Cultura

CONTRAPUNTO

Engels com a estrateg del socialisme

diumenge 29 de novembre de 2020| edició del dia

Precursor en molts terrenys, Engels va desenvolupar una important obra sobre temes militars. En un llibre de fa uns anys dedicat a la seva obra, el major de l’exèrcit nord-americà Michael Boden va dir que era “el primer Clausewitz roig” [1]. Raons no li faltaven, encara que les opinions es divideixen respecte a qui va tenir més influència sobre Engels, si Carl von Clausewitz o el general napoleònic Antoine-Henri Jomini. La veritat és que el coautor del Manifest Comunista va establir les bases per a una comprensió del fenomen de la guerra des del punt de vista del materialisme històric. Una línia de recerca que continuarà Franz Mehring, qui en la seva extensa obra militar es va proposar creuar les aportacions de Engels amb l’obra de Clausewitz i la d’un dels seus continuadors, Hans Delbrück. Lenin i Trotsky reprendrien aquestes reflexions i les portarien al terreny de l’estratègia revolucionària en el segle XX. D’altra banda, existeixen diversos estudis de l’obra militar de Engels de resultats variats com els de Martin Berger [2], Walter B. Gallie [3], Gilbert Achcar [4], Sigmund Neumann i Mark von Hagen [5], a més de Boden, entre altres.

L’interès de Engels en aquests assumptes no era purament intel·lectual, estava completament lligat a la conquesta del poder per la classe treballadora com a qüestió pràctica. La combinació entre l’anàlisi de la guerra com a fenomen i la utilització de la teoria militar per a abordar els problemes estratègics, tàctics i fins a tècnics de la revolució li va ser característica. Comptant amb una breu experiència militar en l’artilleria prussiana per la qual havia passat als 21 anys, en 1849 va tenir l’oportunitat de participar dels combats durant el procés revolucionari a Alemanya lluitant en les files de l’exèrcit insurreccional de Baden i el Palatinat. D’allí en més mai va abandonar la reflexió sobre els problemes militars. Wilhelm Liebknecht deia que “Si hi hagués hagut una altra revolució en la seva vida, hauríem tingut en Engels el nostre Carnot [6], l’organitzador d’exèrcits i victòries, el cervell militar” [7]. En 1857, quan semblaven tornar a obrir-se moments convulsius, Engels es va entusiasmar amb la possibilitat de passar novament al camp de batalla, però no va succeir.

Durant gran part de la seva vida, va analitzar els principals conflictes del seu temps, els enfrontaments de les revolucions de 1848-49 a França i Alemanya, la guerra de Crimea (1853-56), les guerres colonials d’Anglaterra, la campanya de Garibaldi el sud d’Itàlia i Sicília. Va ser dels primers a assenyalar el significat històric de la guerra civil nord-americana (1861-1865) per al futur de l’art de la guerra, així com el punt d’inflexió que representava la guerra franc-prussiana (1870-1871) per al militarisme europeu. La qualitat dels seus treballs va fer que aquells publicats anònimament fossin atribuïts a importants militars de l’època, com el seu fullet “Po i Rin” (1859) al general prussià von Pfuel. En l’Anti-Dühring va sintetitzar tota una sèrie d’elements teòrics sobre la relació entre el desenvolupament de la tecnologia i la seva aplicació en la guerra, la seva relació amb els canvis en les tàctiques de combat i en les estratègies, el lloc de la política, els factors morals. Boden assenyala amb raó que “va aportar els mateixos elements a la causa socialista que els que el seu successor més famós, Hans Delbrück, va aportar al seu propi auditori en les dècades posteriors a la mort de Engels” [8].

Sobre aquesta base, en els 12 anys que va sobreviure a Marx, Engels va aconseguir entreveure alguns contorns –altres òbviament no– de la nova fase del capitalisme i la lluita de classes que s’aproximava. Gràcies a la profunditat del seu pensament estratègic va anticipar la probabilitat d’una guerra mundial de dimensions apocalíptiques, la necessitat de construir un partit revolucionari de nou tipus, el caràcter molt més massiu que adquiririen les revolucions en el segle XX, entre altres.

