Política Estat espanyol

POBRESA I COVID

Els que s’han quedat enrere, creix la pobresa sota el govern “progressista”

El balanç de la gestió de la crisi social, econòmica i sanitària per part del govern “més progressista de la història” és un enorme creixement de la pobresa i l'atur, l'augment de la carestia de la vida liquidant el salari, mentre es rescata a les grans empreses i altres fan negocis milmillonaris.

Arsen Sabaté

Barcelona | @ArsenSabate

Federico Grom

Barcelona | @fedegrom

dijous 18 de febrer| edici� del dia

Ens trobem prop del primer aniversari de l’inici de la pandèmia del Covid_19, els primers contagis a Espanya i de les primeres mesures del Govern central que han acabat perpetuant una crisi històrica en dècades.

Aquesta ha desfermat una crisi sanitària, després de dècades de retallades, amb milers de morts, triatges a les UCI, falta de material sanitari per al personal de primera línia i una brutal pujada de la mortaldat sense precedents de la comunitat d’ancians que vivia en les residències per la negligència empresarial i el desistiment de funcions. Tot això, només durant la primera onada, després han vingut la segona i la tercera i ja s’està parlant d’una quarta.

Però a més de la crisi sanitària, aquesta crisi deixa enormes conseqüències econòmiques i socials que disten anys llum del discurs del Govern de "no deixarem a ningú enrere". Més pobresa, mes aturats, un poder salarial menor, minvat per la pujada dels lloguers i el preu d’elements de primera necessitat com la llum, el gas i els aliments. És a dir la pèrdua de capacitat adquisitiva de grans capes de població, que té la seva contracara en l’augment dels beneficis d’un grapat de grans empreses i el rescat per part de l’Estat i els fons europeus d’altres.

Els milers d’ERTOs no percebuts per a milers de famílies afectades, la mesura estrella pactada amb patronal i els grans sindicats, que no fa més que retardar quelcom que en un futur pròxim es convertiran en EROs, és a dir acomiadaments, a costa d’un endeutament públic sideral o les cues de l’atur que ja es deixen veure des d’avançada la primera onada, són alguns dels indicadors de l’increment de la pobresa.

De fet, segons l’estudi Precios, Rentas del trabajo y Pobreza (de gener de 2021) del Gabinet Econòmic de CCOO, les xifres de desocupació i llars sense ingressos d’origen contractual s’han elevat fins a límits insospitables, més enllà d’iniciar-se amb la crisi de 2008. Centenars de milers de famílies no perceben ingressos, ni cobren salaris, prestacions o pensions per desocupació.

En aquest marc, l’ingrés mínim vital, una altra de les mesures estrella del govern del PSOE-UP no només és insuficient tant per la quantia com per la gent que podria beneficiar-se d’aquest, sinó que no està arribant a les llars.

Ja durant la primera onada de la pandèmia, les llars sense ingressos van ascendir meteòricament a més de 640.000 famílies, malgrat ser el període amb més mesures urgents per part de Govern del PSOE i Unidas Podemos. En plena tercera onada els números són calcats. Tot això, a més, sense tenir en compte que encara hi ha més de 740.000 persones afectades pels ERTOs.

Però és que tenir treball tampoc és garantia de situar-se per sobre del llindar de la pobresa. El fenomen dels “treballadors pobres” de la mà de la flexibilitat laboral i la precarietat ja situen a una bona part dels qui tenen una ocupació per sota del mínim per a subsistir.

D’altra banda, desenes de milers d’autònoms i petits empresaris es veuen empesos a la ruïna, sent víctimes d’un procés del qual només es beneficien els grans capitals, molts dels quals han duplicat els seus beneficis. I que forces de la ultradreta com Vox oculten de manera servil agitant un discurs d’odi contra la immigració. Una força política nostàlgica del franquisme criada a l’ombra del règim del 78 i producte del desengany dels social-liberals i els seus “regeneradors progres” i una esquerra tèbia, acomplexada, que no fa peu entre la classe treballadora.

La gestió de la pandèmia per part dels governs central i autonòmics, ha deixat després d’una reguera de morts, un enorme augment dels nivells de pobresa, en tant i quan els recursos han estat destinats a cobrir les necessitats dels grans empresaris i lobbies com les elèctriques o les comunicacions; els grans tenidors d’immobles, la banca o les grans companyies de l’Ibex 35, els mateixos que decideixen en última instància com s’ha de resoldre les crisis capitalista.

En aquest punt avançat, les CCAA, com la Generalitat de Catalunya tenen la mateixa responsabilitat quant a les mesures soci-econòmiques i sanitàries que el Govern de Pedro Sánchez i Pablo Iglesias.

No hi ha una sortida progressiva per a les majories socials si no es toquen els interessos materials de la minoria de privilegiats que sosté aquest sistema. Sense l’expropiació dels principals recursos essencials, tant dels recursos econòmics, financers, naturals així com dels grans serveis de les mans del capital privat per a posar-lo al servei de les necessitats socials, continuaran fent que les crisis d’aquest sistema es paguin amb la penúria i el sofriment de les majories.

Cal construir una esquerra, de classe, independent de tots els partits patronals, que peli obertament i de manera conseqüent per aquesta perspectiva.

Et pot interessar: Tercera onada: un programa d’acció urgent per a impedir un nou crim social contra la classe treballadora




temes relacionats

Govern de coalició PSOE-UP    /    Unidas Podemos   /    Precarietat laboral   /    Pobresa   /    Política Estat espanyol   /    Acomiadaments   /    Pobresa energètica   /    PSOE   /    Societat

Comentaris

Comentar