Divendres passat 13 de novembre l’Exèrcit marroquí creuava el mur que separa els territoris ocupats del Sàhara Occidental i la zona sota control del Front Polisario. Ho feia en el seu vessant sud, a la regió del Guerguerat. L’objectiu era posar fi a la protesta que des de mitjan octubre estaven portant endavant centenars de civils saharauís, traslladats des dels camps de refugiats de Tinduf a Algèria, a més de 2.000 km de distància.
Aquest posat fronterer amb Mauritània havia estat tallat per unes mobilitzacions que tornaven a exigir la celebració d’un referèndum d’autodeterminació, la fi de l’ocupació i la llibertat dels presos polítics saharauís. L’acció colpejava justament en el trànsit de mercaderies, o en altres paraules en l’espoli del fosfat, el gas, el ferro, la pesca i els productes hortofructícoles portat endavant pel règim marroquí en aliança amb empreses espanyoles, franceses i estatunidenques, entre altres.
L’agressió de la monarquia alauí va ser resposta per l’Exèrcit d’Alliberament Popular Saharauí i el Front Polisario va donar per trencat l’alt-el-foc signat en els acords de pau de 1991. En els dies següents centenars de joves dels campaments s’han allistat per al retorn a la guerra, a les ciutats dels territoris ocupats se succeeixen mobilitzacions durament reprimides, amb detencions i batudes en domicilis d’activistes, i l’exili, al costat de l’important moviment de solidaritat existent, ha començat una campanya de mobilitzacions en denúncia al rol còmplice de l’ONU, la UE i l’Estat espanyol.
El conflicte del Sàhara Occidental reemerge 29 anys després d’uns acords de pau que, després de la promesa d’un referèndum que mai arriba, va condemnar a tot un poble a viure dividit entre un règim policíac, els camps de refugiats d’Algèria i una extensa diàspora d’exiliats. Un statu quo que entra en crisi, alguna cosa que pot tenir profundes conseqüències per a la lluita del poble saharauí i per a una regió dominada per diferents règims autocràtics.
Un conflicte amb la denominació d’origen de l’imperialisme espanyol.
L’actual Sàhara Occidental va ser part de les possessions colonials africanes de l’imperi espanyol des del segle XVII, si bé no serà fins a 1884 quan es confirmarà com a potència administradora a la regió de Riu d’Or i fins a 1912 -per cessió francesa- de la de Saguía de Harma. L’ocupació militar es va establir en 1934, sota el govern de les dretes en la Segona República. La dictadura va unificar totes dues regions sota la denominació actual de Sàhara Occidental en 1958 i la va declarar com a província tres anys més tard.
Sota el franquisme, després de la pèrdua del nord del protectorat colonial del Marroc en 1956 -després de la proclamació de la independència- i del sud en 1969 després de la guerra Ifni-Sàhara, el Sàhara Occidental va passar a ser la “joia de la Corona” de les restes d’un imperi en decadència. En 1960 es va descobrir el jaciment de fosfats de Bucraà, un dels majors del món, es va començar la seva explotació i es va iniciar un important procés d’urbanització i sedentarizació d’una gran part de les tribus nòmades saharauís.
A la calor d’aquest “desenvolupisme colonial” i del règim d’ocupació militar, es va anar gestant una consciència nacional sahrauí que aviat començaria a donar les seves primeres expressions en forma de mobilitzacions convocades per l’Organització Avançada per a l’Alliberament del Sàhara (OALS), i, a partir de 1973, amb la fundació del Front Polisario i l’inici de la lluita armada.
La possibilitat d’haver d’enfrontar una possible nova guerra colonial no estava en els plans de la dictadura. La crisi del règim atiada pel creixement de la protesta obrera i estudiantil en la metròpoli des de començaments dels 60, hauria fet difícil sostenir-la. L’esclat de la crisi econòmica en 1973 i el cas portuguès - on la guerra colonial per mantenir les seves possessions a Angola i Mozambique havia estat un element clau en l’esclat de la Revolució dels Clavells en 1974- van buidar tot dubte. La combinació de resistència en la colònia i crisi en la metròpoli va forçar que la dictadura acceptés en 1975 obrir el procés de descolonització sota l’empara de l’ONU. Una via que a més podia garantir els negocis i interessos espanyols en el territori, mantenint així una posició privilegiada de l’imperialisme espanyol en el seu excolonia, a l’estil del que havia aconseguit França al Marroc.
