulativa, el qual, fins i tot m’atreviria a dir que ha provocat cert resquebrajament en la legitimitat política del Govern. En això han impactat els successos del 27 de novembre, quan un grup d’intel·lectuals i artistes, al voltant de 300 persones, faran una asseguda front el Ministeri de Cultura, reclamant un conjunt d’exigències les quals es resumien en l’eliminació de la censura. El viceministre acceptarà reunir-se amb 30 persones i en la matinada del 28 es va aprovar un full de ruta en la qual s’establia el compromís a continuar dialogant entre aquest grup i el Ministeri de Cultura. El 28 de novembre en la nit, el viceministre dóna una intervenció pública en el noticiari de televisió pública, el noticiari estel·lar, on semblava que s’inaugurava una nova època de diàleg entre la intel·lectualitat, els artistes, la direcció de Cultura i el govern en general. Semblava que anava a haver-hi un canvi en la política del govern pel que fa a la censura i la llibertat de creació. No obstant això, determinats factors, entre ells l’immobilisme, va fer que el reeixit en aquesta negociació, retrocedís de manera greu. El full de ruta va desaparèixer en menys d’una setmana. El que ha succeït és l’augment considerable de la censura i la fustigació a determinats intel·lectuals crítics que no tenen cap vincle amb l’oposició cubana de dreta, com Julio Cèsar Guanche o Ariel Dacal. Per altre, blogs i importants mitjans de comunicació no estatals vinculats a la intel·lectualitat han estat titllats de contrarevolucionaris, fins i tot alguns com La Jove Cuba d’explícit caràcter socialista. A més, ha estat assenyalada de contrarevolucionària part de la societat civil, especialment part de l’activisme pels drets de la comunitat LGTBIQ+, o un dels seus principals mitjans d’expressió com a Tremenda Nota, la qual publica textos obertament marxistes.

Això no respon a una política homòfoba, sinó a la incapacitat del govern per a bregar amb un nou sector de la societat civil no previst per ell. Un sector de la societat civil que va néixer amb l’expansió del sector privat de l’economia. La burguesia és societat civil, el seu renaixement i expansió implica la seva pròpia cultura, la seva pròpia dinàmica política i per tant una expansió de la societat civil. Aquests col·lectius i aquests mitjans de premsa no són representants de la burguesia, i sí que són conseqüència del creixement inevitable de la societat civil quan reneix i creix la burguesia. És una cosa inevitable, històric i inherent en la lluita de classes. La relació d’aquesta societat civil amb l’Estat pot ser de dues maneres: o la incorpores com a part del teu projecte polític, o la combats pensant que és la teva enemiga; i en bona part, això últim, és el que està succeint entre el govern i aquest sector de la societat civil. I això impacta greument en la legitimitat política del projecte socialista. La propaganda anticomunista troba fets per a reproduir un discurs on tot el relatiu al marxisme implica censura. La qual cosa és fals.

Posteriorment, entorn del grup d’artistes que van dialogar en la seu del Ministeri el 27 de novembre es va crear una interessant plataforma anomenada 27N, la qual recentment va publicar un manifest, reclamant essencialment -el que Lenin va anomenar- reformes democràtiques. Aquest grup ha constituït un nou fenomen que jo dic “nova oposició cultural”, el qual es torna més interessant encara perquè, sense ser una plataforma feminista, les seves principals figures són dones, les quals a més, cap predomina sobre l’altra. Estem així davant un fenomen triplement nou: per primera vegada s’agrupen més de 300 intel·lectuals i artistes –segons el 27N- en una plataforma cultural d’oposició, de caràcter assembleari i on les dones, sense ser grup exclusivament feminista, són els qui porten endavant els principals projectes polítics. En comptes de ser la dona la minoria que forma part del grup, legitimant amb la seva presència la política heteropatriarcal, en aquest, el mascle polític és només un adjunt –el qual considero que, producte de l’inherent esperit cabdillista que sempre acompanya al mascle polític, aquest “adjunt” ha pres accions perjudicials per al 27N, però és només el meu criteri-. Quan dic que el 27N centra les seves exigències en reformes democràtiques em refereixo al fet que demana més drets ciutadans, llibertat de creació, supressió de la censura, incloent a més la llibertat de mercat. Encara que aquest grup ha aconseguit tenir un important impacte entre la intel·lectualitat i les i els artistes, no vol dir, ni molt menys, que la majoria dels artistes i intel·lectuals crítics estan agrupats entorn del 27N –una plataforma la qual, essencialment només radica a l’Havana-. Segons el mateix manifest publicat per ells, compten amb 300 intel·lectuals i artistes. És cert que en el mateix manifest diuen que en el seu interior existeixen tot tipus d’ideologies i amb el manifest en si es poden tenir serioses diferències –la qual cosa és bell-; però, per això mateix, seria interessant veure què succeiria si es constituís en el seu interior un corrent socialista, i si fins al mateix 27N cobrés un caràcter socialista. Aquí estaríem presenciant un escenari únic a Cuba: un grup de més de 300 intel·lectuals i artistes dient: “també volem construir el socialisme, però tenim unes quantes i serioses diferències amb el socialisme plantejat per la direcció del país”.

No es pot continuar veient a la intel·lectualitat crítica com a enemiga de la Revolució o que alguns d’ells, per tenir forts assenyalaments al Govern, siguin considerats com a agents pagats per l’imperialisme. Hi ha molts els qui som comunistes, no formem part del 27N i no obstant això, també tenim importants diferències pel que fa a una cosa fonamental per a un intel·lectual com és la censura i la llibertat de creació.

