Economia

CONTRAPUNTO

Eleccions als EUA: què està en joc per al domini imperialista?

Esteban Mercatante

@EMercatante

diumenge 1 de novembre| edici� del dia

Per a bona part de l’establishment polític bipartidista i de la classe capitalista dels Estats Units hi ha molt en joc en les eleccions del pròxim dimarts 3 de novembre, plantejades potser com a més decisives que les de 2016. Per només esmentar algun exemple, Eliot Cohen, ex assessor de Condolezza Rice durant el govern de George W. Bush, va plantejar en l’última setmana a Foreign Affairs que un triomf de Donald Trump que li atorgui la reelecció marcaria ni més ni menys que “el final del poder nord-americà” [1]. Similar dramatisme veiem replicat en alguns analistes locals inclinats pel triomf del demòcrata Joe Biden [2].

En la mirada d’aquests sectors, entre els que se situen les signatures capitalistes més globalitzades dels Estats Units i que durant les últimes dècades van estar entre les més dinàmiques en matèria de rendibilitat i acumulació de capital, quatre anys més de Trump podrien portar major ruptura d’aliances històriques i un mal als aliniaments en els que es va recolzar el domini nord-americà des de la II Guerra Mundial. Una potència encara poderosa, però més aïllada, és el temor que volen conjurar amb un triomf de Biden.

Els “cignes negres” de 2020

Trump va arribar al govern com a resultat dels efectes devastadors que la Gran Recessió de 2008-2010 va tenir sobre amplis sectors de la societat nord-americana, i encara que per a 2016 l’economia nacional exhibia 6 anys d’una recuperació que per a bona part de la classe treballadora havia arribat a penes a comptagotes, acaba els seus primers quatre anys enmig d’una crisi fins i tot pitjor i que té múltiples dimensions.

Al començament de 2020, tot indicava que el magnat caminava tranquil cap a la reelecció, ajudat per la continuïtat del creixement econòmic durant els primers tres anys del seu mandat. Això va ocórrer perquè va continuar beneficiant-se durant els seus quatre anys de govern de les mateixes polítiques de laxitud monetària que la Reserva Federal (Fed), el banc central dels EUA, ha sostingut de forma gairebé contínua des de 2008. Quan la Fed va començar a desarmar aquesta laxitud en 2018, pujant les taxes d’interès, Trump va pressionar de manera desembussada a Jerome Powell, titular de la institució, per a revertir aquest canvi de curs, cosa que va aconseguir finalment a finals d’aquest any, tornant durant 2019 la baixa de taxes. A aquest estímul Trump li va agregar una temptadora retallada d’impostos per a les signatures multinacionals que repatriessin capitals, quelcom que va atreure centenars de milers de milions de dòlars que, lluny d’invertir-se en emprenedories productives, van anar cap a la borsa o repartint-se entre els accionistes.

La perspectiva de reelecció molt probable es donava malgrat el descontrolat sistema de govern que va caracteritzar a la seva administració, que queda reflectit ja des dels títols d’alguns dels llibres que més repercussió van tenir entre els que es van publicar sobre la vida interna a la Casa Blanca durant aquests anys [3]. Tampoc semblava fer mossa en la base de Trump la falta de resultats palpables significatius que va mostrar l’intent de fer concret el seu proclamat “Amèrica Primer”. La “guerra comercial” amb la Xina no va tenir resultats perceptibles; la seva promesa d’abandonar el Tractat de Lliure Comerç d’Amèrica del Nord (TLCAN o NAFTA en anglès), el més important que té els EUA amb el Canadà i Mèxic, va acabar reemplaçada per una renegociació del mateix en la que el Canadà i Mèxic li van fer diverses concessions, però que manté alineaments d’obertura comercial que Trump havia promès abandonar. La noció amb la que Trump havia fet campanya, que una política que defensés més agressivament els “interessos” dels EUA faria que tornin els treballs que les empreses havien “exportat” a altres països, va quedar en gairebé res. A penes si va haver-hi en aquests anys un parell d’anuncis altisonants d’empreses que van prometre crear noves ocupacions. Així i tot, la reelecció semblava possible.

La Covid va canviar tot l’escenari. La mala gestió de la crisi sanitària, que va incloure “reacció tardana, la falta de coordinació entre el govern federal i les autoritats dels estats i municipis, la fustigació als governadors demòcrates que van disposar aïllaments socials i l’alè a la militància ant-quarantena” [4],quelcom que se suma a un sistema de salut que exclou a desenes de milions de persones, va portar als EUA a tenir 200.000 morts per coronavirus, que superen les ocasionades per la suma de les últimes cinc guerres que va lliurar la potència imperialista.