No obstant això, els plans canviarien sobtadament. El Marroc i Mauritània van reclamar en el Tribunal Internacional de Justícia de la Haya els territoris de la colònia espanyola sobre la base d’un repartiment entre tots dos governs acordat en 1970 en les Cimeres de Tlemcén i Casablanca, contra el qual s’havien manifestat la OALS i el Front Polisario. Una part del govern, encapçalada pel ministre de la Presidència Antonio Carro, i la pròpia Monarquia, que exercia ja de Cap d’Estat en funcions en les raneres de Franco, van optar per convertir el Sàhara Occidental en un botí de guerra.
En la tardor de 1975 Joan Carles I arribaria a un acord secret amb Hassan II per a la cessió del territori de la colònia. En aquest pacte, revelat anys més tard en documents desclassificats de la CIA, intervindrien també com a mediadors i part, el Departament d’Estat dels EUA i l’Aràbia Saudita. Es buscava enfortir el règim marroquí, que venia de dos intents fallits de cop d’Estat en 1971 i 1972 i era el principal aliat estatunidenc a la regió, enfront d’una Algèria posicionada en el bloc proURSS. A canvi, la Corona obtenia el suport nord-americà al seu projecte de restauració borbònica i Transició, a més d’una ajuda financera de les monarquies àrabs que, com estem veient en els últims mesos, es va mantenir durant dècades i arriba fins als nostres dies en forma de subvenció a la fugida daurada de l’Emèrit.
Aquest acord va acabar rubricant-se el 14 de novembre de 1975 en l’Acord Tripartit de Madrid en el qual el Marroc i Mauritània es dividien el Sàhara Occidental. Només dues setmanes abans, Hassan II havia posat en marxa una reaccionària campanya nacionalista, la Marxa Verda, amb la qual va mobilitzar diverses desenes de milers de civils custodiats per l’Exèrcit per a la invasió i ocupació del territori. Començava així un llarg exili per a la meitat del poble saharaui, forçat a marxes de les seves cases, i una llarga guerra que duraria fins a 1991.
Durant totes aquestes dècades la posició espanyola sobre el Sàhara Occidental ha estat un exemple d’hipocresia imperialista. Mentre oficialment l’Estat espanyol dóna suport a les resolucions en favor de la realització d’un referèndum, s’han anat estrenyent llaços i acords amb el règim marroquí per a l’accés de les empreses espanyoles a l’explotació pesquera i d’altres recursos naturals, com les sorres.
A més, la dictadura de Mohamed VI és un aliat clau per a la reaccionària política migratòria de la UE i el govern espanyol, que avui mostra la seva cara més terrible en les intencions de convertir les Illes Canàries en un nou camp de concentració per a migrants.
El compromís del conjunt del Règim del 78 amb la defensa d’aquest statu quo és doncs una qüestió d’Estat, un d’aquests consensos inqüestionables, que ara també acaben assumint en els fets -més enllà d’alguna declaració o twit per a la galeria- els ministres i ministres d’Unides Podemos.
Cinc dècades de resistència saharauí
La lluita del poble saharauí per la seva lliure autodeterminació es va gestar doncs en la baralla contra l’ocupació espanyola. Els combats de la guerra del Ifni-Sàhara de 1957, van comptar amb una forta participació de tropes saharauís al costat de resistents marroquins que no havien volgut integrar-se en les Forces Armades Reals de Mohamed V. Però serà al llarg dels anys 60 quan comença a desenvolupar-se una forta consciència nacional esperonada pels processos d’urbanització i la recrudescència de l’espoli i opressió de la metròpoli. Al juny de 1970 la OALS realitzarà la primera gran manifestació en favor de l’autonomia i el dret d’autodeterminació en El Aiun, capital de la colònia. Un Terç de la Legió, amb el capità Carlos Díaz Arcocha al capdavant, la dissoldrà amb foc real deixant un saldo de morts indeterminat – hi ha fonts que parlen de 13, unes altres de més de 80- i el segrest i desaparició del seu principal dirigent, Bassiri. Aquest capità seguirà la seva carrera sota la democràcia i el règim de les autonomies, arribant a ser el cap de la Ertzaina i perdre la vida en un atemptat d’ETA en 1985.
La dura repressió generarà una radicalització del moviment. A la calor de l’experiència d’altres fenòmens del nacionalisme àrab i de l’ascens de la lluita de classes que travessava el planeta des de 1968, en 1973 es fundarà el Front Polisario. Es va adoptar des d’un principi l’estratègia de la lluita armada per a aconseguir l’alliberament nacional. Els atacs sobre l’ocupant van ser a més i es van aconseguir els primers arsenals amb els quals s’iniciarà la guerra contra el Marroc i Mauritània en 1975. En 1976 es fundarà la República Àrab Democràtica Saharauí (RASD) i l’Exèrcit d’Alliberament Popular Sahrauí, que arribarà a comptar amb 20 mil combatents. L’estratègia portada endavant durant 16 anys de guerra amb el Regne del Marroc – Mauritània es retiraria en 1979 - serà la d’intentar vèncer l’ocupació marroquina per la via militar.
