En la tarda nit d’aquest dijous està prevista l’arribada a Barajas de l’avió que porta al rei emèrit, Joan Carles I, de tornada del seu retir daurat a Abu Dhabi. El monarca es va instal·lar fa 655 dies als Emirats, allotjat en un resort per la dictadura saudita governant, amb la qual la Casa Reial manté històricament unes excel·lents relacions i millors negocis.
La llista de “borbonades” de Joan Carles I és enorme, molt més llarga que els pocs processos judicials oberts sobre les seves actuacions i que han estat finalment arxivats. La fortuna de l’emèrit s’ha anat ampliant des dels anys 70 a base de comissions per la importació de petroli àrab, la participació en operacions de venda d’armament o la més coneguda, la comissió de 80 milions d’euros per la construcció de l’AVE a la Meca per part d’un consorci format per les 12 principals constructores espanyoles.
El retir de l’emèrit mai ha arribat a ser un “exili”. Per la senzilla raó que en cap moment el pare de l’actual rei ha arribat a estar imputat ni cridat a declarar. La seva condició d’inviolable fins a l’abdicació s’ha estès de facto fins al final dels seus dies. Un privilegi real que ens recorda que la institució pilar del règim del 78 és una reminiscència feudal posada avui al servei dels capitalistes i l’imperialisme espanyol.
Per això, tant el PSOE com la dreta i l’extrema dreta han fet bloc per evitar que es formés una comissió de recerca sobre tots aquests casos. Per això, la Fiscalia Anticorrupció ha arxivat totes i cadascuna de les causes. I per això, també, els partits “republicans” que han fet el pas de ser ministres de Sa Majestat, Podemos i el PCE, han acabat sent part de l’aval governamental a la impunitat en la qual se sustenta aquesta reaccionària institució. Si vols ser part del govern de torn al servei de l’IBEX35, has de respectar al “padrí”.
Avui, la dreta i els “companys” de la Monarquia celebren la visita de Joan Carles I. El Club Nàutic de Sanseixo li prepara una rebuda en gran envoltada de la jet set, dels seus en definitiva. La Casa Reial li ha organitzat també una recepció amb l’hereu, Felip VI, per a dilluns que ve. I el govern pren un perfil baix i deixa que Unidas Podemos pugui fer quelcom de soroll en les xarxes per expressar la seva “indignació”, però sense treure els peus del plat, com amb la resta de “gripaus” que venen empassant-se amb gust des de 2019.
La corrupció de la monarquia no pot sorprendre a ningú. És condició per a la seva existència. La fortuna dels Borbons, com la de molts altres capitalistes ibèrics, s’ha fet històricament a base de comissions i mossegades lligades a l’Estat. A vegades dins de les seves lleis, a vegades per fora d’elles. Des d’Isabel II, la rebesàvia de l’emèrit, que es va fer d’or amb les concessions per a la construcció de la xarxa ferroviària, o el seu besavi al capdavant de l’espoli de les colònies africanes, fins a l’emèrit i els seus descendents que ho han fet de la mà del maó, les armes i el petroli.
No hi ha monarquia “decent” ni “neta”, com es vol vendre el regnat de Felip VI fins i tot pels “republicans sui generis” d’Unidas Podemos. La monarquia és en si mateixa una institució que viu “a cos” de rei a costa del poble i dels seus serveis permanents als capitalistes i les seves institucions. Ella és la disciplinadora en les grans crisis d’Estat, com va fer Felip VI en 2017, posant-se al capdavant de l’ofensiva repressiva a Catalunya que ha acabat amb més de 3.000 processaments.
Per això, quan va entrar en crisi el règim del 78, a partir del 15M de 2011, la indignació va acabar arribant a Sarsuela. Escàndols com el de Botswana en 2012, quan es va descobrir al llavors rei de cacera d’elefants enmig d’un dels pitjors moments de la crisi econòmica post 2008, el va portar a abdicar dos anys més tard. A Catalunya, el procés independentista es va convertir en el major desafiament fins ara contra la Corona. Va portar a més a una ruptura total de gairebé un 80% de la població catalana amb aquesta institució, quelcom que després de la repressió de l’1-O i el discurs del 3-O de Felip VI es va aprofundir encara més.
La posició constitucionalista de Podemos i el PCE en la crisi catalana i el salt en la integració en el règim monàrquic amb la seva entrada en el govern en 2019, han estat fins ara una enorme bombona d’oxigen perquè aquesta indignació s’hagi pogut contenir. De fet, el retorn de l’emèrit es fa amb el primer govern amb ministres suposadament republicans des de 1939.
Aquest republicanisme “sui generis”, que deixa el qüestionament per a algun tuit o declaració i que limita les seves crítiques a les corrupteles i no a tota la institució, no pot passar del nivell de la xerrameca. És necessari reavivar la indignació antimonàrquica que aquest viatge i tota la impunitat real genera, per a reimpulsar un gran moviment en tot l’Estat.
Només així podrem acabar amb la Corona, imposar un referèndum sobre la monarquia -reprenent l’exemple dels que es van fer en 2018 en més de 30 universitats o dissabte passat en desenes de pobles i ciutats - i que sobre les ruïnes dels Borbons puguem obrir veritables processos constituents on bascos i catalans puguin decidir el seu dret d’autodeterminació i puguem realment decidir-ho tot.
