Les reivindicacions del sector passen per desbloquejar els salaris congelats des de 2018. Es tracta d’una situació que afecta la totalitat de la plantilla de les quatre empreses que presten aquest servei en la capital catalana: Cespa, CDL Sorigué, FCC Medio Ambiente i Urbaser. A més, els sindicats denuncien que el conveni està caducat i exigeixen una pujada de salari corresponent a la pujada de l’IPC.
L’Ajuntament de Barcelona governat pels Comuns d’Ada Colau al costat del PSC, ha permès aquesta situació. El model d’externalització de serveis continua sent el triat per l’anomenada "alcaldessa del canvi" per mantenir costos a la baixa i abundants negocis per a grans empreses com aquestes.
Es tracta d’una situació que no només afecta a Barcelona, encara que en ciutats com Cerdanyola del Vallès o l’Hospitalet de Llobregat, s’han signat alguns preacords entre les parts. Els sindicats han advertit que si el conflicte a la ciutat de Barcelona no es resol ara, tornaran a convocar aturades al maig.
Les protestes per una pujada de salari d’acord amb la pujada de la inflació es multipliquen. Així com per la negociació de convenis que es van veure paralitzades per la pandèmia. Aquest va ser un dels desencadenants de la vaga de desembre a Cadis, que va tenir com a protagonistes als treballadors del sector del metall de la ciutat. També és el cas de les aturades de la plantilla de SEAT, que porten mesos protestant davant el que consideren un nou conveni injust.
Davant una situació caracteritzada per una pujada històrica de l’IPC i una escassetat de subministraments afavorida per la guerra d’Ucraïna, les patronals i els governs aprofundeixen en la precarització dels treballadors. Un problema que com veiem no resol la reforma laboral de Yolanda Díaz, defensada pels grans sindicats UGT i CCOO. Aquesta reforma ha estat una consolidació dels atacs a la classe obrera que s’han produït durant els últims vint anys.
En el cas del menyspreu sistemàtic a les condicions de treball del sector de la neteja destaca, a més, amb el discurs de “treball essencial” que es va imposar durant la primera època de la pandèmia de COVID-19. Una hipocresia que es mostra més evident que mai quan l’administració pública i les empreses del sector es neguen a millorar les condicions laborals dels seus treballadors i treballadores.
Si volem que la crisi econòmica provocada per la irracionalitat capitalista, les seves pandèmies i les seves guerres no la paguin els sectors populars i la classe treballadora, l’organització i mobilització de les treballadores és l’únic camí. És necessari donar el suport i la solidaritat a vagues com la de la neteja, i encoratjar l’el desenvolupament de la coordinació de tots aquests conflictes i l’autoorganització perquè en cap cas aquestes baralles siguin resoltes en negociacions a porta tancada i a esquena de les i els treballadors.
