Política Estat espanyol

ANIVERSARI

Els successos de Vitòria i l’ascens obrer en la Transició espanyola

Les grans vagues de Vitòria de 1976 enfonsa les seves arrels en un gran ascens obrer que no només va minar les bases del règim de Franco, sinó que seguien una dinàmica contrària a la "reforma pactada" de la Transició espanyola.

Cynthia Lub

Barcelona | @LubCynthia

dimecres 3 de març| edició del dia

L’impacte dels canvis polítics després de la mort de Franco va alterar una situació ja de per si convulsa, caracteritzada per una aguda crisi del Règim que, lligada a l’efecte de la crisi econòmica, va provocar que les vagues i les manifestacions es multipliquessin d’una manera desconeguda fins llavors.

Les primeres mesures de reformes anunciades per Arias Navarro no presentaven cap canvi i els primers mesos de l’any 1976 no van ser molt diferents als temps del dictador en vida. Els plans del Govern de perpetuació del Règim franquista més enllà de la mort de Franco eren minats pel moviment obrer -al costat dels estudiants, associació de veïns, i els moviments per l’autonomia, entre altres-, sent la classe obrera la força de més pes enfront d’un ascens de protestes i fortes vagues, amb un nivell d’extensió i radicalització que marcava una dinàmica pròpia.

Les vagues de Vitòria: auge i radicalització de la classe obrera

La impressionant vaga de Vitòria va estar motoritzada per conflictes de diferents empreses en aquesta ciutat que es van anar radicalitzant davant la resposta repressiva del Govern, amb detinguts i acomiadats, (Abásola, Vitoria 3 de març. Metamorfosis de una ciudad, 1987).

Durant el mes de gener de 1976, uns sis mil treballadors van protagonitzar una vaga en contra del decret de topes salarials i en defensa de millors condicions de treball. Després de protagonitzar una altra vaga general el 6 de febrer, els treballadors van aconseguir alliberar els detinguts i el 3 de març es va desenvolupar la tercera vaga general pels acomiadats. (Guindal y Giménez, El libro negro de Vitòria, Madrid, 1976). Aquest procés de lluita s’havia estès a gairebé totes les fàbriques de la ciutat conformant comissions representatives.

Enfront d’aquesta situació, la Policia havia gasat i metrallat una assemblea de treballadors que tenia lloc a l’església de San Francisco de Asís de la capital alabesa. Els obrers van respondre amb importants actes de radicalització. Així ho descrivia "La Vanguardia espanyola", en una portada titulada “DRAMA EN VITORIA”, el 5 de març de 1976: “Els agitadors van alçar barricades utilitzant automòbils, fanals, arbres i materials d’obres amb el clar propòsit de desbaratar l’ordre i provocar enfrontaments que havien d’ocasionar un elevat nombre de víctimes.”

Arias Navarro i Fraga- llavors Ministre de Governació-, oferien la seva cara més dura a un conflicte que va acabar aquest dia amb un saldo de cinc morts i més de 150 ferits de bala. Van resultar assassinats Pedro María Martínez Ocio, treballador de Forjas Alavesas, de 27 anys; Francisco Aznar Clemente, operari de fleques i estudiant, de 17 anys; Romualdo Barroso Chaparro, d’Agrator, de 19 anys; José Castillo, de Basa, una societat del Grup Arregui, de 32 anys. Dos mesos després moriria Bienvenido Pereda, treballador de Grupos Diferenciales, amb 30 anys.

Així justificava Fraga aquests fets "La Vanguardia espanyola" el 5 de març de 1976: “La responsabilitat de les recents morts la tenen els que volen obtenir per la força un canvi polític. En aquest cas el Govern és innocent i la policia ha demostrat durant mesos una enorme paciència”.

No obstant, la resposta obrera d’altres regions no es va fer esperar. En el nord de l’Estat espanyol es van desenvolupar vagues de solidaritat com les de Biscaia amb 150.000 obrers i 150.000 més a Guipúscoa i a Navarra —especialment a Pamplona— durant quatre dies amb forts enfrontaments amb la policia (Ibarra, El movimiento obrero en Vizcaya: 1967-1977, Bilbao, 1987).

La premsa oficial dóna compte d’aquesta situació en un altre article de "La Vanguardia espanyola" del 6 de març de 1976 titulat “En diverses ciutats del nord i centre. Manifestacions i aturades laborals, seqüeles dels successos de Vitòria”.

I així continua la notícia: “Bilbao. 5. Ha crescut sensiblement la conflictivitat laboral a Biscaia durant el dia d’avui, segons informa “Logos”. Els conflictes, per motius laborals, s’han vist incrementats en 3.200 treballadors suspesos de sou i de feina en la factoria de Olaveaga de Astilleros Españoles, S. A. El total dels sancionats o aturats per aquestes causes és de 14.392. S’han registrat aturades de diferent durada; variable, entre unes hores i jornada completa en 23 empreses. Trobant-se implicats en aquests, al voltant de 13.600 treballadors. Aquests aturs són de solidaritat amb els successos de Vitòria (…). Es mantenen el tancament d’uns 600 treballadors de Altos Hornos de Biscaia, on es vénen registrant concentracions de treballadors i esposes d’aquests. (…) D’altra banda prossegueix l’onada de manifestacions, (…) protagonitzades per estudiants, d’edat entre 15 i 25 anys, que són dissolts i es reagrupen fins que torna a fer acte de presència la força pública. (…) Nous incidents a Pamplona. Nous incidents s’han produït aquest matí en la capital navarresa, on continua la situació d’aturada generalitzada en tot el cinturó industrial de la ciutat (…) També es van creuar cotxes i es van formar barricades al costat de la presó provincial i en els accessos de diverses carreteres que condueixen a Pamplona. (…) ATURS PARCIALS A GUIPÚSCOA.(…) en solidaritat amb els fets de Vitòria s’han produït aturs en al voltant d’un centenar d’empreses, afectant uns 15.000 treballadors. MADRID: MINUTS DE SILENCI EN SENYAL DE DOL Algunes, molt poques, empreses madrilenyes han realitzat avui aturades parcials i minuts de silenci en senyal de dol pels incidents recentment ocorreguts a Vitòria, comunica Pyresa.

Mentre, la direcció de més pes en el moviment obrer era el PCE (Partit Comunista d’Espanya). Lluny d’acompanyar aquesta extensió i radicalització de la lluita de la classe obrera, es va limitar a organitzar funerals simbòlics i “responsables”, preparant-se per a futurs pactes com va acabar fent sota el govern de Suárez després de la seva estratègia de "reforma pactada" del Règim.

No obstant, la dinàmica de la lluita de classes era contrària a aquesta direcció. Mentre "els de dalt" pactaven amb el PCE, les vagues i les manifestacions es van multiplicar d’una manera desconeguda fins llavors en tot l’Estat espanyol. Si l’any 1975 s’havien perdut més de 10 milions hores de treball, en 1976 es van perdre 110 milions amb la participació de 3,5 milions de treballadors implicats contra mig milió en 1975. Alhora, el caràcter dels conflictes era més radicalitzat, amb reivindicacions més profundes i d’una durada més llarga.

No podem deixar de recordar els fets de Vitòria com a part d’aquest profund procés del moviment obrer. L’enorme i intensa conflictivitat obrera devela el caràcter de la mateixa transició, que lluny va estar de ser pacífic, sense traumes i en un marc exclusiu de pactes i reformes.




temes relacionats

Transició pactada   /    Transició espanyola   /    Història   /    Política Estat espanyol   /    Euskal Herria   /    Societat

Comentaris

Comentar