Forces destructives i guerra mundial

En l’any de la seva mort Engels, en 1896, es comença a perfilar el Bernstein-Debatte o debat del revisionisme. Eduard Bernstein considerava que Marx i Engels havien exagerat les tendències del capitalisme a les crisis i la importància de la lluita de classes. Veia un creixement cada vegada més harmònic de les forces productives que possibilitava un futur socialista sense necessitat de revolució. Les grans commocions, les crisis, les guerres i les revolucions semblaven quedar gradualment per darrere, com a coses del segle XIX. Contrastant amb aquestes visions optimistes del desenvolupament de les forces productives com a impuls per a l’emancipació, Engels va passar els seus últims anys analitzant com el capitalisme anava traduint els avanços de la tècnica i de la ciència en noves forces destructives a una escala mai abans vista.

Va observar a partir de la guerra franc-prussiana de 1870-71 un salt qualitatiu en el desenvolupament dels mitjans de destrucció de les potències europees. L’ull entrenat del “general”, com l’anomenaven amics i afins, el va portar a realitzar una de les més sorprenents prediccions sobre el futur de la guerra. En 1887 en la introducció a un llibre de Zygmunt Borkheim deia que: “Per a Prússia-Alemanya no hi ha possibilitat de fer una altra guerra que no sigui la mundial. I seria una guerra mundial de magnitud desconeguda fins ara, d’una potència inusitada. De vuit a deu milions de soldats s’aniquilaran mútuament […] La devastació produïda per la guerra dels Trenta Anys condensada en tres o quatre anys i estesa a tot el continent”. Es produiria “l’ensulsiada dels vells Estats i de la seva saviesa estatal rutinària –una fallida de tal magnitud, que les corones estaran tirades a dotzenes pel paviment i no es trobarà a ningú que les aixequi–; una impossibilitat absoluta de preveure com acabarà […] Només un resultat no deixa lloc a dubtes: l’esgotament total i la creació de les condicions per a la victòria definitiva de la classe obrera” [9].

Així, Engels anticipava 27 anys abans el caràcter mundial d’una futura guerra d’Alemanya i la devastació massiva, “de magnitud desconeguda fins ara”, que provocarà la Primera Guerra Mundial. Fins i tot les precisions de la descripció són cridaneres. El nombre de soldats morts -gairebé idèntic a les xifres oficials-, un altre punt amb la seva durada. També les seves conseqüències militars, que portaran a un “esgotament total”, i polítiques, amb corones rodant pel paviment, com va succeir amb les del kàiser Guillem II d’Alemanya o el tsar Nicolás II de Rússia. I finalment, fonamental, el plantejament que aquesta situació crearia les condicions per a una victòria definitiva de la classe obrera. Condicions que s’expressarien en els múltiples processos revolucionaris, no sols a Rússia, sinó en també a Alemanya, Hongria, Finlàndia o després en el bienni vermell italià.

En successives cartes durant aquests anys continuarà aportant precisions. Per exemple, en la carta a Sorge del 7 de gener de 1888 escriu que la guerra “no acabaria ràpidament, malgrat les colossals forces militars compromeses. Perquè França està protegida per fortificacions molt extenses al llarg de les seves fronteres en el nord-oest i sud-est, i les noves obres a París són models per al seu tipus. Per tant, portarà molt temps, i Rússia tampoc es veurà reduïda per la tempesta. Fins i tot si tot va d’acord amb els desitjos de Bismarck, per consegüent, es faran exigències sense precedents a la nació i és molt possible que l’ajornament d’una victòria decisiva i revessos parcials provoquin la revolució dins del país” [10]. D’aquesta manera anticipava l’estancament al qual va arribar l’avanç de les tropes alemanyes a França a la fi de 1914 i la lluita en dos fronts que va haver d’encarar també amb Rússia, així com les conseqüències que tindria a l’interior d’Alemanya.

