La formació d’ultradreta dirigida per Santiago Abascal té molt clara la necessitat d’implantar-se en la societat civil per a complir els seus objectius. Una mostra d’això ha estat l’obertura de l’Institut de Ciències Socials, Econòmiques i Polítiques a Madrid, un centre d’estudis dirigit per Marion Lepen, neboda de l’actual dirigent de Reagrupament Nacional (extrema dreta francesa). Vox hauria avalat i donat suport a la creació d’aquest centre de formació de quadres polítics i ideològics que mostra el seu interès per teixir aliances amb la ultradreta europea de caràcter populista. Si d’aquest centre, filial de l’institut creat ja a Lió (França) fa un temps, han de sortir els futurs generals de l’extrema dreta, d’algun lloc ha de sortir la infanteria que faci costat a l’aparell polític-institucional.
Vox sembla preparar-se per a un escenari a curt i mitjà termini de desencantament popular amb el sistema, una crisi econòmica que radicalitzi a la població i desgasti als partits tradicionals. En aquest context, la ultradreta espanyola tracta de col·locar-se com a futur estendard dels nous indignats, aprofitant entre altres factors la integració absoluta en el règim per part d’Unidas Podemos, que ja no podria intentar representar aquest malestar amb el Govern, sent part d’aquest. Però Vox no pot fer aquesta tasca tan sols des de les institucions. És sent encara massa fràgil, sense arrels en la societat civil més enllà de l’evident suport de les forces de seguretat de l’Estat i sectors clàssics de l’extrema dreta, l’engendro liderat per Abascal no pot aspirar a completar la totalitat dels seus objectius. Davant aquesta disjuntiva, han optat per seguir l’exemple francès i estan buscant maneres de guanyar-se el vot obrer.
El “sindicat” com a tàctica per a una estratègia d’hegemonia d’extrema dreta
Com s’aprecia en el discurs del seu president, segons va transcendir fa pocs dies, Vox estaria buscant construir un sindicat que “representi a tots els espanyols i no a l’esquerra; que no forci una inexistent lluita de classes; que no serveixi a partits o a causes ideològiques i que protegeixi a la indústria i als barris d’Espanya”. Abascal va fer aquest anunci durant un míting a la Corunya, després d’esmentar conflictes obrers com el de Alcoa o Airbus, on el dirigent ultradretà considera que és possible mantenir els llocs de treball, però que no ha ocorregut a causa de les accions del Govern. Abascal diu que el sindicat que pretenen impulsar es finançarà tan sols a través dels seus afiliats a diferència de les grans centrals sindicals actualment i que només sobreviurà si compleix la seva funció, en cas contrari desapareixerà.
D’aquesta intervenció es poden destacar diversos elements interessants que poden permetre formular hipòtesis, a pesar que no s’hagin donat explícitament molts detalls de com funcionaria aquesta organització.
En primer lloc, es destaca de manera òbvia que Vox continua rebutjant la lluita de classes (la neguen com fa qualsevol partit burgès) Per a què necessitar un sindicat si no es pensa que existeix un inevitable conflicte entre treballador i empresari? Rebutjar causes ideològiques, va enllaçat a aquesta idea, clar, però en general el corporativisme no és exclusiu de la ultradreta. És més aviat un fenomen general que s’ha donat amb la burocratització dels sindicats durant tot el segle XX, especialment als països imperialistes. D’altra banda, fins al moment, gairebé l’únic lloc on han actuat donant suport a reivindicacions “sindicals”, amb les cometes corresponents, és entre les forces de seguretat de l’Estat i les equiparacions salarials reclamades per Jusapol.
Vox està atacant una imatge que qualsevol treballador s’ha pogut formar al llarg de la seva experiència laboral, l’existència d’una burocràcia sindical en les principals centrals sindicals del país. Una casta parasitària que viu en part dels seus afiliats i en part de les subvencions públiques i que pacta per dalt amb els partits polítics burgesos i els propis capitalistes acords que per regla general venen a la classe treballadora per “un plat de llenties” i deixen passar duríssims atacs directes a les seves condicions de vida. Però la qüestió és que Abascal òbviament no les està atacant per les seves traïcions a la nostra classe i per a presentar una alternativa favorable a la classe obrera, sinó perquè aquesta demagògia serveix als seus objectius de construir-se en la societat civil a través d’un discurs d’odi antiinmigració i de construcció d’una “pàtria” conservadora enfront de la crisi de la globalització.
