El lloguer es dispara per totes les capitals de l’Estat a nivells que resulten completament inacceptables per a la classe treballadora, especialment per als més joves, que solen ser els més precaris.
Veiem com, per exemple, a Madrid hi ha un augment del 11,2% que sembla insubstancial a hores d’ara tal com el plantegen els economistes, però significa que el lloguer mitjà se situa en 1905€. Barcelona ho supera amb el doble de l’augment respecte a Madrid aquest any passat amb 2480€. La província que major augment veu en el seu lloguer és Alacant que puja una mica més del 23% situant el seu lloguer mitjà en 1276€.
En total 48 capitals de província veuen augmentats els seus lloguers, a excepció de Còrdova, Zamora i Palència, però sent aquestes dues últimes de les províncies menys poblades, és a dir, on menys persones perceben realment aquest descens.
Aquest augment suposa, com deiem, un dur cop per a la classe obrera. Una classe que veu situada els salaris d’un 46,65% de la seva població entre 951€ i 1900€ i un 20% que cobra l’SMI o menys d’aquest. Dels assalariats només un 1% cobren més de 5501€.
Aquesta última xifra sembla massa cert? Perquè en realitat no ho seria per llogar un pis a Barcelona per exemple. Però aquí no acaba el problema real, pensant-ho bé veiem com els salaris d’un 46,65% dels obrers no podrien costejar-se un lloguer per ells mateixos a Madrid, Barcelona, València (1407€ de mitjana), Alacant, Màlaga (1154€ de mitjana), etc. I això sense comptar aquest 20% que no podria pràcticament ni llogar una habitació.
Aquest problema afecta especialment als joves treballadors que ens veiem obligats a assumir dos treballs per pagar un pis en la ciutat on vivim i treballem, a compartir pis entre cada vegada més persones, a no tenir l’oportunitat d’independitzar-nos o a traslladar-nos a pisos cada vegada més allunyats del centre de les ciutats on no hi ha oci i on el nostre treball, normalment, està a més d’una hora de transport públic o des d’on no podríem costejar-nos un viatge diari d’anada i tornada en un transport individual per la pujada de preus dels hidrocarburs.
Davant aquesta situació cada vegada més catastròfica per a la classe treballadora quina és la solució del capitalisme? De part del “govern més progressista de la història” la seva solució no és crear un parc d’habitatge públic al qual tingui accés qualsevol persona que necessiti residència. Els sembla millor dedicar aquests pressupostos a un augment del 26% a les despeses militars, per exemple.
El pegat que apliquen com una mesura d’“escut social” és una pujada màxima del 2% del lloguer en aquells contractes que ja estiguin establerts. Per descomptat això sembla en principi quelcom progressiva, però ningú dona duros a quatre pessetes. En el cas que el propietari al·legués que “necessita” ell mateix o un familiar de primer grau viure en el pis podria trencar el contracte amb un avís de només un mes, segons la Llei d’Arrendaments Urbans 29/1994 i la seva actualització del 2013. A més pot canviar les condicions del contracte una vegada passats els tres primers anys d’aquest i posteriorment any a any, per a això també només ha d’avisar amb un mes d’antelació respecte a la finalització del contracte. Això fa que els propietaris tinguin major control sobre el lloguer de l’habitatge i puguin decidir més lliurement sobre qui resideix o no i quant ha de pagar-li.
D’altra banda, la Asval (bàsicament la patronal rendista de propietaris per al lloguer d’habitatge) avisa que aquesta mesura podria provocar una falta d’oferta de lloguers a causa de les seves pèrdues. Això, segons ells, perquè hi ha falta de 2,5 milions d’habitatges que poder llogar per part seva. A aquesta patronal sembla que se li obliden les 28.552 persones que es troben sense llar en l’Estat, que suposa un augment de gairebé un 25% dels últims 10 anys. Alhora que hi ha 3,4 milions d’habitatges buits a Espanya. Perquè aquest sector de rendistes vegi majors beneficis pretén que es financin des de l’Estat milions d’habitatges nous, mentre hi ha altres milions d’habitatges buits i milers de persones al carrer.
A la classe treballadora no ens valen les mesures d’aquest govern que vol pintar-se de progressista amb lleis noves però sense tocar els interessos dels propietaris que ens carrega amb pujades de lloguers i que busca per la seva part un major marge de beneficis a la nostra costa. Un govern que ha realitzat 7.297 desnonaments en l’últim trimestre no té interès a defensar les necessitats de la classe treballadora, sinó que busca el nostre silenci, però no el tindrà.
La classe treballadora no necessitem que es regulin els augments dels nostres lloguers, necessitem augments de sou a nivell de l’IPC i la creació de parcs d’habitatge públic perquè no hi hagi cap persona vivint al carrer. Aquest sistema capitalista i els seus administradors en el govern no ens poden oferir res d’això, hem de buscar un nou sistema en el qual no existeixin els lloguers i es vegi l’habitatge com el que és, una necessitat que ha de ser coberta de manera gratuïta independentment de la situació personal que t’envolti.