Per a Engels, la possibilitat de detenir aquesta guerra passava per posar dempeus a la classe obrera amb una organització, un programa i una estratègia capaç de salvar a la humanitat de la barbàrie que el militarisme capitalista li oferia. A això va dedicar gran part de la seva energia durant els últims anys de la seva vida. Juntament amb Marx havien protagonitzat moltes batalles polítiques fonamentals –no sempre amb èxit, per cert– que van fer a la formació del llavors Partit Socialista Obrer d’Alemanya. Però Engels continuarà aquest treball en solitud durant la dècada següent, amb el partit en la clandestinitat sota la persecució de les lleis antisocialistas de Bismarck. Seran els anys on el partit es desenvoluparà àmpliament a través del periòdic Sozialdemokrat, editat a Suïssa per Kautsky amb la col·laboració de Engels, i introduït clandestinament a Alemanya. Un model que reprendria Lenin en el Què fer? anys més tard [11]. En 1889 també impulsarà la formació de la Segona Internacional.

Lluny de l’optimisme en el progrés i l’avanç evolutiu de les conquestes socials i democràtiques que anirà impregnant a la socialdemocràcia any rere any, Engels valorava aquests avanços com a provisoris. Així, alguns mesos després que el Partit Socialdemòcrata d’Alemanya fes el seu primer gran salt electoral en 1890, obtenint 1,4 milions de vots (19,75%), escrivia des de Londres a Hermann Schlüter: “Fins ara tot va bé aquí, com també a Alemanya, on petit Willie [el kàiser] amenaça amb abolir el sufragi universal, què millor podria succeir-nos! En qualsevol cas, ens dirigim prou ràpid cap a una guerra mundial o cap a una revolució mundial, o totes dues” [12]. Coherent amb això criticarà al programa d’Erfurt (1891) adoptat per la socialdemocràcia marcant l’absència d’una clara estratègia revolucionària; un plantejo que va ser defugit i que es mostraria de primer ordre anys després.

Militarisme capitalista i estratègia revolucionària

Ara bé, què succeiria per a Engels si la classe treballadora fos incapaç de detenir la guerra? Estava convençut que la guerra portaria la revolució, fins i tot expressava les seves expectatives que succeís a Rússia. No obstant, era conscient que en els seus inicis tindria dures conseqüències per a les organitzacions socialistes. Així l’expressa en successives cartes, com la que escriu a Bebel al setembre de 1886, on assenyala que: “Una revolució a Alemanya després d’una derrota seria útil només si condueix a la pau amb França. El millor de tot seria una revolució russa que, no obstant, només pot esperar-se després que s’hagin infligit severes derrotes a l’exèrcit rus. Això és cert: una guerra retardaria el nostre moviment en tota Europa, l’interrompria per complet en molts països, suscitaria el xovinisme i la xenofòbia, i ens deixaria amb la perspectiva certa, entre moltes altres incertes, d’haver de començar de nou després de la guerra, encara que sobre una base molt més favorable fins i tot que avui” [13].

És a dir, lluny de qualsevol visió evolutiva del partit, Engels venia les dures conseqüències que tindria la guerra per als socialistes amb l’auge del xovinisme i la xenofòbia, però opinava que ressorgiria sobre “una base molt més favorable”. En aquest sentit, en el citat prefaci de 1887 assenyalava a manera de desafiament: “que la guerra ens llanci per un cert temps a una etapa ja passada, que ens llevi algunes de les posicions ja conquistades. […] al final de la tragèdia quedareu convertits en una ruïna, i la victòria del proletariat ja haurà estat conquistada” [14]. Aquest plantejament anticipava la cruïlla en la qual es trobarà la socialdemocràcia alemanya enfront de l’esclat d’una guerra mundial. La resolució que suggeria Engels era justament la contrària a l’adoptada pels dirigents socialdemòcrates en 1914, que per a evitar que l’Estat els llevés les “posicions ja conquistades” van donar suport als crèdits de guerra i es van convertir en garants de la “pau civil”, evitant la lluita del proletariat –el que incloïa garantir la prohibició de vagues– i sent còmplices de la persecució contra l’ala esquerra del partit.