La desfeta econòmica que va mostrar durant la primera meitat d’enguany amb números esgarrifosos no vists des de la Gran Depressió que va seguir al crack de 1919, va tenir devastadores conseqüències que van escombrar amb la narrativa d’“èxit econòmic” que havia construït Trump.

Malgrat el paquet econòmic d’emergència sense precedents implementat per l’administració, que va aconseguir el 13,2% del PBI, i del que l’aclaparadora majoria va anar a les butxaques de les grans empreses, recuperant les accions d’aquestes com mai, desenes de milions es van veure empesos a la desocupació. La taxa de desocupació va arribar al 14,7% a l’abril, encara que posteriorment aquesta va disminuir fins a 7,9% al setembre; aquesta “recuperació” es deu en part a que, des d’abril, 4,4 milions de persones de les 164,5 milions que integraven la força de treball activa van deixar directament de buscar ocupació. Avui són 160,1 milions els qui tenen ocupació o el busquen. Per això, en l’opinió de Joe Brusuelas, de la consultora RSM, “la ‘taxa real de desocupació’ es troba més aviat al voltant de l’11 o 12%”. Si bé els últims números parlen d’una economia creixent del 7,4% en el tercer trimestre, deixant enrere part de l’enfonsament previ, al mateix temps s’evidencien nous senyals de fre com a resultat dels tancaments als que obliguen els rebrots de la Covid.

En aquest context, l’assassinat de George Floyd el 25 de maig a les mans de la policia va desfermar massives mobilitzacions en tot el país contra la violència racial i policial que van aconseguir una escala no vista en dècades, obrint una situació convulsionada. Mentrestant tant Trump com Biden van realitzar cadascun la seva utilització electoral d’aquestes mobilitzacions, la situació mai va acabar de tancar-se, com va tornar a mostrar-se en l’última setmana amb un nou assassinat de les forces policials d’un jove afroamericà, William Wallace, quelcom que va portar a un nou esclat de mobilitzacions i enfrontaments amb la policia.

Aquesta “tempesta perfecta” fa que Trump arribi al 3 de novembre amb gairebé totes les enquestes en contra. Encara que l’elecció podria no definir-se aquest dimarts si s’obre tota una sèrie de batalles judicials en estats clau, com ja anticipen la major part dels analistes que ocorrerà tret que l’avantatge en favor de Biden sigui aclaparadora.

La “il·lusió” de recuperar l’hegemonia

En 2016, Trump va guanyar les eleccions plantejant, sota el lema “Amèrica primer”, una dràstica reorientació de la política nord-americana. El nucli central del seu plantejament, que ja era present en sectors polítics –sobretot republicans– però que ell va extremar, és que la “governança global” a través d’organitzacions com el G7 o el G20, que es recolza en aliances amb altres potències i la integració d’alguns països dependents amb l’objectiu d’impulsar polítiques que resguarden els interessos capitalistes, i que es va forjar bàsicament per impuls dels EUA i per imposició als països dependents i semi-colonials, no actua en benefici dels EUA. En el centre del seu rebuig es van situar l’Organització Mundial del Comerç –que es va tornar irrellevant– i els tractats de lliure comerç multilaterals, i va repudiar l’Acord Climàtic de París. També va apuntar des del minut zero del seu govern contra l’OTAN, aliança militar amb altres potències, a les quals va exigir que aportessin més fons per a sostenir-la sota amenaça d’abandonar-la.

Alguns autors, com Gabriel Merino, assenyalen l’existència d’una fallida en la classe dominant nord-americana –i centralment en el personal polític i militar– entre sectors “globalistes” i “americanistes”, dels qual els origens es remunten a 1999-2001 –una reacció contra l’avanç “globalista” durant els anys de Bill Clinton marcats pel triomfalisme post Guerra Freda–, però que es va aprofundir durant la segona dècada del mil·lenni ajudada a pujar pel “creixent malestar popular anti-stablishment” [5]. La base d’aquesta ruptura remet a l’evidència que els EUA es troba en una “pèrdua de poder relatiu en l’escenari mundial”, agreujada després de la crisi de 2008-2010, davant la que les respostes de totes dues ales no van ser capaces de donar cap resposta que evités el continu agreujament, mantenint així un “empat hegemònic entre forces dominants dels Estats Units que s’expressa en profundes polaritzacions entorn de tots els temes que fan a les construcció d’un projecte polític estratègic” [6]. En el govern de Trump, aquest enfrontament es va fer manifest en les dificultats que va enfrontar al moment de traduir el seu “Amèrica primer” en un programa consistent. Això no només respon a les dificultats intrínseques per a fer coherent un projecte que es reivindica aïllacionista en la principal potència mundial, sinó a que es va enfrontar des del primer moment amb l’hostilitat dels sectors més gravitantes de la classe capitalista nord-americana a qualsevol intent d’atacar la integració econòmica internacional que els va permetre valorar la seva capital a ritmes elevats durant les últimes dècades.

