El principi d’acord entre el PSOE i Unidas Podemos per a la suposada derogació de la Reforma Laboral del PP deixa per fora alguns dels grans atacs que Rajoy va imposar en 2012 i han donat cobertura a la brutal caiguda de salaris i condicions de l’última dècada.
El govern reconeix que les modificacions estaran subjectes a la negociació amb les direccions de CCOO i UGT i la patronal, CEOE i CEPYME, així com el vistiplau de Brussel·les. Tenir-la llesta per a abans que acabi l’any és condició per a rebre el següent tram dels Fons Europeus.
Això de per si mateix posa més que en dubte el contingut de la reforma “progressista”. Però si atenem a quals seran matèries de negociació - simplificació de contractes, revisió de la prevalença dels convenis, la ultraactivitat dels mateix, el reequilibri de les forces en la negociació entre treballadors i empreses i la subcontractació – i quins queden per fora d’aquesta, es pot fer una llista de quines mesures de Rajoy sobreviuran al ministeri de Yolanda Díaz.
Escribo hoy en @iDiarioES sobre la reforma - que no derogación - de la #ReformaLaboral del PP anunciada por #PSOE y #UnidasPodemos. ¿Cuáles son los ataques de 2012 que en 2021 el gobierno "progresista" quiere que permanezcan? https://t.co/a1B7yR8tAt
Va también hilo
👇🧵— Santiago Lupe (@SantiagoLupeBCN) November 2, 2021
Articles 41 i 82.3: la barra lliure per a rebaixar salaris i condicions
Des de 2012 les empreses tenen, segons l’article 41 de l’Estatut dels Treballadors, la potestat d’aplicar “modificacions substancials de condicions de treball” en matèria de jornada, salari, horari, torns o funcions de cada categoria, quan existeixin causes “econòmiques, tècniques, organitzatives o de producció”. Paral·lelament l’article 82.3 permetia als empresaris, amb acord amb els representants de l’empresa, a despenjar-se del compliment del conveni col·lectiu per aquestes mateixes causes.
Tots dos articles són els que han donat en la pràctica barra lliure als empresaris per a portar endavant rebaixes salarials, reduccions de jornada i altres retallades de drets – pauses, dies de descans, calendaris de vacances...- per un ventall tan ampli de causes que sempre trobaven alguna. Així, les causes econòmiques ni tan sols havien d’implicar pèrdues, bastava amb una baixada de la productivitat o una disminució dels beneficis respecte a trimestres anteriors.
De tot això no hi ha ni paraula, ni en el preacord anunciat ni en les propostes que ve defensant la ministra de Treball. De fet eliminar per complet tots dos articles va quedar ja per fora de l’acord del govern de coalició. El nou, i encara més greus, és que ara ni tan sols parlen de la seva reforma o limitació.
Per tant, i tal com demana Brussel·les, la nova reforma laboral promet deixar intacte el que ha estat un dels principals instruments per a la precarització de l’ocupació en milers d’empreses en els últims 10 anys.
Articles 51, 52 i 56: acomiadaments col·lectius sense control administratiu i acomiadament lliure i barat
L’altre gran atemptat contra els drets laborals de 2012 és en forma de la suspensió de l’obligatòria autorització administrativa per als Expedients de Regulació d’Ocupació. Aquests acomiadaments massius devien fins llavors ser autoritzats per l’autoritat laboral pertinent. L’eliminació d’aquesta condició va facilitar l’aplicació de EROs indiscriminada, acollint-se a les mateixa barra lliure de causes “econòmiques, tècniques, organitzatives o de producció”, i va minvar substantivament la capacitat de pressió i incidència de vagues i conflictes laborals.
Ni aquesta qüestió, ni la modificació de les causes d’acomiadament objectiu, apareixen en les línies de reforma presentades pel govern del PSOE i Unidas Podemos. Continuarà sent procedent l’acomiadament per les mateixes 4 causes, i amb una indemnització irrisòria de 20 dies per any amb un màxim de 12 mensualitats. En el cas de l’improcedent, cada vegada més difícil de demostrar, la indemnització seguirà en els 33 dies un màxim de 24 mensualitats. Res de retornar-la als 45 dies previs a la reforma laboral de Zapatero i que avui ja Unidas Podemos accepta totalment.
Només si es demostra una vulneració dels drets fonamentals l’acomiadament es considerarà nul. D’aquesta manera la ministra de Treball del PCE deixa intacte una estructura laboral en la qual l’acomiadament és en la majoria dels casos lliure. L’empresari té un ampli ventall de causes per a justificar un ERO sense autorització o un acomiadament objectiu individual, i en cas que aquest últim no tingui justificació només ha de desemborsar una mica més de diners en la indemnització.
