Cultura

MÚSICA

Ennio Morricone, un imprescindible del cinema

Als 91 anys va morir el compositor de les melodies més memorables de la història del cinema.

dijous 9 de juliol| edició del dia

El cinema com a disciplina artística és una de les més noves. Va començar en els últims anys del segle XIX quan només es veien algunes imatges en moviment de forma molt rudimentària aconseguint el seu gran desenvolupament en el segle XX i segueix fins a l’actualitat. Per a poder aconseguir una pel·lícula o un curt es va necessitar del gran avanç de la tecnologia perquè un conjunt d’imatges pogués mostrar moviment i algun pianista pugui ficar-nos encara més en les situacions que es presenten en les escenes. Òbviament amb el pas del temps i l’avenç de la tecnologia això va evolucionar fins al dia d’avui, on quan el cinema està obert i es pot comprar un 2X1, està la possibilitat de veure en una megapantalla de deu per cinc metres en 3D amb parlants holofónics i tota la parafernàlia.

Un gènere que neix a partir de l’existència del cinema és el Western. Encara que no va ser la primera, “El bo, el dolent i el lleig” de Sergio Leone estrenada en 1966, és una pel·lícula que malgrat durar tres hores i gairebé no tenir diàleg és totalment captivadora. El cowboy amb el barret fumant-se els seus cigarrets, les mirades, la càmera captant tot l’ambient del llunyà oest. Un aspecte essencial és aquesta melodia que sempre encara que s’escolti totalment fora del context de la pel·lícula i encara que no s’hagi vist la pel·lícula sempre ens farà pensar en el llunyà oest i tots els seus components. Després va ser usada en la coneguda publicitat de cigarrets “Camel” i citada en diversos programes de TV. La persona que ho va compondre és Ennio Morricone.

Ennio va néixer a Roma al 1928 i des de molt jove va començar a tocar la trompeta. Als 12 anys ja havia compost la seva primera melodia. Aquesta setmana va morir als 91 anys i serà recordat com el més gran compositor de bandes sonores de Hollywood i Itàlia. Abans de morir ho va anunciar en una carta on confirma l’amor a la seva esposa que l’ajudava en la selecció de les seves composicions per a les pel·lícules i als seus fills a més d’alguns amics. Va fer la música de “Cinema Paradiso” (1988) de Tornatore que és un homenatge al cinema amb un so èpic i melancòlic. Va fer la música de la pel·lícula "La bíblia" de John Huston (1966) que es podia trobar en algun canal de televisió un diumenge a la tarda, així com va treballar en diverses pel·lícules amb Pier Paolo Pasolini com “Va Saló, o els 120 dies de Sodomía”(1975) i “Teorema” (1968), amb Bertolucci a “Novecento” (1976). Mostrant tota la seva destresa per a compondre va fer la música també de “Els intocables” (1987) de Brian De Palma i “Kill Bill” (2004) de Tarantino. També va compondre la música de la pel·lícula “Sacco i Vanzetti” de Giuliano Montaldo (1971) i “La classe obrera va al paradís” (1971) de Elio Petri. A més va realitzar composicions per a documentals i videojocs.

Va ser premiat al llarg de la seva carrera per dos premis “Grammy”, tres “Globus d’Or”, cinc “BAFTA”, deu “David de Donatello”, onze “Nostro d’argento”, el premi de “Música Polar” en 2010 i dos “Oscar” dels quals un va ser a la seva carrera honorífica.

És l’autor i director de les melodies imprescindibles que van fer del cinema aquesta composició integral d’imatge i so on la música tanca també part de la trama. Les seves grans obres tenen la capacitat de traslladar a l’espectador directament cap a un altre lloc aquest lloc dels somnis, els desitjos, l’aventura i el desconcert que és moltes vegades el cinema mateix. És probable que si Morricone no hagués estat part de totes aquestes experiències el cinema no seria avui tal com el coneixem.

Deixem cinc bandes sonores per a escoltar:

Cinema Paradiso

The good, the bad and the ugly

Kill Bill

Els intocables

La classe obrera va al paradís




temes relacionats

Cinema   /    En Català   /    Música   /    Cultura

Comentaris

Comentar