Així i tot, si ho jutgem pel que diuen alguns experts de política exterior, els danys que va causar Trump i els que podria ocasionar en quatre anys més de govern podrien ser irreparables. Per al ja citat Cohen, si Trump tornés a imposar-se el 3 de novembre (o per decisió judicial en les setmanes següents), els EUA li estaria mostrant al món “que es va rendir en les seves aspiracions pel lideratge global i va abandonar qualsevol noció de propòsit moral en l’escena internacional” [7]. És cridaner que l’autor no objecta centralment els alineaments de política de l’administració de Trump, sintetitzats en l’“Amèrica primer”, més enllà que no els comparteix. El seu blanc principal, i el que assenyala com a major amenaça, està en l’“estil” de Trump, manifestat en “el seu enfocament erràtic del lideratge, el seu desdeny pels aliats, la seva estimació pels dictadors”; en aquest estil troba Cohen la raó major del creixent aïllament dels EUA en el panorama internacional.

En una sentit similar, en la mateixa publicació, Kori Schake considera que si Trump és reelegit, la revalidació de la seva “Amèrica Primer” tindrà severes conseqüències. “L’enfocament egoista de la política exterior de l’administració Trump, si es manté, empenyerà a altres potències a forjar noves aliances”. El president “i els líders republicans que el secundin hauran de fer-se responsables del que han forjat: un nou ordre que exclou als EE. UU” [8]. Aquest nou ordre “post-americà” no és quelcom hipotètic, sosté Schake, sinó que nombrosos indicadors posen de manifest que ja està forjant-se: “els adversaris dels EUA i els aliats més voltats estan actuant per a disminuir la seva hegemonia i crear un ordre a les seves expenses” [9]. Esmenta la creació d’un “petro-iuan”, que apunta a la realització de transaccions de cru esquivant al dòlar; també, al desenvolupament per part de l’Índia i Rússia de sistemes de pagament que eviten la zona del dòlar; el mateix que estan fent els aliats europeus dels EUA “Quan els EUA es va retirar de l’Acord Trans-Pacífic, Austràlia, el Canadà i el Japó van posar en vigor el tractat sense ell” [10]. Conclou que, si els republicans no repudien a Trump i el seu “Amèrica primer” en aquestes eleccions, aquest país “es trobarà no simplement aillat, sinó que s’enfrontarà a un ordre internacional que es protegeix de la influència dels Estats Units i que és indiferent als interessos dels Estats Units” [11].

Hi ha altres mirades que són una mica més pessimistes sobre la possibilitat de canviar el curs. És el cas d’Andrew Bacevich, un altre influent pensador de la política exterior nord-americana. L’autor, que acaba de publicar el llibre "La era de las ilusiones". Com els EUA va malgastar la seva victòria en la Guerra Freda, va participar d’una conversa organitzada per la Universitat Torcuato Di Tella on va donar la seva visió del panorama nord-americà. En la seva opinió, el període 1989-2016 va ser l’època en la que “l’hegemonia dels EUA semblava possible”, és a dir aquesta “època d’il·lusions” a la que es refereix el seu títol. L’administració Trump simplement va acabar de destrossar aquest miratge, però ja feia temps que els EUA havia malgastat els avantatges que li va atorgar el triomf sobre l’URSS. El “mal ús” del poder militar va ser la principal raó per a aquesta deterioració, és a dir, sosté Bacevich, la utilització del mateix per a fins que fossin més enllà de la defensa.

Bacevich comparteix en bona part l’avaluació sobre el període de Trump. En la seva opinió en 2016, quan Trump va guanyar les eleccions, “va arribar el moment d’explicar en què consisteix l’‘Amèrica primer’ en termes pràctics. I va resultar ser que no significa gairebé res. És possible, crec, construir una política exterior de principis que provingui de l’Amèrica Primer. Però Trump no és un home de principis”. El que vam tenir, “no va ser una política orientada a l’‘Amèrica primer’, sinó una política que no és política”. Vam tenir “impulsos, accions contradictòries, tempesta de tuits, però no hi ha un patró consistent que expliqui el que els EUA està tractant de fer en el món amb ell com a president”.

