Debats esquerra

Els desafiaments de la CUP davant la crisi del processisme

La CUP inicia un procés de debat obert per a conformar la seva candidatura davant les pròximes eleccions catalanes. Una oportunitat per a superar la política de mà estesa i construir una alternativa anticapitalista i de classe.

Santiago Lupe

Barcelona | @SantiagoLupeBCN

dijous 23 de juliol| edició del dia

El curs polític arrencarà de nou amb Catalunya en el centre del tauler polític. Com al 2017 amb l’Operació Anubis o al 2019 amb l’Operació Judes, la Judicatura prepara un nou cop aquesta vegada en forma de la destitució ni més ni menys que del President de la Generalitat. El jutge Marchena, el president del judici del procés, confirmarà el 17 de setembre la sentència d’inhabilitació pel delicte de desobediència. Un jutge deposa al president de Catalunya per negar-se a retirar una pancarta que exigia la llibertat dels presos polítics als quals aquest mateix jutge va condemnar a penes de més de 10 anys per celebrar un referèndum. Democràcia “made in” 1978.

Unes eleccions signades per la crisi del processisme

Previsiblement, i si la situació sanitària ho permet, la destitució de Torra es produirà amb les noves eleccions autonòmiques. El 4 d’octubre és la data que es comenta en les “tertúlies”, però de moment encara res se sap. El que és segur és que seran uns comicis signats pel latent conflicte democràtic català d’una banda, però també per una pandèmia que ha impactat amb força a Catalunya i que avui té aquí un dels principals epicentres del rebrot.

L’última enquesta presentada aquesta setmana per El Periódico de Catalunya donava uns resultats molt similars a altres anteriors. Es preveu una pujada del vot independentista, que superaria per primera vegada la frontera del 50%, i una reestructuració del pes de cada agent en cadascun dels blocs.

En el bloc unionista pugen tots a costa de Ciutadans, que es desplomaria passant de 36 a 15. PP doblaria el seu resultat passant a 8 diputats, Vox irrompria amb 5 o 6 escons i el PSC passaria dels seus 17 a 25 o 26. Els Comuns per la seva part pujarien lleugerament passant de 8 a la desena. En el bloc independentista els moviments donarien a ERC la primera posició passant de 32 a 34 o 35, JxCat es deixaria un parell pel camí fins als 30 i la CUP doblaria la seva representació fins als 8.

A l’unionisme s’enforteix doncs al centre, amb un PSC que al costat dels Comuns tractarà de retornar una normalització autonòmica secundant-se en els sectors del processisme, com a ERC, disposats a això. En el soberanisme assistirem possiblement al sorpasso d’ERC i una crisi dels hereus del pujolisme, sobretot si acaben concorrent per separat el PDECAT i JxCat.

Tot de conjunt dóna un escenari que confirmarà l’anunciada crisi de la direcció procesista, els partits històrics de la burgesia i petita burgesia catalanista que han estat al capdavant en l’última dècada del major moviment democràtic nacional viscut a Catalunya fins avui.

Una crisi en la qual sens dubte ha jugat un paper clau la repressió de l’Estat i la seva operació de decapitació de tots dos partits. Però no es pot explicar ni entendre només per aquest factor. És una crisi expressió de la fallida política del procés, entès aquest com el full de ruta que va vendre la il·lusió que el dret d’autodeterminació es podia conquerir per una combinació de mobilitzacions ciutadanes, desobediència institucional i amb els partits del règim català al capdavant.

Superar el processisme des de les lliçons de 2017

Tota crisi és una oportunitat i aquesta ho és sens dubte per a posar les bases de l’alternativa que va faltar al 2017. Una alternativa al procés que tregui les lliçons plantejades per aquella tardor, que en molts sectors del moviment i de l’esquerra independentista va portar en aquests anys a replantejar-se críticament tant el full de ruta de la qual van ser part, com les aliances de classe que es desprenien d’aquesta.

No hi haurà ruptura amb el Règim del 78 si no és per mitjà d’una mobilització revolucionària, amb la classe treballadora al capdavant, prenent, aprofundint i generalitzant l’exemple de la vaga general del 3 d’octubre.

No hi haurà una mobilització d’aquest tipus si no és perquè la lluita per la lliure autodeterminació no està indissolublement unida a un programa que resolgui els grans problemes socials, que qüestioni i avanç sobre els interessos dels grans capitalistes, sense la qual cosa els efectes de l’actual crisi sanitària, econòmica i social es tornaran a descarregar sobre la classe treballadora i els sectors populars.

Només amb una mobilització d’aquest tipus es podria soldar la unitat i solidaritat amb les i els treballadors de la resta de l’Estat, per a lluitar en comú contra el Règim del 78 i obrir el camí a la conquesta de repúbliques de treballadors que puguin federar-se fraternal, lliure i voluntàriament.

