Internacional

FRACCIÓ TROTKISTA - QUARTA INTERNACIONAL

En la “primera línia” perquè els capitalistes paguin la crisi pandèmica i les seves brutals conseqüències

Declaració d'organitzacions socialistes i revolucionàries de 14 països i la Red Internacional La Izquierda Diario cap al Primer de Maig, dia internacional de les i els treballadors.

diumenge 26 d’abril| edició del dia

En diversos països reconeixem a la “primera línia” de treballadores i treballadors de la salut, del transport, de l’alimentació, del proveïment, de la neteja urbana i altres diverses tasques. Estan exposats al combat quotidià a una pandèmia que no és només natural, sinó que té profundes arrels socials i polítiques. Els capitalistes i els seus governs van destruir des de fa dècades els sistemes de salut pública i varen precaritzar les condicions de treball i de vida de la major part del poble amb l’única fi de fer créixer els seus guanys, generant una desigualtat brutal. Van tenir una conducta criminal al no respondre als avisos d’alerta i previsió de la pandèmia, anys abans. Quan va arribar, en forma majoritària van acabar aplicant quarantenes generalitzades, sense fer test massius ni ampliació de la capacitat hospitalària, transformant el necessari “aïllament social” en paràlisi productiva i del comerç mundial, caigudes borsàries i dels preus de les matèries primeres. Un enfonsament econòmic sense precedents. Hi ha també governs que es van oposar a mesures d’aïllament social o les van prendre molt limitadament amb l’única fi de preservar els guanys del capital, a costa d’augmentar el contagi i provocar milers de morts addicionals. Les grans patronals i els seus governs estan aprofitant la crisi per a multiplicar acomiadaments, tancaments d’empreses, suspensions amb rebaixes salarials, major precarització i canvi en les condicions de treball. Misèria i fam per a milers de milions. Davant d’aquesta realitat, està sorgint en diversos països una altra “primera línia” de lluites obreres i populars, anticipant el que vindrà quan passin els pics de la pandèmia i emergeixin les seves conseqüències socials, polítiques i econòmiques. Els escribes de la burgesia alerten sobre “insurreccions” i “revolucions” de la classe treballadora i el poble.

Les organitzacions socialistes i revolucionàries de 14 països i la Red Internacional La Izquierda Diario, amb multimèdia en 8 idiomes (diaris en línia, programes en viu, vídeos sota demanda, podcast, etc.), impulsem aquesta declaració i convoquem a un Acte Internacional simultani el pròxim 1 de maig, Dia Internacional dels Treballadors, que transmetrem, amb traducció, des de les nostres plataformes, abans de l’acte que realitzarà aquest mateix dia (transmès també per internet) el Frente de Izquierda y de los Trabajadores Unidad de Argentina. Un acte en suport a totes aquestes treballadores i treballadors, però especialment per a aixecar un programa i una estratègia de lluita perquè aquesta crisi no la pagui una altra vegada el poble treballador, sinó la classe social que és responsable de l’explotació, de la depredació indiscriminada del planeta, de la degradació de la salut, l’educació i la recerca científica. Convoquem per això, a organitzar i ampliar la “primera línia” que es prepari perquè aquestes lluites, que es multiplicaran, puguin triomfar. Per a unir a tots els explotats i oprimits contra les burocràcies que ens divideixen i busquen conciliar amb els governs i estats. Amb aquests objectius vitals, fa falta construir partits de treballadors socialistes i revolucionaris a nivell nacional i internacional (la Quarta Internacional).

