Imatge: Marta Pérez | EFE

Podríem dir que aquesta setmana el “processisme” ha mort definitivament o com a mínim està agonitzant. Es podria dir que la presidenta del Parlament ja no fa “jugades mestres” i obeeix al poder judicial del Règim del 78 de la mateixa forma que l’ex president Torrent ho va fer davant la inhabilitació del president Quim Torra. Junts per Catalunya va assumir la inhabilitació del diputat Pau Juvillà tot i el guirigall i al·legacions fets pels partits independentistes i la Mesa del Parlament.

Et pot interessar: El Parlament no desobeeix la JEC i deixa sense escó Pau Juvillà

Junts per Catalunya s’emplenava la boca acusant a Esquerra Republicana d’agenollar-se davant Pedro Sánchez amb la taula del diàleg i per sostenir això destacava l’exili de Carles Puigdemont, la inhabilitació de Quim Torra i la impossibilitat de fer presidents Jordi Sánchez i Jordi Turull. Però aquesta setmana ha demostrat que només té un discurs altisonant contra el Règim, però que en els fets també s’hi adapta.

A partir de la no proclamació de la república catalana (o proclamació simbòlica sense efectes jurídics), ERC i JxCat han fet tot el possible per matar el procés i tornar a la política autonomista de sempre, la política de la desapareguda i corrupta Convergència i Unió. Per a ells el procés ha estat la forma de sobreviure davant l’onada de mobilitzacions del poble català que volia fer un referèndum d’autodeterminació vinculant per definir l’estatus de Catalunya: ser una república independent o formar part de l’Estat espanyol.

Després va venir el fet d’assumir i participar de les eleccions convocades pel Règim del 78 en aplicació de l’article 155. És a dir, que no van a enfrontar al mateix règim que va reprimir al poble que havia organitzat el referèndum de l’1O. Van explicar que per vèncer al Règim del 78 havíem d’acceptar les seves regles. JxCat i ERC van obtenir més vots i escons que els partits del 155, però el Règim del 78 va decidir qui podia ser president i qui no.

Esquerra Republicana ha estat la primera en acceptar-ho. El president Torrent no va, ni tant sols, intentar fer president a Carles Puigdemont, Jordi Sánchez i Jordi Turull. El motiu és que Torrent i ERC no volen desobeir (són deixebles d’Artur Mas). I ho van tornar a repetir amb la inhabilitació del president Quim Torra per penjar un cartell. I per coronar aquest canvi s’inventen una taula de diàleg amb el PSOE que va impulsar l’aplicació de l’article 155.

I desprès amb els pressupostos basats en els milions dels “ajuts” de la Unió europea, Junts per Catalunya ha començat a plantejar-se la “mort del procés”. El liberal Jaume Giró com a conseller d’Hisenda i Jordi Puigneró tractant de pactar amb Madrid l’ampliació de l’Aeroport; han estat les primeres petites passes. I la setmana passada la presidenta del Parlament, Laura Borràs, ho va confirmar negant-se a “desobeir” a la JEC. Al cap i a la fi, tots són deixebles d’Artur Mas que no va “desobeir” amb la “consulta popular” del 9N.

Esquerra Republicana i Junts no volen desobeir el poder de Madrid. Tenen por al càstig de la (in)justícia espanyola. Però adaptant-s’hi mai podran acordar un referèndum vinculant d’autodeterminació. Es neguen a trencar amb la “legalitat” del Règim del 78, s’agenollen i prefereixen gestionar els diners de l’Estat abans que lluitar per exercir el dret democràtic a l’autodeterminació de Catalunya.

El procés i l’estratègia del “com si”

El procés ha estat la forma amb la qual Esquerra Republicana i l’antiga Convergència van trobar per sobreviure a l’onada de mobilitzacions per fer un referèndum d’autodeterminació sobre la independència catalana. Convergència estava caient en picat en les eleccions i tenia la persecució del “3%”. Esquerra havia perdut molt cabdal electoral per la seva participació al Tripartit. El procés ha estat el “com si estiguéssim lluitant per la independència” per evitar ser enfonsat per les mobilitzacions i els casos de corrupció.