Però la idea que la política exterior pugui redreçar-se si Biden guanyés no sembla molt fundada, en opinió de Bacevich: “No hi ha res en Biden que suggereixi que és particularment audaç o creatiu”. Res indica que pugui recollir el guant de “repensar el rol dels EUA en el món d’una forma fonamental”. La “il·lusió” de reconstruir l’hegemonia canviant el curs de tensió amb alguns aliats que va tenir Trump, es provarà com res més que això.

Com sosteníem en un article recent no pot afirmar-se, quan està a punt de finalitzar el mandat del magnat novaiorquès, que la seva administració hagi significat, en el terreny de les relacions econòmiques i polítiques amb la resta del món, la ruptura abrupta que els pronòstics més malastrucs de sectors de l’establishment nord-americà anunciaven. Així i tot, sí que pot afirmar-se que Trump va accelerar nombroses tendències que ja podíem observar prèviament, i va aprofundir la situació de desordre mundial, i en aquest sentit la seva administració va marcar un punt d’inflexió. Però les dificultats en la capacitat dels EUA per a assegurar el seu domini sense desafiaments severs, que preocupen bona part dels ideòlegs de la política exterior dels EUA, és quelcom que precedeix a la presidència de Trump. Sens dubte, l’estratègia que la seva administració es va donar per a encarar-los –de forma no del tot coherent– va resultar en molts terrenys contraproduent per als seus objectius enunciats al “Amèrica Primer”, i fins i tot va beneficiar a vegades als adversaris –com va ocórrer amb l’abandó del Tractat Transpacífic que buscava organitzar un gran acord d’integració econòmica que excloïa a la Xina per a marcar-li la pista–.

Però la idea que, en cas que Trump resulti derrotat –i que efectivament accepti la derrota–, tindrem un retorn a la “normalitat”, manca de manteniment. El desafiament de la Xina continuarà marcant l’agenda qualsevol sigui el color de l’administració, i per a nombrosos analistes inclou hipòtesis de guerra com un escenari pròxim que no resulta per a res forassenyat [12]. Tampoc hi ha cap camí fàcil per a regenerar les aliances –que no només es van deteriorar per l’unilateralisme de Trump sinó per l’afebliment del poder dels EUA, encara que continuï sent la principal potència– ni per a posar en caixa a països que desafien el dispositiu de poder dels EUA i han guanyat terreny en zones sensibles, com Rússia o Turquia. El panorama de “competència entre grans potències” que identifiquen els documents de defensa dels EUA, difícilment es modifiqui amb una nova administració demòcrata [13]. També, avalua Merino, “la fractura i el empantanament continuaran, alhora que continuarà creixent el malestar de les classes populars estatunidenques i el sentiment anti-establishment” [14].

No hi ha “mal menor” per Amèrica Llatina

Des del punt de vista d’Amèrica Llatina, Trump va donar fa uns mesos l’última mostra que, per a aquesta administració, la Doctrina Monroe –Amèrica per als (nord)americans– no ha perdut vigència. La designació d’un estatunidenc, Mauricio Claver Darone, al capdavant del Banc Interamericà de Desenvolupament (BID), que des de la seva fundació –a instàncies del mateix EUA– havia estat presidit per llatinoamericans –sense deixar de seguir per això els aliniaments imperialistes–, va mostrar fins a quins nivells el magnat està disposat a saltar-se fins i tot les formalitats que adornin la primacia ianqui a la regió. Claver Darone va ser el mateix que es va retirar de l’Argentina sense saludar a Alberto Fernández el dia que va assumir com a president, pel fet que el país havia convidat a una delegació veneçolana a la cerimònia d’assumpció. També és el que va reconèixer obertament, mesos enrere, que Trump va pressionar perquè l’FMI se saltés totes les formalitats i atorgués a Mauricio Macri un generós préstec, en 2018, per a guanyar les eleccions. Durant el mandat de Trump es va endurir la relació amb Cuba, després de la distención impulsada durant el mandat d’Obama –amb la intenció d’afavorir la restauració capitalista a l’illa–. Trump també va fer costat a l’oposició colpista de Veneçuela nucleada en el suport a Guaidó –encara que segons va manifestar John Bolton en el seu llibre, el magnat no tenia massa entusiasme en les perspectives del “president encarregat”–.

