L’impacte dels canvis polítics després de la mort de Franco va alterar la ja convulsionada situació, caracteritzada per una aguda crisi del Règim que, lligada a l’efecte de la crisi econòmica, va provocar que les vagues i les manifestacions es multipliquessin d’una manera desconeguda fins llavors.
Les primeres mesures de reformes anunciades per Arias Navarro no presentaven cap canvi i els primers mesos de l’any 1976 no van ser molt diferents als temps del dictador en vida. Els plans del Govern de perpetuació del Règim franquista més enllà de la mort de Franco anaven sent minats pel moviment obrer -al costat dels estudiants, associacions de veïns, i els moviments per l’autonomia, entre altres-, sent la classe obrera la força de més pes enfront d’un ascens de protestes i fortes vagues, amb un nivell d’extensió i radicalització que marcava una dinàmica pròpia.
Les vagues de Vitòria: auge i radicalització de la classe obrera
La impressionant vaga de Vitòria va estar motoritzada per conflictes de diferents empreses en aquesta ciutat que es van anar radicalitzant davant la resposta repressiva del Govern, amb detinguts i acomiadats, (Abásola, Vitòria 3 de març. Metamorfosi d’una ciutat, 1987).
Durant el mes de gener de 1976, uns sis mil treballadors van protagonitzar una vaga en contra del decret de topalls salarials i en defensa de millors condicions de treball. Després de protagonitzar una altra vaga general el 6 de febrer, els treballadors van aconseguir alliberar els detinguts i el 3 de març es va desenvolupar la tercera vaga general pels acomiadats. (Guindal y Giménez, El libro negro de Vitoria, Madrid, 1976). Aquest procés de lluita s’havia estès a gairebé totes les fàbriques de la ciutat conformant comissions representatives.
Enfront d’aquesta situació, la Policia havia gasat i metrallat una assemblea de treballadors que tenia lloc a l’església de San Francisco de Assís de la capital alabesa. Els obrers van respondre amb importants actes de radicalització. Així ho descrivia La Vanguardia espanyola, en una portada titulada “DRAMA EN VITORIA”, el 5 de març de 1976: “Els agitadors van alçar barricades utilitzant automòbils, fanals, arbres i materials d’obres amb el clar propòsit de desbaratar l’ordre i provocar enfrontaments que havien d’ocasionar un elevat nombre de víctimes.”
Arias Navarro i Fraga -llavors Ministre de Governació-, oferien la seva cara més dura a un conflicte que va acabar aquest dia amb un saldo de cinc morts i més de 150 ferits de bala. Van resultar assassinats Pedro María Martínez Ocio, treballador de Forjas Alavesas, de 27 anys; Francisco Aznar Clemente, operari de panaderías i estudiant, de 17 anys; Romualdo Barroso Chaparro, de Agrator, de 19 anys; José Castillo, de Basa, una societat del Grupo Arregui, de 32 anys. Dos mesos després moriria Bienvenido Pereda, treballador de Grupos Diferenciales, amb 30 anys.
Així justificava Fraga aquests fets a "La Vanguardia espanyola" el 5 de març de 1976: “La responsabilitat de les recents morts la tenen els que volen obtenir per la força un canvi polític. En aquest cas el Govern és innocent i la policia ha demostrat durant mesos una enorme paciència”.
No obstant, la resposta obrera d’altres regions no es va fer esperar. En el nord de l’Estat espanyol es van desenvolupar vagues de solidaritat com les de Biscaia amb 150.000 obrers en atur i 150.000 més a Guipúscoa i a Navarra —especialment a Pamplona— durant quatre dies amb forts enfrontaments amb la policia (Ibarra, El movimiento obrero en Vizcaya: 1967-1977, Bilbao, 1987).
La premsa oficial dona compte d’aquesta situació en un altre article de "La Vanguardia espanyola" del 6 de març de 1976 titulat “En diversas ciudades del norte y centro. Manifestaciones y paros laborales, secuelas de los sucesos de Vitoria”.
I així continua la notícia: "Bilbao. 5. Ha crecido sensiblemente la conflictividad laboral en Vizcaya durante el día de hoy, según informa “Logos”. Los conflictos, por motivos laborales, se han visto incrementados en 3.200 trabajadores suspendidos de empleo y sueldo en la factoría de Olaveaga de Astilleros Españoles, S. A. El total de los sancionados o parados por estas causas es de 14.392. Se han registrado paros de distinta duración; variable, entre unas horas y jornada completa en 23 empresas. Hallándose implicados en los mismos, alrededor de 13.600 trabajadores. Estos paros son de solidaridad con los sucesos de Vitoria (…). Se mantienen el encierro de unos 600 trabajadores de Altos Hornos de Vizcaya, donde se vienen registrando concentraciones de trabajadores y esposas de éstos. (…) Por otro lado prosigue la ola de manifestaciones, (…) protagonizadas por estudiantes, de edad entre 15 y 25 años, que son disueltos y se reagrupan hasta que vuelve a hacer acto de presencia la fuerza pública. (…) Nuevos incidentes en Pamplona. Nuevos incidentes se han producido esta mañana en la capital navarra, donde continúa la situación de paro generalizada en todo el cinturón industrial de la ciudad (…) También se cruzaron coches y se formaron barricadas junto a la prisión provincial y en los accesos de diversas carreteras que conducen a Pamplona. (…) PAROS PARCIALES EN GUIPÚZCOA.(…) en solidaridad con los hechos de Vitoria se han producido paros en alrededor de un centenar de empresas, afectando a unos 15.000 trabajadores. MADRID: MINUTOS DE SILENCIO EN SEÑAL DE DUELO Algunas, muy pocas, empresas madrileñas han realizado hoy paros parciales y minutos de silencio en señal de duelo por los incidentes recientemente ocurridos en Vitoria, comunica Pyresa".
Mentre, la direcció de més pes en el moviment obrer era el PCE (Partit Comunista d’Espanya). Lluny d’acompanyar aquesta extensió i radicalització de la lluita de la classe obrera, es va limitar a organitzar funerals simbòlics i “responsables”, preparant-se per a futurs pactes com va acabar fent sota el govern de Suárez després de la seva estratègia de "reforma pactada" del Règim.
No obstant, la dinàmica de la lluita de classes era contrària a aquesta direcció. Mentre "els de dalt" pactaven amb el PCE, les vagues i les manifestacions es van multiplicar d’una manera desconeguda fins llavors en tot l’Estat espanyol. Si l’any 1975 s’havien perdut més de 10 milions d’hores de treball, en 1976 es van perdre 110 milions amb la participació de 3,5 milions de treballadors implicats contra mig milió en 1975. Alhora, el caràcter dels conflictes era més radicalitzat, amb reivindicacions més profundes i d’una durada més llarga.
No podem deixar de recordar els fets de Vitoria com a part d’aquest profund procés del moviment obrer. L’enorme i intensa conflictivitat obrera devela el caràcter de la mateixa transició, que lluny va estar de ser pacífic, sense traumes i en un marc exclusiu de pactes i reformes.
