Amb un xec de 1.700 milions per a l’ampliació de l’aeroport de El Prat. Així donava inici aquesta setmana la nova etapa d’enteniment i acord entre el govern “progressista” i el de la Generalitat. Els fons europeus comencen a fer efecte en una doble direcció.

D’una banda, s’aferma un full de ruta de sortida de la crisi basada en el rescat millonari dels grans negocis capitalistes a costa de futurs ajustos, contra-reformes i, com en aquest cas, encara major degradació ambiental. Per l’altre, es consolida la restauració autonòmica amb la qual PSOE, Unidas Podemos, ERC i Junts pretenen acabar de sepultar el moviment i les aspiracions democràtiques del poble català.

Un crim ambiental: atemptat a la biodiversitat i bomba d’emissions

Les obres, que conclourien en 2030, destruirien en l’immediat hàbitats naturals protegits d’alt valor, com l’Estany de la Ricarda, que posaria en un risc extrem la biodiversitat de l’entorn, en particular del Delta del Llobregat.

Però les conseqüències ambientals no es queden aquí. Amb la nova pista l’aeroport de El Prat espera augmentar en un 30% el trànsit de passatgers. Quelcom que implicaria augmentar 5,8 milions de tones de CO2 anuals. Una quantitat que triplica l’objectiu de la ciutat de Barcelona per a aquest mateix 2030 de reduir les emissions en 1,2 milions de tones -un 55% del total actual -. El nou El Prat afegirà un extra de contaminació a l’àrea metropolitana equivalent a dues Barcelonas actuals.

Un projecte al servei de grans fons d’inversió

La propaganda governamental i mediàtica parlen d’un augment del 2% del PIB i la creació de fins a 80 mil llocs de treball. Una demagògia neo-liberal que acompanya a tots aquests mega-projectes, sempre pensats per a beneficiar a les constructores i accionistes darrere d’ells.

En el cas d’AENA, entre el 49% de participació privada hi ha voltors com el fons d’inversió britànic “The Childrens Investment Fund”, relacionat amb la fallida del banc neerlandès ABM AMRO i inversions en centrals nuclears japoneses, el fons estatunidenc “BlackRock Inc.”, lligat al fons immobiliari “BlackStone”, “Capital Research and Managment Company”, una de les líders mundials en la gestió de fons de pensions privats, o el gegant germànic de les finances Deutsche Bank.

L’aposta per un model de monocultiu turístic, precarietat laboral i depredació ambiental

Que Aragonés sigui l’“hereu” d’una de les grans famílies hoteleres de la Costa Brava i amic de magnats de l’IBEX35 com el conseller delegat de Ferrovial, era vox populi abans de ser investit. Per això, a ningú l’hauria de sorprendre que el seu govern aposti per un model de desenvolupament basat en maó, sol i platja, o en altres termes, el model de precarietat, salaris de misèria i depredació ambiental.

El turisme es va convertir després de la crisi de 2008 en el nou maó espanyol i català. Les crisis en els mercats àrabs del Mediterrani foren ben utilitzades per les grans cadenes espanyoles per a passar de tot just 50 milions a 85 milions de turistes anuals abans de la pandèmia.

Unificar la lluita contra l’ampliació amb l’exigència d’un pla d’emergència contra la crisi social i ambiental

És mentida que l’ampliació de l’aeroport sigui l’única sortida per a sortir de la crisi. És només la seva, la que està pensada per a beneficiar als de sempre. Aquests 1.700 milions de diners públics, així com altres mesures amb les quals s’han enriquit durant anys a costa de salaris de fam i jornades que consumien la salut de les seves treballadores, bé podrien servir per a promoure una reconversió respectuosa amb el medi ambient, un fort sector públic i condicions de treball dignes.

Quelcom així, només podria fer-se si es realitza sota el control de les i els treballadors, i no els buròcrates de la Generalitat o els capitalistes “verds”. Per això ni els “Aragonés” ni els “Sánchez”, però tampoc les “Yolanda Díaz” que són peça clau del pla de recuperació a partir dels fons europeus, l’escometran. La lluita contra l’ampliació de l’aeroport, ha d’anar acompanyada d’una exigència als sindicats a que s’impliquin amb que el moviment obrer la prengui a les seves mans, juntament amb demandes d’emergència contra la crisi com el repartiment d’hores, la nacionalització, reconversió i posada sota control obrer de totes les empreses que tanquin, acomiadin o atemptin contra el medi ambient i una pujada immediata de salaris, pensions i prestacions.

Es preparen les primeres mobilitzacions

Aquest és el compromís aconseguit pel govern “més progressista de la història” i el govern d’Aragonés, que va ser investit fa a penes uns mesos amb els vots d’ERC, Junts i la CUP, la mateixa que va justificar els seus “sís” en les vagues promeses d’un acord de legislatura que naixia mort, com va deixar en evidència el discurs d’investidura i els acords dels republicans i els ex-convergents.

L’ampliació compta amb el rebuig de la gairebé totalitat d’entitats ambientalistes, així com col·lectius socials, veïnals i juvenils. Per a Pablo Castilla, militants del CRT i ContraConrrent, i veí del Prat “es tracta d’un atemptat a càrrec dels qui s’omplen la boca de “progressisme” i d’“Agenda 2030”. Destrucció de biodiversitat, augment d’emissions fins a fer irrespirable l’aire de les nostres ciutats, feines precàries en l’hostaleria per a atendre un major volum de turistes, gentrificació... Això és el que ens ofereixen el PSOE, Unidas Podemos, ERC i Junts. És hora que la joventut, els moviments ecologistes, al costat de la classe treballadora, ens organitzem i sortim al carrer per a parar aquesta barbaritat”.

La CUP ha manifestat la seva oposició, i la diputada Mireia Vehí ha titllat l’acord com una “línia vermella”. Si aquestes declaracions són sinceres l’esquerra independentista hauria de trencar públicament tot acord amb el Govern ERC-Junts i retirar-li immediatament el suport parlamentari del qual depèn. Per la seva part els Comuns es mostren crítics a Catalunya, on són oposició, però en el Congrés i el Consell de ministres continuen donant-li el suport necessari al govern “progressista” i la seva ministra de Foment, perquè el projecte tiri endavant.

Per a les pròximes setmanes s’estan convocant diverses mobilitzacions. Algunes de les quals s’espera siguin massives com la del pròxim 19 de setembre. Perquè aquest moviment prengui força i pugui aconseguir parar els peus als dos governs i les seves excavadores, serà imprescindible que amb l’inici de curs s’organitzin assemblees i comitès en els diferents barris, facultats i instituts de tot l’àrea metropolitana, així com que l’esquerra sindical, com la CGT que s’ha sumat al rebuig, porti aquesta reivindicació als centres de treball i exigeixi a la resta de sindicats sumar-se a les mobilitzacions.

Et pot interessar: L’aeroport de El Prat com a metàfora de la fallida processista