Però el plantejament de Engels contrastava també amb la interpretació que es va pretendre fer de la seva obra i que Karl Kautsky finalment “va teoritzar” en 1910 sota el nom de “estratègia de desgastament”, segons la qual la clau passava per una acumulació de forces on la perspectiva revolucionària quedava progressivament relegada per a un futur indeterminat. Segons Kautsky, Engels havia anticipat una nova estratègia l’objectiu principal de la qual era la conquesta evolutiva de posicions (sindicals, parlamentàries, etc.) dins del règim. Per a aquest plantejament tradicionalment es va prendre com a base la Introducció de Engels de 1895 al llibre de Marx, La lluita de classes a França. La mateixa, per a eludir la censura estatal, havia estat retallada per Wilhelm Liebknecht eliminant la part referida a l’estratègia revolucionària per a la presa del poder. Dels planteos de Engels sobre el combat físic en la revolució només va quedar la idea que “la rebel·lió al vell estil, la lluita als carrers amb barricades, que fins a 1848 havia estat la decisiva a tot arreu, quedava considerablement antiquada” [15].

No obstant, en la part omesa, Engels continuava: “Vol dir això que en el futur els combats de carrer no vagin a exercir ja cap paper? Res d’això. Vol dir únicament que, des de 1848, les condicions s’han fet molt més desfavorables per als combatents civils i molt més avantatjoses per a les tropes. Per això […] haurà d’emprendre’s amb forces més considerables. I aquestes deuran, indubtablement, com va ocórrer en tota la gran revolució francesa, així com el 4 de setembre i el 31 d’octubre de 1870, a París [16], preferir l’atac obert a la tàctica passiva de barricades” [17]. És a dir, el plantejo que suggeria era pràcticament contrari al del text retallat. Amb raó Engels s’havia queixat a la redacció que el text s’havia publicat “truncat de tal manera que jo aparec en ell com un adorador pacífic de la legalitat” [18]. Pocs mesos després Engels mor, l’assumpte queda sense resolució, i aquest text retallat és pres com el seu testament. Les cartes de queixa de Engels van ser cajoneadas i recentment en 1930 es publicarà completa la Introducció.

La crítica al fetitxisme de la barricada no era una cosa nova en l’obra de Engels i era compartida amb Marx. Pot rastrejar-se fins als seus articles de 1848 en la Nova Gaseta Renana sobre la insurrecció obrera de juny d’aquell any a França. Les barricades continuaven sent un dels elements tècnics de la insurrecció –i amb un important paper per a soscavar la moral de les tropes– però no constituïen una estratègia. Així, en els seus articles per a The Nova York Daily Tribune –després compilats com a Revolució i contrarevolució a Alemanya [19]– desenvolupa la concepció de la insurrecció com un art, que implica preparació, la combinació entre l’element “sorpresa” propi de la “conspiració” i l’element “massiu” de la revolució en tant intervenció violenta de les masses en el govern dels seus propis destins perquè pugui triomfar [20]. Un concepte que serà reprès per Lenin, Trotsky i la III Internacional dels orígens com a element clau de l’estratègia revolucionària.

