El govern, en roda de premsa després del seu Consell de Ministres, aquest dimarts va anunciar que trasllada a les autonomies la responsabilitat sobre l’aplicació de l’estat d’alarma en els seus territoris. L’endemà els governs de les comunitats autònomes van dir desentendre’s d’aquesta proposta, mentre s’està a la fi del període d’estiu enfront d’un començament improvisat de l’inici de curs escolar. Ni els uns ni els altres volen o són capaços d’afrontar la situació catastròfica que vindrà.

Enfront d’una evolució global de la pandèmia que el govern qualifica "de preocupant" especialment en comunitats com Madrid i Catalunya, així com una taxa de decreixement de l’economia de l’ordre del 18%, el govern central i les comunitats autònomes es passen la pilota, per a no prendre mesures de veritable importància.

I és que encara que ningú encara sosté que cal anar a un nou estat d’alarma i nous confinaments massius, la realitat és que lluny d’estar descartat és un escenari possible. Això implicaria, al mateix temps, un nou cop a una economia que encara està en situació de daltabaix, producte de l’anterior estat d’alarma.

Diverses comunitats autònomes ja van fer explícit que en cap cas faran aplicació de la proposta de l’executiu contemplada en la llei que regula els estats d’alarma, excepció i lloc. Mentre que unes altres com Catalunya i Astúries no ho descarten. El que és clar és que és un escenari indesitjat per a tots.

Els governs, si posessin la salut i la seguretat de la majoria de la població per davant dels negocis i els guanys dels empresaris, haurien de prendre mesures que enfrontessin als lobbies turístics, financers, farmacèutics, etc. Per a posar tots els recursos al servei d’enfrontar aquesta enorme crisi sanitària, econòmica i social. No ho faran. El que en cas de nous confinaments i estat d’alarma els portarà a "cavalcar" noves "contradiccions" parafrasejant al vice Pablo Iglesias.

No obstant això, és evident que més enllà de la convocatòria d’un estat d’alarma –convocada sigui pel govern central o sigui les autonomies- si no va acompanyada de mesures que preservin a la majoria dels treballadors i treballadores i posi tots els recursos de l’Estat i territori al servei d’enfortir la sanitat pública, només és un pegat a costa de la majoria. No es pot resoldre una crisi així, anant suspenent els drets i les llibertats intermitentment.

La realitat és que el Govern del PSOE i UP ha perdut un temps important de manera irresponsable per a afrontar una nova onada del virus que no s’ha fet esperar. Es veu que la crisi de la monarquia i organitzar la sortida de l’Emèrit els va mantenir ocupats.

Per a enfrontar les conseqüències de l’anterior estat d’alarma i un nou escenari en la qual s’apliquin nous confinaments massius faria falta un veritable salari de pandèmia per a aquells que hagin perdut els seus ingressos o estiguin per sota del salari mínim. Lluny del miserable "ingrés mínim vital" que considera que amb 600 euros poden viure dos adults, mesura estrella del govern progressista de coalició, que a penes va aprovar l’1% de les 700.000 sol·licituds rebudes per la seguretat Social i que en molts casos aquests "afortunats" ni tan sols l’estan cobrant.

Enfortiment immediat de la sanitat pública, sobre la base de posar tots els recursos de la sanitat privada al seu servei i augmentar la contractació de professionals i posar fi a la precarietat. No n’hi ha prou amb aplaudiments.

Augment del personal docent i de la resta del personal de la comunitat educativa, així com la fi de la seva precarietat i subcontractació al costat de l’ampliació de les infraestructures, són mesures elementals per a poder garantir un inici de curs segur.

Prohibició de suspensions i acomiadaments, juntament amb la nacionalització sense pagament i sota control dels seus treballadors i treballadores de tota fàbrica o empresa que tanqui. Així com la seva reconversió al servei de les necessitats de les majories socials de manera respectuosa amb el medi ambient.

Unes mesures d’aquest tipus, les necessàries per a afrontar la crisi sanitària, econòmica i social que ja està fent estralls i promet aprofundir-se, no pot ser, de cap manera, obra de cap govern del règim del 78, sinó només producte d’una lluita tenaç de la classe treballadora i les majories socials per a imposar-les.