Per a un full de ruta d’aquest tipus els companys de viatge no poden ser els representants de les grans famílies catalanes. Els mateixos que avui són gestors del crim social de la pandèmia. Que externalitzen serveis com els rastrejadors, acomiaden el reforç covid i mantenen intacte el negoci de la sanitat privada. Que permeten que empreses com Nissan i les seves subcontractes deixin al carrer a 25 mil famílies. Que parlen de república i dret a decidir però en els moments decisius, quan una gran mobilització posa contra les cordes al règim, opten abans per acceptar la presó i l’exili, que per permetre el desenvolupament de la mobilització i autoorganització obrera i popular a la qual temen molt més.

La CUP, novament, en la cruïlla: mà estesa o una política d’independència de classe

En aquests dies s’estan realitzant assemblees obertes de la CUP en diferents ciutats dels Països Catalans. En elles participa tant la militància de l’esquerra independentista com d’altres organitzacions revolucionàries, per a definir com hauria de ser el contingut d’una candidatura per a les pròximes eleccions.

La CUP té en aquestes eleccions una nova oportunitat. No ens referim a les projeccions demoscòpiques que li donen un resultat que duplica la seva representació. Ens referim al fet que l’actual situació -de crisi del processisme, del règim que persisteix malgrat els intents de restauració “progre” del PSOE i Unitat Podemos i una social que promet superar per molt a la de 2008- dibuixa un escenari en el qual la construcció d’una alternativa anticapitalista i de classe passa a ser una necessitat urgent.

Com en altres moments des de l’emergència del moviment democràtic català, la disjuntiva torna a estar en si el que toca és reconstruir aquesta unitat sobiranista i reeditar la política de “mà estesa”. O si, per contra, és el moment d’impulsar una candidatura que lligui la defensa d’un programa anticapitalista contra la crisi i la lluita pel dret a decidir i contra el Règim, a la total independència política dels partits procesistas.

Alguna cosa del primer, la mà estesa, vam veure recentment en la declaració de la CUP Lleida enfront de l’anunci del fallit confinament al costat del Segrià. Però el que necessitem és una esquerra que, lluny d’acompanyar al Govern català amb crítiques “constructives” perquè apliqui algunes mesures socials, li “declari la guerra”, igual que al govern central i a tot el Règim del 78.

Et pot interessar: Cap col·laboració ni mà estesa: els rebrots a Catalunya són el fracàs del Govern

Una esquerra que baralli per un programa amb mesures com la nacionalització de tot el sistema sanitari sota el control de treballadors i usuaris, tal com plantegen els propis sanitaris les mobilitzacions dels quals ha donat suport a la mateixa CUP. O la de les empreses que volen abaixar la persiana, com passa avui amb Nissan i les seves subcontractes i la -nacionalització de les quals també defensen des de l’esquerra independentista al costat d’altres sindicats de l’esquerra sindical. Una esquerra que lluiti per imposar impostos a les grans fortunes -les famoses 200 famílies que porten dècades vivint a l’ombra dels Pujol i hereus-, per l’expropiació dels habitatges en mans de les grans propietaries, la nacionalització de la banca, la reducció de la jornada laboral sense minvament salarial per a combatre la desocupació o la gratuïtat de tota l’educació, entre altres mesures urgents.

Et pot interessar: Primavera Sanitària contra la privatització de la sanitat i en solidaritat amb Nissan: nacionalització sense pagament sota control obrer!

Recaure o recrear les il·lusions de nou en l’aliança amb els partits processistes seria avui un error agreujat. Seria com no atendre a l’experiència recent feta amb ells en el seu rol de desviament del moviment democràtic català. Però a més seria tant com entendre com “aliats” als qui es preparen per a exercir a Catalunya el paper de gestors de les polítiques per a fer-nos pagar la crisi en curs.

És hora de deixar de considerar-los com els potencials aliats per a la conquesta de drets, i fer-ho com el que han demostrat ser, els principals obstacles per al desenvolupament de les forces socials necessàries per a conquerir-los, com vam veure en 2017, i els implementadors dels ajustos i privatitzacions que expliquen, entre altres coses, el crim social que estem vivint des de l’inici de la pandèmia.

Les múltiples crisis prèvies a la pandèmia s’agreugen amb els efectes d’aquesta. També ho farà la crisi del Règim del 78 i la reemergència d’altres processos de lluita obrera i social que es rebel·lin contra la catàstrofe econòmica que es preveu per als següents mesos i anys. Construir una esquerra que es prepari per a intervenir en aquest escenari amb una política d’independència de classes i anticapitalistes serà crucial perquè els següents embats acabin en victòria.




temes relacionats

Processisme   /    #SentenciaProces   /    CUP   /    Debats esquerra   /    Esquerra independentista   /    Judici al Procés   /    Independència de Catalunya   /    En Català   /    Independència   /    Catalunya

Comentaris

Comentar