Si encara no heu vist la campanya del Ministeri de Drets Socials “Prou distòpies. Tornem a imaginar un futur millor”, no té desaprofitament. Al seu vídeo promocional veiem personatges propis de pel·lícules distòpiques, mentre una veu [en off] ens parla d’aquest futur que imaginem, un món pitjor, tòxic, amb una societat desigual, repressiu, sense opcions. Per acabar dient que tot depèn de nosaltres, “el que som capaços d’imaginar és el que som capaços de fer”. Si fos així, han de tenir poca imaginació al Ministeri de Ione Belarra… Però anem per parts.

Cuando pensamos en el mundo del futuro a menudo imaginamos un mundo peor, ¿verdad?#BastaDeDistopías, volvamos a imaginar un futuro mejor 🎥👇 pic.twitter.com/tpgnK1UzCI

— Ministerio de Derechos Sociales y Agenda 2030 (@MSocialGob) September 14, 2022

Sí, vivim a un escenari que tendeix a la distòpia, podríem dir. Se m’ocorren molts exemples. Podem començar, per a emmarcar la història, per una escena a la qual se’ns mostra a les elèctriques buidant pantans per a enriquir-se mentre patim sequeres i no podem pagar els preus que li posen a l’electricitat, passem fred a l’hivern, calor a l’estiu… Ampliem el focus i se’ns explica que els governs capitalistes preparen una nova cimera del clima -la COP27- a la qual, diuen, enfrontaran la catàstrofe climàtica, però la patrocina el major contaminador de plàstic del món, Coca-Cola, i es farà ni més ni menys que a Sharm El Sheikh (Egipte), on estan prohibides les protestes.

Seguim; tot això transcorre a un escenari de guerra i militarisme, amb pujades inèdites dels pressupostos de guerra per a continuar la pugna imperialista per interessos geoestratègics i econòmics, mentre els morts els continua posant el poble. A més, entra a escena la crisi energètica que fa pujar els preus, mentre a tot el món cada vegada és més difícil omplir la cistella de la compra o pagar el lloguer. La càmera es desplaça cap a l’Estat espanyol. El govern ens diu que ha arribat al rescat amb els pressupostos més socials de la història. Es multipliquen els cartells amb somriures i aplaudiments: impostos als rics! pressupostos socials! Però després dels cartells de colors veiem noves adquisicions de l’exèrcit, els nous míssils [spike] i els moderns tancs [leopard], i darrere d’ells, cues de la fam. Perquè la pujada del 27% del pressupost militar s’en va integrament al ridícul augment temporal d’impostos als “rics”, mentre els pressupostos “socials” estan molt per sota de la inflació i, en realitat, suposen una baixada de la inversió real. Per a acabar l’escena, una colla de [pijos] acomodats, futurs jutges, CEOs i càrrecs polítics de la dreta, surten cridant per la finestra d’una residència estudiantil que ens follaran a totes: “Putes, sortiu dels vostres caus com a conilles”.

Us sembla prou distòpic? I això que he deixat fora la pandèmia i la criminal gestió capitalista que va deixar morir a milers d’avis a residències com si fossin subhumans. Ni una coma m’he inventat. Tot real. Així que hauríem d’anar amb compte amb anomenar-ho distòpia, perquè no és un futur pitjor, és un present capitalista, encara que pot anar a pitjor. I, sobretot, és un present amb responsables. Moltes distòpies de ficció s’obstinen a presentar-nos les catàstrofes com a fenòmens naturals que cauen del cel -hi ha mil exemples, l’últim que em ve al capdavant és la sèrie espanyola “[Apagón]”, acabada d’estrenar-. Així no hi ha manera d’evitar-les, ni responsables que assenyalar. Però la realitat no és així, sabem que darrere de la crisi energètica (i climàtica) hi ha grans corporacions lucrant-se i governs legislant per a elles.

Tot això, clar, no apareix al vídeo del Ministeri de Belarra. Ni molt menys explica la responsabilitat del seu govern, que continua desviant fons europeus per a les grans empreses contaminadores, que realitza campanyes vergonyoses per a pujar l’edat real de jubilació – “La nova llei et permet continuar treballant més enllà de la teva edat de jubilació”, diu el vídeo, com si fos una bona notícia-, que no puja els salaris i pensions per sobre de l’IPC, que no deroga la llei mordassa perquè no ens reprimeixin per protestar contra tot això.

