Les xifres d’acomiadaments que s’estan anunciant aquests dies en el sector bancari són marejadores. El banc que s’emporta la palma és CaixaBank que ha plantejat un ERO recentment que suposa un ajust de 7.800 ocupacions ni més ni menys, partint d’una previsió inicial de 8.291. Situant-se així en el tercer lloc per nombre d’acomiadaments en qualsevol empresa des que hi ha xifres històriques.
Però és que en el sector estan prevists molts més. A CaixaBank se li agreguen els acomiadaments anunciats pel BBVA que se situen a l’entorn dels 3.800 cessaments, més els una mica més de 3.5000 que ha establert el Banc de Santander; Ibercaja amb altres 750; o els 1.800 del Banc Sabadell. Tot això implica llançar al carrer a més de 18.000 treballadors i treballadores entre 2020 i 2021. I això si no continua la cadena d’acomiadaments, alguna cosa que no cal descartar en absolut. Des de 2009 fins aquí s’ha produït en el sector un tsunami d’acomiadaments que aconsegueix pràcticament un volum de 100.000 treballadors menys.
En tot cas, està suposant un greu problema d’imatge per al Govern “més progressista de la història”, atès que això no sols està succeint en el sector bancari, sinó que s’estan estenent per tots els sectors econòmics com una reguera de pólvora. Els ERO, sobretot en les grans empreses, s’estan generalitzant en diversos sectors econòmics: banca, automòbil, energia, transport, comerç, etc, atacant així la pretensió, que s’ha demostrat falsa durant tota la pandèmia, que el Govern havia pres mesures efectives per a prohibir els acomiadaments durant la crisi.
Segons es calcula les grans empreses de l’IBEX 35 tenen plans per a acomiadar en total a més de 35.000 treballadores i treballadors. Aquí estan els acomiadaments per ERO anunciats ja per empreses importants, totes elles amb beneficis i que, en la seva gran majoria, s’han vist beneficiades per ajudes i subvencions de tota mena, incloent els ERTO i reduccions fiscals i de Seguretat Social. Així, destaquen els ERO d’El Corte Inglés (3.292), H & M (1.100), Endesa (1.200), Airbus (1.000), o Nissan que va tancar la fàbrica posant al carrer a 2.500 treballadors i treballadores directes i molts més indirectes, entre altres.
La veritat és que els acomiadaments han estat una realitat constant durant la pandèmia, malgrat al matalàs que per a les empreses han suposat els ERTO, que els ha possibilitat disposar de manera flexible i sempre a costa de l’erari públic de les seves plantilles, en el moment en què li anessin necessaris i beneficiant-se d’importants bonificacions i gratificacions de la Seguretat Social. Tot això amb un cost que ha superat els 30.000 milions d’euros.
Per això, les xifres de l’atur s’han esmorteït en relació a altres crisis, quedant molt per sota de la caiguda del PIB i deixant fora de la seva comptabilització a més de 3,5 milions de treballadors i treballadores que van arribar a estar en ERTO, en el moment més àlgid de la crisi.
No obstant això, només durant el primer mes de la pandèmia es van produir al voltant d’1 milió d’acomiadaments i l’última dada de la EPA del primer trimestre indica la desaparició de 137.500 ocupacions, que és el descens dels ocupats registrat, atès que l’atur, no obstant això, ha descendit lleugerament respecte al trimestre anterior, a conseqüència que aquestes ocupacions han sortit del mercat de treball al no buscar activament ocupació.
Ara és la banca la que està amenaçant l’equilibri i les previsions de desocupació del Govern, que es mostra impotent davant aquesta allau d’acomiadaments. Malgrat que, per exemple, en el principal protagonista dels ERO anunciats, CaixaBank, el Govern forma part del seu Consell d’Administració, sent el segon major accionista amb el 16% de les accions.
Però no sols és que s’hagi rentat les mans respecte a aquest gegantesc ERO, és que més enllà de les crítiques als elevats sous en un context de crisi i amb acomiadaments pel mig, és que la no derogació de la reformes laborals de Zapatero i sobretot Rajoy, fa que la intervenció pública en els ERO no sigui més que testimonial. És a dir, l’alliberament dels ERO permet a les empreses moure els fils al seu antull, sobretot si enfront es troben uns sindicats majoritaris, CCOO i UGT, burocratitzats que signen ERO després de ERO i ERTO després d’ERTO.
Una banca que, a més, per si no fos prou, s’ha beneficiat dels avals de préstecs per valor de 120.000 milions d’euros que els ha permès engreixar els seus negocis, sense pràcticament cap risc, atès que eren préstecs covid-19 avalats per l’Estat entre un 60% i un 80%, i, per tant, si hi ha un impagament l’ha d’assumir pràcticament íntegrament l’Estat. I perquè així van poder netejar-se de crèdits de cobrament insegur, refinançant-los per aquesta via, i, a més, concedir nous sota aquest paraigua, assegurant-se un benefici considerable amb aquests préstecs, als quals afegeixen comissions i punts d’interès respecte als que dóna l’ICO. Tot un chollazo.
Els banquers espanyols entre els qui més guanyen d’Europa
La veritat és que els presidents i consellers delegats dels principals bancs de l’Estat espanyol són els que més retribucions han tingut de tota Europa, malgrat que representen entitats més petites que la resta de les europees en molts casos i obtenint pitjors resultats de beneficis que aquelles.
