Política Estat espanyol

ESGLÉSIA

“Els subsidiats permanents”: bisbes en contra d’una renda mínima vital

Luis Arguello portaveu de la Conferència Episcopal Espanyola argumenta i assegura que tal mesura portaria a amplis grups de ciutadans a viure de forma subsidiada permanentment. Una paradoxa per als qui ho porten fent fa segles.

Joe Molina

Trabajador despedido de Panrico, Barcelona | @joemolina57

dimecres 22 d’abril| edició del dia

En roda de premsa via telemàtica celebrada aquest dilluns el portaveu dels bisbes espanyols, ha deixat caure “perles” del tot menyspreables, com la d’acusar pràcticament milers de persones que no tenen recursos suficients i fins i tot estan per sota del llindar de la pobresa, d’acomodar-se a aquesta subvenció i viure a costa de l’estat.

No sé en quin cap, que no sigui malintencionada, pot entrar semblant estupidesa. Tot condueix a pensar que el que realment els pugui preocupar és que una partida de diners destinada a cobrir les necessitats més bàsiques, influeixi negativament en el que fins ara l’Estat els assigna a ells.

Quan encara està per ultimar, tant l’aprovació com la quantia de tal subvenció, resulta ultratjant pensar que una ridícula i mínima quantitat de diners, sobretot si es compara amb el que ells perceben de l’Estat, podria portar als seus perceptors a abandonar-se la resta de les seves vides i renunciar a objectius vitals com la pròpia realització com a persones útils, quan tal percepció en el millor dels casos no aconseguiria ni a la meitat del cost d’un lloguer d’habitatge.

Resulta menyspreable i del tot hipòcrita, tota una paradoxa, acusar a aquells que no tenen recursos de voler viure del conte i la sopa boba, quan és l’església la que porta segles fent-ho.

El bisbe denuncia que a les residències de majors, moltes d’elles gestionades per l’Església, se’ls hagi exigit donar un tractament com si fossin hospitals quan ha arribat a elles la pandèmia, però els bisbes han estat desapareguts en tot aquest temps acomodats en els seus luxes mentre les residències eren un negoci rodó per a l’església.

Els propis bisbes van celebrar la seva Assemblea Plenària a Madrid una setmana abans que es decretés l’Estat d’Alarma. Si bé, ha precisat que "no té la mateixa responsabilitat qualsevol ciutadà”, entre els quals ells s’inclouen, “que els polítics”, això es diu tirar pilotes fora.

La Constitució de 1978 assenyala que cap confessió tindrà caràcter estatal, així i tot més de quatre dècades després les relacions de l’Estat amb l’Església Catòlica continuen tenint la mateixa orientació i tolerància que durant el franquisme, a pesar que en la signatura dels acords econòmics al gener de 1979 l’Església catòlica es va comprometre a un autofinançament de manera progressiva.

La xifra de 11.600 milions que l’Església Catòlica rep de l’Estat suposa un 1% del PIB, la qual cosa es tradueix en què cada persona resident a Espanya, sigui catòlic o no, aporta per a aquesta fi una quantitat aproximada de 240 euros anuals, tot això en un Estat que es declara aconfessional, on el culte i el clergat de qualsevol organització religiosa haurien de ser finançades de manera voluntària pels seus feligresos.

La separació efectiva d’Església i Estat es torna una necessitat cada vegada més urgent.

Incloent la fi de tot finançament públic i privilegis fiscals, així com la devolució de tot el patrimoni espoliat per l’Església durant segles.
Començant per les immatriculacions del patrimoni públic realitzades per l’església des de 1946 sota la llei franquista i l’anul·lació dels acords amb el vaticà.




temes relacionats

Religions   /    Crisi coronavirus   /    Separació Església i Estat   /    #Coronavirus   /    Església Catòlica   /    Política Estat espanyol   /    renta básica universal

Comentaris

Comentar