Encara que el plantejament de Engels en la Introducció de 1895 consistia a assenyalar les virtuts d’utilitzar el sufragi universal i el parlament per a contribuir a l’acumulació de forces perquè la lluita extraparlamentària compti “amb forces més considerables” per al “atac obert”, la conclusió que es va pretendre extreure de la seva versió retallada va ser que la conquesta de posicions dins del règim (parlament, sindicats, etc.) era un objectiu que en si mateix conduïa a l’avanç de les posicions del socialisme per fora de la lluita de classes. La Primera Guerra Mundial vi a demostrar que aquelles il·lusions no tenien fonament i que la perspectiva de Engels d’un ressorgiment dels socialistes sobre una base molt més favorable va estar plantejada i, de fet, es va concretar a Rússia i a Alemanya, encara que en aquesta última, no obstant això, l’esquerra de la socialdemocràcia no va arribar a temps per a aprofitar-la en la revolució de 1918-19.

El llegat de Engels

D’aquesta manera va ser que Engels durant els seus últims anys de vida va veure com una època estava acabant i començant una altra nova, que Lenin va descriure com de crisi, guerres i revolucions. Per descomptat, els seus impactants pronòstics sobre la Primera Guerra Mundial no impliquen que en uns altres no s’hagi equivocat. Com deia Trotsky, solament “persones molt ingènues poden pensar que la grandesa d’un Marx, Engels o Lenin resideix en una infal·libilitat automàtica. No, ells també es van equivocar. Però en els judicis que es refereixen a les qüestions més importants i més complicades, habitualment cometen menys errors que els altres”. D’altra banda, moltes coses canviarien al poc temps després de la seva defunció: no va arribar a veure l’auge del moviment sindical, ni el posterior desenvolupament de la burocràcia en els sindicats i en la socialdemocràcia alemanya. Tampoc el salt que va donar des dels últims anys del segle XIX l’activitat del moviment obrer amb mètodes propis (vaga de masses) ni l’augment qualitatiu de les posicions estratègiques de la classe treballadora que es va produir entre un segle i un altre. No va arribar a contrastar tampoc les seves hipòtesis en relació al desenvolupament dels exèrcits de masses amb la seva evolució posterior.

No obstant això, la seva mirada va anticipar alguns dels grans drames del segle XX. Les il·lusions que tenia Bernstein en l’evolució pacífica d’un capitalisme més assossegat, així com les de Kautsky en l’acumulació progressiva de posicions i conquestes de drets dins del règim burgès, es van mostrar infundades i van tenir conseqüències catastròfiques. Malgrat això, passat un segle estan més en voga del que es podria esperar. En el cas de Kautsky, ha estat explícitament revaloritzat per un sector significatiu de l’esquerra nord-americana referenciat en el DSA (Democratic Socialists of America) i la revista Jacobin, el principal referent de la qual, Baskar Sunkara, proposa tornar a una “socialdemocràcia pre-1914”. En el cas de Bernstein, més enllà del deute que tenen amb ell autors de referència del neo-reformisme com Ernesto Laclau, la seva idea d’un capitalisme assossegat i la seva visió teleològica del desenvolupament de les forces productives vaig poder rastrejar-se àmpliament en les seves diferents versions –algunes més, altres menys optimistes–, en els teòrics “poscapitalistas”.

Enfront d’aquests “revivals” el llegat de Engels encara té molt per a dir-nos sobre la possibilitat d’evitar que el nou segle sigui escenari de guerra i barbàrie capitalista.

NOTES

[1] Boden, Michael, “First Red Clausewitz”: Friedrich Engels and Early Socialist Military Theory, Auckland, Pickle Partners Publishing, 2014.

[2] Berger, Martin, Engels, Armies, and Revolution: The Revolutionary Tactics of Classical Marxism, Hamden, Archon Press, 1977.

[3] Gallie, Walter B., Philosophers of Peace and War: Kant, Clausewitz, Marx, Engels and Tolstoy, Cambridge, Cambridge University Press, 1978.

[4] Achcar, Gilbert, Engels: theorist of war, theorist of revolution, 2002, disponible en: http://pubs.socialistreviewindex.org.uk/isj97/achcar.htm.

[5] Neumann, Sigmund y von Hagen, Mark, “Engels and Marx on Revolution, War, and the Army in Society,” en Paret, Peter (ed.), Makers of Modern Strategy: From Machiavelli to the Nuclear Age, Princeton, Princeton University Press, 1986.