Hassan II va comptar des del començament amb la important ajuda militar estatunidenca, saudita, francesa i fins i tot israeliana. En el marc de la guerra freda, el Polisario va aconseguir l’ajuda cubana i algeriana per a desenvolupar la guerra, així com l’ús d’una porció del desert de la Hamada a Algèria -una de les zones més inhabitables del Sàhara- per a l’establiment dels campaments de refugiats i la seu del govern de la RASD, que controla la part oriental del Sàhara Occidental, sense recursos econòmics a explotar ni centres urbans.
El resultat d’aquesta llarga contesa va quedar definit per diversos factors. D’una banda, la superioritat militar marroquina, la fortíssima repressió en els territoris ocupats i la campanya ultranacionalista al Marroc que va cohesionar el règim i a la qual fins i tot amplis sectors de l’oposició i l’esquerra es van adaptar. De l’altre costat, l’estratègia militarista del Polisario devaluava la importància de desenvolupar una lluita des dels centres urbans ocupats, en particular les poques, però estratègiques posicions de la classe obrera en els territoris ocupats lligades a les indústries espoliadores, i la necessitat de buscar aliances amb els sectors obrers i populars marroquins en una lluita comuna contra el règim i l’imperialisme.
A la derrota de la via militarista se li va oposar com a alternativa la cerca d’una intervenció de la “comunitat internacional”, que seria qui acabaria imposant la sortida dels acords de pau de 1991. Les mateixes potències imperialistes que havien pactat entre bastidors el lliurament del Sàhara Occidental en 1975 amb el seu aliat Hassan II, ara oferien, amb el paraigua de l’ONU, una vaga promesa de referèndum a canvi de l’alto-el-foc de les parts i la resignació del poble saharauí a esperar en aquesta triple divisió d’ocupació, campaments i exili.
Durant aquests 29 anys Marroc ha enfortit la seva ocupació i sistemes de defensa, aixecant un mur de més de 2.700 km protegit per extensos camps de mines. La missió de l’ONU per a la realització del referèndum, MINURSO, s’ha convertit en una policia de fronteres que garanteix abans de res el lliure trànsit de mercaderies, és a dir la continuïtat de l’espoli. El Front Polisario i el moviment saharauí havia entrat en un profund estancament, limitant-se a la supervivència i la gestió dels diferents programes d’ajuda humanitària clau per al sosteniment de la població dels campaments de gairebé 200 mil persones.
En 2010, a mesos d’iniciar-se l’anomenada primavera àrab a Tunísia, en els territoris ocupats es va obrir la possibilitat d’una reemergencia de la lluita saharauí. Més de 20 mil persones, la majoria joves, van sostenir un campament de protesta als afores de l’Aiun durant diverses setmanes d’octubre i novembre, en exigència dels seus drets democràtic-nacionals i altres reivindicacions socials. Lamentablement la feroç repressió de l’Exèrcit marroquí va aixafar la protesta, va deixar una vintena de morts i centenars de detinguts, alguns dels quals encara segueixen en la presó, aprofundint-se el règim policíac.
L’impacte de la crisi econòmica de 2008 en les condicions de vida dels refugiats i aquesta falta de perspectives va començar a radicalitzar a un sector creixent de la joventut dels campaments. La defensa de la “volta a les armes” ha anat guanyant pes en els últims anys, fins que en el Congrés del Polisario celebrat al desembre de 2019 en els territoris alliberats, va acabar aprovant-se una línia d’ultimàtum a la “comunitat internacional” i l’ONU: o obligaven al Marroc a celebrar el referèndum, o guerra.
En aquest 2020, quan la crisi de la pandèmia ha tornat a colpejar les condicions de vida en els campaments, l’acció en el Guerguerat i els actuals preparatius per a una volta a les armes, indiquen que davant aquesta disjuntiva una gran majoria de la població saharauí ha decidit que és hora de trencar aquest etern punt mort.
És possible la victòria del poble saharauí?
L’anunciada represa de la guerra contra l’Exèrcit marroquí és l’expressió del cansament d’amplíssims sectors del poble saharauí, en particular la seva joventut, amb l’statu quo de les últimes tres dècades. Una sort de puntada sobre la taula que qüestionava també a la mateixa direcció del Polisario, que en optar per reiniciar els combats tracta també d’evitar una rebel·lió per baix de sectors més radicalitzats.
