Centenars de milers, potser milions, es van aixecar a Algèria i Sudan contra les dictadures eternes que serveixen als seus amos imperials, donant-li una segona vida a la “Primavera àrab”. A l’Iraq, el país devastat per 15 anys de guerra i l’ocupació nord-americana, van esclatar protestes massives contra la desocupació i les condicions de vida paupèrrimes, que es van prolongar per dies tot i que la repressió va deixar més de 100 morts. Imatges semblants es veuen al Líban, on una multitud enfervorida demana que plegui el govern de Hariri.

A l’altre extrem del món, des de fa mesos milers protesten a Hong Kong, aquest paradís dels negocis capitalistes on la desigualtat social ha aconseguit nivells intolerables per a la gran majoria de la població.

A Catalunya s’ha reactivat la lluita independentista. Està en curs una veritable rebel·lió contra el reaccionari règim monàrquic espanyol que pretén castigar amb més de deu anys de presó als dirigents del “procés”.

Aquesta onada de protestes va arribar a Amèrica Llatina i està canviant el signe de la situació política. A Puerto Rico un aixecament popular va tirar al govern i va posar en qüestió el domini colonial nord-americà. A Haití, el país més pobre de la regió, des de fa mesos hi ha una revolta intermitent contra el govern de Jovenel Moïse.

No es tracta de fer una enumeració, o millor dit, l’enumeració està al servei de posar de manifest que els de dalt cada vegada poden menys i els de baix estan cada vegada més farts. En tots els casos els governs capitalistes responen amb repressió. Mentre els mitjans corporatius i els intel·lectuals al servei dels explotadors demonitzen als que es rebel·len, els acusen de violents i “colpistes”. Aquesta reacció de les classes dominants, dels seus Estats i els seus aparells ideològics, confirma des d’un altre angle que es tracta de protestes que tenen el potencial d’obrir una dinàmica revolucionària, i que l’única manera de tancar-les és donar pals primer i després veure quines concessions fer.

Aquests processos diversos, que combinen motors democràtics i socials, tenen com a matriu comuna les tendències a les crisis orgàniques obertes per la crisi capitalista de 2008 que va posar fi a l’hegemonia neoliberal de les últimes dècades i va deixar com a herència una profunda polarització social i política que a grans trets enfronta als perdedors de la globalització amb la petita minoria de guanyadors. El que avui s’està posant en relleu és l’obscena concentració de la riquesa mentre la majoria veu decaure les seves condicions de vida, en particular els joves que només tenen per davant un futur de precarització. D’aquestes condicions de divisions profundes a la classe dominant, de crisi dels partits de l’“extrem centre”, és a dir, liberals i socialdemòcrates que van sostenir el consens neoliberal, van sorgir fenòmens aberrants com Trump o el Brexit, que exacerben les tendències nacionalistes. I les guerres comercials, en particular la dels Estats Units contra la Xina, que estan posant en escac a l’economia internacional. Però també nous fenòmens polítics a esquerra i, sobretot, nous processos de la lluita de classes. Per això mateix seria un error impressionista mesurar els seus abastos pels resultats en el curt termini; per contra, són processos profunds, no de conjuntura, que estan cridats a tenir conseqüències polítiques duradores.

Un paràgraf a part mereix la dinàmica que estan prenent els esdeveniments a Amèrica del Sud on les burgesies autòctones i l’imperialisme nord-americà comandat per Trump s’havien afanyat a celebrar l’arribada de les dretes regionals al poder, després de l’esgotament del cicle dels governs “populistes”. Macri a l’Argentina, Piñera a Xile, Duque a Colòmbia, i l’ultradretà Bolsonaro al Brasil semblaven confirmar que el pèndol s’havia corregut cap a la dreta. Es preparaven per a aplicar nous atacs neoliberals, privatitzacions i plans d’ajustament de l’FMI. Fins i tot van intentar un cop a Veneçuela perquè sigui la dreta rància i proimperialista de Guaidó la que capitalitzi el descontentament amb el govern autoritari de Maduro. Però des de molt aviat van començar a mostrar els seus límits per a portar endavant aquest programa reaccionari.