1. De la crisi sanitària al col·lapse econòmic: el responsable no és el virus

Diversos estudis, que hem publicat a Esquerra Diari, han demostrat que les pandèmies causades per nous ceps de grip es van originar en el xoc provocat per la ruptura brusca dels equilibris mediambientals i ecològics producte de l’avanç desenfrenat del agrobusiness “a les fronteres de la producció del capital”. Mentrestant, les grans empreses farmacèutiques van dedicar les seves principals recerques a les malalties més “rendibles”. Les institucions “multilaterals” com l’OMS van actuar en funció d’interessos geopolítics. Els governs van deixar passar les advertencies previes i l’esclat mateix d’aquesta pandèmia a la Xina.
Encara no es veu la fi de la pandèmia del COVID 19, ja que només a la Xina i el Sud-est d’Àsia sembla haver estat continguda, encara que hi ha el perill de rebrots. Es multipliquen els efectes econòmic-socials de veritable catàstrofe. La caiguda de la producció i el salt en la desocupació, en particular als Estats Units, arriben a nivells que superen els de la crisi del 2008. Porten a pensar en la Gran Depressió posterior al crack del ’29 (quan el PBI va caure 9% el primer any i 27% entre el ’29 i el ’33, amb la desocupació arribant en aquest últim any al 25%). En tot just cinc setmanes van demanar segur de desocupació més de 26 milions de persones. S’estima que la desocupació està arribant al 20% (en el 2009 va arribar en el seu pic al 10%). La caiguda de la producció a la Xina en el primer trimestre ha estat històrica (-6,8%), així com ho va ser també a Itàlia, Espanya i gairebé tota Europa i en els altres continents.

L’FMI pronostica una caiguda del 3% del PBI mundial per a enguany, enorme si es compara amb el 0,1% de caiguda de l’any 2009, la qual cosa es va conèixer com la “gran recessió”. Al seu torn, l’FMI anuncia, en el seu escenari “optimista”, una recuperació per a 2021, basat en el cas que la pandèmia acabés per al segon semestre d’aquest any i, el més important, que els plans de rescat funcionaran i evitaran la fallida d’empreses i que això colpegi, per una successió d’impagaments, sobre el sistema financer. En el seu escenari pessimista, la caiguda s’aprofundiria enguany i la sortida seria incerta. L’OCDE calcula 2 punts de caiguda del PBI per cada mes de quarantena, per la qual cosa, la prolongació de la pandèmia té altíssims costos i riscos per a les empreses i bancs. Però fins i tot si aconseguissin una recuperació en 2021, no hi ha a la vista motors econòmics que empenyin una recuperació més sostinguda. Recordem que la Xina va tenir altes taxes de creixement després del 2009, arrossegant a tots els països productors de matèries primeres. Ara, el gegant asiàtic venia desaccelerant-se i perdent el dinamisme de començaments de segle. Després de la pandèmia, la seva economia enfrontarà una situació catastròfica dels seus principals mercats d’exportació.

La burgesia i les seves institucions es van veure obligades a improvisar mesures sanitàries contràries al seu interès econòmic enfront d’una crisi no prevista, excepte alguns pocs països que van poder respondre a temps sense paralitzar-se (com Corea del Sud, Taiwan, Alemanya parcialment i uns altres, que de totes maneres es veuran colpejats per la depressió mundial). Ara, els governs i empresaris pressionen perquè s’aixequin les quarantenes sense organitzar testatges massius, amb sorprenent manca de màscares i altres elementals mesures d’atenció sanitària. Els més descarats, que consideren que les morts no els perjudiquen políticament, apel·len a la mobilització de sectors d’extrema dreta (Trump, Bolsonaro). Els que, per la seva pròpia base política i social, volen mostrar-se com més preocupats per la vida, no saben com sortir ja que no van prendre mesures preventives. Quan la pandèmia va començar a la Xina, després de les mentides i encobriments de la burocràcia de Pequín, van tenir temps que van malgastar. No van buscar els inputs i materials necessaris. No podem oblidar que, en els anys previs d’alt creixement econòmic, els governs “progressistes” del Brasil, l’Argentina, Veneçuela, Bolívia o l’Equador mai es van proposar revertir la decadència dels sistemes de salut pública i sempre van promoure els negocis de la salut privada.
Si bé els contagiats que van expandir la malaltia van ser sectors de classe mitjana i executius que viatgen habitualment pel món, ni bé va començar a expandir-se massivament en cada país, els més afectats van passar a ser, com no podia ser d’una altra manera, els més oprimits. Així, als Estats Units hi ha proporcionalment més morts entre negres i hispans, així com ocorre també amb les i els negres al Brasil.

