Un dia després que la CUP fes el major exercici de “responsabilitat d’Estat” de la seva història, els treballadors i treballadores de Nissan tornaran a manifestar-se pels carrers de Barcelona. Dues notícies aparentment inconnexes, però que mostren on té posada la seva tensió avui dia la direcció cupaire.
El que les i els treballadors de Nissan exigeixen a les portes del Departament d’Indústria i la Delegació del Govern, no és cap programa radical o anticapitalista. Lamentablement, no parlaran de “nacionalització” de l’empresa ni res per l’estil. Simplement demanen que l’acord de la vergonya que van signar el conjunt de la representació sindical de la matriu – deixant tirades a les plantilles de les subcontractes – es compleixi, i que es garanteixi una recol·locació en empreses industrials amb projecte de continuïtat per a la plantilla de la matriu.
Però és que ni tan sols aquesta demanda d’ultra mínims, que queda a anys llum de la defensa dels 25 mil llocs de treball amb els que es van iniciar les mobilitzacions de Nissan fa ara un any, està sent atesa per la Generalitat presidida avui per Pere Aragonés, el Molt Honorable “Presidenciable” d’ERC i la CUP. En l’acord de legislatura signat per totes dues formacions, ni tan sols hi ha garanties que es complirà això. Molt menys que es revertirà l’“acord de la vergonya” que deixa al carrer a més de 20 mil famílies de subcontractes i auxiliars.
Els incompliments de la Generalitat i el govern central res tenen de sorprenents. A Nissan, l’empresa, les diferents administracions i les direccions sindicals de totes les centrals amb presència en el Comitè d’Empresa – inclosa la CGT que va sumar la seva signatura a l’acord – van aconseguir imposar un pacte que separava a la plantilla de la matriu de la resta, prometent indemnitzacions i hipotètiques recol·locacions als primers i imposant la pau social i acomiadaments als segons.
Això va rebentar el procés de lluita, va deixar en la cuneta als més febles, i a la llarga també als supòsats “guanyadors”, que avui veuen com aquestes promeses es converteixen en lletra morta i la seva “capacitat de foc” per a revertir la situació ha quedat afeblida per la política coorporativa de les seves direccions.
Dit això quin ha estat i és la política de la CUP davant la principal crisi industrial? Durant el conflicte va arribar a presentar un projecte de nacionalització de l’empresa per a portar endavant una reconversió de la planta i es mantinguessin el conjunt dels llocs de treball. Un projecte que comptava amb el suport, encara fins i tot amb algunes crítiques, de sindicats com la CGT i bona part dels sectors de l’esquerra política i social que donaven suport a la lluita de Nissan i les subcontractes.
El projecte va quedar encaixonat quan les direccions sindicals van signar l’“acord de la vergonya”, quedant per tant com una simple “salutació al sol”. La CUP, com en moltes altres lluites obreres dels últims anys, es va negar a posar totes les seves posicions institucionals i recursos militants a la disposició de que la lluita de Nissan pogués tenir una altra via alternativa a la de les seves direccions burocràtiques i permetre que, aquesta lluita testimoni de l’actual crisi, pogués lluitar per una veritable victòria.
Avui, la seva política és encara més claudicant. El seu acord de legislatura amb Pere Aragonés - el sector més neoliberal d’ERC, al capdavant justament de la Conselleria d’Economia que al costat d’Indústria han actuat com a advocats de la patronal en tots els conflictes – i els seus esforços perquè hi hagi govern, la deixen del costat contrari. Mentre les i els treballadors de Nissan es mobilitzen, igual que ho faran els interins i personal precari de l’educació el 27 de maig, ho van fer els i les sanitàries al març i ho estan fent desenes de plantilles lluitant contra els ERO i acomiadaments, la CUP posa tots els seus esforços en què hi hagi un govern independentista sostingut en els mateixos partits que porten governant la Generalitat des de la crisi anterior.
Si l’acord de legislatura amb ERC ja era una autèntica declaració de renúncies, els quatre punts proposats per a garantir la investidura d’Aragonés, són generalitats dignes d’un cap de campanya electoral de qualsevol partit del règim. Aquest rumb de moderació i integració en el règim català, deixa a la CUP de la mà dels qui han portat endavant unes de les polítiques d’ajust i privatitzacions més agressives de tot l’Estat, els qui han realitzat una gestió criminal de la pandèmia; els qui continuaran treballant per a les grans empreses i famílies... i els qui seran els responsables polítics de l’acomiadament de més de 20 mil treballadors de la indústria de l’automòbil.
Aquesta deriva no és compartida pel conjunt de l’esquerra independentista. Prop d’un 40% de la militància de la CUP va votar en contra de l’acord, i des d’organitzacions de base de l’independentisme anticapitalista, així com des de grups de l’esquerra que li continuen donant suport, com Lluita Internacionalista, s’ha criticat amb diferent èmfasi. No obstant, aquestes crítiques es queden en un nivell merament declamatiu, en tant i com a no es transformin en decisions i iniciatives polítiques que permetin posar en peus una alternativa política a aquest full de ruta d’oberta col·laboració de classes.
Convertir aquest rebuig i malestar en una força material que pugui construir una alternativa és avui la clau per a combatre la desmoralització que aquesta claudicació sense precedents pot generar. Des del CRT venim plantejant a aquests sectors la necessitat de construir un agrupament sobre la base d’un programa anticapitalista i d’independència de classes. Lamentablement fins al moment aquesta perspectiva no és compartida.
Malgrat aquestes diferències, considerem que aquestes no poden ser cap obstacle per a avançar en acords concrets en el terreny de la lluita de classes que facin carn en la realitat l’existència d’una esquerra completament diferent a la que avui actua de mediadora entre els partits de la burgesia independentista. La lluita de Nissan, com molts altres conflictes que comencen a estendre’s pel territori, són el terreny de joc per a començar a confluir en una lluita comuna per envoltar-les de solidaritat i lluitar per un programa que realment doni sortida a la crisi d’acomiadaments i tancaments que comença a prendre força.
Per això des del CRT hem fet una crida a tots aquells sectors de la CUP i l’esquerra independentista que no volen quedar atrapats a “Palau” i volen estar al costat de totes aquestes lluites, a organitzacions de l’esquerra com Anticapitalistes, Corrent Roig, Lluita Internacionalista o el grup Trinxera, a impulsar una campanya unitària, al costat dels sectors de l’esquerra sindical que no donin suport al “acord de la vergonya”, en solidaritat amb la lluita de Nissan i per la nacionalització, reconversió i posada sota control dels seus treballadors de la planta central i les subcontractes, l’única sortida realista contra la destrucció de 25 mil llocs de treball.