Avui sense dubtes els processos més avançats de la lluita de classes del continent són les “jornades revolucionàries” de l’Equador i Xile, que per la seva magnitud, radicalitat i violència recorden els aixecaments que van posar fi als governs de la dreta neoliberal entre finals de la dècada de 1990 i començaments dels 2000.

A l’Equador acabem de presenciar un aixecament popular –obrer, indígena, pagès i estudiantil- contra el paquetazo de l’FMI que va obligar a Lenín Moreno a retirar el decret de l’ajust. Aquesta va ser una victòria important però parcial, en gran manera pel rol de les direccions del moviment de masses, en particular la Conaie, que va sufocar la demanda de la caiguda del govern. La situació continua sent perillosa per a la burgesia. Moreno va sobreviure però queda un govern feblíssim i un moviment de masses que ha fet l’experiència que el camí per a derrotar els plans d’ajust és la lluita.

A Xile, l’augment de les tarifes del transport públic va fer esclatar l’odi acumulat contra el govern de Piñera, una sort de Macri xilè, i està posant en qüestió l’herència de la dictadura pinochetista. Després d’un dia de combats i mobilitzacions que van desafiar l’estat d’excepció, Piñera va retirar l’augment, però encara està per veure’s si aquesta mesura mínima presa per un govern colpejat és suficient per a parar la dinàmica d’aixecament que havia pres la situació.

Aquesta entrada en escena del moviment de masses i la “lluita de carrers” als països veïns, sense dubtes condicionarà al pròxim govern que sorgeixi de les eleccions a l’Argentina, que a aquesta altura gairebé amb seguretat serà peronista, en la seva tasca d’aplicar els ajustaments requerits per l’FMI. I fins i tot posar en qüestió el pla de guerra neoliberal de Bolsonaro al Brasil.

Els primers processos de resistència que va donar la crisi capitalista, com les vagues generals a Grècia o el procés del 15M a l’Estat espanyol, van ser capitalitzats per variants neo-reformistes que van acabar contribuint a la derrota, com Syriza que va aplicar el pla d’ajustament de la Troica, o Podemos, que va permetre el desviament i la recomposició de la social-democràcia neoliberal del PSOE.

Aquest retorn de la lluita de classes, amb veritables rebel·lions populars que desafien la legalitat burgesa, obre noves perspectives per a la construcció d’una esquerra revolucionària, anticapitalista, obrera i internacionalista, que no pot desenvolupar-se sense fenòmens d’aquest tipus.

En aquest marc cobra nova significació les tasques preparatòries que realitzem des del PTS, com la presència política en la vida nacional conquistada pel FIT-U, la intervenció en diferents esdeveniments de la lluita de classes, la posada en peus de la Izquierda Diario i la preparació teòrica i estratègica d’una força militant per a intervenir en moments decisius. A nivell internacional, impulsem juntament amb les organitzacions germanes del PTS que integrem la Fracció Trotskista per la Quarta Internacional, la Rd Internacional de diarios en 8 idiomes, que està present en els principals esdeveniments de la lluita de classes: a França, Revolució Permanent es va transformar en una de les veus de les lluites dels "armilles grogues", així com La Izquierda Diario a Xile avui li dóna veu als que resisteixen l’estat de lloc de Piñera. I a Barcelona i l’Estat espanyol estem presents en les mobilitzacions i la lluita contra l’ofensiva reaccionària del règim monàrquic reflectint en tot moment els esdeveniments tant amb Izquierdadiario.es com Esquerradiari.cat en català.

Davant el pronòstic ominós d’una nova recessió mundial i en el marc de creixents disputes entre potències imperialistes, nacionalismes i militarisme, les tendències a la irrupció popular es multiplicaran. Hem de preparar-nos per a un període on l’acció de masses doni lloc a situacions pre-revolucionaries o directament revolucionàries, així com a cops de la contrarevolució. Formes més agudes de la lluita de classes van arribar per a quedar-se.