Com venim insistint des de la nostra Xarxa Internacional, el coronavirus SARS-*COV-2 no és responsable d’haver-se transformat en la pandèmia causant de la mort de centenars de milers de persones i generadora d’una depressió amb conseqüències socials brutals. El virus va fer esclatar les contradiccions que venia acumulant el sistema capitalista en la seva etapa de declinació històrica.

2. Tota sortida que preservi al capitalisme implicarà reculada i misèria per a la classe treballadora i els pobres de la ciutat i el camp

Aquesta crisi es basa en les tendències post 2008 de baix creixement de la inversió i la productivitat, alt endeutament (dels estats i les empreses) i bombolles borsàries, per la qual cosa venia creixent la possibilitat d’una recessió. Però el seu caràcter extraordinari és que ara està motoritzada i accelerada per les respostes a la pandèmia, transformada en una depressió amb horitzó de sortida i dinàmica difícil de preveure. Té com a condicionant el factor sanitari, on una segona ona del virus obligaria a noves mesures de paralització econòmica de no trobar-se prèviament una vacuna i estar disponible per al conjunt de la població. L’economia que torni a posar-se en marxa no serà la mateixa. Àrees senceres quedaran limitades per un període important de temps, com el turisme i la aeronavegación, i el seu destí estarà en qüestionament.

La resposta a aquesta crisi per part dels capitalistes ha estat, d’una banda, enormes paquets de rescat que estan trencant tots els paràmetres fiscals i monetaris (molt superiors als instrumentats enfront de la crisi del 2008) sota el justificatiu de l’excepcionalitat de la crisi. Per als seus governs (en això estan d’acords partits de dretes i “progressistes”), els rescats tenen com a principal destinatari les grans empreses i bancs, perquè la seva fallida implicaria acomiadaments massius i aprofundiment de la crisi. Així, a fi de mantenir “l’ocupació” els lliuren bilions de dòlars que mai retornaran o el faran en còmodes condicions (com ja va passar amb els rescats post 2008). Ningú investigarà els seus negociats ni els “deutes odiosos” contrets pels estats per a finançar els diversos mecanismes que els afavoreixen, com la fugida de capitals (això ocorre amb el deute argentí que està renegociant el govern d’Alberto Fernández, o el deute del Fobaproa a Mèxic, producte del rescat bancari, que ara és bilionària i l’estan pagant els treballadors).

Els rescats són essencialment per als grans capitalistes, i només si ells garanteixen mantenir els seus fabulosos patrimonis fora de perill, llavors concediran mantenir part de les ocupacions, això sí, més precarizats. En menor mesura, s’estan atorgant ajudes a la població, com els 1200 dòlars a voltant 70 milions de nord-americans i l’augment de l’assegurança de desocupació. Són mesures sens dubte insuficients, però responen a la necessitat d’una casta política desprestigiada que necessita evitar esclats socials i una paràlisi major de l’economia. Per descomptat que hi haurà fallides i fusions, augmentant la concentració el capital, i una competència despietada i acrescuda, seguint les lleis del capitalisme.

Però els plans de rescat no han permès encara frenar les tendències depressives i el salt en la desocupació, alguna cosa que es prolongarà almenys en els pròxims mesos. Això pot reactuar sobre les empreses endeutades i aquestes sobre els bancs (que ara com ara es mantenen a flotació). La bombolla borsària va tenir molt fortes caigudes al començament de març i es va mantenir més o menys estable, però havent destruït ni més ni menys que 4 bilions de dòlars en actius financers. El 9/4 la FED va habilitar la compra de deute de baixa qualificació (altament especulativa) amb la qual cosa no van quedar pràcticament sectors financers per fora dels rescats als EUA. Els preus de les matèries primeres segueixen enfonsats, produint-se el fet inèdit del petroli WTI (als Estats Units) cotitzant a valors negatius atès que els llocs d’emmagatzematge estan pràcticament plens i ningú vol comprar a futur davant la falta de perspectiva. Una mostra de les fortes tendències deflacionarias de l’economia mundial.