Tot això cal entendre-ho en el marc que avui dia, a Cuba, amb una població total de 11,5 milions d’habitants, 4,4 milions tenen internet en el cel·lular, 5,5 milions tenen almenys un compte en una xarxa social i la penetració de internet en la societat cubana ja és del 63%. L’impacte del 27N en xarxes socials és considerable. Les polítiques d’assetjament contra els seus membres més visibles, o els seus companys de viatge com Carolina Barrero, augmenten dramàticament, i això és una cosa que es difon diàriament en les xarxes socials. Hem arribat al punt en què, desgraciadament, al 27N se’l coneix més per les seves reaccions davant les accions de fustigació, que per les mateixes accions del 27N i els seus companys de viatge. Tot això és nociu tant per al 27N, com per a la intel·lectualitat crítica, com per al govern, com per al projecte socialista en general; perquè creix la intolerància, es tiba l’ambient en una societat en crisi, augmenta la censura i es consolida la propaganda anticomunista.

La sortida de Raúl Castro implicarà majors avanços en la línia de reformes que es ve implementant?

En les seves paraules de l’Informe Central, Raúl Castro ha traçat una orientació molt important. Referent a les recents mesures econòmiques les quals van enfortir considerablement el sector de l’economia privada, en l’informe es va subratllar que aquestes reformes van “ser qualificades d’insuficients pels qui somien amb la restauració capitalista al país i la privatització massiva de la propietat del poble sobre els principals mitjans de producció”. Aquí hi ha un anomenat d’atenció forta als qui tenien pensat expandir amb força l’economia privada a Cuba. La màxima direcció del Partit qualifica les seves accions com un intent de “restauració capitalista”.

Al seu torn, en l’Informe s’alerta sobre “l’egoisme, la cobdícia i l’afany de majors ingressos”, els quals “provoquen en alguns l’alè per a desitjar que s’iniciï un procés de privatització que escombraria els fonaments i les essències de la societat socialista (…) Són aquestes, qüestions que no poden prestar-se a la confusió i molt menys a la ingenuïtat per part dels quadres de direcció i els militants del Partit”. És a dir, s’està fent una crítica demolidora al sector del funcionariat que impulsava amb força la implementació de polítiques econòmiques copiades de la Xina.

Al mateix temps, Raúl va detenir alguna cosa importantíssim i és un possible afebliment del monopoli del comerç exterior. Raúl va insistir que "esperant fer esclatar el principi socialista del monopoli de l’Estat sobre el comerç exterior” hi ha els qui “vénen reclamant que s’autoritzi la importació comercial privada en l’ànim d’establir un sistema no estatal de comerç interior”. El sector proxinès que pensava impulsar amb radicalitat les reformes econòmiques queda paralitzat almenys per cinc anys. Per tant, aquests cinc anys seran decisius en el rumb que prengui l’economia i la política del país. Amb les mesures de gener de 2021 molts ens alertem pensant que es perdria el monopoli del comerç exterior i que l’economia privada incursionaría en sectors estratègics de l’economia. Perquè tot el contrari. En aquest aspecte, l’informe ha estat una excel·lent notícia, no perquè ho hagi dit Raúl, que en últimes surt de la direcció del Partit i pot morir aviat, sinó perquè queda establert en l’Informe del Congrés: és a dir, és una política del Partit, la qual queda establerta per un quinquenni. La qual cosa no vol dir ni molt menys que s’hagi solucionat tot. Ara l’escenari es fa més complex. Hi ha un sector que va sortir momentàniament derrotat, però que intentarà ressorgir. A més, ja existeix la burguesia i com hem vist, hi ha un grup que té interessos econòmics a expandir-la.

S’espera que la nova administració estatunidenca reprengui els acostaments que es van fer durant l’època de Barack Obama?

Jo recordo que en la plataforma del Partit Demòcrata presentada per a les eleccions, en el acápite que tracta sobre Cuba, no hi ha gairebé hostilitat política. Comença dient que la nova administració treballarà per recuperar els interessos, les inversions que va perdre el poble estatunidenc, entengui’s l’empresariat, la burgesia, que va invertir a Cuba i va ser fortament colpejada durant l’administració Trump. Recordem que entre 2015 i 2016 es va donar l’apogeu de les relacions entre els EUA i Cuba; en 2015 Cuba va créixer un 6% i per primera vegada van arribar 4 milions de turistes. Estic segur que Biden, interessat a complir amb l’empresariat estatunidenc, anirà generant a poc a poc un acostament amb Cuba. No és perquè li interessi Cuba, sinó perquè està compromès amb aquest sector de la burguesia que va votar per ell i li està exigint recuperar els diners que va invertir a Cuba i el va perdre amb l’arribada de Trump. Sabem que hi ha una pressió molt forta de la dreta de Miami que pretén derrocar al Partit Comunista a través de mesures de coacció econòmica, de subversió interna, d’augmentar el bloqueig i no vol normalitzar les relacions amb Cuba. Però també hi ha una pressió forta i creixent de l’empresariat que havia invertit molts diners, molts actius i es va veure perjudicat amb Trump. Existeix a més, un fort interès per posicionar-se amb força en l’economia cubana abans que sigui copada íntegrament per la Xina i Rússia. Un mercat pràcticament verge, molt pròxim geogràficament, i a més amb el govern cubà disposat a establir relacions en el pla econòmic.