Des del govern es proposa un augment salarial de 12€, menys del que s’espera en la factura de la llum. Els sindicats accepten la proposta, mentre la patronal insisteix que no hi hagi pujada enguany.

Els salaris, van molt per darrere de la pujada del cost de vida. I mentre els lloguers van a l’alça, juntament amb els serveis, amb rècords històrics en el preu de la llum, que ofeguen el poder de compra real dels salaris, des del Ministeri de Treball en comú acord amb els sindicats majoritaris, es proposen una pujada “testimonial” a la qual la Confederació Espanyola d’Organitzacions Empresarials (CEOE) al costat de la Confederació Espanyola de la Petita i mitjana empresa (CEPYME) donen cop de porta.

Joaquín Pérez Rey, secretari d’Estat d’Ocupació, va rebaixar la pujada salarial anunciada, per a buscar l’acord amb la CEOE i la CEPYME, a 12€. El mínim proposat per “un comitè d’experts” per a 2021.

En l’acord de Govern aconseguit pel PSOE i Unides Podemos es trobava que el salari mínim aconseguís al llarg del seu mandat el 60% del salari mitjà en l’Estat espanyol, d’acord amb la Carta Social Europea.

La Patronal insisteix, no obstant això, “que ara no és el moment” i que enguany es mantingui la congelació salarial, la seva posició des de la primera reunió.

Els sindicats majoritaris, com no, acceptarien la proposta. “La nostra voluntat és enviar un missatge que es poden acordar les coses, i per això estem disposats a fer aquesta concessió” una proposta “(…) acceptable per a les empreses, menys acceptable per als treballadors, però en una senda positiva (…)” Segons Pepe Álvarez, secretari general de la UGT. L’única condició per part dels sindicats, que per a 2023 el salari mínim interprofessional abast els 1.049€.

Encara que no hi ha més reunions programades, les negociacions no estan trencades. No obstant això s’espera que el govern, amb Yolanda Díaz al capdavant, tanqui aquest irrisori augment en acord amb les direccions sindicals amb caràcter retroactiu a l’1 de setembre, amb o sense acord de la patronal.

No obstant això darrere del discurs que la “recuperació ha d’arribar a tots” per part del govern “progressista” de coalició entre el PSOE i Unides Podem i del tarannà negociador dels sindicats majoritaris, s’amaga una terrible realitat en el món del treball.

Subocupació, sobreocupació i superexplotación laboral, precarietat i malabars impossibles per a arribar al dia 20 del mes. Una realitat molt allunyada de la dels “experts” que ens proposen a més d’un milió i mig de treballadors i treballadores viure amb 962 euros mensuals. És evident que la carta social europea i la seva aplicació no resoldran aquest problema.

Que tots els càrrecs polítics i públics cobrin un salari igual al d’un treballador qualificat (inclosa de la prefectura de l’Estat), així com l’abolició de totes les dietes, pensions i privilegis seria un bon bany de la realitat de la majoria, a aquesta casta d’experts i polítics al servei de les grans empreses, a més d’un important estalvi econòmic de diners públics.

Vegem si la seva proposta salarial se sosté enfront de les despeses. La mitjana d’un lloguer en l’Estat espanyol, segons la font consultada i la ciutat en la qual es vaig situar, va des dels 700€ fins als 990€ mensuals. A això, cal sumar-li serveis (gas, llum, aigua, telèfon), mobilitat, alimentació i oci. En cap cas el salari mínim proposat, cobreix el dret elemental a un habitatge i una vida digna. Ni el d’enguany, al qual es nega la patronal, ni el que es pretén aconseguir en 2023. Aquest és el programa salarial del progressisme de galeria.

Esment a part, mereixen les direccions pro patronals de CCOO i UGT. Que donen el vistiplau al disseny cínic d’aquest salari de misèria, al qual se li suma la realitat de les condicions del món del treball de les quals són responsables, després de dècades de pactar amb la patronal i lliurar conquestes.

No cal tenir un títol en alguna prestigiosa universitat, per a poder situar un salari mínim interprofessional avui per sobre dels 1500€, si no s’assumeix sense enrojolar-se que es pot treballar a jornada completa sense poder garantir les mínimes despeses essencials. Aquest SMI hauria d’anar lligat, a més, a una escala mòbil en funció de l’augment del cost real de la vida per a garantir el seu poder de compra real.

És més. Aquest augment salarial al costat de la reducció de la jornada completa, a una setmana laboral de trenta hores i 5 dies, permetria el repartiment de les hores de treball com a manera d’acabar amb l’atur, podent-se crear centenars de milers de llocs de treball en tots els sectors.

Aquesta seria la base per a la fi de la flexibilització laboral, l’ocupació eventual i les males condicions de treball. És necessari barallar i conquistar la prohibició dels contractes temporals, les ETTs, els contractes precaris, les externalitzacions, les contractes i subcontractes i tots els mecanismes de precarització del treball com els “falsos autònoms”. Per a posar fi a la precarietat és necessari conquistar el pas a plantilla fixa de tots els treballadors i treballadores, així com la internalització dels sectors contractats. Per als joves, salaris iguals als dels adults. Acabant amb les beques i contractes precaris que són el pa de cada dia per a la joventut. A igual treball, iguals condicions, drets i salari.

Al mateix temps, cal posar fi al frau i els privilegis fiscals de les grans empreses i els més rics, començant per les societats d’inversió. Cal invertir el pes de la càrrega fiscal, que avui descansa en les espatlles de les majories populars. Augmentant els impostos, de manera progressiva, als guanys empresarials i les grans fortunes, al mateix temps que l’eliminació dels impostos indirectes, començant per l’IVA, i de tots els impostos al salari dels treballadors i treballadores. Aquí està la inversió necessària, per a garantir uns serveis públics de qualitat, sense precarietat en l’ocupació.