La vulnerabilitat que van mostrar les cadenes globalitzades de valor en aquesta pandèmia, generarà pressions a la relocalització i reorganització. No obstant això, per a tornar enrere aquesta conquista capitalista construïda en les últimes tres o quatre dècades d’expansió de les fronteres del capital, precisarien no sols aprofitar aquesta crisi per a “orientalizar” les relacions laborals a Occident -el que implicaria una derrota de magnitud- i poder així fer rendibles les seves inversions, sinó també realitzar noves inversions de gran magnitud -el punt més feble del capital en l’última dècada- per a modificar tota l’estructura productiva i de comercialització molt estesa que els permetia maximitzar els seus guanys. Aquesta estructura venia qüestionada pels seus efectes econòmics i socials sobre amplis sectors “perdedors de la globalització”. Aquesta crisi la sacseja encara més. La mundialització ja no podrà tornar a ser com abans. Les tendències a la regionalització s’acreixeran. Les guerres comercials com les que va encoratjar Trump (moltes vegades com a amenaces però que generaven inestabilitat permanent i respostes dels seus competidors) estaran a l’ordre del dia. Però els grans capitals “guanyadors de la globalització” i els seus representants polítics oposaran la seva resistència, aprofitant el fet que els demagogs nacionalistes com Trump o Bolsonaro no sols carreguen amb desenes de milers de morts per la pandèmia sinó que tampoc poden mostrar que les seves polítiques reaccionàries signifiquin millorar alguna cosa les condicions de vida dels sectors socials “perdedors”. Enfront d’aquesta crisi, igualment utòpics són els projectes “sobiranistes” de centreesquerra, com el que representa Mélenchon a França, o el govern “progressista” del PSOE-Unides Podemos, que no estan disposats a atacar conseqüentment els interessos dels grans capitalistes. Repeteixen la trista història de Syriza a Grècia.

Com es veu, fins i tot en els escenaris més “optimistes” (una recuperació en 2021), la crisi planteja atacs sobre les classes treballadores i sectors populars, on cada conquesta en condicions i llocs de treball o salarials, sistemàticament de salut universals i de qualitat, contra la destrucció del medi ambient que planteja el canvi climàtic, hauran de ser arrencades amb la lluita, en una perspectiva anticapitalista.

3. Un desordre mundial com en la entreguerra: s’aprofundeix la pèrdua d’hegemonia dels EUA

Quant a les relacions entre els estats, s’està aprofundint la decadència dels Estats Units com a principal potència. La resposta de Trump al COVID19 va ser catastròfica en el seu propi territori. A nivell global, al contrari de qualsevol lideratge, va aprofundir el seu curs nacionalista imperialista del “America First”. Contra qualsevol gest mínimament “humanitari”, va aprofundir el bloqueig criminal contra Cuba i Veneçuela enmig de la pandèmia, així com va amenaçar amb accions militars contra l’Iran.

Per part seva, la “unitat” europea es va demostrar com una impostura, amb el tancament total de les fronteres i cada govern intentant salvar-se sense importar-li els altres, encara que ara facin crits a la cooperació. A Itàlia, el poble considera més “amics” a la Xina i Rússia, amb les seves polítiques interessades de “ajuda humanitària”, que a Alemanya. No obstant això, per la seva feblesa econòmica, les burgesies del sud d’Europa no tenen moltes opcions més de sotmetre’s al dictat dels imperialismes més forts.

La Xina, que es presenta com a potència emergent “guanyadora” pel control que va aconseguir de la pandèmia, va mostrar també els seus grans punts febles. Va ser allí on va néixer la mortal malaltia i el govern va pretendre ocultar-la perdent valuoses setmanes i mesos. Ningú pot descartar nous brots. I el més greu: s’enfronta a un món diferent del que li va permetre emergir des del començament de la restauració capitalista a finalitats de 1980.

Mentre la cooperació es manté en el nivell de la generalització dels salvatajes financers i entorn dels “consells” de l’OMS (croada al seu torn per les disputes entre els EUA i la Xina), la competència descarada pels inputs, materials mèdics i eventuals vacunes, és només una petita mostra de les tendències al “desordre” mundial que recorda més a la situació posterior a la Primera Guerra Mundial, que a la possibilitat de crear un “nou ordre” com després de la Segona Guerra, com reclamen els “globalistes”.