Però cal no oblidar que el cop institucional al Brasil va tenir lloc durant l’administració d’Obama. En la política cap a Veneçuela –incloent sancions econòmiques– no pot esperar-se menor duresa per part d’un govern demòcrata, ja que, com observa Martín Schapiro, “el principi per a Veneçuela continuaria sent el canvi de règim” [15]. L’autor recorda que institucions regionals com “CELAC o Unasur” ja eren un terreny de disputa regional “molt abans de l’arribada de Trump”. Ni tan sols el terreny de la política cap als immigrants als EUA, més enllà de la retòrica, és previsible que ocorrin canvis substancials en els alineaments imperants.

Encara que Morgenfeld opina que no és indiferent qui s’imposi al novembre per a la regió [16], assenyala clarament que les diferències entre les polítiques que l’un o l’altre poden tenir per a la regió només “són en les tàctiques i les modalitats emprades, en l’ús de hard (Trump) o soft power (Biden), a apel·lar més al multilateralisme (Biden) o al bilateralisme (Trump) i en la retòrica més o menys agressiva, per exemple, contra Cuba” [17].

Trump o Biden poden marcar diferents polítiques, però la mateixa rapacitat imperialista, que per a la regió significa saqueig financer, extractivisme, pressió per als alineaments polítics contra l’“amenaça” Xinesa i per a mantenir totes les polítiques d’obertura econòmica, liberalització i beneficis al capital trasnacional. Qualsevol sigui el que s’imposi, en un context de crisi mundial i de disputa agreujada amb la Xina, podem esperar una major ofensiva. Es torna urgent desenvolupar una política antiimperialista per a enfrontar-la, que només pot ser articulada per les classes treballadores de la regió hegemonitzant una aliança amb el poble oprimit per a lluitar per una sortida que posi fi a la dependència i l’endarreriment.

Notes

[1] Eliot A. Cohen, “The End of American Power”, Foreing Affairs, 27/10/2020.

[2] Veure per exemple Sergio Berensztein, “Una elección determinante para el sistema internacional”, La Nación, 29/10/2020; o Natalio Botana, “Una elección crucial para el mundo”, Clarín, 24/10/2020.

[3] Alguns d’ellos són: Michael Wolff, Fuego y furia. En las entrañas de la Casa Blanca de Trump; Bob Woodward, Miedo: Trump en la Casa Blanca (2018); John Bolton, The Room Where it Happened (2020), i el més recent, també de Bob Woodward, titulat simplement Rabia.

[4] Leandro Morgenfeld, “¿Hay ‘mal menor’ para América Latina?, Jacobin Latinoamérica, 22/10/2020.

[5] Gabriel E. Merino, “Globalistas vs. Americanistas”, a Gabriel E. Merino y Patricio Narodowski (coord.), Geopolítica y economía mundial. El ascenso de China, la era Trump y América Latina, La Plata, IDIHCS-Conicet, 2019, p. 82.

[6] Ídem.

[7] Eliot A. Cohen, ob. cit.

[8] Kori Schake, “The Post-American Order”, Foreign Affairs, 21/10/2020.

[9] Ídem.

[10] Ídem.

[11] Ídem

[12] Veure per exemple Leandro Dario, “John Mearsheimer: ‘Es posible una guerra entre Estados Unidos y China en 2021’”, Perfil, 25/07/2020.

[13] “Regain the Advantage. Plan de inversión del Comando Estadounidense del Indo-Pacífico”, abril 2020.

[14] Gabriel E. Merino, “Reconfiguración del mapa del poder mundial: ascenso de Asia-Pacífico y el declive de Occidente”, El País Digital, 25/10/2020.

[15] Martín Schapiro, “Elecciones en los Estados Unidos (3): ¿Dónde queda el resto del mundo?”, Cenital, 25/10/2020.

[16] Afirma que una “derrota de Trump seria també un revés per als qui, amb una retòrica pròpia de la guerra freda, acusen a tots de socialistes intentant bloquejar qualsevol perspectiva emancipatòria a nivell local, nacional, regional i internacional” (Morgenfeld, ob. cit.). No obstant, cal recordar l’entusiasme d’Obama amb Mauricio Macri, per a comprovar els límits que pot tenir aquest canvi respecte de les dretes de la regió si guanyés Biden.

[17] Ídem.




temes relacionats

Joe Biden   /    Economia   /    Economia mundial   /    Economia   /    Imperialisme   /    Xina   /    Estats Units   /    Eleccions   /    Donald Trump   /    Internacional

Comentaris

Comentar