[6] Lazare Carnot (1753-1823) va ser membre del Comitè de Salut Pública durant la Revolució Francesa i va crear els 14 exèrcits de la República. Se’l coneixia com l’“organitzador de la victòria”.

[7] Liebknecht, Wilhelm, “Reminiscences of Engels” (1897), citat a Achcar, Gilbert, ob. cit.

[8] Boden, Michael, ob. cit.

[9] Engels, Friedrich, “Introducción al folleto En memoria de los furibundos patriotas de 1806-1807”, a Temas Militares, Buenos Aires, Cartago, 1974, p. 261.

[10] Engels, Friedrich, “Carta a F. A. Sorge” (7-1-1888), en Marx, Karl y Engels, Friedrich, Collected Works, Vol. 48, Londres, Lawrence & Wishart, 2010, p. 139.

[11] Ver: Albamonte, Emilio y Maiello, Matías, Estrategia socialista y arte militar, Buenos Aires, IPS-CEIP, 2017.

[12] Engels, Friedrich, “Carta a H. Schlüter” (14-6-1890), en Marx, Karl y Engels, Friedrich, Collected Works, Vol. 48, ob. cit., p. 508.

[13] Engels, Friedrich, “Carta a A. Bebel” (13/14-9-1886), en Marx, Karl y Engels, Friedrich, Collected Works, Vol. 47, Londres, Lawrence & Wishart, 2010, p. 487.

[14] Engels, Friedrich, “Introducción al folleto En memoria de los furibundos patriotas de 1806-1807”, en ob. cit., p. 261.

[15] Engels, Friedrich, “Introducción de F. Engels a la edición de 1895”, en Marx, Karl, Las luchas de clases en Francia de 1848 a 1850, disponible a: https://www.marxists.org/espanol/m-e/1850s/francia/francia1.htm.

[16] El 4 de setembre de 1870, per l’acció revolucionària de les mases populars, va ser derrocat a França el govern de Luis Bonaparte i proclamada la república. El 31 d’octubre de 1870 els blanquistes van portar una tentativa de sublevació contra el govern de la defensa nacional.

[17] Engels, Friedrich, “Introducción de F. Engels a la edición de 1895”, ob. cit.

[18] Engels, Friedrich, carta del 1.º de abril de 1895 a Kautsky, en Marx, Karl y Engels, Friedrich, Collected Works, Vol. 50, Londres, Lawrence & Wishart, 2010, p. 486.

[19] Aquest treball pot consultar-se a Marx, Karl y Engels, Friedrich, Revolución. (Compilación), Buenos Aires, Ediciones IPS-CEIP, 2018.

[20] Deia que: “la insurrecció és un art, el mateix que la guerra o que qualsevol altre art. Està sotmesa a unes certes regles […] la breu experiència de 1848 les ha donat a conèixer de sobres als alemanys. La primera és que mai s’ha de jugar a la insurrecció tret que s’estigui completament preparat per a afrontar les conseqüències del joc. La insurrecció és una equació amb magnituds molt indeterminades el valor de les quals pot canviar cada dia; les forces oposades tenen tots els avantatges d’organització, disciplina i autoritat habitual; si no se’ls pot oposar forces superiors, un serà derrotat i aniquilat. La segona és que, una vegada començada la insurrecció, cal obrar amb la major decisió i passar a l’ofensiva. La defensiva és la mort de tot alçament armat […] cal obrar segons les paraules de Danton […]: de l’audace, de l’audace, et encore de l’audace! (Audàcia, audàcia i una vegada més audàcia!)”, en Engels, Friedrich, Revolució i contrarevolució a Alemanya, disponible en: https://www.marxists.org/espanol/m-e/1850s/rca/17.htm.




temes relacionats

Teoria   /    Marxisme   /    Federico Engels   /    Teoría marxista   /    Cultura   /    Internacional

Comentaris

Comentar