Ja deia Francisco Martorell al seu recomanable assaig [Contra la distòpia] que, efectivament, vivim en temps de superàvit de distòpies i dèficit d’utopies, la qual cosa ens porta a un fatalisme paralitzant I està bé assenyalar-lo, “però si no ho omplim de contingut, aquest dictamen acabarà retolant alguna pel·lícula de Disney, campanya de la UNESCO o entrada de Vanity Fair”. Serà estèril, diu. I això és la campanya contra la distòpia del Ministeri de Drets socials, sinó més aviat l’enèsim intent de rentada de cara del govern. Per això, com diu Martorell, és tan important preguntar-nos l’origen de la situació i de quina forma beneficia als interessos dominants. Cal assenyalar els responsables, afegeixo jo, i plantejar una alternativa.

La cistella de la compra ha pujat més que els últims 34 anys. Els supermercats han pujat els preus més d’un 15% i cada vegada és més difícil fer la compra amb un salari o una pensió que queda minúscula per la inflació. Les elèctriques continuen enriquint-se de manera obscena, la banca (rescatada amb diners públics), també. El sistema de salut segueix en estat crític, ni després d’una gran pandèmia s’ha reforçat (recordem que la mínima pujada del pressupost en termes bruts no aconsegueix la pujada dels preus), els serveis socials no donen proveïment. És a dir, això de sempre, però en circumstàncies més crítiques: militarisme, inflació, crisi… i les grans empreses s’enriqueixen a costa de l’empobriment de les majories, la classe treballadora paga la crisi.

Si volem acabar amb aquesta “distòpia”, amb aquesta gestió irracional dels recursos que prioritza l’enriquiment descontrolat i absurd d’uns pocs per sobre del sosteniment d’unes condicions dignes de vida de la majoria, haurem de plantejar mesures a l’altura. Mesures racionals, lògiques. Com expropiar les elèctriques sense indemnització i posar-les sota gestió democràtica dels seus treballadors i d’usuaris, perquè pot haver-hi energia accessible a les majories i una veritable transició cap a una matriu energètica sustentable i diversificada. Com expropiar la banca sense indemnització, perquè deixi de fer negoci a costa de deixar-nos sense casa -poc s’ha parlat de les esmenes del PSOE que permeten el desallotjament exprés-. Com, en definitiva, posar els recursos sota control obrer, al servei de les majories i de la preservació del nostre planeta.

¿És utòpic imaginar un món al qual no hi hagi multimilionaris a costa de l’explotació de les majories, al qual no es destrueixi el planeta per a augmentar els beneficis de grans empreses, al qual no s’usi a la població com a víctimes col·laterals a guerres pels interessos d’oligarques i Estats imperialistes? On no hi hagi cases buides i gent sense cases, on no calgui esperar mesos per a tenir una cita amb l’especialista mèdic, on els treballadors associats planifiquin racionalment la producció, on ningú passi fam havent-hi menjar per a tots. Una cosa tan bàsica com això. Pot ser sona utòpic, perquè suposa trencar els marcs del que s’estableix, però no ho és. Necessitem recuperar la capacitat d’imaginar un altre món, sortir-nos de l’existent. “Cal somiar, però amb la condició de creure en els nostres somnis”, va dir una vegada Lenin. I el nostre somni és el socialisme.

Enfront de la distòpia capitalista, el que urgeix és superar la desil·lusió que van sembrar els qui van prometre “assaltar els cels” i van acabar sent ministres d’un govern imperialista. Per això ens organitzem. Per a construir una alternativa política que lluiti perquè la classe treballadora recuperi la confiança en si mateixa. Perquè és la classe que ho mou tot i pot parar-ho tot, transformar-ho i construir un món nou sense explotació ni opressió. Per aquí passa aquest futur millor. I no s’aconseguirà amb les seves agendes polítiques ni des dels seus ministeris. S’aconseguirà amb lluita de classes.