Les mobilitzacions multitudinàries de juliol de 2010 i de la diada de 2012 van trobar a les formacions d’Artur Mas i Esquerra Republicana a contrapeu. El primer demanant més diners a l’Estat espanyol i fent gravíssimes retallades que encara patim. Els segons participant del Tripartit, començant a fer les primeres retallades, i amb el PSC, guardant el discurs independentista durant anys en un fosc calaix.

Artur Mas va haver de convocar finalment la “consulta popular” del 9N. Havia promès un referèndum vinculant, però com que no volia “desobeir” al poder de Madrid, va convocar una “consulta popular”. Tot i estar devaluada pels propis convocants, el poble català es va bolcar massivament a votar i més de dos milions de persones van participar en la constitució de les meses, obrir els centres electorals i clar està, votar.

Artur Mas va guanyar dos anys des de la primera diada multitudinària. Però aquesta “rebel·lió democràtica” com va anomenar-la el mateix president no va tenir cap conseqüència política relativa en quan a exercir l’autodeterminació. I es aquí quan fan Junts pel Sí, que semblava més una bossa de gats per les contínues lluites intestines.

L’ascens de Puigdemont el gener de 2016 i els pressupostos que incloïen una partida per fer un referèndum vinculant permeten guanyar una mica més de temps i es convoca finalment per a l’1 d’octubre de 2017. Però aquest referèndum, com tots ja sabem, va comptar amb la mobilització massiva del poble català, la repressió de l’Estat espanyol; i el mateix resultat: no ha estat vinculant. Ni Junqueras, ni Puigdemont volien “desobeir”.

Però el poble català, va votar el 21D i el 14F a les formacions que parlen d’independència. El 52% del 14F demostra que encara hi ha desitjos d’independència i d’autodeterminació en molts sectors del poble català. No obstant, és fals que les formacions votades siguin independentistes, per tant no hi ha tal majoria. La CUP va donar credibilitat a aquesta suposada majoria i ara l’esquerra independentista i el poble català es troben en una cruïlla.

L’esquerra independentista i el poble català en la cruïlla

Aquests quatre anys han estat una demostració dia rere dia de la tornada a la política autonomista, tant d’Esquerra Republicana, com de Junts per Catalunya. Han fet tot el possible per arraconar el referèndum de l’1O als dies de festa; per oblidar els anys de presó dels dirigents catalans i la repressió judicial-policial que encara continua.

Són anys de repressió constant per part de l’Estat espanyol. Centralment la judicatura amb totes les encausades que estan sent perseguides per les forces repressives i els jutges franquistes. Però també hi ha repressió directa del govern central contra la llengua i la cultura catalanes. I no oblidem la repressió de la Generalitat i els Mossos d’Esquadra contra els militants de l’esquerra independentista.

Davant d’aquesta realitat, no és possible fer un diàleg amb el govern central i molt menys “obeir” al Règim del 78. Si ERC i JxCat volen obeir, és per aconseguir la gestió dels milions dels pressupostos catalans i governen a favor de les grans empreses, amb les quals han tingut molts contactes discrets en aquests quatre anys. Les mateixes empreses que el 3O, van “tocar el dos” sota l’ordre del Rei Felip VI.

Precisament per tot això, si el poble català no trenca amb ERC i JxCat estarà condemnat a patir la repressió sota l’estratègia impotent del “com si” o del “no hem desobeït” que tants anys va impulsar Artur Mas i van continuar Junqueras i Puigdemont. La CUP i tota l’Esquerra Independentista no poden continuar donant suport polític a aquestes forces sense assumir també aquesta estratègia impotent. Han perdut un diputat, el perill es perdre el rumb.

El camí a “Ítaca” no té “jugades mestres”. Si es vol fer un referèndum d’autodeterminació vinculant, cal sortir al carrer com es va fer l’1O i amb la vaga del 3O per imposar-ho. La classe treballadora i el poble català, ho va fer. Per tornar-ho a fer cal trencar amb els representants polítics de les empreses catalanes que van marxar quan el poble estava als carrers de Catalunya.

L’Esquerra Independentista té una gran responsabilitat assenyalant aquest camí de lluita i organització. La condició necessària i urgent es trencar el suport polític a ERC i JxCat i fer una crida a tots els sindicats alternatius, a tota l’esquerra i col·lectius populars de lluita per organitzar-nos i lluitar per l’autodeterminació i la defensa dels drets laborals i socials que el Règim del 78 està atacant contínuament.