Les tendències guerreristas que ja s’havien esbossat fa pocs mesos, amb l’execució sense judici previ i a cel obert del general iranià Soleimani per part dels Estats Units, han continuat amb les amenaces militars a l’Iran i els exercicis navals en les costes de Veneçuela. Aquestes tendències poden accelerar-se a mesura que s’aguditzi la crisi i cada potència tingui pressió a actuar de forma més agressiva.

4. Les lluites actuals anticipen que renaixerà, amb més força, el cicle de rebel·lions prèvies. Les i els treballadors de “primera línia” i precaris com a eventuals avantguardes

Des del punt de vista dels explotats, estem assistint a una demostració brutal de la dependència del món capitalista del treball humà, particularment assalariat, malgrat tots els avanços de la robotizació i intel·ligència artificial, que continuen sent essencialment apèndixs del treball més que el seu reemplaçament. En aquest marc, va haver-hi (i hi ha) innombrable quantitat de conflictes de sectors de la classe treballadora que van reclamar vacances pagades i es van negar a ser considerats “essencials”, contra la pretensió de les patronals i els governs. Al seu torn, dins dels sectors clarament “essencials” (com les i els treballadors de la salut, transports, alimentació, condícia urbana, neteja, alguns comerços i bancs, etc.) va haver-hi i continua havent-hi múltiples conflictes en reclam d’equips especials de protecció, testatges, etc. A França, com assenyalem en el web Revolution Permanent, els sectors de la classe treballadora que han continuat treballant i conquistant prestigi social (els “herois”) estan acumulant odi contra la responsabilitat del govern respecte a la pandèmia i contra els privilegis dels rics, anant així en la senda de les Armilles Grogues i de la lluita contra la reforma de les jubilacions que van commoure al país.

Als Estats Units, Trump ha aprofitat la situació desesperant dels quals es van quedar sense treball, per a donar suport a mobilitzacions de sectors d’ultradreta que demanen l’aixecament de la quarantena per a reobrir les economies locals. No obstant això, el nivell de contagi i les condicions terribles en les quals han de treballar aquells que encara mantenen les seves ocupacions són una mostra del desastre que implicaria una cosa així. Com contracara, les lluites i protestes que vénen portant endavant milers de treballadors com els de Amazon, Mc Donald’s, Burger King, Dominos, Instacart, Walmart, Whole Foods, entre altres, sense comptar la dels i les treballadores de salut en tot el país, són un avançament del que pot passar si milions de treballadors retornen a les seves ocupacions en condicions insegures.

El que venim denunciant amb força, és que a tot el món la burgesia i els seus governs ja estan utilitzant el salt en la desocupació i la depressió econòmica per a intentar imposar jornades de treball més flexibles i amb rebaixes salarials. Les empreses que es troben paralitzades, especialment on hi ha treballadores i treballadors precaris, els paguen només una part dels seus salaris, fins i tot violant les disposicions dels governs. A Mèxic són milions de treballadors en la indústria maquiladora i els serveis obligats a treballar, malgrat ser activitats “no essencials”, i sorgeixen protestes i aturs en tota la davantera nord. A l’Argentina comencem a veure treballadores i treballadors precaris de cadenes de menjars ràpids (Mc Donalds, Burger King, etc.) així com altres sectors de treballadors (de frigorífics, comerços, bars, restaurants, etc.) que s’organitzen contra el pagament parcial dels salaris o directament l’acomiadament. I és possible que, amb l’aixecament de les quarantenes, les patronals reclamin “esforços conjunts” pretenent imposar jornades reduïdes amb salari reduït, etc., a més de tots els subsidis i beneficis que els estan donant els governs a canvi del compromís de mantenir la plantilla. A Veneçuela, el poble treballador i pobre protagonitza revoltes contra la fam, l’augment descomunal de preus i el desproveïment, en algunes ciutats.

