Així de lapidàries són les dades de l’últim informe “Taxing Wages” per a l’any 2022. L’augment de la inflació a l’Estat espanyol, malgrat haver estat menys accentuat que en altres països de l’entorn, ha afectat més profundament als salaris reals que a altres països amb majors nivells d’inflació. La pujada de preus va produir una reculada del 5,3% en els sous reals dels treballadors espanyols, tan sols superat per Estònia (-10%), Turquia (-8,8%), Països Baixos (-8,3%), Grècia (-7,4%), República Txeca (-7%), Mèxic (-6,8%), Lituània (-6,3%) i Letònia (-6,2%).
La Taxa d’Inflació Interanual a l’Estat espanyol és, actualment, del 5,5%, per sota de països com Alemanya amb un 9,6% o França amb un 6,7%. En 2022, la pujada va aconseguir la seva major cota en l’OCDE des de 1988 i va reduir els salaris reals en 35 dels 38 països membres. Això es deu al fet que “en gairebé tots els països de l’OCDE, el creixement del salari nominal no va seguir el ritme de la inflació, la qual cosa va provocar la caiguda dels salaris reals”. En resum: els sous han pujat per sota de la inflació.
Precisament aquest dijous CCOO i UGT van presentar en una roda de premsa la seva intervenció el pròxim 1 de maig sota l’eslògan “Pujar salaris, baixar preus, repartir beneficis”, assenyalant una de les majors dificultats a les quals s’enfronta la classe obrera en aquests moments, la situació de baixos salaris en un context d’inflació. No obstant això, ni la possibilitat de fortes mobilitzacions per sector, ni molt menys la idea de la vaga general, sonen convincents en boca d’aquests dirigents sindicals.
I és que l’atac als salaris en l’últim temps no ha tingut cap resposta de part de CCOO i UGT, que s’ha limitat a mantenir totes les negociacions de nous convenis per sota dels nivells d’inflació. A l’Estat espanyol, mentre l’augment interanual dels preus aconseguia el 8,4% en 2022, en línia amb la mitjana de la zona euro, l’augment dels salaris nominals va ser del 2,9%, un dels més baixos. El paper d’aquestes burocràcies no sols ha estat el de mantenir els salaris el més baixos possibles, sinó que han operat com a eina del Govern per a vendre com a “progressistes” reformes com la reforma laboral de Yolanda Díaz o la de les pensions que, lluny de ser un avanç per als treballadors, revaliden anys de polítiques precaritzadores.
Davant el doble discurs d’Unides Podem o Sumar, i enfront de la passivitat total de les direccions de CCOO i UGT, subordinats totalment a la patronal, la pujada dels salaris per sobre de la inflació només pot venir per mitjà de la lluita de la classe obrera.
Però, així i tot, aquesta actitud de les burocràcies no ha impedit que es desenvolupin lluites importants, algunes de les quals han aconseguit els seus objectius, com en el conflicte d’Inditex, que van derrotar els topalls salarials que Amancio Ortega i la pròpia burocràcia volien imposar en el conflicte col·lectiu, o com en els conflictes oberts en els serveis de salut de diferents comunitats autònomes en els quals els sanitaris han obtingut augments salarials i augments de pressupost. Aquestes experiències de lluita són les que cal multiplicar.
Coordinar als sectors en lluita i exigir a les burocràcies de CCOO i UGT un veritable pla de lluita i la vaga general per totes les nostres reivindicacions, prenent l’exemple de França, és el camí a seguir. El sindicalisme que es reivindica combatiu, com la CGT, ELA al País Basc o la IAC a Catalunya, ha de prendre aquesta tasca a les seves mans per barallar per un programa que parteix d’exigir salaris actualitzats segons l’IPC real, pensions als 60 anys, la fi de la precarietat i les terceritzacions, per l’habitatge i per totes les reivindicacions de la classe treballadora i els sectors oprimits.