Es deroga la fi de la ultractivitat sense revertir la sagnia de convenis causada per ella
Dos de les matèries que s’han anunciat com a eix de la reforma “progressista” tenen molt més de relat que de mesures amb incidència real.
D’una banda està la tan anunciada tornada de la ultractividad dels convenis col·lectius. Aquesta mesura va suposar que quan molts convenis que caducaven, la patronal es negava a renovar i quedaven així a l’any suspesos. Les i els treballadors afectats passaven a regir-se pel de rang superior – provincial, estatal o si no hi havia directament l’Estatut dels Treballadors – o forçats a acceptar un nou conveni amb condicions molt a la baixa respecte a l’anterior.
No obstant això, aquells convenis que tenien recollida la clausula d’ultractivitat – que en cas de no negociar-se un nou, es renovava automàticament l’anterior – van anar guanyant sentències i establint una jurisprudència que els ha permès conservar aquesta condició.
Així doncs, després d’una dècada, la majoria dels convenis sense aquesta clausula han desaparegut donant pas a uns altres amb pitjors condicions. Una veritable reforma contra la fi de la ultractivitat hauria d’incloure el restabliment de tots els convenis suspesos per aquest atac i l’actualització automàtica dels salaris d’acord amb la pujada del preu de la vida en tot aquest temps.
Simplificar els contractes sense pla contra el frau de llei generalitzat en la contractació
D’altra banda s’ha anunciat una simplificació dels contractes temporals i que “la temporalitat haurà de ser justificada”. Sorprèn que ni tan sols es sonrrojen en anunciar això últim. Encara que el sistema laboral espanyol disposa d’una àmplia bateria de contractes precaris i temporals, sobre el paper tots ells estan subjectes a alguna mena de justificació. La veritat, i en això res ha canviat després de dos anys de ministeri de Treball “comunista”, és que el frau de llei en la contractació laboral és generalitzat, com denuncien els mateixos sindicats i nombrosos estudis.
Reduir el nombre de contractes pot simplificar la forma, però el contingut, posar fi a la precarietat generalitzada i totalment impune de la patronal, requeriria un augment dràstic de les inspeccions de treball, els jutjats social i, sobretot, la quantia de les multes a les empreses perquè no continuï sent rendible, encara amb sancions, continuar contractant en frau de llei. Cap d’aquestes mesures està recollida en el pacte presentat avui.
No hi haurà derogació total sense un pla de lluita
Com és tònica des de l’arribada de Pedro Sánchez a Moncloa, i fins i tot abans amb Rajoy, les direccions burocràtiques de CCOO i UGT, continuen avalant la impostura del govern “progressista” i deixant en el calaix els drets perduts en l’última dècada. Tant Sordo com Álvarez han saludat el preacord entre PSOE i Unidas Podemos, sense fer cap esment a tot allò que ha quedat per fora de l’agenda fins i tot de les negociacions.
L’actitud d’aquests buròcrates sindicals, que fa anys que no saben el que és treballar, és criminal. Ni la reforma laboral del PP, ni tota l’herència de contractes porqueria, precarietat i acomiadament lliure dels governs de populars i “socialistes”, serà derogada per “la gràcia” d’un govern presidit pel PSOE, encara que ara compti amb la complicitat de Podemos, IU i el mateix PCE.
És necessari denunciar aquesta política i exigir a les direccions de CCOO i UGT que abandonin la taula del diàleg social i preparin un pla de lluita, que comenci amb una jornada de vaga general de 24h, per la derogació definitiva de les reformes laborals de Zapatero i Rajoy.
L’esquerra sindical, amb els sectors combatius de CCOO i UGT que s’oposin a la política dels seus dirigents, i al costat de l’esquerra política i social que ens reivindiquem anticapitalistes, hem de ser part d’aquesta exigència, promoure l’organitzacions en els centres de treball per a barallar per aquesta perspectiva i començar a aixecar un programa alternatiu al del "reformisme sense reformes" que passi per mesures d’emergència com la prohibició dels acomiadaments, la fi de tots els contractes precaris, una pujada general i lineal de salaris de 500 euros, un SMI de 1500 i una reducció de la jornada laboral a 30 hores amb l’obligació de realitzar les contractacions necessàries per a cobrir el nombre total d’hores, i acabar així amb una desocupació que ronda encara el 15%.
Et pot interessar: PSOE i Unidas Podemos pacten “derogar” la reforma laboral del PP, però hi ha parany en la lletra petita