Les burocràcies sindicals han tancat files amb les patronals i governs, entrant en quarantena absoluta quant a realitzar el més mínim reclam en defensa dels drets de les i els treballadors. Als Estats Units, arriben a publicar declaracions felicitant els empresaris per “tractar bé” als seus treballadors. A Xile, la CUT, orientada pel Partit Comunista, va donar suport a una llei en el Congrés que estableix la possibilitat de suspensions sense pagament de salari.
Finalment, des del punt de vista dels explotats, s’ha fet molt més evident la crisi dels sistemes de salut pública, no sols on està àmpliament privatitzada sinó també allí on es va mantenir una bona part pública però desfinanciada i degradada (ja sigui en països centrals com Itàlia o França, o en països dependents com l’Argentina i, molt pitjor, el Brasil). Emergiran amb força de la crisi totes les demandes lligades a sistemes de salut universals i amb l’equipament suficient com per a enfrontar futures pandèmies, així com les demandes enfront del canvi climàtic.

Els processos de la lluita de classes que venien desenvolupant-se durant 2018 i 2019, probablement anticipen que el redoblat atac a les condicions de treball i vida de milers de milions de treballadors i sectors populars donarà origen a noves i renovades onades.

5. El programa que defensem

L’endemà passat de declarada la pandèmia per l’OMS (11/3), publiquem una declaració on avançàvem el programa pel qual hem vingut batallant en aquestes setmanes de crisis. Vam fer agitació política en diversos països entorn de la demanda de “testatges massius”. També agitem i vam ser part de les lluites pel cessament de tota producció no essencial als països on es van imposar confinaments, contra els intents de la patronal de seguir la producció d’actuacions o avions no centrals per a la crisi sanitària, com en Airbus a França. Exigim tot l’equipament sanitari necessari (llits de teràpia intensiva, màscares, etc.), plantejant la centralització i confiscació de les empreses que els produïen, sota control dels treballadors.

Quant al sistema de salut, des de les nostres organització i diaris, així com les i els metges i infermeres militants que són part de l’activisme dels treballadors de la salut als Estats Units, l’Argentina, Xile, el Brasil, França, Alemanya, Estat Espanyol, Mèxic, exigim la centralització de tot el sistema de salut, incloent la salut privada, per a atendre la pandèmia, en la perspectiva de la seva nacionalització per a prestar serveis de salut de qualitat, amb inversió i salaris concordes, sota control de les seves treballadores i treballadors.

Impulsem l’organització dels quals havien de continuar treballant per a exercir el control sobre les condicions de seguretat i higiene, des dels joves emprats de Telepizza a Saragossa fins als xofers d’autobús de la RATP als voltants de París, passant pels miners, docents, metges, infermeres, portuaris i obrers industrials nucleats en el Comitè d’Emergència i Resguard en Antofagasta i a Santiago de Xile. Al seu torn, en cada lloc de treball “no essencial”, batallem per llicències pagues al 100%, contra les suspensions amb rebaixes salarials i contra els acomiadaments, exigint la seva prohibició.

Prestem especial atenció a les i els treballadors precaris, que treballen sense drets laborals, com els de “plataformes” o aquells de petites empreses que degueren tancar, exigint subsidis o “salaris de quarantena” per a tots ells, un ingrés que els permeti cobrir les seves necessitats mínimes. Vam defensar els drets de les i els migrants, enfront del tancament indiscriminat de les fronteres, deixant amuntegats i sense atenció sanitària als quals volien tornar a les seves llars o directament no tenien on anar. Així va ocórrer a Bolívia amb treballadors i famílies que volien tornar.

Rebutgem l’enfortiment dels aparells repressius dels estats, després de la utilització de les policies, forces de seguretat o directament les Forces Armades per a garantir el “compliment” de les quarantenes. Rebutgem l’espionatge i el control policial i estatal sobre les persones, amb la suposada fi de “controlar al virus”. Estem per la més àmplia autoorganització dels explotats i oprimits per a exercir el seu autocontrol i disciplina.

Per als petits comerciants, treballadors autònoms i altres que van deixar de percebre ingressos, exigim també subsidis a càrrec de l’administració pública, condonació dels deutes i crèdits barats. Impulsem que les organitzacions de la classe treballadora aixequin un programa per a hegemonitzar a les classes mitjanes empobrides, tant de la ciutat com del camp, disputant aquesta influència als quals busquen canalitzar-les cap a variants d’extrema dreta.