Quan es van anunciar els ERO massius, sobretot el de CaixaBank, el Govern a través sobretot de la ministra Calviño, va caure en el compte de la immoralitat absoluta que suposa que tractin de justificar-se els acomiadaments sobre la base de la mala situació bancària, mentre que els enormes guanys dels directius segueixen disparats i s’anuncien i duen a terme repartiment de beneficis entre els accionistes, alguna cosa que va desaconsellar la UE mentre estiguéssim sota la crisi pandèmica.
No obstant això, més enllà de fer una crida al Banc d’Espanya i de lamentar que en aquestes circumstàncies es produeixin aquests fets, el Govern “més progressista de la història”, no ha mogut ni un sol dit per a detenir els acomiadaments. Ni tan sols es va anunciar cap oposició als plans del banc en el si del Consell d’Administració del banc del qual formen part. I, per descomptat, res de recordar-se d’allò que van manifestar, amb autèntic cinisme, al principi de la pandèmia que els acomiadaments havien quedat prohibits.
Per tot això, la veritat és que els salaris dels banquers espanyols han estat sota l’atenta mirada del conjunt de la societat durant les últimes setmanes, i molt especialment dels sindicats i el Govern, encara que sense cap resultat concret com s’ha assenyalat, més enllà de la indignació i els cops de pit.
Si realitzem una comparació entre els sous rebuts pels executius de banca espanyols en 2020, en relació als sous dels seus homòlegs europeus, el que veiem és que els millor retribuïts són els directius dels bancs suïssos. El major directiu del banc suís UBS va percebre 11,7 milions d’euros, sent el segon l’executiu del Credit Suisse amb 7,72 milions d’euros de retribució.
Però és que Ana Botín, presidenta del Banc Santander, se situa en la quarta posició amb uns ingressos de 6,82 milions d’euros i just darrere se situa José Antonio Álvarez, conseller delegat també del Santander, amb també ni més ni menys que 6,02 milions d’euros de retribució. El següent executiu bancari espanyol en la classificació que tenim és a Carlos Torres, president del BBVA, que se situa en el lloc número 10 de la llista amb 4,09 milions d’euros.
I així anem veient com els següents llocs que ocupen els executius espanyols són el 14, el 17, el 20, el 24 i el 25 de la llista dels més ben remunerats. Tots per sobre del milió d’euros anual, sent l’últim d’ells el que era President de CaixaBank, Jordi Gual amb 1,38 milions. Encara que ara ho ocupa Gorigolzarri i, precisament, s’ha publicat que amb motiu de la fusió s’havia triplicat el sou i aconseguia ara els 1,8 milions d’euros. A aquestes remuneracions que són les fixes, cal afegir altres conceptes variables que incrementen els ingressos escandalosos, encara més.
Respecte dels beneficis bancaris en aquesta classificació els bancs espanyols s’han situat durant 2020 a la cua dels bancs europeus. Encara així han tingut beneficis i si s’han vist més afectats ha estat per les provisions que els ha exigit el Banc d’Espanya davant les incerteses, molt més profundes en l’Estat espanyol, econòmiques derivades de la pandèmia durant 2020. CaixaBank, per exemple, va guanyar durant 2020 1.381 milions d’euros i el BBVA va obtenir beneficis per import de 1.305 milions d’euros, la qual cosa donada la situació econòmica són resultats que els hauria d’haver permès no realitzar ni un sol acomiadament.
La reducció d’oficines també serà molt significativa, la qual cosa posarà enormes dificultats a molts usuaris dels bancs, sobretot els de major edat per a poder fer front als seus tràmits i necessitats. A més, de l’enorme augment de les comissions que repercutirà sobre les classes populars, veient així com es dessagnen els seus petits estalvis per l’apetit voraç dels beneficis dels grans aparells financers.
Tampoc podem oblidar tot l’autèntic robatori produït per tots aquests bancs durant la crisi de 2008 amb les clàusules abusives en els préstecs hipotecaris, l’estafa de les preferents i els més de 40.000 milions d’ajudes públiques no retornades i l’última intervenció a càrrec de l’Estat del banc dolent, SAREB, per a garantir els seus comptes fent-se càrrec del forat de 10.000 milions i els 35.000 en actius que en lloc de ser destinats a habitatge públic per als més vulnerables, continua sent utilitzat amb finalitats especulatius.
El Govern de coalició del PSOE i Unides Podemos, autoproclamat com “el més progressista de la història”, no ha estat capaç d’avançar sobre els beneficis i interessos de la gran banca i les empreses de l’IBEX 35, garantint l’ocupació i lluitant contra la precarietat i la desocupació de masses. Més aviat, al contrari, ha mantingut les reformes laborals de Zapatero i Rajoy continuant i anunciant nous atacs als drets laborals i socials de les i els treballadors.
Per tot això cap confiança en aquest Govern, sinó que per contra, cal aixecar un calendari de mobilitzacions al carrer per un programa anticapitalista i de classe sobre la base d’un front únic sindical i polític, que agrupi l’esquerra sindical i a les bases dels sindicats majoritaris burocratitzats i als partits de classe, per a imposar una sortida favorable a la classe treballadora i les classes populars que inclogui la prohibició dels acomiadaments, la nacionalització de la banca sota control dels treballadors i usuaris i el repartiment de les hores de treball sense reducció salarial per a atacar la desocupació, entre altres mesures, i aconseguir que la crisi la paguin, aquesta vegada sí, els capitalistes.