La forma que adopta, la “volta a les armes”, és tributària de la pròpia història i tradició de la seva lluita a la qual ens hem referit, i expressa al seu torn un element d’una certa desesperació per les extremadament complexes condicions i l’aïllament en què ha de reprendre la seva baralla. El principal perill continua sent reduir aquesta política a una estratègia merament militarista i de cerca del suport o intervenció de la “comunitat internacional”. Ni la guerra per si sola pot vèncer l’ocupació, ni l’ONU, la UE o governs com l’espanyol donaran una sortida progressiva a aquest conflicte. O bé continuaran fent costat al Marroc -el més probable- o si intercedissin en favor d’un procés d’independència seria a costa de garantir una República Saharauí que mantingués les condicions d’espoli imperialista del qual es beneficien les seves empreses.
Aquí, als països imperialistes directament involucrats en el conflicte, el moviment de solidaritat amb la causa sahrauí està cridat a jugar un paper molt important. La millor ajuda que podem brindar és la de la denúncia i baralla contra el nostre propi imperialisme i els seus interessos a la regió. Barallar per la sortida de totes les empreses espanyoles que operen en els territoris ocupats, la confiscació dels seus actius obtinguts per mitjà de l’espoli per a la seva devolució íntegra a la RASD, l’anul·lació de tota ajuda i col·laboració amb l’Exèrcit i la policia marroquina o acabar amb les polítiques migratòries, de les quals l’aliança amb la dictadura marroquina és una peça clau, seria una aportació concreta i contundent a la lluita per la seva autodeterminació.
Res a veure amb la “esquerra” que ha optat per integrar-se en el govern de la quarta potència imperialista de la UE i que en conseqüència avui assumeix en els fets la política d’Estat sobre el Sàhara Occidental, perpetuar l’statu quo contra el qual s’està rebel·lant el poble saharauí.
D’altra banda, està per veure’s si aquesta revolta en forma de guerra d’alliberament aconsegueix posar en marxa una sèrie d’engranatges que afebleixin estratègicament a les forces ocupants i els seus socis imperialistes. Si el rumb de la causa saharauí pot així esquivar els límits i febleses d’aquestes cinc dècades de lluita.
En primer lloc, la qual cosa succeeixi en els territoris ocupats serà transcendental. Si malgrat la feroç repressió de la monarquia marroquina, es deslliga una forta mobilització obrera i popular en els principals centres urbans, que afecti directament els interessos de les empreses marroquines i estrangeres, per mitjà de vagues en la indústria dels fosfats, el gas, el ferro o l’agricultura, es colpejaria en el cor econòmic del règim d’ocupació. Una mobilització d’aquest tipus, podria permetre a més recompondre un teixit d’autoorganització obrera i popular dels sahrauís sota ocupació, i que els centres urbans i la classe obrera i la joventut del Sàhara ocupat intervingui de manera central.
Una rebel·lió així en el “front interior”, basada en la mobilització obrera i popular, que ataqués la repressió i condicions de misèria que colpegen als qui són tractats com a ciutadans de segona, afavoriria aliances amb sectors de la classe treballadora marroquina que pateixen condicions d’explotació similars i altres pobles en lluita pels seus drets democràtics, com les i els rifeños. Aconseguir aquesta aliança, una lluita comuna per tombar la monarquia de Mohamed VI, és fonamental per a aconseguir l’autodeterminació de les nacions sota la seva opressió i per a poder soscavar les bases del seu regnat.
Un element interessant de l’actual situació és que són molts els missatges reproduïts en les xarxes socials en els quals la comunitat sahrauí ressalta que no és aquesta una lluita contra el poble marroquí, sinó contra el règim de Mohamed VI, i cerca el suport dels qui també pateixen el jou de la dictadura. El paper que hauria de jugar l’oposició i l’esquerra marroquina és fonamental per a aconseguir això. Els sectors que combaten a la monarquia deuen també assumir com a seves les reivindicacions democràtiques dels saharauis.
Si el règim marroquí, una de les autocràcies més estables del Magreb, és sacsejat per una gran mobilització que ho corqui, no hi ha dubte d’això tindria profundes repercussions per als règims bessons de la regió. La lluita del poble saharauí es reprèn en el context d’un món àrab que ve travessant una sort de segona primavera àrab. D’ella formen part la lluita del poble rifeño també contra el règim marroquí, la revolta de la joventut algeriana contra el règim del FLN o les importants mobilitzacions al Líban o l’Iraq prèvies a la pandèmia.
Que aquesta segona ona s’estengui i aprofundeixi, superant els límits de la primera que va ser desviada o aixafada per la intervenció de l’imperialisme o la repressió, i obri el camí a establir repúbliques de treballadors i els sectors populars, que s’alliberin de la dependència i espoli de les multinacionals imperialistes i els seus governs, i que puguin establir entre si relacions lliures i fraternals, no d’imposició.