Plantegem impostos progressius a les grans fortunes que els capitalistes no estan disposats a posar en risc en aquesta crisi. Denunciem que els multimilionaris, l’1% més ric del planeta que acumula un obscè 82% de la riquesa global (segons Oxfam), han de començar a pagar per la crisi, sent al seu torn investigats per tots els negociats històrics dels quals se serveixen. Als països dependents plantegem el desconeixement sobirà dels deutes externs. Plantegem que els bancs i capitals financers no poden continuar enfonsant països i regions, ni carregant a l’estat amb deutes impagables. S’imposa la nacionalització de la banca sota control dels treballadors, per a centralitzar l’estalvi nacional en funció de les necessitats populars i el desenvolupament de cada país i regió, contemplant al seu torn el combat al canvi climàtic. El monopoli estatal del comerç exterior també es planteja com a necessitat en tots els països. En aquells exportadors de matèries primeres, permetria impedir que les rendes se les emportin un grapat de multinacionals agroexportadores, mineres o pesqueres.

Aquests punts els presentem, en cada país, com a part de programes de lluita que promovem en les organitzacions de la classe treballadora, la joventut i el moviment de dones. Lluitem contra totes les burocràcies que volen mantenir aïllades les lluites i limitar les demandes de cada sector als interessos corporatius. Impulsem el front únic obrer, exigint a les direccions de les organitzacions reals dels treballadors, acords de lluita que ens permetin “colpejar junts, marxar separats”.

Als països imperialistes enfrontem el patriotisme reaccionari que enfronta als pobles i el racisme o qualsevol forma de discriminació cap als immigrants, que van ser abandonats o directament expulsats amb les quarantenes. L’antiimperialisme és una bandera essencial en aquests països, on les empreses monopolitzadores i els estats imperialistes exerceixen la més brutal opressió sobre la majoria de les nacions oprimides. Exigim la fi de les sancions contra Veneçuela, Cuba i l’Iran. Denunciem el suport de Bernie Sanders a l’ofensiva imperialista ianqui contra Veneçuela, en nom de les “missions humanitàries”; o la posició pro-imperialista de Jean Luc Mélenchon de rebutjar les intervencions militars … sense mandat de l’ONU; o el compromís d’Unidas Podemos amb la participació espanyola en l’OTAN. Apel·lem a l’internacionalisme de les i els treballadors, per a unir a la classe treballadora per sobre les seves fronteres contra els enemics de classe.

6. La nostra intervenció en la lluita de classes i la Xarxa Internacional de l’Esquerra Diari al servei de la tasca estratègica central: partit, partit, i més partit

Just en el moment que es va deslligar la pandèmia, havíem fet un pas unitari molt important entre els corrents que ens reivindiquem socialistes i revolucionàries: la Conferència Llatinoamericana que s’anava a realitzar a finalitats d’abril, convocada pel Frente de Izquierda i de los Trabajadores de l’Argentina (PTS, Partit Obrer, Esquerra Socialista i Moviment Socialista dels Treballadors), a la qual estaven adherint els corrents internacionals a les quals pertany cada partit. S’havia iniciat la discussió amb unes altres que estiguessin d’acord en la convocatòria. Aquesta declaració i la realització de la Conferència quan les circumstàncies ho permetin, representen acords molt importants per a avançar en un terreny comú d’intervenció en la lluita política i de classes internacionalista.

Les nostres organitzacions promouen aquest tipus d’acords en cada país, buscant avançar tot el que es pugui en acords concrets per a donar batalles en comú. Però sempre ho fem assenyalant amb claredat que el nostre nord estratègic és construir l’organització que necessita la classe obrera per a vèncer no sols a la burgesia i el seu estat, sinó als seus agents burocràtics i reformistes a l’interior de la classe treballadora, el moviment de dones i la joventut. Les burocràcies i corrents conciliadors amb els règims burgesos només es limiten a intentar reformar al capitalisme decadent. També ens oposem als corrents que, dient-se d’esquerra i revolucionàries, que busquen acords sense principis amb els reformistes. Per a aquestes batalles fan falta partits de combat, socialistes i revolucionaris, arrelats en la classe obrera. Per això lluitem en cada país, com a part de la refundació del partit mundial de la revolució socialista, la Quarta Internacional.