Com ha explicat en el seu discurs, el líder e Vox vol impulsar una organització que inclogui únicament treballadors espanyols, per la qual cosa exclou a milers d’obreres com les temporeres de la maduixa a Andalusia, explotades generalment per aquells patrons del camp que constitueixen part de la pròpia base social de Vox. Visualitzar a l’immigrant com a part del problema és un discurs clàssic de l’extrema dreta i que sens dubte formarà part del sindicat de Vox, en cas que aquest es creï, com una manera de dividir encara més a les treballadores entre nadiues i estrangeres a l’hora d’organitzar-se en els seus centres de treball. Això no sols és una forma que té la formació per a tractar de pescar vot obrer seguint l’exemple del Front Nacional a França -que va créixer gràcies a la desfeta del Partit Comunista Francès-, és també una manera d’assegurar-se un poder extra en els conflictes entre obrers i empresaris. És tenir grups organitzats dins d’un lloc de treball, en el bàndol dels oprimits i com és previsible preparats per a aliar-se amb els opressors en cada ocasió.
Una organització que no sols rebutjaria causes ideològiques i la “inexistent lluita de classes”, sinó que actuarà activament en contra d’altres sindicats o grups polítics amb la finalitat de “protegir” als treballadors d’influències que consideren nefastes. Perquè per molt de màrqueting i molt vídeo de Power Rangers bascos que posi Podemos en xarxes socials, la realitat és que la desigualtat social creix i la tendència és al fet que el conflicte polític es radicalitzi. I justament Vox està activant per dreta en aquest sentit, mentre Podem sosté el govern neoliberal progre al costat del PSOE.
I amb això arribem al que considero que és l’últim element important del breu discurs d’Abascal sobre l’organització que estan preparant. La qüestió dels barris: un sindicat que protegeixi “els barris espanyols”. Però, què els protegeixi de què exactament? Si segons el dirigent ultradretà es pretén solucionar conflictes com el de Alcoa o Airbus, si es pretén defensar al treballador en el seu centre de treball i allunyar-lo de l’activitat política perniciosa de les esquerres Què té a veure el barri amb això?
Si seguim l’experiència històrica i actual de l’extrema dreta, o veiem quin va ser el desenvolupament d’organitzacions com Alba Daurada a Grècia o algunes milícies protofeixistes estatunidenques, aquesta referència a “el barrial” té molta importància. Les organitzacions a les quals s’ha denominat populisme d’extrema dreta tenen molt clar la necessitat de controlar els carrers i de tenir grups preparats per a això, així va ser com Trump va encoratjar l’ocupació de l’espai públic per milícies supremacistes armades fins a les dents o com l’extrema dreta grega va assassinar a activistes. La idea bàsica és que controlar l’espai públic permet desactivar a l’enemic, alguna cosa que tenen molt clar en el populisme de dretes mentre que el neorreformisme de Podemos i Más País (IU es limita a seguir el que digui Podemos) ha preferit deixar tota la batalla en el terreny institucional.
Què fer front a aquesta evolució de l’extrema dreta?
El més perillós de la situació és que estan desenvolupant sense molts oponents aquesta estratègia, enfront d’un neorreformisme que mai va tenir interès a combatre a les burocràcies sindicals i un PCE que enyora l’època en la qual dirigien a aquesta burocràcia.
L’extrema esquerra en l’Estat espanyol avui no es troba en posició de disputar a nivells quantitatius el que pot llançar un partit amb 52 escons i una gran quantitat de recursos i amb un previsible suport d’organitzacions com Jusapol. Però el que sí que es pot fer és deixar de donar voltes en cercle i de viure en bombolles. I per a això és necessari un procés polític de reflexió, anàlisi i debat entre els diferents grups i organitzacions que es reclamen anticapitalistes i revolucionaries. Un procés que no pot limitar-se a compartir consignes en manifestacions i a col·locar el logo junts en cartells (quan s’aconsegueix posar-se d’acord en això), sinó que ha d’incloure un profund balanç teòric i estratègic de què s’ha fet i què s’hauria de fer a partir d’ara. La construcció d’un partit revolucionari no és una figura retòrica per a llançar en un míting o en una assemblea, sinó una tasca històrica que requereix d’un profund treball teòric i pràctic a nivell polític i organitzatiu. Això no ha d’entendre’s com la tasca d’un intel·lectual, d’un il·luminat que surti d’alguna facultat de Polítiques a donar-nos la veritat suprema, sinó un treball col·lectiu dels qui militin o vulguin militar per l’emancipació completa de l’ésser humà i l’eliminació de les opressions.
Una tasca que no es pot veure com una cosa curtterminista, sinó una construcció estratègica que ha de començar ja. La carta impulsada per la CRT és una iniciativa clara en aquest sentit, però que ha d’incloure majors esforços per part dels diferents grups a avançar més enllà de simples acords tàctics a nivell de conflictes sindicals o mobilitzacions espontaneas. No construir-se en unitat orgànica de manera mecànica sinó mitjançant la construcció d’una estratègia revolucionària que abordi el conjunt de passos a prendre en el moment històric en el qual ens trobem.