Al servei d’aquesta batalla estan els diaris de la Xarxa Internacional que han experimentat un enorme creixement. Comptant només el mes de març, vam tenir 4,4 milions d’entrades a l’Argentina, 2,2 milions a França,1,5 milions al Brasil, 1,4 milions a Xile, 1,2 milions de Mèxic, 650 mil en l’Estat Espanyol (50 mil en l’edició en català), 200 mil als Estats Units i desenes de milers a Alemanya, Itàlia, Bolívia, Veneçuela, l’Uruguai. Gairebé 12 milions de visites de conjunt en un sol mes. Les visites d’abril continuen aquesta dinàmica. Inaugurem L’Esquerra Diari Costa Rica, i pròximament farem el propi al Perú.

Hem començat a transformar els diaris en “multimèdia”, realitzant programes de TV en viu per internet, així com vídeo on demand, podcasts, ocupant tots els terrenys de difusió possible, amb informes i entrevistes a companys i companyes d’altres països, promovent l’internacionalisme pràctic i militant.

Però el més destacat és que, a la calor de la crisi, els diaris s’han convertit, amb lògiques desigualtats, en canals d’expressió de milers de treballadors que els han pres com el seu canal per a difondre denúncies, lluites, reclams, a través de la nostra militància en la classe treballadora i la joventut o enviant les seves denúncies directament als diaris. Creiem que així els diaris compleixen la funció d’agitadors i organitzadors en la millor tradició leninista.

En el fonamental terreny de la lluita ideològica contra els corrents postmoderns, populistes, feministes no socialistes o reformistes de tota mena, editem revistes de debat teòric no sols polític, sinó sobre història, filosofia, art i ciència, així com organitzem cursos en línia de teoria marxista, feminisme socialista i uns altres, que es poden consultar en les pàgines dels nostres diaris.

7. Organitzarem un gran acte internacional simultani

L’1 de maig, dia internacional dels treballadors, farem un acte simultani internacional, amb oradores i oradors de les organitzacions que signem aquesta declaració, traduït a cada idioma, que transmetrem per internet prèvia a l’acte del Front d’Esquerra i dels Treballadors Unitat de l’Argentina. Tots dos es podran veure des de les plataformes de cadascun dels nostres diaris, en els horaris que corresponguin a cada país. En aquests actes s’expressaran les batalles que venim donant en cada país i a nivell internacional, com hem assenyalat en aquesta declaració.

Convidem a tots els companys i companyes a ser part d’aquests actes, per a fer un pas més a construir la “primera línia” de lluitadors i lluitadores per una sortida de fons, de la classe treballadora, socialista i revolucionària.

La Fracción Trotskista - Cuarta Internacional está conformada por las siguientes organizaciones: Argentina: Partido de los Trabajadores Socialistas (PTS), Brasil: Movimento Revolucionário de Trabalhadores (MRT), Chile: Partido de Trabajadores Revolucionario (PTR), México: Movimiento de Trabajadores Socialistas (MTS), Bolivia: Liga Obrera Revolucionaria (LOR-CI), Estado Español: Corriente Revolucionaria de Trabajadoras y Trabajadores (CRT), Francia: Courant Communiste Révolutionnaire (CCR) que forman parte del NPA (Nouveau Parti Anticapitaliste), Alemania: Revolutionären Internationalistischen Organisation (RIO), Estados Unidos: compañeros de LeftVoice, Venezuela: Liga de Trabajadores por el Socialismo (LTS), Uruguay: Corriente de Trabajadores Socialistas (CTS)
Firman también las organizaciones simpatizantes: Italia: Frazione Internazionalista Rivoluzionaria (FIR), Perú: Corriente Socialista de las y los Trabajadores (CST) y Costa Rica: Organización Socialista.




temes relacionats

Crisi 2008   /    Crisi coronavirus   /    Crisi sanitària   /    Crisi de la sanitat pública   /    #Coronavirus   /    Crisi econòmica   /    Trotskisme   /    En Català   /    Internacional

Comentaris

Comentar